Som-hi! Bona Diada!

SOM-HI! BONA DIADA!

Apocalipsis i aurores

Som en èpoques apocalíptiques, de finals de món, això vol dir que estem tocant fons. És una llei física: la llei del pèndul. Per aquest motiu al mateix temps assistim a l’eufòria que atorguen els estats naixents. Sempre ens movem entre dos vectors, també col.lectivament, ja que la humanitat és orgànica, tots estem entrellaçats.

La consciència que tots estem entrellaçats i que portem a la pràctica amb multitud d’accions, tan quotidianes com històriques, no priva que, per exemple, es vulgui obtenir més llibertat per actuar amb més llibertat. Els drets humans van establir-se amb aquestes premises de justícia envers persones i pobles. Un nou estat europeu com podria esdevenir Catalunya en els propers temps no vol dir sortir de cap xarxa, simplement vol dir ser a la xarxa d’una altra manera, no subordinada sinó com ha de ser: en igualtat de condicions. 

Podem

Des de fa un temps que a Catalunya s’ha produït un hartazgo, dit amb la mateixa contundència que un personatge del Quixot. O un afartament. O la gota que vessa el got, com diria el nostre ja famós conciutadà literari oncle Baixamar. No es pot descriure de millor manera una situació econòmica, social, política i cultural que, de tant estirar la corda, ha arribat al límit i ja no dóna més de si. Tant s’ha inflat el globus que la goma ja no dóna per a més. Els límits peten o es travessen.

Espoli (o dèficit fiscal, si es vol dir d’una altra manera) és també una paraula exacta per anomenar la fuita de recursos econòmics que des de fa dècades (en realitat 300 anys) a Catalunya patim sense excepció. Es pensi com es pensi, se sigui com se sigui, tots som espoliats, tal com diu el tuit de l’economista Niño Becerra: CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú a qui entrega cada any 16 milions més del que rep. Valga’m Déu. Però com que tota realitat té dues cares, l’hartazgo d’aquesta situació en desequilibri està propiciant no el trencament dels límits sinó l’escalada al mur. Aquí tenim experiència a aixecar castells humans. Aquesta imatge projectada en el cap i en el cor ens forneix d’una idea-força: podem. No hi ha murs massa alts que puguin obstaculitzar la recerca de la dignitat a la qual ni les dones ni els homes d’aquest país no podem renunciar sense esdevenir ningú.

Les paraules creen la realitat. El poder no és altra cosa que una energia que en democràcia no està en una sola mà o en unes poques mans, com molts voldrien, sinó en les nostres mans: les del poble en el seu conjunt. L’hartazgo, l’afartament o la gota que vessa el got, la consciència de que ja n’hi ha prou d’aquest tracte injust ens dóna l’oportunitat de saltar el mur. Aquest punt d’inflexió que és la gota que vessa el got és també el punt just de la força motriu que ha de donar l’empenta cap a una nova era cultural i política que desemboqui en un estat propi.

En el punt d’inflexió les paraules ja no fan por, en aquesta talaia se supera la por. El franquisme va crear molta por; i al postfranquisme disfressat de demòcrata ja li ha anat bé el romanent de por per dominar una situació que en el seu interior poc ha canviat. Només cal repassar les hemeroteques. El discurs per dinamitar la realitat de Catalunya sempre és el mateix. Malgrat tants intents de mano tendida per part de Catalunya, el resultat sempre és una sola mà que abraça l’aire.

Però s’ha de foragitar la por si es vol fer alguna cosa. Catalunya es val per ella mateixa perquè té un dels actius més poderosos per a sostenir-se: a Catalunya hi cap tothom. Sempre ha estat així. La història, la passada i la recent, és plena d’exemples d’aquest esperit d’acollida. És senzill ser català. A Catalunya és català, es fa català, qui vol ser-ne: els qui hi han nascut, però també els que van arribar fa unes dècades o els que acaben d’arribar.

Amb l’hartazgo, amb la gota que vessa el got, som al peu del mur a punt per salvar-lo. Ve un dia que arriba el moment. Per aquesta Diada de l’Onze de Setembre de 2012 es prepara una fita històrica que ho serà perquè així ho volem. Tots junts per recolzar Catalunya, una empresa que està en perill. Catalunya és una nació i com a tal té dret a ser ella mateixa. Per aquest motiu no podem permetre una corda que ens estreny fins al punt de l’ofec. Cal deslliurar-se’n. Submissió i silenci còmplice ens duen a l’anorreament. Un dia es va acabar l’esclavatge; i un dia es van reconèixer els drets dels homes, de les dones, dels pobles. La llibertat és poder i els diners són poder; d’aquí ve que llibertat i diners es vulguin retenir si cal amb la força. Ja hi ha qui diu que esmola el sabre per fer-nos por. Però tots junts podem. Gosem poder!

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de setembre de 2012. Vaig fer la fotografia en la manifestació del juny de 2010)

           

   

La transformació dels morts

En una carta escrita a una dona a la qual se li va morir un fill, diu Jung: Tard o d’hora tots els morts es transformen en allò que nosaltres també som.

D’aquest ésser, si és que podem dir ‘ésser’, poc o més aviat res en sabem de la seva ‘existència’. D’aquí ve que Jung pugui dir que, amb el temps, aquest ésser es transforma en allò que nosaltres som. En l’última realitat, vius i morts som una mateixa cosa, com la vida és una tot i que inclogui la mort.

Records tancats

He observat que durant un temps –a vegades, anys sencers- hi ha records que queden com tancats en una mena de caixa forta dins la psique. Sembla com si el propi inconscient ens volgués preservar d’aquests records, sovint dolorosos o de gran incomprensibilitat. No és fins que hem madurat prou o que estem preparats, enfortits, que es torna a obrir la caixa, i encara a poc a poc. Aleshores van sortint aquests records a la llum perquè hi reflexionem, perquè n’extreiem algun ensenyament o perquè entenguem el que en aquell moment dels fets ens hauria estat difícil o impossible.

(a la fotografia el jardí-laberint que es veu des d'una finestra d'El Escorial, feta aquest agost)

Un cel de plom

A Un cel de plom (Ara Llibres), Carme Martí novel.la de manera tan convincent com ben escrita la història de Neus Català (Els Guiamets, 1915), activista en la Guerra Civil espanyola, exiliada i vinculada a la Resistència francesa. Denunciada per l’apotecari del poble on vivia, va ser detinguda, torturada i deportada al camp d’extermini nazi de Ravensbrück.

En la bibliografia d’experiències en els camps de concentració i d’extermini nazis mancava un relat d’aquestes característiques. Fins l’hora present, en tots els que hem llegit els protagonistes són homes. Finalment surt a la llum un bon retall d’aquesta part de la humanitat massacrada i envilida en aquell infern en el qual hi havia dones, moltes dones (només a Ravensbrück van morir-ne més de 92.000). Però, com és habitual, les dones encara són les oblidades entre els oblidats. Respecte d’aquest llibre amb el qual Neus Català se sent absolutament identificada a través del relat de Carme Martí (pacientment elaborat a través d’una munió de trobades amb aquesta dona gairebé centenària i de caràcter fort), afirma: Del que parla aquesta novel.la és, doncs, i abans que res, de la fortalesa de les dones. A fe que la van necessitar.

La valerosa, l’activíssima Neus Català vinculada a tantes iniciatives del partit (mai no va perdre de vista la militància al PSUC), es despertava a les nits cridant i no ho sabia fins que la família li va dir. Des que va sortir del camp que necessitava pastilles per dormir. El seu cos dormia, però el seu subconscient no, i li donava malsons. Va haver de menester trenta anys abans no va poder expressar amb la seva pròpia veu l’horror que travessa de cap a cap Un cel de plom. Fins aquell moment havia sentit la necessitat, això sí, de recollir el relat d’altres dones que, com ella, havien estat deportades i havien sobreviscut a aquella mort. Però ara tocava prendre la veu. Així, un cop jubilada, va escriure De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas (Adgena, 1984).

Guardar la memòria d’aquella experiència viscuda personalment i en comunitat amb altres dones, primer en el camp d’extermini de Ravensbrück i després al camp de treball de Holleischen, és una constant en la vida de Neus Català. Amb més o menys consciència d’aquesta obligació que va autoimposar-se ja mentre vivia aquells dies matadors, poc temps després de sortir del camp es va fer fer la famosa fotografia on es veu vestida amb el tosc vestit de ratlles, que va rentar a consciència, un mocador al cap i el seu número de deportada ben visible. Tinc noranta-sis anys i sóc fidel a la meva promesa, a la batalla per la memòria de les dones a qui, sota un cel de plom, van convertir en cendres, afirma a Un cel de plom.

En un moment del relat s’explica que quan Margarita Català, filla de la Neus, tenia setze anys, el govern alemany la va convidar juntament amb altres fills i filles de deportats a visitar el camp de Ravensbrück. Era l’any 1967, i el sentiment de culpa encara pesava com el plom en el cap i en el cor dels alemanys.

S’han escarrassat a consciència per pagar-ne un deute impossible. En les visites que hem fet als camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hem trobat grups de joves alemanys amb un mestre o un guia que els explica aquella feridora realitat, sovint escoltada amb posat greu sota el cel blau i radiant de l’estiu, i nets de cendres els crematoris i les xemeneies. No obstant això, posar els peus a les dutxes convertides en cambres de gas, o en alguna habitació desangelada amb material clínic, o entrar en algun barracó i veure els catres, o acostar-se als filats o a les vies de tren mortes, retorna a la memòria el sense sentit de la vida que allà s’hi va dur i que la majoria de visitants per sort mai no hem viscut. Però gràcies als testimonis per part dels sobrevivents dels camps podem, per empatia, sentir-ne un dolor aproximat, sempre aproximat. El dolor real, el mal real!, va ser suportat amb altes dosis de solidaritat entre els presos i treient forces de flaqueses fins a l’heroicitat, com es posa de manifest a Un cel de plom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d'agost de 2012)

       

Experiència viva

A l’hora d’esmorzar vam llegir al diari salmantí La Gaceta que Alba de Tormes celebrava la seva festa major d’estiu, festa que commemora la transverberació de Teresa de Jesús. Érem tan a prop que vam decidir anar-hi.

Perquè em va colpir fins al moll dels ossos, alguna vegada he explicat la sensació pètria, mineral, que em va amarar, ja fa molts anys, una missa de dissabte a la tarda a l’església d’una escola de franciscans. Érem pocs, i segurament la majoria amb el cor neulit o fe inexistent o de compromís, no sé com dir-ho, inclòs el capellà que celebrava d’esma. Vaig sortir plorant d’aquell oratori: aquella fredor em va calar a l’ànima.

A Alba de Tormes aquest dia 25 d’agost vaig sentir a flor de pell una egrègora càlida i embolcalladora que venia de la gent que esperava la sortida de la imatge de la santa del convent de clausura de les Madres Carmelitas. Aquest dia la imatge es passeja en processó pel centre històric del petit poble abans de l’eucaristia que es celebra al temple de l’Anunciació, al costat mateix del convent. Espontàniament em van saltar les llàgrimes d’emoció. El que transpirava aquella part del cos comunal d’Alba de Tormes (no hi era pas tota la població, és clar) no era una entelèquia, sinó una experiència espiritual viva. Vaig experimentar una sensació semblant fa dos anys en l’entrada de san Fèlix a la basílica de Santa Maria en la festa major de Vilafranca del Penedès.

(a la imatge, el moment en què la imatge de Teresa de Jesús surt del convent de les carmelites d'Alba de Tormes, població on va morir) 

Les pedres parlen

El centre històric de Salamanca apareix amb una bellesa daurada. És la llum de l’estiu sobre les pedres. Hem vist la ciutat a totes hores, i és als matins i als capvespres quan la llum pren diverses tonalitats sobre els edificis vetustos i amb caràcter, com ara la Universitat. Salamanca guarda un record estrany, de sentiments contrastats, d’un dels seus rectors més famosos: Don Miguel de Unamuno. Sembla que ressonin encara les paraules que van enfrontar-lo al franquisme de primeríssima hora en la persona de Millán Astray (aquell que exclamava: ¡Viva la muerte!). No costa imaginar-se l’escena entre aquestes parets. El seu parlament –que ningú no esperava- li va costar el càrrec: Franco el va cessar d’una manera fulminant. Més encara: confinat en el seu domicili, aquella acció entre heroica i quixotesca li va costar la vida, ja que a penes va morir dos mesos desprès.

(a la fotografia, la inscripció que pot llegir-se a la façana del domicili de don Miguel de Unamuno, avui museu que no vam poder visitar, estava tancat per obres) 

Aproximació i confirmació

Al final d'aquest carrer que es veu a la fotografia presa aquests dies que hem estat a Salamanca, hi ha el famós Archivo General de la Guerra Civil Española. És difícil fer-se càrrec de la Guerra Civil sense haver-la viscut. Per aquest motiu, l'aproximació sempre és això: aproximació. He trobat coses de les quals ja tenia coneixement, però provoca un fort impacte veure-les escrites, és a dir: confirmades. La persecució va ser real, i tan real. Alguns, molts, massa, hi van deixar la pell.

Esperança

Dues notícies aparegudes amb lletra no gaire gran als diaris em criden l’atenció i em deixen amb el cor encogit: nois que es tiren a l’aigua des d’alçades considerables amb poc coixí de mar, i nois que es llancen a les piscines des dels balcons alts dels hotels. Aquests sovint van beguts. Els altres, temeraris i una mica fatxendes, graven les gestes amb els mòbils per després penjar-les a la Xarxa. Alguns es fan malbé el físic, d’altres hi deixen la pell. Tristes heroicitats, doncs.

Medito sobre el que s’amaga darrera aquests fets: buidor i desesperança en aquestes ànimes que no troben el seu lloc al món ni l’estima per ells mateixos. Un nihilisme posat al dia, i sempre esfereïdor. S’imposa, doncs, la sembra de l’esperança en les nostres societats tan malferides i tan desorientades i fer-la créixer en els nostres cors. És medicina urgent.

(Obro un parèntesi vacacional, que ho és a mitges, ja que ens esperen visites de treball a biblioteques i arxius. A la imatge, una vista presa a l'illa d'Elba)

Exaltació de la Festa Major

La roda de l’any ens torna en el mateix punt que l’any passat a l’hora de celebrar la Festa Major. Del dret i del revès, i perquè resulti ben lluïda, tots els preparatius ja estan en marxa malgrat les restriccions econòmiques que, a rel de la crisi, hauran de ser substituïdes per més voluntarisme i més imaginació. Èpoques més pobres i més grises hem viscut en el passat i mai no hem deixat d’obrir un parèntesi en el temps quotidià, profà, per inserir-hi el temps sagrat de la celebració de la festa grossa que en dècades anteriors culminava els treballs del camp, les collites.

Ara la celebració de la Festa Major coincideix amb les vacances d’estiu de les nostres societats urbanitzades i potser una mica massa allunyades del ritme tradicional que havia regit la vida dels nostres avantpassats. En efecte: tal com va el món, tan foraviat, podria semblar-nos que ens hem allunyat molt del batec que durant segles i segles ha donat a l’existència humana un sentit transcendent que l’acorda amb el respir del cosmos. I sí, però no del tot. Certament que hem perdut força lligams amb el que ens conforma, la Naturalesa, o la creació manifestant-se en els dies i els seus afanys, ja que la creació cal veure-la sempre en present.

La Festa Major roman en aquest present que sempre torna a temps, la cita mai no falla com no falla el curs de les quatre estacions. La Festa Major brilla en el curs de l’any com una joia preciosa que exalta l’ànim, que dóna ales a l’esperit, que ens omple d’entusiasme (la paraula grega enthusiasmos vol dir ‘tenir en si mateix el buf d’un déu’), no per escapar d’aquest món, dels seus envitricolls, sinó per amollar-nos-hi d’una manera el més creativa possible, virtut que tal com es presenta la nostra realitat històrica necessitarem cultivar més que mai.

Però per a rebre aquest buf de naturalesa espiritual en els nostres cors, per a celebrar la Festa Major interna, ens cal preparar-nos com ens preparem per a la Festa Major externa. Quan jo era un infant, els dies anteriors a la Festa Major es pintava o s’emblanquinava la casa, es feia una neteja general a fons, es refeien els matalassos de llana, es despenjaven les cortines, es rentaven i es tornaven a penjar ben emmidonades. La casa lluïa com lluïen les joies i els vestits nous de les noies i les senyores a l’hora solemne del ball. Les taules allargades per a tants comensals també lluïen amb la vaixella, la cristalleria i la cuberteria bones, tot era poc per a celebrar el temps de maduresa que representa la Festa Major després de la collita.

Res no es recull si res no s’ha sembrat, diu la saviesa popular, i això val tant si parlem de la vida externa com de la vida interna de cadascú. Igualment qui sembra vents recull tempestes… Està ben a la vista el resultat de tanta deshonestat ambient. Amb la neteja a fons que es feia a les envistes de la Festa Major, he sentit a dir que els nostres avantpassats a fi i efecte de treure els mals esperits de casa bastonejaven les parets, feien una gran fressa de bastons perquè s’allunyessin. Ara fem cassolades. Així, doncs, no pensem que som tan lluny de l’instint natural de justícia que vol fer fora les zitzànies que es mengen les collites sense haver-les treballat.

L’estiu és un temps ple de celebracions de la Festa Major, un temps de vacances ben merescudes, un temps de calma, de contemplació i de joia interna i externa abans que la roda del temps i de la feina!, torni a girar. Preparem-nos per celebrar la Festa Major que relliga família i amics al voltant d’una taula, el més semblant a una eucaristia que celebra el que ja sabem però que a vegades oblidem, i que la Festa Major (igual que el Nadal) ens recorda: que tots som fills d’aquells pares mítics, primordials, que la tradició judeocristiana anomena Adam i Eva.

(aricle publicat a l’extra Diari de Sitges, que amb motiu de la Festa Major es publica dins el Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)

La misoginia de Lévi-Strauss

No he llegit l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (1908-2009), i ja procuraré esmenar-ho. Per aquest motiu no tenia coneixement de la seva misoginia. Ho he descobert llegint La mujer y las mitologías, un article de Rof Carballo publicat a l’ABC (les hemeroteques, tant les reals com les virtuals són un tresor!). En les seves Mitologies sembla ser que Lévi-Strauss mai no parla de la Gran Mare personificada en tantes figures mítiques. Escriu Rof Carballo, i tradueixo: “És interessant [veure] que en tot allò que cau sota el seu ganivet, el que sempre “oblida” és el misteri de la feminitat.” Rof Carballo posa de manifest la “misèria espiritual” que representa l’oblit del que el mític món d’allò femení representa en la vida i en la cultura.

(a la imatge, les Tres Gràcies al Museu del Louvre) 

En memòria de Hermann Hesse

El passat 9 d’agost va fer cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse (1877-1962). Quan fa una colla d’anys llegia les obres completes de Hesse publicades per Aguilar, vaig sentir la necessitat de pouar en la biografia d’aquest gran escriptor contemporani d’altres sants de la meva devoció com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke, Paul Valéry, Baroja, Azorín, Antonio Machado. En aquell moment vaig tenir l’oportunitat de llegir Conocer Herman Hesse y su obra, de José Mª Carandell, un llibre excel.lent publicat l’any 1977 per Dopesa (Barcanova el va reeditar l’any 1984). Dopesa era una editorial lligada al Grup Mundo, i, com aquest grup empresarial del món de la comunicació, avui desapareguda. Me’l va fer a mans entre d’altres volums d’aquesta col.lecció de biografies significatives, l’escriptor xilè Mauricio Wacquez (1939-2000), que aleshores tenia molt paper a Dopesa.

Vaig devorar en dos dies la petita, però densa biografia de Hesse. Com passa sovint, a la vista de la història personal de Hesse s’anaven aclarint les preocupacions metafísiques que van ocupar el recorregut literari d’aquest home tan irreductible com de sensibilitat extrema. No va ser un nen corrent ni un adolescent corrent. Ho podem endevinar a través de personatges interposats com el protagonista de Demian, una novel.la iniciàtica o de formació, com la majoria de novel.les que Hesse va escriure.

Demian és una destil.lació de la profunda crisis espiritual patida per Hesse fins a dur-lo a una temptativa de suicidi, demostrant, un cop més, que la literatura té molt de salvífic, ja que permet que través de la paraula creativa es produeixi un renèixer de l’ànima, que es pugui començar de nou, que es pugui reescriure la pròpia vida a través de la ficció.

Quantes vegades la literatura no tracta de transcendir de manera figurada el dolor, l’ofuscació i la contradicció inherents a l’existència humana! Demian és la història d’aquest camí que mai no cessa, ja que ens hem de donar a llum a cada instant. Ho diu el mateix Hesse al pròleg del seu llibre: La vida de cada home [i de cada dona, s’entén] és un camí cap a ell mateix, l’esbós d’un sender. Cap home no ha arribat a ser ell mateix d’una manera completa; no obstant això, cadascú aspira a arribar-hi, els uns a cegues, els altres amb més llum, cadascú com pot.

Com en la funció de pensar (d’aquí ve que per a Eugeni d’Ors la filosofia sigui imprescindible en la vida quotidiana), l’escriptura també pot constituir-se en una via d’aclariment, un llum que s’obre camí a les palpentes, sens dubte, però un llum al cap i a la fi. Així, doncs, no és ociós buscar-se i llegir-se en la pròpia escriptura, ja que l’escriptura -una vivència en ella mateixa- és tan capaç de desbrossar el bosc atapeït de malesa, de descobrir-hi camins. Mai no sabem on podem arribar si no ens posem en camí. Tot i que, i torno a les paraules de Hesse, alguns es quedin en granota, en llargandaix o en formiga. D’altres resulten meitat home i meitat peix. Tots tenim en comú els nostres orígens, les nostres mares; però cadascú tendeix a la seva pròpia fita en un intent o en una projecció des de les profunditats d’ell mateix. Així podem entendre’ns els uns als altres; però interpretar-nos només ho podem fer nosaltres mateixos.

És una tasca personal, doncs, estirar la nostra naturalesa primitiva fins a sobreposar-nos a aquest estadi animal. Com a éssers socials tendim al diàleg, l’altre ens fa de mirall, la qual cosa ens permet de conèixer-nos. Però a partir d’aquí, la tasca d’interpretar el que Eugeni d’Ors anomenava la vocació (és a dir: allò que ens permet realitzar-nos en la nostra singularitat), és una tasca personal i intransferible. Un treball de jardiner del propi jardí que demana ser executat sense desmai, ja que per suau i discreta que sigui la pluja, la malesa torna a crèixer.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)

    

               

Ordit afectiu

Dues de les troballes més interessants de la psicologia de Juan Rof Carballo (1905-1994), pioner a Espanya de la medicina psicosomàtica, són: el “cervell intern” o “cervell emocional”, i la configuració de la personalitat a través de “l’ordit afectiu”, és a dir, la nostra relació amb els altres. Així podríem dir a la manera de Shakespeare: Som dialogals o no som. Perquè, com diu el mateix Rof Carballo, “l’home no és mai només un individu.” La individualitat sempre és en relació a l’alteritat, com la part sempre és en relació al tot.

(per aproximar-se a aquests conceptes, recomano la lectura de Neurociencia y afectividad. La psicología de Juan Rof Carballo, de Consuelo Martínez Priego, Erasmus Ediciones, 2012. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)

Paciència i impaciència

Deia Freud que el significat de les coses que vivim, que veiem o que escoltem, moltes vegades no es revela sinó més tard.

L’espera, l’escolta i la paciència són virtuts sempre, però en aquest cas es revelen tan necessàries com providencials. El femení interior acostuma a ser pacient; per contra, el masculí interior acostuma a ser impacient. D’aquí ve que preguntes com: I això per què? O, això què significa?, la majoria de vegades no puguin ser contestades d’una manera immediata. Les respostes, que acostumen a manifestar-se en visions interiors, vénen amb el temps, si vénen. Així, doncs, sigueu femenins, i ja m’enteneu. Espereu, escolteu i tingueu paciència si d’algun fet de la vostra existència, o d’allò que us interessa saber d’algú pròxim, no en treieu l’entrellat. I és que tant de bé o tant de mal pot fer la foscor com un excès de llum.     

L'última realitat

No acostumo a tornar als llibres escrits, sento un gran pudor. Així, doncs, només hi torno quan, com avui, havia de consultar l’any exacte que vam viatjar a l’Índia. Febrer de 1997 es llegeix al final de La Porta Índia. Aleshores he rellegit el poema L’última realitat, que conclou el llibre. Tot i que podria haver estat escrit d’una altra forma, sens dubte una forma millor, m’ha fet la impressió que no podia haver-lo escrit d’una altra manera:

No l’hem omplert fins al caire, el nostre vas terrenal? Quan el cossiol d’argila se’ns esberli ens adonarem que l’espai interior és el mateix que l’espai exterior. I llavors serem una mateixa cosa.

Hem tornat a casa. I ara sabem què ens vam endur. I què hi vam deixar. La memòria d’una única realitat tan perduda com recobrada.

Amb la mort del pare, aquestes paraules em ressonen tan endins.

(una foto feta a Nova Delhi el febrer de 1997)

Històries minúscules

A rel de la mort de Josep M. Ainaud de Lasarte, amb qui érem veïns al carrer Provença, molt a prop de la Sagrada Família, he llegit que havia estat un dels joves valents que va col.locar una senyera gegantina a la muntanya de Sant Pere Màrtir amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional, celebrat el maig del 1952 a Barcelona. Aprofitant que hi havia el dictador, es va voler fer un acte catalanista, un acte simbòlic que tingués transcendència, tot i que la bandera només hi fos per una hora, aviat la van treure.

Però dins de la Història hi ha vida minúscula i històries minúscules… D’aquell dia històric la mare m’ha contat moltes vegades que ella volia assistir a la missa multitudinària, però no sabia com fer-ho per no deixar-me sola. Finalment es va quedar que vindria del poble la meva tieta Angeleta. Quan va ser l’hora de marxar, la tieta encara no havia arribat i aleshores es va oferir per tenir cura de mi la veïna del costat de casa. Quan va arribar la tieta sembla ser que li vaig explicar fil per randa que la mare era a la missa del Congrés, però que no m’havia pas deixat sola, que m’havia guardat la senyora Agustina! La tieta Angeleta va quedar molt parada amb tantes explicacions, ja que jo tan sols era una criatura de catorze mesos. Devia haver escoltat molt atentament el que passava al meu voltant, i, com sovint fan els infants, aprenem per simpatia, vaig repetir el que havia sentit a dir.

(extret de la Capsa verda. A la foto, la tieta Angeleta)   

Correus

A rel de la mort del pare he rebut e-mails, cartes. Els condols fan una càl.lida companyia. Però poc s’escriuen cartes. Cartes convencionals vull dir, cartes escrites a mà o a màquina i enviades dins d’un sobre amb segell de correus. Certament que enviar una carta és car: un segell normal val 36 cèntims d’euro, la qual cosa equival a 60 pessetes antigues (segons com encara hi haurem de tornar!).

Els e-mails van substituint les cartes. És tan fàcil, tan ràpid i tan barat escriure’n a través de la Xarxa! Però rebre una carta amb tots els ets i uts té molta màgia: has d’obrir el sobre, reconeixent la lletra o no, la qual cosa encara afegeix més misteri al fet, extreure’n el paper, desplegar-lo, llegir la carta finalment, omplir-se el cor del seu missatge. Un bell ritual que vaig cultivar durant anys: vaig escriure i vaig rebre moltes cartes personals, joies de paper que guardo als meus arxius. No totes, però. De vegades he fet trencadissa, i sovint m’he penedit d’haver-la fet.

Dies enrere, tot buscant una altra carta, vaig retrobar i rellegir les cartes que m’havia enviat el pare Jordi Llimona. En l’última no s’estava de parlar sobre la gravetat de la seva malaltia. Jordi Llimona va morir el setembre de 1999. En aquesta carta, escrita amb la seva lletra ja una mica vacil.lant però sempre en línia ascendent, hi vibra encara la seva gran humanitat. En l’escriptura cal.ligràfica hi ha part de la nostra energia, com bé estudia la ciència grafològica.

Hi va haver un temps, a principis del segle XX, en què va ser moda escriure targetes postals. La gent se les enviava de tot arreu, ni que vivíssin a quatre passes de casa. Així van néixer moltes col.leccions de postals que s’han guardat, o no, en moltes calaixeres i mobles secreters. Les oficines de correus tenien feina a dur-les amunt i avall, a vegades amb poques dades a l’adreça arribaven igualment. A Guillem Viladot li agradava molt rebre cartes i postals on només hi havia el seu nom, Farmacia Viladot, Agramunt.

Però no sempre el correus havien estat així. El gremi dels correus no es va organitzar fins a l’any 1587. En temps pretèrits, qui volia enviar una carta ho havia de fer de manera privada pagant algú perquè fes aquest camí a propòsit. Aquestes persones eren anomeades correus, i depèn del mitjà de transport que utilitzessin s’anomenava correu d’espardenya si el correu anava a peu, o correu a cavall si anava a cavall, o si ho feia navegant s’anomenava correu de mar.

En un moment determinat van començar a establir-se rutes que es feien de manera periòdica i es van anar fixant dies de sortida i d’arribada. Quantes vegades no hem vist a les pel.lícules l’arribada de sacs amb cartes i paquets via cotxe de línia o via ferrocarril! L’aviació també va permetre una gran acceleració en els correus, les comunicacions escrites van escurçar el seu temps de trajecte.

Les editorials, amatents als interessos dels lectors, han publicat correspondències mantingudes durant anys entre autors la talla dels quals han convertit en literatura de nivell aquelles lletres escrites com si fossin les pàgines d’un llibre. Fins i tot hi ha hagut escriptors amb premi Nobel de Literatura que en la seva joventut van treballar de carters, com ara William Faulkner a la ciutat de Nova York. Fins que es va descobrir que per comptes de fer de correu, el jove es dedicava a beure, a jugar i a fer de poeta decadent. La seva va ser una veritable vida de novel.la, i les seves novel.les, genials.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’agost de 2012. A la imatge, una ceràmica italiana)

    

    

Influències

Hi ha llibres que llegeixo a estones. Per exemple: Els records que guien la nostra vida (Pagès editors), del psicòleg i terapeuta Patrick Estrade. Mai no deixo de llegir assaigs d’aquest tipus, em ve de quan estudiava psicologia, una ciència que demana posar-se al dia, cada dia!

Com és habitual, per il.lustrar les seves tesis, Estrade posa exemples extrets de la seva consulta. Un home ha començat una relació afectiva i té por de repetir el mateix error pel qual la seva esposa es va allunyar d’ell. Confessa que té una lleugera tendència al sadisme, no físic, sinó en el tracte. Com acostuma, Estrade li fa exposar els tres primers records de la seva infantesa. L’ordre apareix d’aquesta manera: es baralla amb el seu germà més petit, el pare sempre li porta cotxes de joguina per a la seva col.lecció, la minyona li dóna menjar. La mare no apareix. Quan Estrade li pregunta per la mare, el pacient diu que la mare sempre es queixava, no feia res i el pare havia llogat una minyona. La mare l'avorreix; en canvi, sembla que té preferència pel germà, al qual convida a dinar moltes vegades i a ell no. Això li fa mal i li provoca ressentiment encara que no n’és conscient, és clar… Patrick Estrade conclou: el pacient haurà d’aprendre a mirar les dones sota un altre prisma, no en relació amb la mare. La conducta per la qual ha arribat a la consulta li dóna un sentiment de superioritat destinat a vèncer el menyspreu que li sembla rebre, però haurà de modificar el seu comportament si no vol repetir una relació fallida. 

Les relacions que establim d’infants amb el que se’n diu nucli base, en alguns casos influeixen molt en la vida adulta. 

Veure dibuixar escriure

“Hi ha una diferència immensa entre veure una cosa sense el llapis a la mà i veure-la en dibuixar-la”, escriu Paul Valéry, i ho tradueixo, al seu assaig-biografia Degas danza dibujo (Nortesur). Crec que podria aplicar-se la mateixa reflexió respecte de l’escriptura. A mesura que s’escriu es va aclarint l’objecte d’atenció de l’escriptura, o allò que l’ha inspirada.