No acostumo a tornar als llibres
escrits, sento un gran pudor. Així, doncs, només hi torno quan, com avui, havia
de consultar l’any exacte que vam viatjar a l’Índia. Febrer de 1997 es llegeix
al final de La Porta Índia. Aleshores
he rellegit el poema L’última realitat,
que conclou el llibre. Tot i que podria haver estat escrit d’una altra forma, sens
dubte una forma millor, m’ha fet la impressió que no podia haver-lo escrit
d’una altra manera:
No l’hem omplert fins al caire, el nostre vas terrenal? Quan el cossiol
d’argila se’ns esberli ens adonarem que l’espai interior és el mateix que
l’espai exterior. I llavors serem una mateixa cosa.
Hem tornat a casa. I ara sabem què ens vam endur. I què hi vam deixar.
La memòria d’una única realitat tan perduda com recobrada.
Amb la mort del pare, aquestes
paraules em ressonen tan endins.
(una foto feta a Nova Delhi el febrer de 1997)
