divendres, 1 d’abril del 2022

Amb Ucraïna, amb Rússia


 

Va passar amb la Primera Guerra Mundial, que va canviar la manera de fer la guerra. La mala resolució del problema va donar lloc a la Segona, pitjor que la Primera, ja que porta la motxilla plena de pedres que va ser l’Holocaust. La gent culta que aquí era wagneriana discutia amb la gent culta que estimava Descartes o Baudelaire. Alemanyòfils i francòfils idealistes o culturals de cop assaltats per la guerra entre els dos països.

Les guerres les organitzen mandataris i els seus règims. La gent pot simpatitzar amb aquesta idea o amb aquella altra, però és carn de canó. Qui pateix les guerres és la gent. Només cal veure les files de refugiats ucraïnesos. Si la propaganda russa no fos propaganda, la gent no deixaria casa seva. Algú marxa de casa si no està en perill? No es deixa el que s’ha aplegat durant tota la vida si no és per causa major, i la guerra contra Ucraïna és molt cruel amb la població civil. Les guerres convencionals tenien lloc a les trinxeres. Ara les trinxeres són a la porta de casa. Ja em vam tastar el vinagre en la nostra Guerra Civil.

La guerra de Putin i el govern del Kremlin contra Ucraïna –no dels russos que pateixen el seu tirà!- no només destrossa barris, poblacions: destrossa el patrimoni i el futur de la gent i, de passada, el nostre. El món globalitzat reparteix el cost. El preu del gas, la benzina, distorsiona l’economia tan matxucada per la pandèmia.

El president ucraïnès és d’origen jueu, familiars seus van morir en camps d’extermini. Acusar-lo de nazi per la propaganda russa és pervers. Que a Ucraïna hi hagi partits d’ideologia nazi és un mal que patim tots, també suecs i noruecs, tan civilitzats. També aquí en tenim. No per això se’ns ha de desnazificar, l’excusa per envair Ucraïna. La raó és una altra: la seva annexió a la gran Rússia, somni imperial que mai no ha desaparegut, a un tsar el substitueix un altre, només Gorbatxov va sortir del guió. La literatura és un reflex de la vida. Rellegir Fiodor Dostoievski dona pistes. Va ser un autèntic visionari que sempre escrivia sobre el que va conèixer. Recomano la lectura d’Els dimonis. Ja em direu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 d'abril de 2022)

Marie Bonaparte

 

 

Hi ha l’idea bastant estesa que la lluita de les dones pels seus drets socials i laborals , així com la reivindicació per ocupar el seu lloc al món, ha estat un afer de les dones de classe humil. Marie Bonaparte desmenteix aquest tòpic. Marie Bonaparte era filla del príncep Roland Napoleó Bonaparte i de Marie-Felix Blanc, filla de l’amo del Casino de Montecarlo. Marie va néixer el dia 2 de juliol de 1882. Un mes després del part va morir la seva mare, que va ser enterrada a Versalles. Marie era l’hereva de la seva fortuna.

Marie Bonaparte, una nena sense mare i molt sensible, era també una jove intel·lectualment inquieta que va rebre una bona formació per part de les seves institutrius. Marie volia estudiar medicina, però el príncep Roland Bonaparte li ho va impedir. Era inconcebible que la descendent d’una família principesca estudiés medicina. Però Marie Bonaparte tenia vocació per la recerca científica i va escriure nombrosos assaigs, alguns sobre la sexualitat femenina, aleshores encara un tema espinós i desconegut. Juntament a Lou Andreas-Salomé i Anna Freud, Marie Bonaparte està considerada una de les brillants deixebles de Sigmund Freud, que en una carta va escriure a Marie: «El gran problema que no ha estat mai resolt i que encara no he assolit de resoldre a desgrat dels trenta anys de recerca en l’ànim femení és: què vol, la dona?»

     La bibliografia de Marie Bonaparte deixa amb la boca oberta, i tan poc que se’n sap, d’ella, fora dels cercles d’estudiosos de la psicoanàlisi. Marie Bonaparte va viure un dels moments més importants de la seva vida quan amb 45 anys va ser rebuda a l’Associació Psicoanalítica Internacional. La professió dels seus membres era la de consagrar-se a la recerca científica i a la pràctica de la psicoteràpia. Les aportacions de Marie Bonaparte, que es va casar amb el príncep Jordi de Grècia, tenen un alt nivell. Entre d’altres estudis, va analitzar en el marc de la psicoanàlisi l’obra d’Edgar Allan Poe. En la biografia escrita per Francesca Graziano, Marie Bonaparte. La Principessa della Psicoanalisi (2005), el seu net, el Principe Carlo Alessandro della Torre e Tasso, escriu: «”Amama” era a l’avantguarda del temps en què va viure».

(article publicat a La Fura, 31 de març de 2022)