divendres, 4 de febrer del 2022

Pandèmia i reflexió

 

Aviat farà dos anys de la pandèmia del nostre segle, ja que de pandèmies n’hi ha hagut sempre. L’aparició de la Covid-19 ha caigut com un llamp sobre el cap de les nostres societats tan tecnificades i tan medicalitzades que semblava impossible que una malaltia tan greu i mortal en alguns casos, ens toqués un pèl. Sobirana supèrbia, la nostra, ignorant que des que naixem som éssers fràgils, que la vida és un miracle encara que no hi creiem.

La pandèmia que ens va tancar a casa i que ha demanat a la gent tanta paciència, tants sacrificis i mesures de prevenció, la pandèmia que ha causat tantes crisis personals, laborals i polítiques, ens havia de fer reflexionar sobre el model de vida que ja sabem que no va enlloc. O, sí, de cap a l’extinció de la vida natural en un planeta en crisi si no hi posem remei, el canvi climàtic és una realitat.

Cada dia escoltem xifres de malalts i morts, de vacunes i investigacions de nous remeis. Fa bo saber-ho. Però és tota la informació disponible o n’hi ha d’oculta? No s’ha arribat a treure l’entrellat de l’origen de la Covid-19, i fora bo saber, encara que cogui, si com s’ha dit va ser un error humà de laboratori o es tracta de la mutació d’algun virus anterior com ara mateix està mutant la Covid-19. Tenim dret a saber-ho, com fora bo saber, encara que seria més dur de saber, si hi ha hagut altres raons, segurament d’ordre crematístic, que han abocat a aquest daltabaix de grans dimensions, un encadenat d’esdeveniments inesperats que ens caldrà comprendre i digerir.

A Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta), el filòsof Jordi Pigem s’atreveix, amb dades a la mà, a explorar el munt de complexitats que envolten la pandèmia i que fa temps que transformen el món per a bé i per a mal. Ens cal reflexionar, anar més enllà per reforçar el nostre criteri amb una base més àmplia de coneixements. El canvi que a l’inici de la pandèmia ens vam prometre que s’havia de produir a favor de la vida i el seu sentit humà, la democràcia i la llibertat d’expressió, no ve sol. Els poders instal·lats se les saben totes. Cal estar desperts i forçar els canvis que a ulls vistents són tan necessaris.

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de gener de 2022. A la imatge, un núvol que ha pres la forma del Mont Fuji...)


Ser i estar en el món

 

Algunes vegades la meva àvia Maria em deia: «Baixa al món!». M’ho deia quan m’estava fent un sermó i jo semblava tenir el cap a una altra banda i veia que no l’escoltava. M’ho deia també quan estava concentrada en una lectura i no la sentia si em cridava. I potser encara m’ho deia quan m’havia posat el plat per dinar i jo mirava en algun punt que ningú més que jo veia. No tinc la impressió que estigués distreta, més aviat diria que estava en alguna altra banda en la qual no tocava de peus a terra.

En aquella època no es parlava de meditació ni de ioga, simplement la gent de pagès com la meva àvia, i amb experiència de ser al món d’una manera senzilla i sàvia, ens deia «baixa al món!». Ho he recordat sempre quan per ànsia de coneixement he llegit textos espirituals de diverses cultures en les quals es parla de la meditació com un vehicle per entrar en el més profund d’un mateix sense els vels del pensament o la fantasia, que poc o molt ens allunyen de la realitat immediata, concreta, de ser en cos i ànima en el moment present. Perquè es tracta de ser al món aquí i ara.

Una de les coses que més ens allunya de ser en cos i ànima en el temps present és l’acceleració del temps, la manca de temps, anar i venir sempre amb la llengua a fora. A Estar en el mundo (Kairós), un llibre excel·lent sobre la necessitat de la meditació, l’antropòleg i formador de professors de Ioga Julián Peragón anota: «A la vida moderna (o, millor dit, postmoderna), que intenta abastar-ho tot, i tot ara mateix, li falta oxigen».

Per ser en harmonia amb l’ésser interior, la meditació, aquest donar-se temps i mitjançant uns exercicis físics i mentals aturar-se i respirar fons, pot ser una forma de recuperar l’alè perdut que ens porti a enriquir una vida empobrida per excés d’activitats, encara que sembli una paradoxa, i viure el present amb una major intensitat espiritual, que no cal buscar en cap temple, tot i que un temple hi ajudi. Moments en què el nostre centre vital s’assossegui i com un pal de paller ens aguanti drets en les incerteses que ens fan trontollar en els nostres temps ambigus i insegurs.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de febrer de 2022. A la imatge, flors d'ametller en un fons de vinyes, imatge presa aquest febrer mateix)