Imaginari(s)

El passat 29 d’octubre vaig participar en una taula rodona: Imaginari, Humanitats, Religions. Per força hauré de resumir la ponència. La primera qüestió que es planteja a un profà en la matèria és: ¿Què s’entén per Imaginari? ¿Estem parlant del que Lacan en va dir Imaginari col.lectiu o social? Si és així, l’Imaginari és el conjunt de valors, històries i llegendes, així com els símbols comuns que formen part d’una cultura determinada. I, com en els vasos comunicants, l’Imaginari que aquesta cultura genera dóna significat a aquesta mateixa cultura, així com la representa. En aquest sentit, ¿podem parlar d’un Imaginari català? Sí. Els imaginaris col.lectius creen identitat.

Respecte de l’Imaginari entés en un sentit genèric, l’antropòleg Gilbert Durand considera que l’Imaginari sorgeix com una resposta viva a l’implacable pas del temps en la vida humana, el temps que topa amb la finitud, amb la mort. Per contra, l’ànima que és l’Imaginari roman de forma permanent en l’individu (no pas en la història, ja que cada època crea i s’identifica amb el seu Imaginari). Aquesta immutabilitat del que és immarcescible de l’Imaginari es constitueix en una escletxa per on l’individu, subjecte al temps de Cronos, albira el sentit de la seva vida, que és transcendent. Podem concloure que l’Imaginari és de naturalesa espiritual. Aquests mots de Hermann Hesse ho il.lustren bé: Les religions i els mites són, com la poesia, un intent de la humanitat d’expressar per mitjà d’imatges, precisament aquella indicibilitat que vosaltres tracteu inútilment de traduir en simples expressions racionals.

La segona qüestió que es planteja és: ¿Què s’entén per Humanitats? Les Humanitats estan constituïdes per un conjunt de disciplines l’objectiu de les quals és estudiar la condició humana en els seus diversos aspectes. Vegem-ne uns quants: mitologia, filosofia, literatura, lingüística, llengües clàssiques i modernes, estudi de creences i religions, conreu de les diverses disciplines artístiques i la seva història, estudi de les diverses cultures del planeta, arqueologia, antropologia cultural, sociologia, etc.

En tant que àmbits del saber humà, les Humanitats inclouen l’Imaginari, de la mateixa manera que l’Imaginari genera les Humanitats. Posats a imaginar, imaginem totes aquestes disciplines sorgint les unes de les altres com passa amb les nines russes. Així, l’Imaginari dóna lloc a les diverses disciplines o matèries de signe humanístic, en les quals hi ha les religions. Acabem de veure, doncs, que la tercera de les qüestions: les Religions i el seu coneixement, també formen part de les Humanitats. I seguint amb les imatges de les nines russes i els vasos comunicants, tant les creences com les religions generen un Imaginari col.lectiu en matèria de valors humans que actuen com un agent de cohesió de les comunitats, atorgant-les una identitat particularitzada. No tenen el mateix Imaginari les cultures d’Orient que les d’Occident, tot i que, sorgides des del més profund de l’ésser humà, comparteixin valors ètics i morals.

¿I quin és fil d’unió entre els sabers humanístics? És la vocació de l’homo sapiens per saber qui és, d’on ve i cap on va. I aquest fil, ¿què el mou? Un impuls cap al coneixement que no plany res per tal d’anar-hi a l’encalç, com sabia Rodin quan afirmava: L’art és l’exercici del pensament que lluita per entendre el món i fer-lo entendre. Els sabers humanístics busquen conèixer el sentit de la vida humana. El propòsit de l’antropologia, o ciència de l’home, és conèixer la forma de ser homes i dones al món, però també la forma d’interpretar-la, i a cada lloc amb les seves particularitats. Aquestes particularitats conformen un Imaginari col.lectiu, Catalunya té el seu i és obert, com oberta és la vida. El nou Imaginari que es va creant a Catalunya va vestit de groc, un color vital, càlid, solar. I és que vivim dies naixents, una cosa nova estem parint entre tants, som llevadores d’aquest raig de llum d’humanitat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de novembre de 2014. La taula rodona va tenir lloc a la Biblioteca de Catalunya. A la imatge, sortida del sol vista des de la meva cambra)

Les dones de Hermann Hesse

(El que fa singular una persona és la suma d’experiències i decisions successives. Catherine Malabou, filòsofa)

Per aquest ordre, Mia (Maria) Bernoulli (1868-1963), mare dels tres fills de Hesse, Ruth Wenger (1897-1994) i Ninon Dolbin-Ausländer (1895-1966), van ser senyores Hesse, van compartir la vida de Hermann Hesse (1877-1962), lloc estepari com el protagonista de la seva famosa novel.la, un home centrat en ell mateix i en la seva escriptura que, això no obstant, no va poder prescindir de la convivència –estranya convivència, cal dir-ho- amb les qui van ser esposes seves.

L’any 2012, l’escriptora i biògrafa Bärbel Reetz va publicar a Alemanya Hesses Frauen, aquí recentment publicat per Circe (2013) amb el títol Las mujeres de Hermann Hesse. Aquest impressionant volum conté la biografia de les tres esposes de Hesse que, tot i ser d’intel.ligència i de personalitat tan diferent l’una de l’altra, tenen en comú la dedicació absoluta, sacrificada, al famós premi Nobel del 1946, un home malaltís tant en cos com en ànima, i que sempre va posar la creació literària per davant de la família d’una manera gairebé patològica. Només en els anys de la vellesa sembla amororir-se, tal com es desprèn de les pàgines d’aquesta triple biografia, o retrat de grup femení amb un escriptor de vocació ermitana que en canvi es va prodigar en una voluminosa correspondència amb les seves esposes, família, amics i lectors. Escriure aquestes cartes (moltes d’elles publicades), que prenia bastantes hores de treball a l’escriptor, ha resultat ben útil a l’hora de fer un retrat viu, o biografia d’una ànima que va passar pels treballs de la psicoanàlisi (el seu psicoanalista va ser Joseph Bernhard Lang, deixeble de Carl. G. Jung) i per l’aventura espiritual d’influència oriental, que li venia per tradició familiar. Ambdós camins estan reflectits en una obra literària i assagística de gran calat.  

Ja havia llegit Demian i Siddharta dins de les obres completes publicades per Aguilar (1961), quan vaig llegir l’apunt biogràfic, Conocer Herman Hesse y su obra, que va publicar José Mª Carandell a Dopesa (1977). Gairebé sempre cal buscar en la biografia d’un escriptor o d’una escriptora les claus d’interpretació dels seus escrits més emblemàtics. En aquest moment, i gràcies al minuciós treball d’investigació de Bärbel Reetz, he pogut ampliar el coneixement que de Hesse m’havia arribat a través dels apunts de Carandell. Amb la lectura de Las mujeres de Hermann Hesse, les novel.les Narcís i Goldmund, o Viatge a Orient, se m’han fet més diàfanes quant a lectura simbòlica, així com se m’han fet més comprensibles els motius d’índole espiritual que van ocasionar una obra literària que culmina amb El joc de les boletes de vidre.

La clau autobiogràfica facilita entendre les preocupacions metafísiques de Hesse. Durant la seva vida, Hesse va patir moltes crisis espirituals fins arribar al reconeixent d’un jo espiritual que va més enllà del jo corporal. En una carta, escrivia Hesse: Aquest jo [espiritual] comprén el fonament del món i de la vida i no pot confondre’s amb el jo individual… Existeix un altre Jo, ocult darrere el jo, mesclat amb ell, però inconfusible. Aquest segon Jo, sublim i sagrat (l’atman dels hindús, que vosté equipara a Brahma), no és personal, sinó la nostra part de Déu, de la vida, del tot, de l’impersonal i ultrapersonal. Lliurar-se a aquest Jo, seguir-lo, sempre val la pena. Però resulta difícil, perquè aquest Jo etern és silenciós i pacient, mentre que l’altre jo –l’individual- és impacient i sorollós.

Per això Hesse buscava aïllar-se del soroll i la impaciència del món… Però aquest seu bé no sempre es va constituir un bé per als altres, com es llegeix en les biografies de les seves dones. L’harmonia entre el jo espiritual i el jo corporal sempre és difícil. Però no hi ha una altra manera de ser humà, que és alguna cosa més que ser home o dona.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de març de 2014)

En memòria de Hermann Hesse

El passat 9 d’agost va fer cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse (1877-1962). Quan fa una colla d’anys llegia les obres completes de Hesse publicades per Aguilar, vaig sentir la necessitat de pouar en la biografia d’aquest gran escriptor contemporani d’altres sants de la meva devoció com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke, Paul Valéry, Baroja, Azorín, Antonio Machado. En aquell moment vaig tenir l’oportunitat de llegir Conocer Herman Hesse y su obra, de José Mª Carandell, un llibre excel.lent publicat l’any 1977 per Dopesa (Barcanova el va reeditar l’any 1984). Dopesa era una editorial lligada al Grup Mundo, i, com aquest grup empresarial del món de la comunicació, avui desapareguda. Me’l va fer a mans entre d’altres volums d’aquesta col.lecció de biografies significatives, l’escriptor xilè Mauricio Wacquez (1939-2000), que aleshores tenia molt paper a Dopesa.

Vaig devorar en dos dies la petita, però densa biografia de Hesse. Com passa sovint, a la vista de la història personal de Hesse s’anaven aclarint les preocupacions metafísiques que van ocupar el recorregut literari d’aquest home tan irreductible com de sensibilitat extrema. No va ser un nen corrent ni un adolescent corrent. Ho podem endevinar a través de personatges interposats com el protagonista de Demian, una novel.la iniciàtica o de formació, com la majoria de novel.les que Hesse va escriure.

Demian és una destil.lació de la profunda crisis espiritual patida per Hesse fins a dur-lo a una temptativa de suicidi, demostrant, un cop més, que la literatura té molt de salvífic, ja que permet que través de la paraula creativa es produeixi un renèixer de l’ànima, que es pugui començar de nou, que es pugui reescriure la pròpia vida a través de la ficció.

Quantes vegades la literatura no tracta de transcendir de manera figurada el dolor, l’ofuscació i la contradicció inherents a l’existència humana! Demian és la història d’aquest camí que mai no cessa, ja que ens hem de donar a llum a cada instant. Ho diu el mateix Hesse al pròleg del seu llibre: La vida de cada home [i de cada dona, s’entén] és un camí cap a ell mateix, l’esbós d’un sender. Cap home no ha arribat a ser ell mateix d’una manera completa; no obstant això, cadascú aspira a arribar-hi, els uns a cegues, els altres amb més llum, cadascú com pot.

Com en la funció de pensar (d’aquí ve que per a Eugeni d’Ors la filosofia sigui imprescindible en la vida quotidiana), l’escriptura també pot constituir-se en una via d’aclariment, un llum que s’obre camí a les palpentes, sens dubte, però un llum al cap i a la fi. Així, doncs, no és ociós buscar-se i llegir-se en la pròpia escriptura, ja que l’escriptura -una vivència en ella mateixa- és tan capaç de desbrossar el bosc atapeït de malesa, de descobrir-hi camins. Mai no sabem on podem arribar si no ens posem en camí. Tot i que, i torno a les paraules de Hesse, alguns es quedin en granota, en llargandaix o en formiga. D’altres resulten meitat home i meitat peix. Tots tenim en comú els nostres orígens, les nostres mares; però cadascú tendeix a la seva pròpia fita en un intent o en una projecció des de les profunditats d’ell mateix. Així podem entendre’ns els uns als altres; però interpretar-nos només ho podem fer nosaltres mateixos.

És una tasca personal, doncs, estirar la nostra naturalesa primitiva fins a sobreposar-nos a aquest estadi animal. Com a éssers socials tendim al diàleg, l’altre ens fa de mirall, la qual cosa ens permet de conèixer-nos. Però a partir d’aquí, la tasca d’interpretar el que Eugeni d’Ors anomenava la vocació (és a dir: allò que ens permet realitzar-nos en la nostra singularitat), és una tasca personal i intransferible. Un treball de jardiner del propi jardí que demana ser executat sense desmai, ja que per suau i discreta que sigui la pluja, la malesa torna a crèixer.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)