dijous, 23 d’abril del 2020

Sant Jordi 2020

Poques coses es poden dir més que la Diada de Sant Jordi d'aquest any 2020 és estranya, insòlita, diferent. El coronavirus, la Covid 19, ho ha capgirat tot. I, no obstant, celebrem Sant Jordi!

dissabte, 18 d’abril del 2020

Coronavirus i realitat


     
Aquests dies és difícil no parlar del coronavirus: estem confinats a casa per prevenció i cura en els casos benignes i pendents de la seva evolució que va portant nous malalts als hospitals i en un nombre massa alt, morts. La gestió política és desigual segons s’enfoqui de forma vertical, «ordeno y mando», o de forma horitzontal, democràtica, que incita a la responsabilitat individual. El Gobierno i el Govern tenen visions diferents i topen.
     
Ara tenim més temps no només per fer aquelles coses que en la vida de cada dia sovint sotmesa a un gran estrès no es podien fer, sinó també per reflexionar. Convé. Després d’aquesta sotragada res no tornarà a ser igual. I no hauria de ser-ho per més que la inèrcia hi porti. Aquest daltabaix ha trencat la inèrcia. Aprofitem-ho.
     
Que érem en una bombolla d’irrealitat i d’inconsciència s’anava veient. El món no pot créixer d’una manera il·limitada perquè els recursos són limitats, com la mateixa vida humana que en seria el símbol: arribem, fem acte de presència i marxem. No podem seguir explotant els recursos materials com si mai no s’haguessin d’acabar. Hi ha perill real d’extinció, tot i que el sistema materialista i el capitalisme salvatge no ho vulgui veure. Potser l’única cosa bona del coronavirus és que ens posa davant de la realitat. La supèrbia s’ha fet miques davant d’un virus que es controlarà, els científics treballen per trobar una vacuna. Però haurà deixat gent pel camí que no són una xifra: tenen noms i dolen les seves morts.
     
En les seves reflexions sobre els cicles de la vida, Alexandre Deulofeu es feia ressò del Linga Purana (text hindú del 600 a.C.), del que distingiria la nostra època fosca: «Són els més baixos instints els que estimulen els homes del Kali-Yuga», que és l’última de les etapes d’aquest cicle còsmic al qual en succeirà un altre. Baixos instints en testes coronades i en caps de gent explotadora, corrupta i sense escrúpols arreu. Som al llindar d’un canvi? No repetim errors ni recolzem aquells que ens voldran encara més esclaus amb l’excusa de la crisi generada pel coronavirus. Munyim-nos el cervell per fer les coses d’una altra manera. Des d’a baix tenim poder. Amidem-lo bé i preparem-nos per actuar amb determinació.

(article publicat a La Fura, 31 de març de 2020. A la imatge, rosa damunt el teclat on s'ha escrit aquest article)

dilluns, 6 d’abril del 2020

Un conte real


     
La noieta té els ulls enrogits de dolor, però no plora. Té tanta tristesa com permís per plorar, tan sols és una nena de 9 anys. Però si els grans es contenen, si no ploren com l’aigua de pluja que cau a bots i a barrals, ella tampoc no ho farà. Des d’aleshores el riu de llàgrimes li ha anat sempre per dins com el Guadiana, com la infantesa que mai no s’oblida.
     
La noieta no va plorar amb llàgrimes –amb el cor, sí- la mort del seu avi Llorenç, el primer mort que va veure a la seva vida i al qual va demanar de besar al front tan fred i tan llis perquè ja havia deixat de patir. Estoica amb pocs anys, ha estat estoica sempre: ningú no la va veure plorar quan va morir l’àvia, i aquella tia que tan estimava. Tampoc quan primer va morir el seu pare i després la seva mare. El cor sempre a punt de petar del mal, les mans tremoloses a l’hora de llegir el text del comiat, als ulls aquella rojor, però sense llàgrimes. Com si la mort dels seus morts les hi hagués arrencat. Al lloc de les llàgrimes el rés, paraula per paraula, del Parenostre al qual ella hi afegeix la paraula «mare»: Pare i mare nostres que esteu al cel... Sí, Déu pare i mare, tot en l’existència té pare i mare.
     
La noieta –no ha pas mort, la noieta, al cor de la dona en la seva tardor- pensa en els seus morts quan llegeix que a tants dels morts víctimes del coronavirus no se’ls pot acompanyar i enterrar com cal. Ells ho entenen dellà la porta, és clar que sí, per res del món aquests morts no voldrien que cap dels seus estimats fossin contaminats. Però la tristesa que han sentit no els hi treu ningú. Aleshores totes aquelles llàgrimes que eren ferment de la memòria dels seus morts amb els quals la dona parla cada dia en oració silenciosa, ara s’han vessat per tots els morts fines com la pluja que mulla el món en llàgrimes. I ella s’ha dissolt en aquest mar que és amor, que és com l’aigua beneïda, la mateixa aigua que en el diumenge de Rams ruixa de benaurança les palmes i els palmons. Cert que hi haurà divendres de passió i mort, però també hi haurà dissabte de glòria i diumenge de resurrecció, li han dit els morts, tots els morts.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'abril de 2020. A la imatge, un àngel en una tomba del cementiri de Montjuïc)

diumenge, 5 d’abril del 2020

Diumenge de Rams. Sentiments contrastats. Tota la família enyorarem la iaia Neus, la meva mare, que feia de padrina de tots els néts i fills. Ens comprava una palma per a tots perquè la poguéssim beneir al seu costat... era la seva festa! Aquest any, a causa del confinament, tampoc no ho hauríem pogut fer. Un temps estrany del qual n'aprendrem molt. Per apreciar les coses en el seu sentit profund a vegades s'han d'allunyar una mica, o perdre-les. Mirem, però, la cadència: s'obre la setmana Santa amb un esclat de joia, passem per la passió i mort i després arriba la llum de la Pasqua. Fins i tot si no creguéssim en res, és la pura evidència perquè així es mostra la Vida. Que tingueu un bon diumenge de Rams!