L'home i l'artista Picasso

 

L’any 1963 es va inaugurar el Museu Picasso de Barcelona, no pas amb aquest nom, sinó com a Col·lecció Jaume Sabartés, escultor i amic que havia estat el seu secretari. Era un subterfugi, ja que el dictador Franco encara senyorejava al palau del Pardo i Picasso estava exiliat a França, on va morir a la seva casa de Mougins l’any 1973.

El Museu Picasso és un monument a Picasso, sens dubte un artista genial. Aleshores estudiant d’art, vaig visitar el museu Picasso tan bon punt va obrir les portes al carrer Montcada. No és el mateix veure una pintura en una diapositiva com les que ens passaven a l’escola, que veure el quadre en directe. La impressió és fenomenal. La primera època de la seva pintura amb rerefons modernista, i les èpoques posteriors: la blava, la rosa, i la inicialment cubista, fruit de la seva estada a Horta de Sant Joan, imantaven la meva mirada. Però de seguida vaig advertir en alguns quadres cubistes una violència que em produïa un cert desassossec. En aquell moment vaig pensar que calia conèixer més a fons la vida de Picasso. Com l’antropòleg Lluís Duch, crec que tot s’explica per la biografia.

Vaig trigar bastant a llegir testimonis personals. En aquell moment en el mercat català no hi havia res enllà dels textos que parlaven de la seva obra. L’any 1990 vaig llegir els tristos records de Fernande Olivier; l’any 2002 vaig llegir els records punyents de Marina Picasso. Em van trasbalsar fins al punt d’arribar a escriure un conte que vaig publicar al recull El saber del cor (2013). L’home Picasso no hi queda bé, la qual cosa no treu l’admiració, no em canso de mirar les seves Menines. En aquells dies ja es començava a parlar més obertament del mal tracte que infligia a les seves companyes de vida. Dur va ser llegir la biografia de Dora Maar (2014): Picasso va destrossar la vida a una jove i bona fotògrafa. Dues de les seves dones es van suïcidar. L’home que hi ha en un dels més grans artistes del segle XX es mostra detestable. S’ha de poder dir amb llibertat de consciència. És el que ha fet l’artista Maria Llopis amb les seves alumnes de l’escola Massana amb una performance, una acció silenciosa al Museu Picasso. És de justícia per a les víctimes.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de juliol de 2021. A la imatge, un fragment d'una pintura de Picasso amb un perfil de dona)

García Lorca i Catalunya

 

Federico García Lorca, poeta de tarannà suau, tranquil, serè, imantava, seduïa els seus interlocutors i espectadors amb la llum de la seva paraula, amb el seu encant com a persona. Federico García Lorca va encaixar a Catalunya, espai cultural obert i receptor entusiasta del seu art poètic, teatral, musical, plàstic. García Lorca va fer molts amics a Catalunya, i Catalunya el va estimar a través d’aquests amics, entre d’altres: els germans Anna i Salvador Dalí, Margarida Xirgu, Josep M. de Sagarra, i tota la plèiade d’artistes i intel·lectuals de la generació del 27 catalana.

La primera estada de García Lorca a Catalunya va tenir lloc a l’Empordà durant la Setmana Santa de l’any 1925, quan Salvador Dalí, company seu a la Residencia de Estudiantes de Madrid, el va convidar a la casa familiar. Ho reporta amb detall Salvador Giné al llibre Federico García Lorca a Catalunya (Viena), que ressegueix l’itinerari vital i artístic de García Lorca per tot el país. Es tracta d’una guia ben documentada dels indrets on García Lorca va viure, els llocs que va visitar i actuar, els teatres on va rebre aplaudiments abrandats, ja fossin escenaris selectes o platees obreres. Els últims aplaudiments els va escoltar a Mataró el dimarts 7 de gener de 1936, al Teatre Clavé Palace, on Margarita Xirgu representava l’obra Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Enderrocat en la dècada de 1970, d’aquest teatre només se’n conserva la façana.

Aquesta guia dels indrets lorquians a Catalunya fa de bon seguir i ens podem fer ressò de les paraules que García Lorca va escriure a Melchor Fernández Almagro: «Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! [...] Además, yo soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construída y tan harta de Castilla».

Amb només dues paraules defineix Federico García Lorca la gent que va conèixer i apreciar a Catalunya: gent ben construïda i farta de Castella, ja fossin intel·lectuals de primera fila, ja fossin la gent treballadora que s’asseia als teatres dels ateneus. Llegir la guia de Giné permet acompanyar uns i altres tot fent memòria del poeta assassinat pel feixisme que, malauradament, no cessa en la seva brutalitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de juliol de 2021)