Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jung. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jung. Mostrar tots els missatges

divendres, 31 de juliol del 2015

Maria de les Neus


Quan amb motiu de la Festa Major de l’any 2011 vaig ser invitada a pronunciar el Convit a la Festa, vaig pensar que, en la talaia del segle XXI, potser valia la pena retornar al moll de l’os de la celebració: el patronatge de Maria de les Neus, tot fent una aproximació en els avatars de la devoció mariana que li va donar sentit religiós. Alhora feia esment dels referents antropològics que tanta llum fan sobre la força dels arquetips, agents dinamitzadors i recreadors de l’imaginari col.lectiu.

En Maria de les Neus, Verge de les Neus o Marededéu de les Neus, hi batega el cor del vell arquetip de la mare condensat en les figures de la Deessa Mare, que la religió popular, amb la cristianització, va anar fent florir amb tants noms afegits al nom de Maria, i dels quals Maria de les Neus n’és un, com ho és el de Montserrat, Núria, Vinyet, Queralt, Cinta o Meritxell.

Ara s’acaba de publicar De la Diosa a Maria. Una aproximación desde la teoría de los arquetipos (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015), un molt atractiu intel.lectualment treball del catedràtic de Filosofia i doctor en Antropologia Filosòfica, Joaquín Campos Herrero. Conscient de la importància de la teoria dels arquetips, l’artífex modern de la qual és Carl G. Jung (la base cal trobar-la en Plató), en el seu assaig el professor Campos posa en antecedents als lectors sobre l’activació i manifestació periòdica dels arquetips en la psique humana. Un dels arquetips més potents en la nostra psique és el de la mare. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense esmentar la mare. En l’inconscient col.lectiu, on de forma universal regna, doncs, l’arquetip de la mare, es troba també un fons ecumènic del qual emergeixen (i convergeixen) totes les formes espirituals, com escriu el professor Campos, tot fent memòria dels treballs de fenomenologia de les religions de Mircea Eliade.

Amb amplis coneixements de base, rigor intel.lectual i consideració per la figura cristiana de Maria, així com amb els seus estudis pacients –aquest treball de Joaquín Campos dóna la sensació que ha estat fet sense aquelles preses que esguerren qualsevol reflexió-, l’autor s’aproxima a la figura de Maria, mare del Jesús històric esdevingut el Crist postpasqual. S’hi apropa per posar el focus en la seva indubtable condició d’arquetip universal, alhora que té en compte Maria des del personatge que d’ella es visualitza través de les escriptures del nou Testament.

És justament per la seva condició de representació del matern universal, que Maria, vista alhora com a verge i com a mare, va poder calar tan a fons en l’imaginari de la gent que ja tenia devoció per l’espiritual i el simbòlic de la figura materna, o sigui: més enllà de l’estima per la pròpia mare. Les dessees que han precedit la figura d’una Maria celeste no eren, doncs, simples icones, com no són simples icones les representacions de les diverses Maries que tenen dia de celebració en el calendari litúrgic.

En l’interessantíssim assaig De la Diosa a María, de Joaquín Campos, hi ha reflexions fonamentals per entendre una de les pulsions més humanes que, a desgrat de la galopant secularització dels nostres dies, ens inviten, des del més profund del misteri de la vida, al conreu del seu aspecte espiritual. En la memòria col.lectiva hi ha les petges de les deïtats femenines que amb la seva energia espiritual van estimular la religiositat precristiana. El posterior cristianisme, forma religiosa que tant ha inspirat, d’art i de cultura, la nostra complexa civilització occidental, hereta les diverses deesses mares en la figura sublimada de Maria. Per als vilanovins i vilanovines, Maria de les Neus. Bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 de juliol de 2015. En la fotografia, una imatge de Maria de les Neus)

dissabte, 8 de setembre del 2012

La transformació dels morts


En una carta escrita a una dona a la qual se li va morir un fill, diu Jung: Tard o d’hora tots els morts es transformen en allò que nosaltres també som.
D’aquest ésser, si és que podem dir ‘ésser’, poc o més aviat res en sabem de la seva ‘existència’. D’aquí ve que Jung pugui dir que, amb el temps, aquest ésser es transforma en allò que nosaltres som. En l’última realitat, vius i morts som una mateixa cosa, com la vida és una tot i que inclogui la mort.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Noces alquímiques

Així va anomenar Jung allò que sabíem d’una manera intuïtiva: som la trobada entre un espermatozous i un òvul, i, per tant, i independentment del sexe físic, contenim hormones masculines i femenines. Això es tradueix en la presència de l’ànimus (esperit) a la part masculina de la psique de la dona, i ànima (ànima) a les qualitats femenines de la psique de l’home. Ànimus i ànima són arquetips interns o figures inconscients. El treball d’unificació intern de les dues polaritats s’anomena matrimoni interior. En el seu llenguatge simbòlic, els alquimistes anomenaven aquest treball d’integració noces alquímiques. L’imaginari col.lectiu ens parla de l’androgin, que, està clar, és una figura interior.
Cal dir que per les mateixes circumstàncies històriques i desfavorables en la consideració del femení de l’existència en el món occidental –Orient és una altra cosa-, en general les dones van per davant en aquest treball d’integració entre els dos pols. A vegades les dificultats o la negació ambient per ser en plenitud proporcionen les eines per intel.ligir un coneixement més profund de la realitat essencial. Justament aquest saber s’ha posat en marxa a mesura que la dona ha reconegut l’ànimus al seu interior. 
(en la il.lustració, el yin/yang, imatge de la polaritat unificada)    

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Anima i animus

Segons la Càbala (o Kabbalah), els elemens femenins i masculins de l’ànima (de tota ànima, ja sigui la d’un home ja sigui la d’una dona) provenen de les esferes còsmiques, ja que l’ànima és una combinació dels principis mascle i femella, o Nefesh i Shajah. C.G. Jung ho diu de manera semblant: anima i animus
Explorar aquests elements dins nostre, més encara, harmonitzar-los, casar-los, quina aventura vital!  

diumenge, 17 de juliol del 2011

Reflexió davant la mort

El dia 7 de juliol va morir l’Ester Valls, companya de l’escriptor Antoni Munné-Jordà. Havia treballat amb l’Oriol a la ILC. Només tenia 58 anys. Aquest article –una reflexió en veu alta- es va publicar el dia 15 de juliol al Diari de Vilanova.

Un dels fets de l’existència que més ens posa de cara a la paret és el fet de morir. Només els humans som conscients de la mort, i això és el que ens diferencia dels grans primats i de la resta d’éssers vius. És la consciència de la mort, doncs, allò que ens fa humans, no pas en un restrictiu sentit fisiològic sinó en un sentit transcendent.
Més enllà de creences i religions, el sentit de la transcendència ens dota d’esperança, que és com una vitamina per viure d’una manera plena i amb sentit. L’esperança és una substància de les més potents fabricada en el propi laboratori interior. El pilar de l’esperança és la consciència d’una vida que va més enllà de la nostra vida fisiològica. No només una vida personal, idèntica a la que percep el Jo, sinó una vida més completa i que Jung va anomenar l’Ésser o Si-mateix. El Si-mateix, doncs, és el nucli de la vida en un sentit transcendent.
El camí del Jo a l’Ésser o Si-mateix s’anomena procès d’individuació, i, si no estem adormits, com sol passar, respon a una inclinació natural de l’ànima a integrar totes les dimensions de l’ésser per tal d’accedir a la complitud humana.
Molt esquemàticament, les etapes de la individuació són cinc. En una primera fase, els humans ens hem d’acarar a la màscara social del Jo, aprendre a no identificar-nos ‘només’ amb el Jo o la Persona (persona vol dir en grec màscara, embolcall precisament de l’Ésser) ni a ser esclaus de la mirada dels altres, tot i que la mirada dels altres ens ajuda a veure’ns des de més perspectives.
En la segona fase hem d’aprendre a confrontar-nos amb l’inconscient i amb la nostra part d’ombra, a acceptar l’ombra per poder domesticar els nostres defectes, així com també per reformular les nostres qualitats vers un sentit superior.
La tercera fase és la de la d’acarar-nos amb l’anima els homes, i l’animus les dones. És a dir: amb la nostra part femenina o masculina a fi i efecte d’equilibrar en el nostre interior aquesta dualitat.
La quarta fase és la de restablir els ponts trencats, negligits o simplement ignorats amb el nostre ésser profund, que és justament l’Ésser.
La cinquena i última fase de la recerca d’una/un mateix és l’unificació de l’ésser, o el que és el mateix: l’harmonització de totes les dimensions de la psique i la comprensió de la nostra dimensió espiritual, la vivència del transcendent. Vet aquí l’acompliment de l’Ésser o Si-mateix.
La consciència de l’Ésser que som més enllà del Jo, una intuïció que porta a treballar-nos a pic i pala com he descrit, és un pilar d’esperança davant el fet de la mort. Ningú no dubta que la vida material continua en ella mateixa a través del procès del reciclatge de matèries, per dir-ho a la manera ecològica. Però és més enllà de la matèria que vivim, que viu l’esperit que anima la matèria. I si la paraula esperit provoca escrúpols, digueu-ne consciència o intel.ligència global. Aquesta consciència o intel.ligència global és creadora, i la tasca positiva que anem fent els éssers humans la nodreix més i més. D’aquí ve que, del perfeccionament de la consciència humana en cadascú, se’n van obrint camins d’ interès compartit. Treballar-se interiorment és la millor manera de superar la mort.









divendres, 8 de juliol del 2011

A la recerca de "le Soi"

“Le Soi n’est pas seulement de nature psychologique. I est aussi le réceptacle de la transcendence. En effet, qu’on réduise l’âme à sa nature psychique ou qu’on affirme sa dimension divine, la psyché contient par nature des structures archétypales relevant du sacré. Car la maturation de l’individu comporte nécessairement un éveil de la conscience du divin. La psyché porsuit donc également una finalité d’ordre spirituel”, escriu Jean-Pierre Augier, que en un altre apartat del seu escrit diu que “le Soi” és quelcom més que “le Moi”, inspirat per les tesis de Jung que sempre fa notar la dimensió transcendental de l’existència humana. I dic humana perquè només els humans tenim consciència de la mort. És la consciència de la mort la que ens atorga la consciència de la vida i la seva transcendència.  

dimarts, 18 de gener del 2011

Art

L’art és innat en l’artista. És una força que se n’apodera. Aleshores el converteix en un instrument. La voluntat última –no la voluntat del mentrestant, que ha de ser sostinguda- ja no és l’artista personal sinó l’obra d’art. Com a persona –i això ho veiem sovint- pot tenir capritxos, desigs i finalitats pròpies. Però allò impersonal que hi ha en l’artista, és a dir, l’art, és més elevat que ell. Diguem-ne esperit diví o ànima col.lectiva, segons Jung. D’aquí ve que en tantes ocasions no es pugui donar explicació del treball artístic, depassa el nostre raciocini.
(Dona elegant, oli d'Alexandre de Cabanyes)

diumenge, 28 de novembre del 2010

Ànima i creació

“Em resulta molt natural comprendre a les noies i a les dones. La més profunda vivència del creador és femenina”, va escriure el poeta Rainer Maria Rilke a una noia de la qual no sabem el nom, el 20 de novembre de 1904.
El femení és un impuls interior de l’ànima, ja sigui dins del cos d’un home o d’una dona, com després ens explicaria Jung.


diumenge, 18 de juliol del 2010

Exclusió

En el seu llibre Arquetipus de l’inconscient col.lectiu, Jung ens recorda el cas del germà Niklaus von der Flüe, un místic suís del segle XV, que en les seves visions la divinitat hi apareixia de dues maneres: com a pare i com a mare. Una representació heterodoxa, doncs ja feia mil anys que l’Església havia separat de la Trinitat l’element femení, per considerar-lo herètic.
El femení no es pot separar de la divinitat perquè forma part de la realitat i Déu no és fora de la realitat sinó que és la realitat.
Per això ha causat tant d’esglai entre catòlics liberals i fins i tot moderats, la notícia apareguda aquests dies als mitjans de comunicació: segons el dret canònic (que no diví!), l’ordenació de les dones com a sacerdots és un dels “delictes més greus” que es poden cometre dins l’Església.
Déu meu.