Gran art amb matèria propera

 

Dolors Oromí (Barcelona, 1928) és un nom reconegut en l’art del tapís contemporani a Catalunya. Els seus tapissos són d’una originalitat genuïna, fruit de la seva experiència vital: «El material em crida», diu Dolors Oromí que hi posa l’art.

Filla d’un industrial del tèxtil, Dolors Oromí va créixer envoltada de teixits, fils, sedes, llanes. Però la seva creativitat insòlita, iniciada de la mà de Josep Grau Garriga, es va disparar en contacte directe amb cordes i cordills a la seva masia familiar: «Un dia estaven arreglant un carro amb cordes i filferros i com que no tenia llanes, que les tenia a Barcelona, vaig començar a treballar amb allò. I vaig pensar: això és el que em va bé». Matèria propera per fer gran art.

Els tapissos de Dolors Oromí: monumentals, espectaculars, alguns gairebé escultures, estan lligats a la terra, a la natura, als seus dons vegetals treballats a través d’oficis mil·lenaris com són les cordes. Impressiona veure les mans nuoses de l’artista que va treballar aquests tapissos amb una energia que encara guarda en el fulgor de la seva mirada. «Jo sóc molt rústica, sóc de bosc. M’agrada més un hort que un jardí», diu aquesta creadora que té obra en museus de Nord-amèrica, Europa, Japó i, per descomptat, Catalunya i Espanya. Obres destacades formen part del Museu del Tapís de Sant Cugat.

Dolors Oromí, d’una rara humilitat en el món artístic amb tants egos inflats, explica senzillament com s’inspira: «Jo no busco el material per fer un tapís. Veig el material i penso el que podré fer amb allò». I el que fa se sustenta en una tècnica de teixir ben apresa que ella ha desenvolupat amb una gran creativitat en funció d’aquest material gens dòcil i que ella treballa donant als seus tapissos unes textures que van més enllà de la forma per traslladar a la vista conceptes com la maternitat, o sortir del tapís convencional per confeccionar una col·lecció de màscares en un recorregut que va de la matèria propera: cordes, cordills, sogues, maromes, anelles, xarxes i filats a la materialització d’unes màscares que com les dels indígenes remeten al més profund de la psique.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de gener de 2022. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)

Ordit afectiu

Dues de les troballes més interessants de la psicologia de Juan Rof Carballo (1905-1994), pioner a Espanya de la medicina psicosomàtica, són: el “cervell intern” o “cervell emocional”, i la configuració de la personalitat a través de “l’ordit afectiu”, és a dir, la nostra relació amb els altres. Així podríem dir a la manera de Shakespeare: Som dialogals o no som. Perquè, com diu el mateix Rof Carballo, “l’home no és mai només un individu.” La individualitat sempre és en relació a l’alteritat, com la part sempre és en relació al tot.

(per aproximar-se a aquests conceptes, recomano la lectura de Neurociencia y afectividad. La psicología de Juan Rof Carballo, de Consuelo Martínez Priego, Erasmus Ediciones, 2012. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)

Temple de la Sagrada Família

Tretze, catorze anys (escric de memòria, haig de comprovar les dates), vaig viure al carrer Provença, a dues mansanes del temple de la Sagrada Família. Des de casa, a les dotze en punt sentia les campanes de l’Àngelus. Llavors aturava la feina i em recollia commoguda sempre pels misteris de l’Anunciació i el de l’Encarnació, que tant m’han fet pensar en el misteri de la vida.
En aquell temps, vaig veure iniciar les obres del portal de la Passió: formaven part del meu paisatge quotidià! Avui, 7 de novembre de 2010, s’ha consagrat “la catedral dels pobres” del nostre genial artista Antoni Gaudí, un temple que és un monument a l’esperit. Del simbolisme de la Sagrada Família potser em vindrà de gust anar-ne parlant en altres entrades al blog.
He vist la cerimònia per televisió. Quan l’arquitecte en cap Jordi Bonet i Benet XVI han intercanviat simbòlicament la clau del temple, m’han saltat les llàgrimes. Visc la vida de l’esperit com puc i sé, i potser per aquesta mateixa raó sóc molt crítica amb un papat que, com els anteriors, encara no considera prou dignes les dones d’exercir el ministeri sacerdotal (la imatge de les monges rentant l’altar i vestint-lo parlava per ella mateixa). I mentre pensava en aquest tema pedra de toc, m’ha vingut a la memòria Carles Pelegrí, advocat del Patronat del Temple que, anys enrere, quan no hi havia tantes masses de turistes visitant aquest monument, va passar, ell i tot l’equip d’aleshores, tantes angúnies per tirar endavant econòmicament el projecte. Pelegrí va treballar colze a colze amb el cap d’arquitectes Bonet tants anys perquè aquest somni fos realitat, tot i que encara és inacabat.
Carles Pelegrí fa potser també tretze, catorze anys que ens va deixar. Era el marit d’una tia àvia dels meus fills: Dolors Oromí, noble artista del tapís. Ella també haurà plorat. A la seva casa de “Can Sors”, de Palau Solità i Plegamans, guarda alguns dels motlles de guix inservibles de les escultures que Josep Maria Subirachs va fer per a la façana de la Passió. La del Crucificat sempre feia molta impressió a la meva filla Cristina, aleshores un infant de pocs anys. Subirachs està malalt de fa tant de temps. Potser també ell, a qui els qui l’apreciem hem trobat tant a faltar, en alguna escletxa de consciència haurà plorat aquest matí amb llàgrimes emocionades.