divendres, 3 de febrer de 2023

Amiga Carme Nadal

 

La mallorquina Carme Nadal, que va passar uns anys entre nosaltres, entre el Penedès i el Garraf, cuinera excel·lent, poeta, amant de l’art i la cultura i conversadora intel·ligent, ens va deixar el passat 11 de desembre de 2022. Ens n’assabenta l’amic periodista i psicòleg Pep Forns, que un temps va ser director de Ràdio Vilafranca, on va conèixer la Carme quan aquesta li va proposar una tertúlia des de la sala del Casino, on exercia de cafetera. En les seves paraules en homenatge publicades a El 3 de vuit, escriu: «Ens va confiar la fórmula del beuratge de l’amistat, un regal que no té preu».

«De cada bon record en faré un enfilall/ i com collar de gessamí, fet a l’Índia,/ el portaré al coll, donant-me/ flaire de vida i d’amor./ Homenatge pels vius,/ homenatge pels difunts./ Ells m’ha fet», va escriure Carme Nadal al seu llibre Macthena. Recordant Rabindranath Tagore.

Carme Nadal, d’esperit tan lliure i paraula abrandada, havia passat per un tràngol molt dur: havia estat un temps a la presó en l’època franquista. Quan en va sortir va viatjar a l’Índia, hi va estar un temps llarg, sis mesos, es va amarar de la seva idiosincràsia. Un dels fruits d’aquella experiència iniciàtica és Macthena (Pagès Editors, 2006). Escriu Carme Nadal a l’inici d’aquest llibre de poemes que dedica a Tagore, premi Nobel i el Goethe indi, segons Albert Schweitzer: «Rabindranath Tagore va fer possible que la meva visió de la vida canviés als setze anys». Amb una formació religiosa estricta, pròpia dels anys cinquanta on tot eren inferns i pecats, la Carme havia descobert en Tagore una espiritualitat lluminosa que la retornava al que ella mateixa en diu «la mística vital que tota al·lota romàntica busca».

Els poemes de Macthena escrits amb posterioritat al viatge, però tenint aquella experiència ben present en la memòria, van encapçalats per una cita de Tagore. L’escriptura de Carme Nadal s’havia iniciat l’any 2000, quan va publicar Retalls de vida (Pagès Editors). En un dels poemes escriu, afirmativa: «Tornaré a començar/ sense res a les mans». A l’esquela publicada al Diari de Mallorca es llegeix: «Una dona lluitadora per les llibertats i generosa amb els amics». Ho va ser, lliure i amiga.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de febrer de 2023. A la imatge, la Carme Nadal)


El preu d'un llibre


 

Quan jo era nena no podia comprar llibres. L’economia familiar no ho permetia: sortíem de la postguerra, hi havia cartilles de racionament. Els llibres no eren un element bàsic, si bé al pares els agradava llegir. La biblioteca de casa la vaig fer jo. Vaig iniciar-la amb el bitllet de cinc pessetes que pel meu sant m’enviava des de Manresa la tia Teresa. El guardava fins a Sant Jordi: aleshores comprava un llibre, i així durant un temps fins que l’economia de casa va començar a esponjar-se i pels sants i aniversaris podia demanar que em regalessin un llibre i algun altre que deixaven al balcó els Mags d’Orient.

Per a mi un llibre era un tresor. Quant val un tresor? El preu dels llibres el sabia, estalviava per comprar-ne. Però els llibres que triava amb cura a la llibreria Capri, que era unes portes més enllà de casa, valien la meva curiositat intel·lectual, el meu deler per la lectura, la màgia que es desvelava entre les pàgines dels llibres.

El món canvia a una velocitat supersònica, el món dels llibres també. Els llibres continuen sent un tresor per a mi. La meva biblioteca és enorme i llegida: aquesta és la pregunta que em fa la gent quan entra a casa i veu prestatges per tot arreu. Es publiquen milers de llibres a l’any a preus assequibles. Hi ha abundància de llibres, si bé no es llegeix pel que es podria llegir pel preu d’un cafè amb llet en un llibre comprat de segona mà. No tots els llibres que es publiquen són un tresor, és clar, però quan te n’arriben de bons a les mans, quina alegria.

Els llibres són a la base de la meva escriptura tant com el seu aliment. Llegeixo El poeta, el polític i altres assaigs, de Salvatore Quasimodo (Llibres de Sinera, 1968). M’adono de la fondària de les reflexions que el poeta italià fa sobre literatura, comprovo la densitat i qualitat moral que trobo a faltar en els que en podríem dir subllibres, si bé continuo tenint esperança de trobar la lucidesa i honestedat intel·lectual que fa escriure a l’autor: «El secret d’un llenguatge poètic es revela tard a la crítica, quan el model es ramifica en la imitació». Cal, però, llegir el model i els imitadors, i no es llegeix prou. Altrament ja seríem al cap del carrer per advertir tantes impostures.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de febrer de 2023)                                                                       

dijous, 19 de gener de 2023

Els primers anys de Cardona Torrandell

 

Des del 6 d’octubre fins al 30 de novembre de 2022, a la Galeria Marc Domènech, de Barcelona, va tenir lloc una exposició tan destacable com necessària: Cardona Torrandell. Anys 50. Tal com escriu en el magnífic i ben documentat text de presentació el crític Bernat Puigdollers en el catàleg de la mostra, «és, des de la dècada dels vuitanta, la primera exposició dedicada a Cardona Torrandell a la ciutat de Barcelona».

A Vilanova i la Geltrú, la seva ciutat natal, l’obra pictòrica d’Armand Cardona Torrandell (1928-1995) de manera intermitent, si bé potser massa espaiada, ha tingut una certa visibilitat. Fora de Vilanova l’obra de Cardona Torrandell ha passat, com acostuma a passar amb els artistes morts, un llarg purgatori que ara ha obert les portes amb aquesta mostra que va permetre admirar una bona selecció dels treballs dels primers anys d’un creador que en els anys 50 va irrompre amb gran energia i passió en el panorama artístic català.

Entre els anys 1955 i 1959, un jove autodidacta, però àvid de coneixements, va començar amb vigor una carrera artística sorprenent, ja que «fins aquell moment tan sols se’n coneixia una intensa –tot i que soterrada- dedicació a l’escriptura, però, en cap cas, una inclinació artística», comenta Puigdollers, que en el seu text desgrana tot el procés que el va dur des de l’anonimat fins a l’èxit de la seva personal proposta artística que fins i tot en la seva època menys figurativa (va festejar l’informalisme, però per sort li va durar poc temps) té una gran base literària: els dibuixos, gravats i pintures de Cardona Torrandell són sempre com un retaule, un llibre en imatges, ja des de les primeres obres.

     Des de la distància, ens podríem preguntar per l’atractiu d’unes pintures i dibuixos que, tot i haver begut, com sembla ben natural, de la influència de l’obra d’artistes precedents, imanten la mirada perquè hi veiem de manera nítida l’esperit lliure de Cardona Torrandell. Ho diu ell mateix en aquesta afirmació escrita en el castellà de l’època: «Soy capaz de traicionar todos los estilos para poder ser más fiel a mi libertad expresiva». Ho va complir al peu de la lletra. L’estil de Cardona Torrandell, que va passar per diverses fases, és inconfusible i ja trepitja fort en aquesta primera època que ara hem tingut l’ocasió de contemplar.

(article publicat a El 3 de vuit, El Vallenc, Nova Conca i El 9 Nou, 13 de gener de 2023)


dijous, 12 de gener de 2023

Despreniment

 

Observo com les fulles dels arbres van prenent els colors càlids de la tardor: groc, daurat, ocre, vermell, marró. Perden la humitat estival, però en la seva nova fesomia esdevenen objectes de joc per als infants que les pleguen de terra i les miren embadalits en les seves mans petites. Em recordo a mi mateixa mirant el terra buscant aquelles fulles de plataner tan perfectes que feien les meves delícies de nena enamorada de les formes de la natura. Quan guardava les fulles en un quadern on quedaven premsades i les prenia de model per dibuixar-les, no pensava que les fulles de la tardor m’arribarien a ser tan inspiradores d’una actitud espiritual d’alta volada: el despreniment que vaig veure en la meva mare a mesura que s’anava fent vella i es preparava per al despreniment final, quan amb la mort ho deixem tot a la falda de la vida que continuarà després de nosaltres.

La mare va regalar en vida les coses, que per a ella tenien un valor, a la filla, a la jove, a les netes, a les dones dels nets, a la besneta, a la veïna, a la perruquera, a les noies que la van ajudar en els últims temps, quan ja no podia caminar. Un dia em va dir: «Oi que no et sap greu que li doni aquest collaret a l’Andrea?». M’ho demanava perquè el collaret li havia regalat jo. Els que ella s’havia comprat ja els havia regalat tots.

La mare deia que li havia arribat a l’edat de desprendre’s de tot i de la mateixa manera que cauen les fulles dels arbres ella va desprendre’s també d’aquella roba, veritables peces de museu, que havia brodat de jove, com es va desprendre de la roba de casa que tenia a l’armari encara per estrenar. La mare va morir a últims de gener i per Nadal m’havia regalat un joc de tovalloles que guardava com si fos un tresor. Ho va ser per a mi, un tresor: cada vegada que les veig penso en ella i em revé la imatge d’aquella moneda que hi va posar entre els plecs i que vaig trobar en desplegar-les. La mare em va «retornar» una moneda de record que jo li havia comprat a París, quan vaig visitar el Sacré Coeur.

(article publicat a la revista Pluja de Roses (Gener/Febrer de 2023), òrgan del Santuari de Santa Teresina (Teresa de Lisieux), Carmelites Descalços de Lleida)


dimecres, 11 de gener de 2023

Bruixes: del feminicidi a icona social


      

L’any 2017, la doctora Montserrat Jiménez Sureda va publicar un treball d’envergadura antropològica: Les bruixes. Del feminicidi històric a la icona social (Universitat Autònoma de Barcelona). A través d’un seguit de capítols que fan de molt bon llegir, Montserrat Jiménez explora les causes que van propiciar el sorgiment de les bruixes, el principal dels quals és una gran por, tan irracional com es vulgui, envers un tipus de dona que va des de la marginalitat en la qual la situa l’existència: una vídua, per exemple, que ha de viure sola i guanyar-se la vida, o una dona amb un tipus de coneixements en el camp de la pràctica mèdica i farmacèutica que la fa una figura ambivalent a ulls de la comunitat. Aquí cal ressaltar el biaix: en les comunitats tradicionals d’aquests personatges en diuen xamans o homes-medicina, però si és una dona la cosa canvia radicalment: ell és un savi, gairebé un sacerdot; ella és una bruixa, una dona que practica males arts.

La doctora Jiménez fa un repàs històric dels motius pels quals a les dones assenyalades com a bruixes, tant l’Església com el poble ignorant i ple de prejudicis i a vegades envejós i venjatiu, els aplicava judicis arbitraris, tortura i mort en holocaust. Ho sabem per la documentació generada pel Sant Ofici i per alguns testimonis d’aquells actes execrables, autèntics feminicidis segons la nostra òptica actual.

Són interessants els capítols en què la figura de la bruixa apareix en la rondallística, els contes infantils, les representacions teatrals, les titelles. La bruixa fa por, i a la por cal vèncer-la, com la caputxeta guanya les arts tortes del llop. És just des d’aquest terreny que tan bé ha explorat la psicoanàlisi com es pot anar canviant el punt de vista envers aquest arquetip que presenta amb tota naturalitat la bruixa blanca –la fada- i la bruixa negra. Així, de fata negra podem passar a la fata blanca, regirar de dalt a baix la consideració nefasta de la dona diferent, no adotzenada i que es vol alliberada del masclisme que la va convertir en bruixa. Per aquest camí arribem a la icona social en què s’ha convertit la bruixa moderna cantada per les nostres poetes més reivindicatives d’una feminitat sense prejudicis i arrelada, i tant, a les forces poderoses dels seus talents i habilitats.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de gener de 2023. A la imatge, una enigmàtica pintura de Remedios Varo)