dissabte, 6 d’abril del 2019

Ser amb els qui moren


Joan Halifax, sacerdotessa zen i antropòloga, l’any 1994 va fundar a Santa Fe, Nuevo Mexico, el ‘Projecte d’acompanyament en el procés de morir’. Halifax ha format centenars de professionals de la salut en la cura i acompanyament de les persones que estan morint. D’aquesta experiència és fruit Estar con los que mueren. Cultivar la compasión y la valentía en presencia de la muerte (Kairós).
     
Si ens fixem en la capacitat expressiva del llenguatge veiem que la frase ‘ser amb els qui moren’ descriu la condició humana, ja que, com adverteix la doctora Ira Byock en el pròleg del llibre de Joan Halifax, ‘probablement som l’única espècie conscient de la nostra pròpia mortalitat’. Essent conscients d’aquest fet ineludible, cal preguntar-se per què la majoria de gent evita pensar en la mort com si mai no hagués de morir. Frivolitat? Escapisme?
     
A Occident la cultura dominant és la de l’evasió o fugida del fet de morir. Llavors, quan hi som dins o davant no entenem res del què passa perquè no hi hem pensat defugint un consell zen que diu que un matí sense pensar ni una sola vegada en la mort és un matí perdut, o un migdia o un vespre sense pensar ni un instant en la mort és un migdia o un vespre perdut. Què vol dir això? Que negar la mort és negar la vida, ja que una i altra són indestriables. Amb tot, filòsofs com Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida (Fragmenta editorial), diu de forma contundent: Negar la mort és difamar la vida.
     
Al llibre de Joan Halifax hi ha meditacions sobre el propi fet de morir i el morir dels altres. Meditacions que es basen en els ensenyaments budistes, però com que tots els humans participem de les mateixes pors aquestes reflexions resulten d’una gran ajuda en els nostres dies ignorants i escàpols enfront de la mort. Joan Halifax també parla del poder transformador del procés de morir, ja que és un fet cabdal en la nostra vida i la vida dels qui estimem. Un traspàs és un fet cimal com ho és el naixement, el matrimoni o el fet de parir. Hi ha un abans i un després en aquestes experiències límit quan són viscudes amb consciència.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'abril de 2019. La il·lustració pertany a un conjunt d'aquarel·les que vaig fer fa una pila d'anys)

dilluns, 1 d’abril del 2019

Feminisme i maternitat


Parlem clar sobre la maternitat? Vivim en una societat hostil a la maternitat, diu la periodista Esther Vivas a Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat (Ara llibres). Sí, i aquesta hostilitat no ve d’ara: ve des del moment en què la dona es va incorporar al treball remunerat fora de casa, ja que a casa les dones hem treballat sempre.
     
La maternitat i els seus problemes, tan presents a la vida de cada dia i tan ignorats com si només fos un tema privat, comença a ser tema de debat dins dels nous feminismes. No n’hi ha per menys a tenor del mal tracte, també mèdic, que encara reben les mares i que en el seu dia a mi em va suposar un trauma: una violència obstètrica que en realitat era facilitat per a l’equip mèdic que així enllestia el part més aviat: una episiotomia innecessària que em va deixar greus seqüeles i que no vaig poder evitar perquè no se’m va ni preguntar. El nadó va néixer un mes abans i no vaig poder veure’l a la incubadora fins cinc dies després del part i encara rere un vidre! Aquest fet va comportar la pèrdua del lloc de treball que mai més no vaig poder recuperar en les mateixes condicions laborals, ja que quan vaig voler incorporar-me al mercat de treball aleshores el problema era que tenia un fill petit, després dos i encara pitjor.
     
Cal que anem explicant tots aquests tràngols per posar en evidència les dificultats de la maternitat. Quan va néixer el meu fill l’any 1977 només hi havia un mes de permís per maternitat. L’infant va passar sis setmanes a la incubadora. Quan vaig parlar amb el meu cap de la circumstància que de manera involuntària se m’havia presentat, em va dir: és el teu problema, tria. Vaig patir aquesta violència espiritual, que juntament a violències de tot tipus he trobat reflectides a Mama desobedient, on Vivas fa un repàs dels problemes actuals de la maternitat essent com és un fet primordial per a la continuïtat de l’espècie i fins i tot per a l’economia! Quan semblava que el feminisme havia acabat amb la maternitat com a únic destí per a la dona, ara toca reivindicar la forma com les nostres filles i nétes la volen viure. Caldrà seguir lluitant per aconseguir millors condicions per a la maternitat. Aquest no és un problema de les mares sinó de tothom.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de març de 2019. A la imatge un dibuix de la meva néta Carla fet quan era més menuda. La nena és filla del fill que va passar setmanes a la incubadora)