El centre històric de Salamanca
apareix amb una bellesa daurada. És la llum de l’estiu sobre les pedres. Hem
vist la ciutat a totes hores, i és als matins i als capvespres quan la llum pren
diverses tonalitats sobre els edificis vetustos i amb caràcter, com ara la
Universitat. Salamanca guarda un record estrany, de sentiments contrastats,
d’un dels seus rectors més famosos: Don Miguel de Unamuno. Sembla que ressonin
encara les paraules que van enfrontar-lo al franquisme de primeríssima hora en
la persona de Millán Astray (aquell que exclamava: ¡Viva la muerte!). No costa
imaginar-se l’escena entre aquestes parets. El seu parlament –que ningú no
esperava- li va costar el càrrec: Franco el va cessar d’una manera fulminant.
Més encara: confinat en el seu domicili, aquella acció entre heroica i
quixotesca li va costar la vida, ja que a penes va morir dos mesos desprès.
(a la fotografia, la inscripció que pot llegir-se a la façana del domicili de don Miguel de Unamuno, avui museu que no vam poder visitar, estava tancat per obres)
