(Contrast de colors a Londres. Foto presa l'estiu de 2005)
dissabte, 30 d’abril del 2011
El símbol del vestit de la reina
(Contrast de colors a Londres. Foto presa l'estiu de 2005)
Etiquetes de comentaris:
Londres,
reina Isabel,
Westminster
divendres, 29 d’abril del 2011
Vocació

Etiquetes de comentaris:
Ana María Matute,
Laura Freixas,
vocació
dijous, 28 d’abril del 2011
Etty Hillesum
Supervivents dels camps (primer Westerbork i després Auschwitz, on va ser gasejada) han confirmat que Etty realment tenia, fins a l’últim, una ‘personalitat radiant’.
(a la foto, presa aquest estiu passat: sala de dutxes a Buchenwald)
Etiquetes de comentaris:
Adrià Chavarria,
Etty Hillesum,
judeocidi
dimecres, 27 d’abril del 2011
Màquines d'escriure

Em deixes la màquina, tieta?, li deia a la tia Trini, la més admirada de les germanes del meu pare. Sí, però vés amb compte. Era una Underwood que, severa, vestia de negre. I jo, tac-tac, hi escrivia amb només dos dits, tan menuts que a vegades s’esllavissaven entre les tecles i em feia mal. Ja volia escriure, llavors, i provava de fer-ho en el silenci que sempre hi havia al final del llarg passadís de la casa del carrer Ample, amb aquells sostres amb motllures tan alts que jo encara veia més alts perquè no aixecava dos pams de terra.
Tac-tac, feia la màquina, lenta en les meves mans, ràpida en les de la meva tia. Feia malbé uns quants papers, pots comptar què escrivia, però m’hi sentia bé allà, tota sola en aquell despatx, els grans al menjador fent-la petar, berenant, algunes vegades fent música. Només llavors, quan sentia la música, travessava una altra vegada el corredor i escoltava les peces que tocava la meva cosina. Era destra, feia àgils peces difícils, i jo mirava aquells dits, com mirava els dits de la meva tia Trini escrivint a màquina, màgia pura em semblava, potser pensant que pianos i màquines d’escriure inspiraven. Ara sé que sí, que a la inspiració no li va gens malament el treball sistemàtic i que els vehicles tècnics –una bona ploma, un llapis esmolat, una diligent màquina d’escriure- ajuden a desenvolupar la creativitat.
A l’escola vaig aprendre a escriure amb una Remington també vestida de frac, i tan bon punt vaig tenir uns quants estalvis vaig comprar-me una màquina portàtil, una Olivetti verda i moderna, com les olivettis més sofisticades que feia servir quan treballava en aquell despatx de Cronit, la presó de la meva adolescència, de la qual en sortia a dos quarts de sis de la tarda per alliberar el meu esperit antioficina (i encara més antifàbrica, l’horrorosa fàbrica de Montgat que embrutava de deixalles minerals l’aigua de la mar d’Homer!) per anar a dibuixar carbons com una descosida a Llotja… Allà vaig conèixer una noia de Vilanova i la Geltrú, la Carme, nòvia d’un ballarí del Liceu, i per ella vaig saber qui és Joan Magriñà.
Amb la portàtil anava a tot arreu, passava a net tots els meus escrits, que encara guardo en arxivadors. Després, ja casada, vindria la màquina elèctrica, una altra Olivetti, a la qual li podies posar diverses cintes: la de cotó blau violat, o negre i vermell, fins que es desgastaven, i la més novella, de plàstic, que només servia per a una sola vegada, però…que bonics que quedaven els escrits!: semblaven d’impremta! L’ordinador ha substituït les màquines d’escriure, que guardo totes, com peces de museu. A casa tenim com un museu de màquines d’escriure, entre l’Oriol i jo, amb les seves antiga Continental dels anys vint, la Piuma portàtil i la Lexicon color olivera, i encara el seu vell ordinador sense disc dur, el primer de la sèrie que hem encetat, i és que ja se sap: som bojos de l’escriptura i els vells estris ens acompanyen al costat dels nous.
Peces antigues com les que, romàntics, guardem, s’exhibiran fins a mitjans de març a la Fontana d’Or de Girona. La màquina d’escriure. Eina de treball i peça de museu mostra fantàstics exemplars de màquines d’escriure procedents del Museu de la Tècnica de l’Empordà. Un passeig per la tècnica i la seva funció en el camp de l’administració, sí, però també pel món del periodisme i els universos de la literatura del XIX i el XX que hi van associats.
El meu psicoanalista és la meva màquina d’escriure, deia Ernest Hemingway, que és tant com dir el guariment de l’ànima via l’escriptura. En la meva infantesa veia les màquines d’escriure com part de la imatge de l’escriptor modern, tac-tac, estripant papers fallits, no dormint per culpa d’una idea al cap que si la deixes s’escapa, ja no torna mai més. Potser encara devem ser aquí. Perquè davant l’ordinador, tac-tac, mirem d’atrapar entre paraules i mil camins aquell ésser incontaminat que un dia vam ser.
Tac-tac, feia la màquina, lenta en les meves mans, ràpida en les de la meva tia. Feia malbé uns quants papers, pots comptar què escrivia, però m’hi sentia bé allà, tota sola en aquell despatx, els grans al menjador fent-la petar, berenant, algunes vegades fent música. Només llavors, quan sentia la música, travessava una altra vegada el corredor i escoltava les peces que tocava la meva cosina. Era destra, feia àgils peces difícils, i jo mirava aquells dits, com mirava els dits de la meva tia Trini escrivint a màquina, màgia pura em semblava, potser pensant que pianos i màquines d’escriure inspiraven. Ara sé que sí, que a la inspiració no li va gens malament el treball sistemàtic i que els vehicles tècnics –una bona ploma, un llapis esmolat, una diligent màquina d’escriure- ajuden a desenvolupar la creativitat.
A l’escola vaig aprendre a escriure amb una Remington també vestida de frac, i tan bon punt vaig tenir uns quants estalvis vaig comprar-me una màquina portàtil, una Olivetti verda i moderna, com les olivettis més sofisticades que feia servir quan treballava en aquell despatx de Cronit, la presó de la meva adolescència, de la qual en sortia a dos quarts de sis de la tarda per alliberar el meu esperit antioficina (i encara més antifàbrica, l’horrorosa fàbrica de Montgat que embrutava de deixalles minerals l’aigua de la mar d’Homer!) per anar a dibuixar carbons com una descosida a Llotja… Allà vaig conèixer una noia de Vilanova i la Geltrú, la Carme, nòvia d’un ballarí del Liceu, i per ella vaig saber qui és Joan Magriñà.
Amb la portàtil anava a tot arreu, passava a net tots els meus escrits, que encara guardo en arxivadors. Després, ja casada, vindria la màquina elèctrica, una altra Olivetti, a la qual li podies posar diverses cintes: la de cotó blau violat, o negre i vermell, fins que es desgastaven, i la més novella, de plàstic, que només servia per a una sola vegada, però…que bonics que quedaven els escrits!: semblaven d’impremta! L’ordinador ha substituït les màquines d’escriure, que guardo totes, com peces de museu. A casa tenim com un museu de màquines d’escriure, entre l’Oriol i jo, amb les seves antiga Continental dels anys vint, la Piuma portàtil i la Lexicon color olivera, i encara el seu vell ordinador sense disc dur, el primer de la sèrie que hem encetat, i és que ja se sap: som bojos de l’escriptura i els vells estris ens acompanyen al costat dels nous.
Peces antigues com les que, romàntics, guardem, s’exhibiran fins a mitjans de març a la Fontana d’Or de Girona. La màquina d’escriure. Eina de treball i peça de museu mostra fantàstics exemplars de màquines d’escriure procedents del Museu de la Tècnica de l’Empordà. Un passeig per la tècnica i la seva funció en el camp de l’administració, sí, però també pel món del periodisme i els universos de la literatura del XIX i el XX que hi van associats.
El meu psicoanalista és la meva màquina d’escriure, deia Ernest Hemingway, que és tant com dir el guariment de l’ànima via l’escriptura. En la meva infantesa veia les màquines d’escriure com part de la imatge de l’escriptor modern, tac-tac, estripant papers fallits, no dormint per culpa d’una idea al cap que si la deixes s’escapa, ja no torna mai més. Potser encara devem ser aquí. Perquè davant l’ordinador, tac-tac, mirem d’atrapar entre paraules i mil camins aquell ésser incontaminat que un dia vam ser.
dimarts, 26 d’abril del 2011
Llet en pols
Aquella llet en pols era el mannà que venia d’Amèrica, amb el pla Marshall. Jo no en sabia res, d’aquest pla. Només sabia de la gatzara que s’organitzava amb l’arribada de les teteres gegants, l’únic moment al dia que trencava la fèrria disciplina mentre ens bevíem aquells gots de llet calenta. Jo no tenia pas notícia, de passades restriccions ni de cartilles de raccionament, ni de les caritats que havien travessat l’Atlàntic per paliar-les, tot i que la caritat no era gratis: les bases militars americanes no van venir del cel, sinó per causa dels interessos de la guerra freda.
(extret de La capsa verda)
Etiquetes de comentaris:
llet en pols,
pla Marshall
dilluns, 25 d’abril del 2011
Resurrecció
Etiquetes de comentaris:
Pasqua de Resurrecció
diumenge, 24 d’abril del 2011
Família

No és el cas de Família, de Ba Jin (nom de ploma de Li Yaotang, Chengdu, 1904 – Xangai, 2005). Tot i que l’autor també hi retrata la decadència i desintegració d’una família benestant i tradicional xinesa, inspirada en la pròpia com en el cas de Lampedusa i Villalonga, Ba Jin escriu de manera combativa per donar testimoni d’un temps amb reminiscències feudals que s’acaba… afortunadament, tot i que en el seu cant del cigne hi desfilen massa víctimes, massa morts.
A Família (El Cercle de Viena), l’univers rígid i immutable en el qual havien viscut i s’havien educat els avantpassats, tot d’una s’impregna dels nous aires d’Occident i l’ambient familiar es torna irrespirable per a les noves generacions que s’eduquen en escoles fora de casa. Les noies més agosarades, que han refusat de dur els peus embenats i es tallan els cabells curts, estudien i fan plans per al futur contravenint la tradició de casar-se amb qui la família les destini. Els nois, que estudien llengües estrangeres i llegeixen autors controvertits com Ibsen i Tolstoi, s’associen per crear grups d’opinió i revistes culturals on publiquen articles censurables pel règim i pels quals són perseguits.
A la immensa casa senyorial dels Gao, família arquetípica de la novel.la de Ba Jin, hi viuen l’avi, el patriarca, amb la seva concubina, els tres fills i les seves dones i fills, la madrastra dels tres nois i la noia de la primera branca, ja que el pare, l’hereu i la seva dona són morts, i una munió de servents que han de fer la feina domèstica i satisfer els desitjos dels amos. En un relat viu i de llenguatge acurat (la traducció del xinès d’Eulàlia Jardí és excel.lent), a poc a poc Ba Jin ens va acostant els personatges com en un zoom i hi veiem uns caràcters que podrien ser els d’una família qualsevol de l’època movent-se en l’atmosfera reclosa de la casa i provocant les lògiques tensions entre ells, mentre que a l’exterior tot va canviant, i, com la història ha demostrat, aquest nou món ja no té retorn.
Des de la seva publicació el 1931, Família va esdevenir molt popular entre el jovent xinès, que es veia reflectit en la rebel.lió dels joves de la família Gao, sobretot en Juemin i Juehui, els germans més joves de la primera branca familiar. Sense ser la seva autobiografia, Ba Jin va inspirar-se en el seu marc referencial per escriure Família i per això va ser acusat de voler-se’n venjar. No pas. En un apèndix del llibre, diu: He escrit Família per ser el portaveu del crit d’una generació. Per proclamar la injústicia contra una quantitat de víctimes sense nom! No estic capacitat per aquesta empresa, però no defugiré la meva responsabilitat. Llegint Família es visualitzen ben clarament aquestes víctimes -el germà gran, Juexin- però sobretot les dones –Mingfeng, Mei, Ruijue-, que fan la tràgica fi dels models constrenyidors imposats pel Lienu zhuan, llibre clàssic per a l’educació femenina vigent durant dos mil anys.
Ba Jin, símbol per a tota una generació, era un il.lustrat idealista que en el rodar de la història no va lliurar-se de ser purgat per la Revolució Cultural (1966-1976). Enviat a un camp de treball, va ser rehabilitat el 1977. És considerat l’autor més rellevant de la Xina del segle XX. Nominat per al Premi Nobel en dues ocasions, va morir amb 101 anys.
(publicat al Diari de Vilanova, 21 d'abril de 2011. A la foto: Ba Jin a l'any 1938)
dissabte, 23 d’abril del 2011
Amunt els poemes!
divendres, 22 d’abril del 2011
En l'hora de la Mort
neteja la sang del seu front nafrat.
En el Rostre esquinçat
hi somriu, ja tan tènue, la flor que expira.
Tot s’acomplert.
Al voltant de la Creu es fa un silenci
que revela, amb transparència d’aigua,
el bramular del circ.
dijous, 21 d’abril del 2011
Preparant el Sopar
quan paris la taula del Sopar:
aquest vespre, homes i dones
s’asseuran
els uns al costat dels altres,
com germans.
Davant de cada plat,
posa una copa de vi
que ells –fills de la lluita infatigable
de cada dia i assedegats-
alçaran en memòria d’Aquell
que s’hi donà,
per amor, en Creu.
dimecres, 20 d’abril del 2011
La poesia i els seus veïnatges

(per a més informació: http://www.ccgedicions.cat/)
dimarts, 19 d’abril del 2011
La veritat
I és que pels seus efectes, tan real resulta la veritat com la mentida. Aleshores: com ens hem de guiar, com hem de discernir la veritat entre el seu positiu i el seu negatiu? Seguint amb les tesis de Jordi Riera, segons els materialistes la realitat de la qual en podem parlar i encara amb els seus límits, és objectiva; segons els espiritualistes la realitat és un fet subjectiu que depèn de la percepció del perceptor, i segons els superficialistes (aquesta denominació és de Jordi Riera) la realitat a vegades es presenta d’una manera i a vegades es presenta d’una altra. No obstant això, res no hi ha de més cert que en cada minut de la nostra vida ens trobem que hem respondre al dilema de l’apreciació de la realitat.
La veritat universal i absoluta és inefable i en puritat només pot ser intuïda per aquell sisè sentit que tantes vegades depassa la intel.ligència lògica, però no per això deixa de ser veritat. La veritat particular és igualment percebuda per aquest sisè sentit, tan subjectiu com es vulgui, i que va més enllà de l’objectiu. Vet aquí perquè el nostre filòsof afirma que “hi ha quelcom per damunt de la veritat i de la mentida”. I a continuació afegeix que la veritat és com el Tao: una realitat que més que compresa ha de ser viscuda. “Encara que imprecisa, profunda i fosca, l’aparença del Tao conté la força vital. I aquesta força és autèntica, ferma”, es llegeix al Llibre del Tao.
Així, doncs, com el Tao (Déu, també en podríem dir), la veritat es percebuda des de la nostra parcialitat i relativitat humanes com el més autèntic de la vida, allò a què aspirem des de la imperfecció que es vol perfectible. Per aquest motiu, sembla que tant com viure la veritat volem viure de veritat, en la veritat i fer-nos nosaltres mateixos veritat, com en aquestes paraules de Jesús en l’Evangeli de Joan, que en ser-li preguntat: “Quin és el camí? Quina és la veritat? Què és la vida?”, Jesús va respondre: “Jo sóc la veritat i la vida”. Perquè podem enganyar el món sencer, però no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Es pot viure una vida fictícia, disfressar la nostra identitat: allò que som en el nostre interior de debò. Podem fer comèdia o autoenganyar-nos amb mestria, però en el nostre interior (el lloc on habita la veritat que està per damunt de la veritat i de la mentida) sabrem que els nostres fonaments estan en fals i que potser necessitarem viure una altra vida per rescabalar-nos del propi frau.
Jo crec que una vida autèntica és el que més es desitja viure en aquest món, però és també el que més costa de viure perquè demana un lliurament total a la veritat en el seu sentit estricte i que, com la vida, és exigent. Però és precisament d’aquesta veritat última que ens conté i contenim amb tots els matisos propis de la contingència humana, d’on s’extreu la força per mirar de viure fermament, amb consciència que som veritat i que cooperem a construir la veritat entesa com la infinita dimensió que ens depassa, però a la qual tenim accès ja que qui “s’uneix al Tao és acollit pel Tao, el santuari més recòndit de totes les coses”. Cal interpretar la veritat, doncs, com el sentit interior de l’existència expressat en les seves diverses cares.
(publicat al Diari de Vilanova, 1 d'abril de 2011)
Etiquetes de comentaris:
Déu,
Jordi Riera i Moré,
mentida,
Tao,
veritat
dilluns, 18 d’abril del 2011
El vel d'Harmonia

Etiquetes de comentaris:
El vel d'Harmonia,
premi Don-na
diumenge, 17 d’abril del 2011
Adar i la primavera

dissabte, 16 d’abril del 2011
Una mica d'història

Porto a col.lació aquest episodi perquè enguany fa cent anys de la publicació de La Ben Plantada, i la narració Verònica o el retrat, escrita també com un recull de glosses, vol ser un homentage a l’escriptor que a través de les seves va crear el cicle de figures arquetípiques Les Oceànides: La Ben Plantada, Gualba, la de mil veus (amb la seva protagonista Tel.lina), Sijé i Lídia de Cadaqués. Aquesta narració, inspirada en un personatge real, Lídia Nogués de Costa, i escrita quan Eugeni d’Ors ja era a Madrid, amb Oriol Pi de Cabanyes la vam publicar traduïda al català acompanyada d’un llarg assaig introductori (Proa, 2002). Més endavant encara he tingut ocasió de treballar Les Oceànides també en forma d’assaig, quan amb motiu dels 50 anys de la mort d’Eugeni d’Ors l’any 2004, la Comissió de Literatura de l’Institut d’Estudis Penedesencs vam organitzar un cicle de conferències. Allà vaig presentar la ponència: Quatre arquetipus femenins en la narrativa filosòfica d’Eugeni d’Ors, publicada al recull Eugeni d’Ors. Llums i ombres (Cossetània, 2006). Vet aquí una mica d’història del reconeixement d’un mestre.
Etiquetes de comentaris:
Eugeni d'Ors,
La ben plantada,
Les Oceànides,
Verònica o el retrat
divendres, 15 d’abril del 2011
Meditació sobre art
Etiquetes de comentaris:
art,
bellesa,
deformació
dijous, 14 d’abril del 2011
Art i sentit universal
(en la imatge, pintures d'Adelaida Murillo)
Etiquetes de comentaris:
art terapèutic,
creativitat,
psicologia analítica
dimecres, 13 d’abril del 2011
Primera rosa
(fotografia d’Oriol Pi de Cabanyes)
Etiquetes de comentaris:
primavera,
rosa Joaquim Mir
dimarts, 12 d’abril del 2011
Dona i art a la Fundació Hervás Amezcua
El llibre en imatges, el llibre en viu!
Etiquetes de comentaris:
Dona i art o la dansa de Lilâ,
Fundació Hervás Amezcua
dilluns, 11 d’abril del 2011
Creu de Sant Jordi per a L'Eco de Sitges

I és que l’1 de març passat L’Eco de Sitges va complir 125 anys. L’Eco de Sitges, fundat l’any 1886, ha tingut tres directors: Josep Soler i Cartró, Josep Soler i Tasis i l’actual director, Josep Manuel Soler i Soler. La continuïtat d’aquest setmanari està assegurada en els seus fills, Josep i Ramon, i els néts que ja s’han incorporat al projecte.
Per molts anys Eco i família Soler, i per la part que ens toca també als col.laboradors!
(en la imatge: Josep Manuel Soler i Soler)
Etiquetes de comentaris:
família Soler,
L'Eco de Sitges
diumenge, 10 d’abril del 2011
Fama no, gràcies

Curiosament, encara que corris el perill que et robin la vida a causa de vés a saber quins interessos mercantils o de poder d’altri, l’anhel de fama no para de crèixer als nostres dies encara que sigui una fama volàtil, per un dia. Sobren exemples de delit de fama en el món de l’espectacle i de la televisió. Som a l’apoteosi de la imatge, som al regne de l’aparença i de la representació banal.
Quan les arts plàstiques s’expressaven de manera figurativa, s’acostumava a representar la fama en forma femenina i amb unes ales que procuraven la ràpida difusió dels rumors i amb una trompeta que pregonava tant allò vertader com allò fals, sense que es pogués distingir una cosa de l’altra. Ovidi descrivia la fama (la Pheme grega) com la personificació dels rumors incontrolats i com la missatgera de la veritat i la mentida tan barrejades que no hi havia qui s’hi aclarís. Virgili descrivia la fama com un ésser d’horribles boques i llengües que parlotejaven sense parar.
El contrapunt d’aquesta figura estrafeta sobre la qual ens prevenien aquests savis antics, sens dubte deu ser la discreció de les boques i la moderació de les llengües desfermades. Sabem per experiència que el poder de la paraula és incommensurable i quan no es pot discernir la veritat de la mentida pot ser destructor.
Davant la destrucció moral que provoquen les paraules falses, maledicents, buides i sense ètica, m’estimo més treballar amb la discreció i l’anonimat amb què treballaven els monjos medievals als seus escriptoris. Aquests no servien a cap tipus de fama mundana ni, per suposat, a ells mateixos, que es consideraven, i amb seny, éssers mortals, efímers. Aquests monjos servien al Coneixement, com aquell Foci, patriarca de l’església ortodoxa, que va escriure una de les obres més importants i més cabaloses de l’imperi bizantí. Trec el patriarca Foci a col.lació perquè sempre m’ha cridat l’atenció la representació de la seva figura asseguda escrivint concentrada i amb una llengua de foc damunt del cap, imatge de l’Esperit Sant o de la inspiració. Foci sabia, com sabien Goethe i Rilke, que l’únic mèrit que un té és la voluntat de posar a disposició del Coneixement els talents que en la vida present ens són atorgats. La resta és gràcia.
(publicat a El 3 de vuit, 1 d'abril de 2011. A la imatge, la Pheme grega)
dissabte, 9 d’abril del 2011
La font de Can Caralleu
Sí que recordo que recollia pedretes amb formes boniques i textures exòtiques perquè m’agradava col.leccionar-les (les posava dins d’una capsa de galetes metàl.lica) i també plegava flors per a la meva mare que devien arribar ben músties. La mare, però, de seguida les posava en un flascó i es redreçaven per unes hores. Flors silvestres que eren el record visual de la llum i de l’aire gràvid que havíem respirat aquell matí de primavera.
(extret de La capsa verda)
Etiquetes de comentaris:
Font de Can Caralleu
divendres, 8 d’abril del 2011
Principi de fragmentació
Etiquetes de comentaris:
principi de fragmentació
dijous, 7 d’abril del 2011
Júlia Coromines

(a la foto, el cèlebre divan de Freud, a la seva casa-museu de Londres)
Etiquetes de comentaris:
Júlia Coromines,
Màrius Torres,
psicoanàlisi,
Sigmund Freud
dimecres, 6 d’abril del 2011
Reserves còsmiques
(a la imatge: una còpia de fusta del Buddha de Kamakura)
dimarts, 5 d’abril del 2011
El cistell de l'àvia
El cistell de l’àvia era esperat per grans i petits, ja que de tant en tant hi havia alguna cosa per als néts: alguns caramels, o xocolata, o i fins i tot alguna joguina com aquelles pepes de cartró que l’àvia comprava al mercat dels dijous a Sant Sadurní i tenien nom: Pilar. Vaig tenir unes quantes d’aquestes Pilars a les quals feia vestits amb els retalls de roba que la meva mare em donava. Aleshores, quan la gent es feia un vestit, es guardaven tots els retalls, ja que una hora o una altra servien. Encara tinc davant dels ulls aquelles nines fetes totes d’una peça i amb les faccions de la cara pintades. Eren el més senzill que hi havia al mercat, però a mi em feien contenta i aquella felicitat em durava molts dies.
(extret de La capsa verda)
Etiquetes de comentaris:
àvia,
cistell,
Duran,
Juanito,
nina Pilar
dilluns, 4 d’abril del 2011
Dona primavera
l'arrel i l'adob, i l'asfalt a poc a poc es clivella.
L'aigua de pluja es fica a les escletxes
i al tou de fang.
Dona primavera puja graons
buscant la llum zenital.
(d'El mirall de Circe, Editorial Comte d'Aure, 2008)
Etiquetes de comentaris:
dona primavera,
Gea,
llum zenital
diumenge, 3 d’abril del 2011
Perifèria literària
(aquesta fotografia d'una performance en una porta està presa al carrer Elisabets de Barcelona l'estiu de 2006)
Etiquetes de comentaris:
cànon,
experimentació,
perifèria literària
dissabte, 2 d’abril del 2011
Indigneu-vos!

Aquest home de pedra picada que durant molts anys va ocupar el càrrec d’ambaixador de França a l’ONU, i sap quin pa s’hi dóna en la política i els seus envitricolls, acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i, atenció, a favor de la insurrecció pacífica. El pensament de Gandhi deu estar darrera de la seva proverbial empatia amb les causes justes per les quals cal mobilitzar-se, això sí, pacíficament, fins i tot quan un ja podria asseure’s i veure passar el món atès que Hessel es troba a la darrera etapa de la seva vida.
Però no. Stéphane Hessel es posa a primera fila i s’adreça als joves tot dient que hi ha prou raons com per indignar-se i que no s’hi val la passivitat sense que les generacions futures n’acabin pagant els plats trencats. Hessel avisa que, en el nostre món tan complex, les raons per indignar-se poden no veure’s tan nítidament com les de la seva joventut, amb unes ideologies molt marcades que ho tenyien tot, cadascuna del seu color. Cert. Però tot i els miratges amb què ens engalipen les societats anomenades dels benestar (que cada vegada ho són menys), a ningú no escapa que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara és una utopia.
Via internet corren missatges de conspiracions per fer anar el món segons els designis de gent amb poder i sense escrúpols que no només pretenen dominar el món via econòmica, sinó també fer-se amb la voluntat de la gent, que aquesta no tingui criteri, que no qüestioni res. Totes aquestes maquinacions poden veure’s com de ciència ficció perquè realment semblen sortides d’un conte d’ogres com els que llegíem d’infants. Però els fets són els que són i aquí és on cal posar consciència i pensar a qui beneficia, per exemple, una epidèmia mundial de grip. La indignació de Teresa Forcades, metge i monja benedictina, va posar en alerta sobre algunes pràctiques fraudulentes en l’àmbit de la farmacologia, que sempre hauria d’estar al servei de la salut, els guanys hauríen de ser l’afegitó, no la prioritat.
Davant de pràctiques deshonestes, doncs, més n’hi haguessin de persones indignades, de col.lectius que moguessin a l’actuació decidida en benefici de la comunitat, que és el que reclama Stéphane Hessel. Negueu-vos, diu als joves, a la distracció mediàtica i a les empentes cap a un consumisme que ens acabarà consumint. Sí, i encara més. Ens hem de negar a la manipulació de la raó que ens llança els uns en contra dels altres. Cal indignar-se davant d’aquest intent de robatori del més preuat que tenim: la consciència. Indignar-se és el primer pas per actuar a favor dels Drets Humans, tan pacientment i costosament conquerits pels nostres antecessors.
Em sembla que cal crear empaties que descol.loquin aquells que entenen el món com un objecte del qual només se’n poden extreure beneficis en detriment del sofriment dels altres. Siguem sensibles, no passem, comprometem-nos amb la humanitat, amb la creació sencera!
(article publicat a L’Eco de Sitges, 1 d’abril de 2011)
Etiquetes de comentaris:
Drets Humans,
Stéphane Hessel
Subscriure's a:
Missatges (Atom)