Clementina Arderiu

 

Aquest any 2026 es commemoren els cinquanta anys de la mort de la poeta Clementina Arderiu Voltas (Barcelona, 1889-1976). La poeta Maria Callís és la comissària de l’Any Clementina Arderiu, efemèride amb què es vol fomentar l’estudi i motivar la lectura crítica de l’obra de Clementina Arderiu. Fins ara Clementina Arderiu ha estat massa poc present en el nostre panorama literari, acadèmic i entre el públic en general, tot i que prou esmentada per unir el seu nom al del seu marit, l’influent poeta Carles Riba.

     Poc s’ha avançat d’ençà l’any 1985, quan LaSal. Edicions de les dones, va publicar Clementina Arderiu. Contraclaror. Antologia poètica, amb la introducció i selecció dels poemes per part de la poeta Maria Mercè Marçal, que ja en els seus mots d’introducció declara: «Enfrontar-me a l’obra de Clementina Arderiu és, des de fa temps, per a mi un repte que finalment he decidit acceptar». I ho fa esperonada per la necessitat i el deure de rescatar de l’orfenesa (minoria absoluta, arriba a escriure) en què es trobava l’obra de Clementina Arderiu per la seva doble condició de dona poeta i senyora de Riba.

     Maria Mercè Marçal rellegeix de cap a cap l’obra de Clementina Arderiu, aplegada en sis llibres, i en fa un acurat estudi que encara no ha estat superat. En el seu assaig sobre la poètica arderiuana Marçal mostra amb idees i exemples clars la complexitat d’una obra que, al costat dels poemes que celebren el seu paper d’esposa i mare, hi brillen els poemes que revelen un conflicte intern: el conflicte que sempre s’estableix entre la feminitat ideal, i més encara en aquella època, i el veritable desig interior de la seva vida de dona intel·ligent i sensible en contacte amb la vida pública, més enllà de la llar. La creativitat poètica de Clementina Arderiu es mou, doncs, entre aquests vectors que li creen la tensió vital que es reflecteix en versos com aquest: «L’alta poma del migdia,/ quina bruixa l’emmetzina?// El teu verí/ és per a mi?».

     És pels fruits d’aquesta vibrant tensió espiritual dels seus poemes que Clementina Arderiu sedueix Maria Mercè Marçal, que al final del seu estudi afirma: «Clementina Arderiu em sedueix quan parla a contraclaror». 

(article publicat al setmanari La Fura, 15 de maig de 2026) 

A Déu resen fulles de tardor i una gitana de pell fosca

Aquesta és una història molt bella de fe i resiliència a desgrat del món en guerra i flames encara ara, sembla que poc ens movem de lloc. A la televisió una tarda van passar un film de bona factura: cada escena semblava un quadre. Es tractava de Papusza, una pel·lícula biogràfica polonesa del 2013 dirigida per Joanna Kos-Krauze i Krzyaztof Krauze, amb l’actriu Jowita Budnik en el paper de Papusza, una poeta polonesa gitana, el nom veritable de la qual és Bronislawa Wajs, nascuda l’any 1908 i morta l’any 1987.

     A mesura que avançava l’esplèndida filmació m’anava interessant per Papusza, nom que vol dir «nina» en llengua romaní. Com que de Papusza no en sabia res, vaig acudir a la viquipèdia, que em va informar de les dades d’aquesta dona excepcional: la primera poeta gitana que va publicar la seva obra, contribuint d’aquesta manera a la difusió de la seva cultura, fet que, tal com es veu al film, li va suposar ser repudiada per part del seu poble. Aquell ostracisme (en un apunt biogràfic es diu que els familiars l’escopien quan la trobaven) li va causar un gran dolor espiritual que es va engrandir encara més, fora de la comunitat, enmig de veïns polonesos, pel fet de ser una persona creient en l’època comunista de la Polònia de la postguerra.

     Papusza va ser supervivent de l’Holocaust (el nazisme va perseguir els gitanos: els considerava una raça inferior) com queda registrat de forma dramàtica a Papusza, com queda també registrada aquella tragèdia humanitària en un fragment d’un poema més llarg, escrit a manera de cançó trista: «Que sàpiguen el que la guerra ens va fer:/ perquè alguns no l’han viscut/ i no creuen als gitanos quan expliquem/ la manera com vam morir a mans d’aquells alemanys...»

     En molts poemes es llegeix l’espiritualitat franciscana, si es pot dir així, de Papusza, la natura és viscuda com espill del diví: «Allà on el vent xiula/ a Déu li resen/ daurades fulles de tardor/ i una gitana de pell fosca./ Entre boscos/ en una cruïlla de camins/ on xiulen les ventades/ una gitana prega Déu i cau una fulla daurada». 

(article publicat a la revista Pluja de roses - Maig/Juny 2026. A la imatge, una foto de Papusza)

Rondalles xipriotes

«L’irresistible encant de les rondalles ha corprès l’hel·lenista Toni Góngora», ha escrit M. Magdalena Gelabert en el text que introdueix Aplec de rondalles xipriotes (Quid Pro Quo), i més si tenim en compte que Toni Góngora fa anys que es dedica a l’estudi de les rondalles mallorquines. Enamorada de contes, llegendes i rondalles de tots els temps, he llegit les vint rondalles gregues de Xipre i, tal com adverteix Toni Góngora al seu pròleg, he trobat els mateixos ingredients del meravellós que ha inspirat les rondalles des d’antic, així com la semblança, amb les seves diferències, amb alguns contes coneguts, aquí amb els títols: la Rondalla de na Ventafocs i la Rondalla del Senyor amb les tres filles.

L’ànima fa demanda de meravella encara que no ho sàpiga, i potser encara més en els darrers temps en què els sabers s’han tornat tan especialitzats, tan mecànics, tan fragmentaris. L’ànima té set d’unió, de reconstrucció del mirall trencat. Toni Góngora, que ha traduït les rondalles xipriotes del grec, esmenta unes paraules del folklorista Mikhaïl Meraklís en què afirma: «Les cançons [populars] separen els pobles, i les rondalles són allò que els uneix». Les rondalles tenen caràcter universal, si bé presenten alguns trets distintius segons el lloc on s’aclimaten. També en aquest Aplec de rondalles xipriotes en què trobem reminiscències d’històries, episodis i personatges que remeten a la Grècia antiga i a la seva mitologia: Èdip, Heròdot, Hèracles o les Moires de les quals en sabem un niu a través de rondalles i contes de fades que justament les presenten com a fades, ja que són figures del fat, del destí.

Els contes amb elements mirífics mantenen en la nostra imaginació creativa les portes obertes a l’infinit. Per a l’home i la dona que no refusen la seva dimensió espiritual tot en la natura no és res més que una màscara darrere la qual s’hi amaga l’Ésser, o Déu per als creients. No s’ha escrit encara una rondalla moderna en la qual es parli de com Gaudí veia Déu en un arbre, en el bosc... Nosaltres podem endevinar aquesta visió del meravellós a través de la seva obra d’arquitectura orgànica. La fascinació per les rondalles és una resposta a nivell profund dels oïdors i dels lectors del missatge que, disfressat de símbols, és de naturalesa espiritual.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 8 de maig de 2026. A la imatge una vista del temple d'Apol·lo a Xipre)