dissabte, 3 d’abril de 2021

Ecosofia segons Panikkar

 

De la mateixa manera que les persones treballadores, ja sigui en un taller, en un despatx, en una biblioteca o fent teletreball no som «recursos humans», la Terra no és una simple subministradora de recursos sinó un ésser viu i té la seva saviesa. De fet, la saviesa de la vida, com explica Raimon Panikkar al seu llibre Ecosofia (Fragmenta Editorial), editat i introduït per Jordi Pigem, que va conèixer i col·laborar amb Panikkar, una de les veus més lúcides que la filosofia catalana ha donat al món en terrenys tan innovadors com el diàleg intercultural i interreligiós.

Regaleu-vos la lectura d’aquest llibre que ens introdueix en la reflexió no només necessària sinó urgent, sobre la manera com hem de tractar la natura, el nostre «cos extern, el nostre espai vital, la nostra llar». Cal una actitud ecològica, per suposat, però és necessari anar més enllà, ampliar el concepte. L’ecologia busca retardar els efectes nocius de l’espoli a la natura buscant formes de pal·liar-los amb solucions com ara el desenvolupament sostenible. Però per poc que hi pensem ja es veu que no podem créixer més sense arribar al col·lapse, que és cap a on anem. Amb el desenvolupament sostenible el que fem és allargar l’actual status quo, que per a res no vol perdre el seu domini sobre la realitat. En la seva valuosa tesi Panikkar planteja una transformació radical: la humanitat està lligada a la vida de la Terra i ens cal canviar l’òptica capitalista de fer rodar el món com una màquina i tractar la Terra com el que és: un ésser viu, no un sac d’objectes al nostre servei i que al pas que anem serà com ofegar la gallina dels ous d’or.

No n’hi ha prou amb l’ecologia: cal l’ecosofia no pas com una actitud poètica, romàntica o fins i tot racional, sinó com un canvi real: no podem relacionar-nos amb la Terra amb el sol concurs de la ment. Cal superar aquest marc estret. On ens porta l’ecosofia? Al «descobriment de la nostra contingència, a la consciència de la nostra situació real». Ara, amb la pandèmia, sembla que hauríem de saber-ne una mica més, de la nostra situació real al món, però...

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'abril de 2021. A la fotografia, una imatge de la flor del codonyer feta el mateix dia 1 d'abril de 2021)


divendres, 5 de març de 2021

Estimada Marina


 

A la biblioteca de casa hi ha una bona lleixa amb els llibres de la poeta Marina Tsviètaieva (Moscú, 1892 –Ielàbuga, Tartaristan, 1941). El meu amor per Tsvietàieva va començar l’any 1990 quan vaig llegir El poeta y el tiempo (Anagrama) en la traducció del rus de Selma Ancira, la mateixa que ara ha traduït el llibre que estic llegint: Mi padre y su museo (Acantilado). La seva prosa magnètica, seductora i poètica també en el terrible, sempre és autobiogràfica fins i tot quan escriu una monografia com en el cas del seu escrit sobre la pintora Natàlia Gontxarova.

Quan l’any 1993 vaig separar-me del pare dels meus fills de manera traumàtica, vaig haver de deixar la meva biblioteca. Un dolor afegit. D’amagat, però, vaig prendre uns pocs llibres, entre ells El poeta y el tiempo. La resta dels llibres que tenia de la Marina els vaig poder recuperar encarregant-los a la llibreria Pròleg: Indicios terrestres (Versal), El diablo (Anagrama), Carta a la amazona (Hiperión).

Els llibres de Marina Tsvietàieva em van acompanyar durant aquells primers mesos de parèntesi entre la meva vida anterior i la vida que s’estava construint. En la mateixa taula (la taula de treball que va pertànyer a l’artista gravador Enric-Cristòfol Ricart) on ara tinc l’ordinador, vaig escriure a mà un plec de cartes a Marina Tsvietàieva. A la carpeta on són guardades hi vaig posar Cartes a Marina. M’hi adreçava des de tantes complicitats i amb el mateix to que si l’hagués conegut i haguéssim fet amistat i ara li expliqués no només els fets concrets que trasbalsaven els meus dies sinó els sentiments i pensaments contrastats que m’assaltaven.  

     La vida de Marina Tsviètaieva va ser duríssima. La poeta i la narradora ho va anar reflectint en els seus escrits, si bé també va escriure relats com aquesta peça preciosa que és Mi padre y su museo, l’obra de la seva vida d’Ivan Vladimírovitx Tsvietàiev, creador del Museu d’Alexandre III, actualment Museu Puixkin. Marina evoca la figura del seu pare que va consagrar talent i esforços il·limitats a la fundació del museu de belles arts de Moscú. Els homes i les dones passem, l’art perdura, oi Marina?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de març de 2021. A la imatge, la coberta del llibre Mi padre y su museo, de Marina Tsvietàieva, publicat per Acantilado)

divendres, 26 de febrer de 2021

Qui era Jordi Juan Riquer?


 

L’any 2005 Eivissa pagava un deute moral amb un personatge massa oblidat: l’escriptor i intel·lectual Jordi Juan Riquer (1905-1987). Es va organitzar una exposició sobre la seva vida i obra i es va editar la monografia escrita per l’escriptor Jean Serra sobre qui havia estat funcionari de l’Oficina de Premsa i Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la II República, havia esta director del Diario de Ibiza durant un temps, així com també havia estat responsable de l’Hospital eivissenc. Agafat pres l’any 1938 trobant-se al front de l’Ebre, a conseqüència del seu activisme com a anarquista i republicà va ser processat dues vegades. Va estar tancat 14 anys en 17 penals diferents. Va sortir de la Model a mitjans de l’any 1944. Això va comportar un tall brusc en la seva carrera literària.

Jordi Juan Riquer, que va néixer i morir a Dalt Vila, era fill d’una família benestant composta per Vicente Juan Guasch i Jeorgina Riquer, tal com consta en la fe de baptisme, va estudiar Dret i Lletres. Jordi Juan va tenir actuacions destacades en els afers polítics del seu temps, va publicar articles a la premsa local i a la de Barcelona, va ser director del setmanari Proa. L’any 1936 va publicar la seva polèmica novel·la Metges...o traficants, en la qual fa una denuncia de la medicina com a negoci. Es poden trobar semblances amb certes corrupcions actuals tant en el camp de la medicina com en el de la farmacopea.

I perquè el feixisme d’aleshores no es diferencia del feixisme actual, paga la pena reproduir un fragment d’un editorial de Jordi Juan publicat al Diario de Ibiza el 29 d’agost de 1936: «Persiste con continua impertinencia la difusión de noticias fantásticas. Los llamados “bulos” estan al orden del día. Se rumian en covachas de la reacción y se expanden como la neblina –una niebla negra- sobre los campos y ciudades. La estolidez de éstas su mentira acoge, la hincha como un globo ávido de oxígeno, y en el cielo azul de la liberación se forman los “nimbus” de la insidia y el engaño. Y mientras ríe en la oquedad de su caverna el fascismo criminal, una tormenta de falsedades arma el trueno». Si no fos pel vocabulari tan passat de moda podríem pensar que està escrit avui mateix.

(article publicat al setmanari La Fura, 25 de febrer de 2021)

divendres, 5 de febrer de 2021

J.V. Foix i el ball


 

La creativitat és i no és un misteri, ja que poc se sap d’on sorgeix si bé es transparenta en l’obra quan s’hi posa un focus d’atenció com ara la presència del ball en l’obra de J.V. Foix (1893-1987). Qui ho diria quan ens ve a la memòria el capteniment del poeta de Sarrià, amb el seu aspecte de gentleman anglès i el posat més aviat contemplatiu.

I resulta doblement atractiva la mirada creativa a l’hora d’abordar una biografia vital i literària que tingui com a valor afegit un fil d’or de recorre tota una trajectòria com és el cas de l’aproximació a la biografia de J.V. Foix duta a terme per Aleix Cort, És quan plou que ballo sol (Voliana Edicions). Entre d’altres obres de narrativa i assaig, Aleix Cort és autor del Diccionari del ball (1999). És des d’aquesta sòlida referència intel·lectual que l’escriptor s’atansa a la magnètica obra foixiana i hi descobreix com el ball impregna la seva poesia.

Ja sigui en prosa o en vers, la poesia de J.V. Foix és titllada d’hermètica pel fet que es basa en la molt ben treballada mescla de fets reals no exempts de meravella amb les imatges unes més llampants i les altres més vaporoses dels somnis i que forneix de sentit el famós vers «és quan dormo que hi veig clar» o el que dóna títol a aquest llibre sobre Foix, «és quan plou que ballo sol»: una imatge que va més enllà del fet concret, si plou no tindré amb qui ballar, però el poeta el que potser vol dir és que quan a l’ànima hi ha tempesta aquesta és difícil de compartir.

A l’època de Foix el ball era un fet social de primer ordre, moltes parelles es coneixien en un ball o es formaven ballant. El ball és en ell mateix un fet còsmic, tot dansa com les partícules elementals. Rastrejar el ball i les seves metàfores en els poemes de Foix és una bona proposta per investigar una escriptura que tant té de popular i festiva com de culta i transcendent. El ball «es relaciona amb el temps històric en el qual es viu, com permet passar a l’irreal, perllongat els somnis, conversar amb la parella sense paraules, revoltar-te contra els costums, connectar amb la música per sentir que en formes part», escriu Aleix Cort. El ball, doncs, com la vida, i potser la traça és saber-la portar malgrat la pluja.

(article publicat a El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de febrer de 2021)

divendres, 22 de gener de 2021

No esperar res


 

Una de les coses que més fa patir les persones és esperar alguna cosa que no arriba: una recompensa que creiem que mereixem, la paga a algun sacrifici, la torna d’un regal, d’un favor. S’hi malgasta molta energia, en aquesta espera, i s’hi poden perdre il·lusions que acaben per petrificar-se i pesar al cor. De cert només tenim aquesta vida. Les altres vides són imaginàries, projeccions en un temps i un espai que no sabem, fins i tot per a un creient. Projectar és un exercici molt estimulant per a la intel·ligència, l’èxit és agradós, però cal poder situar-se també en la possibilitat del fracàs, altrament la decepció pot enfonsar.

La realitat només té una manera de manifestar-se i és a través dels fets, ja sigui en l’espai del concret: una obra feta, ja sigui en l’espai d’un sentiment que cou a l’ànima. Qui el podria negar, aquest mal que és present encara que no es vegi si bé ressona en un mal d’estómac o en el fetge, o es manifesta en un devessall de llàgrimes.

És difícil no esperar res del que es voldria, del que es desitja. I, no obstant això, no esperar res atorga una gran llibertat mental i tot el que arriba és com la llum del nou dia: un regal, una oportunitat, un moment per viure. No esperar res ens situa de debò en el present.

La quietud espiritual és difícil de gestionar, «omplir el temps ens manté ocupats dins dels seus cercles de vertigen», escriu el teòleg portuguès José Tolentino Mendonça al seu llibre de meditacions El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta).

«El moviment ens sembla més fàcil de viure», diu Tolentino. Esperar també és moviment, si bé subtil, un corrent subterrani. Esperar ens inclina cap endavant vers no se sap què, o de fugir vés a saber cap a on. «Aprendre a reposar és aprendre a alliberar-se de l’immediatisme de les nostres expectatives i dels nostres desitjos massa idealitzats», reflexiona Tolentino. No esperar res no significa instal·lar-nos en el no res sinó tot al contrari. No esperar res és ser en plenitud perquè, si ho mirem bé, tot és, sigui el que sigui. No esperar res demana ser sense esperar res. Nus venim al món i nus marxem. Mentrestant, som aquí disposats a la gratuïtat més enllà, és clar, de guanyar-nos la vida de forma honesta.

(article publicat al setmanari La Fura, 22 de gener de 2021)

divendres, 1 de gener de 2021

Per què no som feliços?


Al llibre El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta), del teòleg José Tolentino Mendonça, una de les veus més originals del Portugal dels nostres dies, l’autor fa una pregunta essencial de la nostra contemporaneïtat ja plantejada per Milan Kundera: «per què no som feliços?».

Ara, amb la pandèmia i amb la crisi social i econòmica que duu aparellada, amb raó ens sentim desorientats, angoixats i amb la sensació de ser a la intempèrie. Però la qüestió ve d’abans, de quan el creixement i el benestar semblava indefinit, si bé gastant tots els recursos naturals, que són els que són. Fins que l’any 2006 va explotar la bombolla, sobretot immobiliària, els vidres de la qual encara tallen.

Hem viscut als núvols de la realitat? Hem considerat que amb l’avanç de la ciència i la tecnologia i amb l’augment de l’esperança de vida ja tocàvem les vores de la immortalitat? Gairebé d’un dia per l’altre tot s’ha desfet com una ona a la platja. No és que hagi canviat res, la vida humana és fràgil, els humans som vulnerables i els recursos naturals són limitats, però somiàvem truites dibuixades en les pantalles dels nostres aparells digitals. La realitat s’ha imposat com un cop de puny. Les morts diàries han crescut per efecte d’un virus i les seqüeles de la Covid encara estan per estudiar. El confinament obligat ens ha posat de cara a la paret.

L’antropologia moderna estudiarà aquest malestar pretèrit que feia que masses de gent agafessin l’avió i anessin a l’altra punta de món per veure coses i no veure res, era fàcil comprovar-ho en la mirada astorada de qui ha de respondre un problema d’àlgebra. Poso aquest exemple perquè el problema ve de viure en la superfície de l’aigua sense experimentar la profunditat de la mar. Les ones es fan i es desfan, però la mar sempre hi és, i és immergint-nos en la mar (una imatge de l’esperit de la vida) que es troba no diria la felicitat en termes absoluts, en el món tot és relatiu, però sí la consciència que tenint el necessari per viure i prou salut no ens podem considerar desgraciats. En el nostre entorn la majoria no ho som si ho pensem bé. 

(article publicat a El 3 de vuit, 31 de desembre de 2020. A la imatge, una parada de mercat de Malta)