divendres, 1 d’octubre de 2021

Un mite català

 

     

A Mites i felicitat dels catalans (Pagès editors, 1998), un assaig publicat per primera vegada l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, el periodista anglès John Langdon-Davies (1897-1971) va escriure sobre l’energia que visualment, física i simbòlica es transmet a través de la sardana: «L’energia és un plaer etern: la rotllana de la sardana és un símbol d’aquesta creença, és el símbol de la insòlita vitalitat de molts escriptors, poetes i pintors catalans. Les seves vides no són tan plenes ni sofisticades ni tan complicades com la vida bloomsburyana, però es basen en la idea que val més treballar que estar parat, que val més l’entusiasme, encara que sigui poc crític, que la inèrcia hipercrítica»

¿Què en queda d’aquest mite encarnat per catalans creatius fins a les alçades de Gaudí, la gravidesa sensorial de Casals o la potència de la Víctor Català per posar només uns exemples? Amb maneres tan elegants com contingudes, uns i altres es van arremangar, i amb les seves mans i ments treballadores van mantenir amb energia una forja incansable que mai no va deixar de fer servir el cisell, la ploma, l’arquet.

Aquestes figures eren el cap de brot d’una societat que tocant de peus a terra no deixava de pensar en una vida enaltida per l’esforç que crea bellesa. Mentrestant la vulgaritat del «dictador materialista de pensament», com en diu Langdon-Davies de Primo de Rivera, plantava la seva bandera en terra catalana negant-li la llengua que és el primer pas per negar-li la cultura.

Estem parlant d’una època extingida? Ha passat un segle i des del punt de vista cultural ara hi ha molt renou, impostura i tanta quincalla que no deixa veure obres amb el pòsit de l’energia que sent un plaer etern marca la consciència del present. El mite dels catalans entre el seny i la rauxa és un mite en el qual les individualitats creatives que l’encarnen no es guarden sinó que es donen, buscant la felicitat de la gent perquè la felicitat no és si no és compartida, si l’energia no circula en una sardana que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres. Això val també per a la política.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'octubre de 2021. A la imatge, l'escultura de Josep Cañas dedicada a la sardana. És a la muntanya de Montjuïc des del 1965)


Els set pecats capitals

 

La nòmina dels set pecats capitals: gola, supèrbia, peresa, enveja, ira, luxúria i avarícia, era un tema bàsic en la nostra formació escolar que s’aprenia abans dels nou anys, quan fèiem la Primera Comunió. Eren temps en què el catolicisme impregnava la societat amb els seus valors morals, ètics i cívics.

En les nostres societats cada dia més secularitzades el pes de l’àmbit del transcendent i el de les religions és tan migrat. Però el mal a petites o grans dosis és com sempre ben present, ja que el mal no és una cosa abstracta sinó que es concreta en uns instints i actituds que, portades a l’extrem, poden resultar pernicioses per a tothom, començant per un mateix, que n’és la víctima. Quan un fosc sentiment d’enveja ens amarga el cor ens fa tornar verds, així com ens tornem vermells de foc quan som presos d’un atac d’ira.  

Esmento aquests colors perquè, inspirat per la incidència nefasta dels pecats capitals en la conducta humana fins a degradar-la, l’any 2014 l’artista vendrellenc Joan Descals va pintar a manera de retaule un impressionant oli sobre fusta amb l’escenificació dels set pecats capitals que iconogràficament podem emparentar amb les pintures d’El Bosco o assimilar a la imatgeria gòtica. En aquest retaule s’expressen de forma plàstica diversos nivells de baixesa en què, presos per aquestes passions, poden arribar a anul·lar-nos la consciència fins a perdre’n les regnes. La contemplació d’aquesta pintura sobre els efectes en l’ànima dels pecats capitals ha motivat Mireia Juanola, que ha escrit uns poemes que hi dialoguen. Aquesta relació entre les escenes del retaule i els poemes que s’hi inspiren ha impulsat una nova creació per part de Joan Descals, que ha pintat set peces més, una per a cada pecat, en un format abstracte que participa de la mateixa força artística que les obres figuratives del retaule.

Amb aquestes obres plàstiques de Joan Descals i els poemes de Mireia Juanola s’ha editat Els Set Pecats Capitals (Ònix Editor). La potència visual de les imatges gràfiques i poètiques conviden a una reflexió a fons sobre aquestes pulsions negatives de l’ànima, ja que allà on hi ha una virtut humana en els seu revers hi pot haver el seu pecat.

(article publicat al setmanari La Fura, 30 de setembre de 2021)


divendres, 3 de setembre de 2021

Temps de verema


Al setembre és temps de verema en sentit real: el raïm és a punt per ser collit. Les vinyes, que a la primavera apareixien a la vista com un mar verd de pàmpols, ara són curulles dels fruits esplendorosos que esdevindran el most del vi, del cava. Si tanquem els ulls i parem atenció a l’aire, podem percebre’n l’olor característica que dona identitat olfactiva a tot el territori: el jardí penedesenc de Dionís.

A l’inici de la tardor és temps de verema també en sentit metafòric per aquells que han treballat la seva vinya creativa sense plànyer esforç, treball constant. És temps de verema per a Assumpció Forcada, nascuda a Sudanell, Lleida, i Fina R. Palau, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, cantautores i poetes amb una obra de llarg recorregut. Amb el títol Temps de verema han publicat un volum on han recollit un conjunt de poemes sobre la vinya i el vi, publicats en llibres anteriors, als quals hi han afegit poemes inèdits. El volum es clou amb unes partitures de les seves cançons.

Per a Fina R. Palau, el paisatge de les vinyes és el paisatge de la seva infantesa, els records d’aquell temps gravats al foc de la memòria. Mai no s’obliden experiències que duen imatges incorporades: «Amb l’aixada i un cistell/ i el pare al costat...» Moments de poques paraules, però de gran intimitat afectiva: una noieta al costat del seu pare camí de la vinya per cavar-ne la terra, per esporgar-ne els ceps. Aquesta és una imatge ara ja del segle passat, però tan present en l’evocació de l’autora.

Per a Assumpció Forcada el paisatge de la vinya és una descoberta: així contempla els ceps a l’hivern, la seva escultura feta pel temps tan lentament com precisa, i s’alegra amb les «garlandes de pàmpols» que a la primavera decoren els ceps, i s’extasia amb un cistell de raïm posat sobre la taula, un bodegó en viu.

El temps de verema ens recorda el cicle de la natura, la seva correspondència en les nostres vides. Quan el cicle de la vinya i el vi hagin fet el seu recorregut, serà l’hora del brindis, el moment del goig que no allunya treballs, sofriments o decepcions, però que il·lumina l’estança de la nostra vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de setembre de 2021. El raïm de la fotografia és moscatell, i està al punt...)  

divendres, 27 d’agost de 2021

Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)


divendres, 6 d’agost de 2021

Mestratge d'Eugeni d'Ors


 

L’any 1967 l’editorial Aguilar va publicar Menester del crítico de arte, d’Eugeni d’Ors, que comprèn un conjunt de textos escrits entre els anys 1924-1934, en els quals es veu el pensament orsià en «la seva admirable contribució a la construcció de la teoria de l’art i a la formació de la sensibilitat artística de l’home contemporani», tal com es diu al text de presentació.

Qualsevol llibre d’Eugeni d’Ors és una mina intel·lectual i, per tant, també de mestratge, en aquest cas sobre la crítica d’art i el mester o ofici de practicar-la. D’entrada el filòsof pren posició quan escriu, i tradueixo: «La meva primera actitud crítica davant l’obra d’art nova –o nova per a mi- se centra en el silenci... No s’aconsella a ningú que me n’arrenquin, forçant l’aparició del judici. No em porta bon resultat, per impaciència, forçar-me».

Una actitud sàvia ja llavors, en què els dies s’acceleraven al compàs dels futurismes en tots els camps. Ara aquesta actitud està totalment fora del nostre temps i, per tant, és més necessària que mai. Què es pot copsar, de profund, mirant res a la velocitat del llamp? Com a espectadora de qualsevol obra d’art necessito un temps determinat per absorbir amb els cinc sentits l’obra que tinc davant dels ulls, tot i la meva ràpida intuïció, facultat que em serveix per apreciar el fulgor, si n’hi ha, i el cop de cor afectiu que em provoca en la sensibilitat. Però tot això demana una posterior i «llarga etapa de calmós mirar», com escriu Eugeni d’Ors, quan de l’obra es desprèn la cristal·lització d’alguna forma de bellesa, també l’abstracta, és clar.

Eugeni d’Ors tenia respecte per la pràctica de l’art i es demanava un silenci contemplatiu per fer-se’n càrrec. D’Ors dibuixava i sabia del secret que conté tota manifestació plàstica i volia apreciar-lo amb una observació atenta, no apressada. El temps permet percebre ‘allò’ que val la pena descobrir. El mestratge d’Eugeni d’Ors com a crític hauria de circular com un bé preciós en una època en què es tracta la cultura com un bé material per consumir, no per gaudir, i l’opinió crítica sembla una flor en el desert de Mart.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'agost de 2021)

dilluns, 2 d’agost de 2021

La pintora Montserrat Fargas


 

Montserrat Fargas (Barcelona, 1908 – circa 1975) va ser la companya d’Apel·les Fenosa entre els anys 1930 i 1939, entre la tornada de l’exili parisenc de l’escultor i la fugida després de la desfeta de la Guerra Civil. Però Montserrat Fargas, una dona elegant i gestualitat expressiva en la posa, tal com es veu en els retrats d’aquells anys i en l’escultura que li va fer Fenosa, va ser una artista ben coneguda i activa durant aquesta dècada prodigiosa: Montserrat Fargas va exposar de manera individual i col·lectiva els seus dibuixos, aquarel·les i pintures a l’oli a les sales més rellevants de Barcelona i va participar en una munió de certàmens artístics tal com queda reflectit a la premsa del moment i en els comentaris crítics de la seva obra. Ara podem resseguir les traces de la seva vida i obra en les obres exposades amb el bon gust habitual de Josep Miquel Garcia, comissari de l’exposició i autor del catàleg de la mostra que es pot visitar a la Fundació Fenosa del Vendrell.

En l’exposició es pot admirar l’habilitat artística de Montserrat Fargas pel dibuix, el tractament del color i l’espontaneïtat dels traços i taques de la tinta xinesa molt més enllà d’algun comentari micromasclista, com en diríem ara (a l’època devia ser freqüent) sobre els seus «dibuixos delicats i sensibles». El traç de Fargas no violenta ni el paper ni la tela, i tant que no, el deixa fluir sobre la superfície segons el seu temperament artístic que, posats a buscar companys d’estètica, es podria agermanar al d’artistes com Enric-Cristòfol Ricart, Francesc Domingo o  Pere Pruna. Amb aquesta associació tracto de situar al seu lloc una artista que tenia la seva personalitat, ara desconeguda potser perquè la pintora va anar a viure un temps a Madrid, si bé la carrera artística de Montserrat Fargas va continuar després del daltabaix bèl·lic. Fargas va continuar treballant i va exposar a Barcelona en diverses ocasions. L’any 1953, Juan Barcino diu d’unes litografies: «Montserrat Fargas demuestra también saber poner atención a rasgo, línia y forma». Aquesta apreciació ja s’ajusta més a l’art de Montserrat Fargas, al seu estil estilitzat, essencial, però ferm en el que Barcino en diu atenció i que jo en diria intenció en l’expressió.

(article publicat a La Fura, 29 de juliol de 2021. A la imatge, una aquarel·la de Montserrat Fargas exposada a la Fundació Fenosa del Vendrell) 

dilluns, 5 de juliol de 2021

L'home i l'artista Picasso

 

L’any 1963 es va inaugurar el Museu Picasso de Barcelona, no pas amb aquest nom, sinó com a Col·lecció Jaume Sabartés, escultor i amic que havia estat el seu secretari. Era un subterfugi, ja que el dictador Franco encara senyorejava al palau del Pardo i Picasso estava exiliat a França, on va morir a la seva casa de Mougins l’any 1973.

El Museu Picasso és un monument a Picasso, sens dubte un artista genial. Aleshores estudiant d’art, vaig visitar el museu Picasso tan bon punt va obrir les portes al carrer Montcada. No és el mateix veure una pintura en una diapositiva com les que ens passaven a l’escola, que veure el quadre en directe. La impressió és fenomenal. La primera època de la seva pintura amb rerefons modernista, i les èpoques posteriors: la blava, la rosa, i la inicialment cubista, fruit de la seva estada a Horta de Sant Joan, imantaven la meva mirada. Però de seguida vaig advertir en alguns quadres cubistes una violència que em produïa un cert desassossec. En aquell moment vaig pensar que calia conèixer més a fons la vida de Picasso. Com l’antropòleg Lluís Duch, crec que tot s’explica per la biografia.

Vaig trigar bastant a llegir testimonis personals. En aquell moment en el mercat català no hi havia res enllà dels textos que parlaven de la seva obra. L’any 1990 vaig llegir els tristos records de Fernande Olivier; l’any 2002 vaig llegir els records punyents de Marina Picasso. Em van trasbalsar fins al punt d’arribar a escriure un conte que vaig publicar al recull El saber del cor (2013). L’home Picasso no hi queda bé, la qual cosa no treu l’admiració, no em canso de mirar les seves Menines. En aquells dies ja es començava a parlar més obertament del mal tracte que infligia a les seves companyes de vida. Dur va ser llegir la biografia de Dora Maar (2014): Picasso va destrossar la vida a una jove i bona fotògrafa. Dues de les seves dones es van suïcidar. L’home que hi ha en un dels més grans artistes del segle XX es mostra detestable. S’ha de poder dir amb llibertat de consciència. És el que ha fet l’artista Maria Llopis amb les seves alumnes de l’escola Massana amb una performance, una acció silenciosa al Museu Picasso. És de justícia per a les víctimes.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de juliol de 2021. A la imatge, un fragment d'una pintura de Picasso amb un perfil de dona)

García Lorca i Catalunya


 

Federico García Lorca, poeta de tarannà suau, tranquil, serè, imantava, seduïa els seus interlocutors i espectadors amb la llum de la seva paraula, amb el seu encant com a persona. Federico García Lorca va encaixar a Catalunya, espai cultural obert i receptor entusiasta del seu art poètic, teatral, musical, plàstic. García Lorca va fer molts amics a Catalunya, i Catalunya el va estimar a través d’aquests amics, entre d’altres: els germans Anna i Salvador Dalí, Margarida Xirgu, Josep M. de Sagarra, i tota la plèiade d’artistes i intel·lectuals de la generació del 27 catalana.

La primera estada de García Lorca a Catalunya va tenir lloc a l’Empordà durant la Setmana Santa de l’any 1925, quan Salvador Dalí, company seu a la Residencia de Estudiantes de Madrid, el va convidar a la casa familiar. Ho reporta amb detall Salvador Giné al llibre Federico García Lorca a Catalunya (Viena), que ressegueix l’itinerari vital i artístic de García Lorca per tot el país. Es tracta d’una guia ben documentada dels indrets on García Lorca va viure, els llocs que va visitar i actuar, els teatres on va rebre aplaudiments abrandats, ja fossin escenaris selectes o platees obreres. Els últims aplaudiments els va escoltar a Mataró el dimarts 7 de gener de 1936, al Teatre Clavé Palace, on Margarita Xirgu representava l’obra Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Enderrocat en la dècada de 1970, d’aquest teatre només se’n conserva la façana.

Aquesta guia dels indrets lorquians a Catalunya fa de bon seguir i ens podem fer ressò de les paraules que García Lorca va escriure a Melchor Fernández Almagro: «Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! [...] Además, yo soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construída y tan harta de Castilla».

Amb només dues paraules defineix Federico García Lorca la gent que va conèixer i apreciar a Catalunya: gent ben construïda i farta de Castella, ja fossin intel·lectuals de primera fila, ja fossin la gent treballadora que s’asseia als teatres dels ateneus. Llegir la guia de Giné permet acompanyar uns i altres tot fent memòria del poeta assassinat pel feixisme que, malauradament, no cessa en la seva brutalitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de juliol de 2021)

dijous, 10 de juny de 2021

Dones poetes

 

Apostar per la cultura i el territori hauria de ser una fita significativa en una Catalunya inaugural com la que volem. El territori, els seus paisatges i accidents geològics influeixen més del que ens pensem en l’imaginari sensible i visual dels creadors. És evident, doncs, que la comarca del Garraf, des de la qual escric aquest article, té una personalitat ben remarcable entre la costa i el massís que li dona nom, així com hi destaca la reverberació de la llum en l’aire, curiosament al Garraf i a Sitges blanca, a Vilanova i la Geltrú i a Cubelles blava.

La geografia i la geologia són agents importants en la nostra biografia. Per aquesta raó fa de bon llegir per exemple la influència a nivell intel·lectual del paisatge d’alta muntanya i la climatologia dura, feréstec, que va inspirar alguns dels principals conceptes nietzscheans. A Les allaus de Sils Maria (Fragmenta), el filòsof Michel Onfray explica que és a Sils Maria, Suïssa, on Nietzsche es va fer conscient d’una de les seves idees estrella: la de l’etern retorn.

Catalunya és un mosaic de paisatges i per força ha de donar una gran pluralitat de veus poètiques. Per aquest motiu m’ha resultat molt atraient la lectura de Dones poetes de la Maresma (Voliana edicions). D’entrada, cal fixar-se en la paraula Maresma, no pas Maresme, extreta Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll. És indicativa de la voluntat de donar protagonisme fins i tot gramatical a les dones en aquest treball que han dut a terme Emília Illamola i Queralt Morros, curadores d’aquesta antologia de poetes de la Maresma que abasta el segle XX fins ara.

Són cent set les dones poetes que en aquesta antologia donen fe del seu quefer poètic i que segons les curadores pretén que un públic ampli de la comarca i fora de la comarca reconegui el valor de les poetes que des de principis del segle XX han escrit i escriuen en aquesta franja de terra vora mar. Tal com indiquen les respectives biografies, no totes les poetes són nascudes a la Maresma, però hi viuen, hi han fet casa, s’omplen els ulls i el cor del seu paisatge, respiren el seu aire. Ben bé com moltes de les poetes que ara mateix vivim a la comarca del Garraf, casa nostra... Una antologia de dones poetes del Garraf seria una bona idea.

(article publicat a La Fura, 4 de juny de 2021. A la imatge, la Masia en Cabanyes de nit, amb vinyes en primer pla)


dilluns, 7 de juny de 2021

La Sibil·la d'Anglada Camarasa

Hermen Anglada Camarasa (1871-1959), de qui aquest any es commemoren els 150 anys del seu naixement, va ser un pintor de gamma colorista i orientalitzant, un artista d’estètica entre modernista, Art Déco i tocs impressionistes. L’any 1913 va signar un oli que va titular La Sibil·la. La imatge d’aquesta Sibil·la, amb un vestit que recorda el de La Granadina que pintarà un any després, l’any 1914, és la d’una dona misteriosa i enigmàtica com l’oracle grec que la figura de la sibil·la duu incorporat. En l’antiguitat hi ha consignada més d’una Sibil·la, ja que respon a un arquetip: l’endevina que remet a la pítia oracular de Delfos.

Si el món de l’art ha estat sensible a la representació de la Sibil·la: és famosa la Sibil·la dèlfica de Miquel Àngel, també ho ha estat el món de la literatura. A la Ilíada d’Homer trobem la jove Cassandra, una sibil·la que amb poderosa visió profetitza la destrucció de Troia per causa de la bella Helena. Cassandra (1983) és la protagonista d’una novel·la de Krista Wolf, escriptora de l’Alemanya de l’Est, crítica amb el sistema i molt feminista. Amb gosadia intel·lectual i domini de l’art de narrar, Wolf reinterpreta la guerra de Troia com un conflicte econòmic i polític en una societat matriarcal en transició cap a una societat patriarcal. Val la pena llegir-escoltar la veu d’aquesta Cassandra en la qual ressona el drama de la guerra, com val la pena llegir Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona veu a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo.

Podem imaginar La Sibil·la d’Anglada Camarasa tant en un saló espiritista, un corrent transcendentalista llavors molt de moda, com en una obra de teatre representant el paper d’una sibil·la. El rostre de la sibil·la d’Anglada Camarasa recorda el dels retrats que va fer a Marianne Willumsen (1911), a Sonia Klemery, comtessa de Pradère (1913), o a la pertorbadora ballarina Tòrtola València (1912). La efígie d’aquesta Sibil·la sedueix per la seva bellesa secreta com espaordeix pel poder intern que s’endevina en una mirada que emergeix de les profunditats de la psique.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de juny de 2021. A la imatge, La Sibil·la, d'Anglada Camarasa)

 

dijous, 27 de maig de 2021

Per què llegir Gilbert Durand



Aquest any 2021 es compleixen cent anys del naixement de Gilbert Durand (Chambéry, 1921-2012). Gilbert Durand va ser deixeble de Gaston Bachelard, i és des d’aquesta condició i amb curiositat intel·lectual que el jove professor va entrar en contacte amb el Cercle Eranos fundat per Olga Fröbe-Kapteyn, Rudolf Otto i Carl G. Jung l’any 1933 i dissolt l’any 1988. Amb voluntat ecumènica i multidisciplinària, aquest Cercle ha deixat un llegat tan fondo i tan impressionant que, curt com és el nostre trajecte vital, necessitaria moltes vides per estudiar-lo de cap a cap.

Per les sessions acadèmiques del Cercle Eranos, classes magistrals, d’alta volada que tenien lloc a l’estiu a la localitat suïssa d’Ascona, van passar figures tan colossals com els esmentats Jung i Otto, Eliade, Kerényi, Neuman, Zimmer, Sholem, Massignon, Suzuki, Campbell, Corbin, Bachelard, Durand, Hillman... Tots ells, i entre tots, van alimentar un autèntic fogar de sabers que han estat recollits en 57 volums trilingües: els mundialment famosos Jahrbücher.

El Cercle Eranos va ser el col·lectiu responsable de la renovació general, al segle XX, dels estudis sobre la religió. Eranos va prendre com a punt de partença per a les seves investigacions la teoria del simbolisme elaborada per Jung, tant per arribar a conclusions pròpies com per dedicar-se a la interpretació cultural de llenguatges simbòlics concrets. En aquesta estela d’investigació i docència, Gilbert Durand, professor d’antropologia cultural i sociologia a la Universitat de Grenoble, l’any 1966 va fundar amb Léon Cellier i Paul Deschamps el primer Centre de Recerques de l’Imaginari (C.R.I), amb extensions a nombroses universitats i acadèmies del món.

L’any 1969 Gilbert Durand va publicar la seva tesi Les estructures antropològiques de l’Imaginari: Introducció i arquetipologia general, que, com totes les obres posteriors, no s’esgota en una lectura, ni en vint, ja que en els treballs de Durand s’hi conjuguen l’antropologia, la mitologia, la psicologia i fins i tot les ciències exactes en els seus originals i celebrats mètodes crítics: la mitocrítica i la mitoanàlisi. Mètodes que interessen tant en el camp de la literatura com en el camp de la música i les arts plàstiques, així com en camps de tan ampli espectre com són les tradicions dels pobles i les formes d’espiritualitat. Els treballs de Gilbert Durand tracten les Ciències Humanes de manera global.

L’any 1978, Alain Verjat (1943-2019), professor del Departament de Filologia Francesa i Provençal de la Universitat de Barcelona i vinculat al C.R.I de la Universitat de Grenoble, va ser nomenat per Gilbert Durand delegat seu. El mateix any va fundar a la Universitat de Barcelona el G.R.I.M. (Grup de Recerca de l’Imaginari i Mitocrítica), que ha donat fruits intel·lectuals que perduren i fomenten estudis encaminats a explorar les estructures simbòliques del món, de la realitat.

Per què cal llegir Gilbert Durand, i ara amb atenció especial en un moment de grans crisis com les que estem vivint? Recordem unes paraules seves escrites en un article dedicat a Andrés Ortiz-Osés, estudiós dels seus treballs: «Els nostres orgullosos temps moderns demanen justificació del devenir, de l’envelliment, de la mort i del mal, que atempten contra la seva supèrbia humanista. L’Antiguitat era més modesta (...) plantejava l’emergència del Bé o, si més no, del Ser en la seva identitat substancial». He subratllat la paraula justificació perquè, interpretant Durand, la vida no té justificació si no és en el sentit espiritual i, per tant, humà, que li donem. Gilbert Durand va dedicar vida, estudis i fins i tot va elaborar mètodes que tan feliços fa als positivistes, per tornar a incorporar al saber universal el que els antics ja sabien, tal com ho conceptua el mateix Durand: «La espiritualitat comparada [el seu estudi] no reivindica una font privilegiada, ja que qualsevol llum pot servir per fer acréixer la Llum».

Amb motiu de la commemoració del centenari de Gilbert Durand, el proper 27 de maig a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Catalunya tindrà lloc la Taula: Centenari Gilbert Durand (1921-2021). Tradició, ciència i creació. Participaran: Montserrat Prat, Emili Gil, Maria Carreira, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Cerdà i Hélène Rufat. S’hi pot assistir també per streaming: https://www.youtube.com/user/BibliotecaCatalunya/live

    

 

divendres, 7 de maig de 2021

El mite Frederica Montseny

 


     

A Frederica Montseny (1905-1994) cal estudiar-la més enllà del mite de la dona anarcosindicalista i primera ministra del govern de la República, com es va proposar el Simposi (2019) que li va dedicar la Càtedra Ferrater Mora i del qual s’acaben de publicar els treballs presentats. A través de la seva lectura, de seguida s’adverteix que el mite Frederica Montseny és d’una gran potència. Volent-ho o no, entre d’altres mites que es podrien prendre de la mitologia clàssica per explicar la seva personalitat forta, hi ha el de Prometeu. Ho apunto en el meu treball Vida, la indomable, alter ego de Frederica Montseny, en el qual faig referència a la novel·la La indomable (1928). Vida, la protagonista, és el nom que en ser mare Montseny va posar a la primera filla.

Doctrines i ideologies elaboren mites. Per més robotitzats que estiguem, hi ha una part de nosaltres que vol alimentar-se d’alguna cosa intangible. A El poder del mite diu Joseph Campbell: «Un dels problemes de l’actualitat és que no estem familiaritzats amb la literatura de l’esperit. Ens interessen les notícies del dia i els problemes de l’hora». Amb això el mitòleg no volia dir que no ens hi havíem d’interessar, sinó que no hauria de ser l’única preocupació. Per a Campbell, el mite és un bon instrument per interpretar la realitat, enriquir l’experiència i comprendre els foscos i sovint aterridors abismes de l’existència humana. I, encara, els mites són la llavor de les religions (i, per tant, també de les ideologies modernes que ocupen el seu lloc) per explicar l’inexplicable i volem explorar, com ara les utopies. La de l’anarcosindicalisme n’és una. Llegint les novel·les i les memòries de Frederica Montseny, així com el que d’ella s’ha escrit, i més enllà d’encerts i errors (en els treballs del Simposi no hi ha pretensió hagiogràfica), cal apreciar la seva sincera lluita per assolir l’ideal àcrata, encarnant-lo en ella mateixa, cosa que no li va ser fàcil. L’home i la dona nous, cultes, lliures i desvetllats, encara són per fer. Però no podem renunciar-hi sense renunciar a l’impuls de la mateixa vida per aconseguir-ho.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 7 de maig de 2021. A la imatge, el llibre Frederica Montseny: més enllà del mite, Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora)


dilluns, 3 de maig de 2021

En l'estela del mite


 

Ho sabeu els aquí em llegiu: aquest espai porta per nom Penèlope segle XXI. La figura mítica de Penèlope, l’esposa d’Ulisses que l’espera a Ítaca, l’inspira. La mitologia és alguna cosa més que un conjunt de contalles. En els mites hi ha contingudes veritats universals encarnades en figures com Penèlope. La reina Penèlope, aparentment passiva, presenta una activitat sense descans: teixeix de dia i desteixeix de nit, ja que el seu objectiu és la fidelitat a l’espòs Ulisses, pare del seu fill Telèmac, que ha de criar sola. La reina d’Ítaca ha de mantenir a ratlla els pretendents que li volen el tron. L’heroïcitat de Penèlope és la perseverança, la resiliència i una actitud d’espera que només l’amor i l’esperança poden alimentar.   

Els mites «són relats que parlen al més profund de la nostra psique», escriu Mireia Rosich, directora del museu Víctor Balaguer, al seu llibre En la estela del mito (Kairos). L’estudi dels mites és apassionant, llegir-ne la bibliografia estimula la comprensió que ens fa veure com al llarg de la nostra vida interpretem, o ens identifiquem, amb diverses figures mítiques segons la circumstància vital. Al seu llibre, tant estimulant de llegir, Mireia Rosich desplega un gavadal de coneixements sobre dotze figures femenines de l’Antiguitat clàssica i reflexiona sobre la seva representació artística. Des de l’any 2016 impulsa Chill-out de mites i art al museu, una activitat que té molt bona acollida i que ara ha pres forma literària a través dels dotze capítols que integren En la estela del mito: Ariadna: la iniciació; Les Mènades: l’alliberament; Pandora: els mals ocults; Helena: la passió; Les Amazones: la lluita; Les Sibil·les: la profecia; Circe: la seducció; Les Sirenes: la distracció; Penèlope: l’espera; Dànae: la fecundació; Andròmeda: les cadenes; Les Hespèrides i el Jardí del Paradís.

La figura de Penèlope és tan rellevant com la d’Ulisses. La Penèlope del segle XXI continua sent la imatge d’un nord, d’una utopia a realitzar. «Ítaca com a metàfora, teixir com a símbol», escriu Rosich. Ítaca és una imatge de la motivació, teixir un símbol de l’escriptura. «Els mites enriqueixen la vida sensible», escriu Rosich. Sí, eixamplen la mirada i la fan més profunda.

(article publicat a La Fura, 30 d'abril de 2021. A la imatge, fragment d'un cartell d'Alexandre de Riquer)

dissabte, 3 d’abril de 2021

Ecosofia segons Panikkar

 

De la mateixa manera que les persones treballadores, ja sigui en un taller, en un despatx, en una biblioteca o fent teletreball no som «recursos humans», la Terra no és una simple subministradora de recursos sinó un ésser viu i té la seva saviesa. De fet, la saviesa de la vida, com explica Raimon Panikkar al seu llibre Ecosofia (Fragmenta Editorial), editat i introduït per Jordi Pigem, que va conèixer i col·laborar amb Panikkar, una de les veus més lúcides que la filosofia catalana ha donat al món en terrenys tan innovadors com el diàleg intercultural i interreligiós.

Regaleu-vos la lectura d’aquest llibre que ens introdueix en la reflexió no només necessària sinó urgent, sobre la manera com hem de tractar la natura, el nostre «cos extern, el nostre espai vital, la nostra llar». Cal una actitud ecològica, per suposat, però és necessari anar més enllà, ampliar el concepte. L’ecologia busca retardar els efectes nocius de l’espoli a la natura buscant formes de pal·liar-los amb solucions com ara el desenvolupament sostenible. Però per poc que hi pensem ja es veu que no podem créixer més sense arribar al col·lapse, que és cap a on anem. Amb el desenvolupament sostenible el que fem és allargar l’actual status quo, que per a res no vol perdre el seu domini sobre la realitat. En la seva valuosa tesi Panikkar planteja una transformació radical: la humanitat està lligada a la vida de la Terra i ens cal canviar l’òptica capitalista de fer rodar el món com una màquina i tractar la Terra com el que és: un ésser viu, no un sac d’objectes al nostre servei i que al pas que anem serà com ofegar la gallina dels ous d’or.

No n’hi ha prou amb l’ecologia: cal l’ecosofia no pas com una actitud poètica, romàntica o fins i tot racional, sinó com un canvi real: no podem relacionar-nos amb la Terra amb el sol concurs de la ment. Cal superar aquest marc estret. On ens porta l’ecosofia? Al «descobriment de la nostra contingència, a la consciència de la nostra situació real». Ara, amb la pandèmia, sembla que hauríem de saber-ne una mica més, de la nostra situació real al món, però...

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'abril de 2021. A la fotografia, una imatge de la flor del codonyer feta el mateix dia 1 d'abril de 2021)


divendres, 5 de març de 2021

Estimada Marina


 

A la biblioteca de casa hi ha una bona lleixa amb els llibres de la poeta Marina Tsviètaieva (Moscú, 1892 –Ielàbuga, Tartaristan, 1941). El meu amor per Tsvietàieva va començar l’any 1990 quan vaig llegir El poeta y el tiempo (Anagrama) en la traducció del rus de Selma Ancira, la mateixa que ara ha traduït el llibre que estic llegint: Mi padre y su museo (Acantilado). La seva prosa magnètica, seductora i poètica també en el terrible, sempre és autobiogràfica fins i tot quan escriu una monografia com en el cas del seu escrit sobre la pintora Natàlia Gontxarova.

Quan l’any 1993 vaig separar-me del pare dels meus fills de manera traumàtica, vaig haver de deixar la meva biblioteca. Un dolor afegit. D’amagat, però, vaig prendre uns pocs llibres, entre ells El poeta y el tiempo. La resta dels llibres que tenia de la Marina els vaig poder recuperar encarregant-los a la llibreria Pròleg: Indicios terrestres (Versal), El diablo (Anagrama), Carta a la amazona (Hiperión).

Els llibres de Marina Tsvietàieva em van acompanyar durant aquells primers mesos de parèntesi entre la meva vida anterior i la vida que s’estava construint. En la mateixa taula (la taula de treball que va pertànyer a l’artista gravador Enric-Cristòfol Ricart) on ara tinc l’ordinador, vaig escriure a mà un plec de cartes a Marina Tsvietàieva. A la carpeta on són guardades hi vaig posar Cartes a Marina. M’hi adreçava des de tantes complicitats i amb el mateix to que si l’hagués conegut i haguéssim fet amistat i ara li expliqués no només els fets concrets que trasbalsaven els meus dies sinó els sentiments i pensaments contrastats que m’assaltaven.  

     La vida de Marina Tsviètaieva va ser duríssima. La poeta i la narradora ho va anar reflectint en els seus escrits, si bé també va escriure relats com aquesta peça preciosa que és Mi padre y su museo, l’obra de la seva vida d’Ivan Vladimírovitx Tsvietàiev, creador del Museu d’Alexandre III, actualment Museu Puixkin. Marina evoca la figura del seu pare que va consagrar talent i esforços il·limitats a la fundació del museu de belles arts de Moscú. Els homes i les dones passem, l’art perdura, oi Marina?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de març de 2021. A la imatge, la coberta del llibre Mi padre y su museo, de Marina Tsvietàieva, publicat per Acantilado)

divendres, 26 de febrer de 2021

Qui era Jordi Juan Riquer?


 

L’any 2005 Eivissa pagava un deute moral amb un personatge massa oblidat: l’escriptor i intel·lectual Jordi Juan Riquer (1905-1987). Es va organitzar una exposició sobre la seva vida i obra i es va editar la monografia escrita per l’escriptor Jean Serra sobre qui havia estat funcionari de l’Oficina de Premsa i Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la II República, havia esta director del Diario de Ibiza durant un temps, així com també havia estat responsable de l’Hospital eivissenc. Agafat pres l’any 1938 trobant-se al front de l’Ebre, a conseqüència del seu activisme com a anarquista i republicà va ser processat dues vegades. Va estar tancat 14 anys en 17 penals diferents. Va sortir de la Model a mitjans de l’any 1944. Això va comportar un tall brusc en la seva carrera literària.

Jordi Juan Riquer, que va néixer i morir a Dalt Vila, era fill d’una família benestant composta per Vicente Juan Guasch i Jeorgina Riquer, tal com consta en la fe de baptisme, va estudiar Dret i Lletres. Jordi Juan va tenir actuacions destacades en els afers polítics del seu temps, va publicar articles a la premsa local i a la de Barcelona, va ser director del setmanari Proa. L’any 1936 va publicar la seva polèmica novel·la Metges...o traficants, en la qual fa una denuncia de la medicina com a negoci. Es poden trobar semblances amb certes corrupcions actuals tant en el camp de la medicina com en el de la farmacopea.

I perquè el feixisme d’aleshores no es diferencia del feixisme actual, paga la pena reproduir un fragment d’un editorial de Jordi Juan publicat al Diario de Ibiza el 29 d’agost de 1936: «Persiste con continua impertinencia la difusión de noticias fantásticas. Los llamados “bulos” estan al orden del día. Se rumian en covachas de la reacción y se expanden como la neblina –una niebla negra- sobre los campos y ciudades. La estolidez de éstas su mentira acoge, la hincha como un globo ávido de oxígeno, y en el cielo azul de la liberación se forman los “nimbus” de la insidia y el engaño. Y mientras ríe en la oquedad de su caverna el fascismo criminal, una tormenta de falsedades arma el trueno». Si no fos pel vocabulari tan passat de moda podríem pensar que està escrit avui mateix.

(article publicat al setmanari La Fura, 25 de febrer de 2021)

divendres, 5 de febrer de 2021

J.V. Foix i el ball


 

La creativitat és i no és un misteri, ja que poc se sap d’on sorgeix si bé es transparenta en l’obra quan s’hi posa un focus d’atenció com ara la presència del ball en l’obra de J.V. Foix (1893-1987). Qui ho diria quan ens ve a la memòria el capteniment del poeta de Sarrià, amb el seu aspecte de gentleman anglès i el posat més aviat contemplatiu.

I resulta doblement atractiva la mirada creativa a l’hora d’abordar una biografia vital i literària que tingui com a valor afegit un fil d’or de recorre tota una trajectòria com és el cas de l’aproximació a la biografia de J.V. Foix duta a terme per Aleix Cort, És quan plou que ballo sol (Voliana Edicions). Entre d’altres obres de narrativa i assaig, Aleix Cort és autor del Diccionari del ball (1999). És des d’aquesta sòlida referència intel·lectual que l’escriptor s’atansa a la magnètica obra foixiana i hi descobreix com el ball impregna la seva poesia.

Ja sigui en prosa o en vers, la poesia de J.V. Foix és titllada d’hermètica pel fet que es basa en la molt ben treballada mescla de fets reals no exempts de meravella amb les imatges unes més llampants i les altres més vaporoses dels somnis i que forneix de sentit el famós vers «és quan dormo que hi veig clar» o el que dóna títol a aquest llibre sobre Foix, «és quan plou que ballo sol»: una imatge que va més enllà del fet concret, si plou no tindré amb qui ballar, però el poeta el que potser vol dir és que quan a l’ànima hi ha tempesta aquesta és difícil de compartir.

A l’època de Foix el ball era un fet social de primer ordre, moltes parelles es coneixien en un ball o es formaven ballant. El ball és en ell mateix un fet còsmic, tot dansa com les partícules elementals. Rastrejar el ball i les seves metàfores en els poemes de Foix és una bona proposta per investigar una escriptura que tant té de popular i festiva com de culta i transcendent. El ball «es relaciona amb el temps històric en el qual es viu, com permet passar a l’irreal, perllongat els somnis, conversar amb la parella sense paraules, revoltar-te contra els costums, connectar amb la música per sentir que en formes part», escriu Aleix Cort. El ball, doncs, com la vida, i potser la traça és saber-la portar malgrat la pluja.

(article publicat a El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de febrer de 2021)

divendres, 22 de gener de 2021

No esperar res


 

Una de les coses que més fa patir les persones és esperar alguna cosa que no arriba: una recompensa que creiem que mereixem, la paga a algun sacrifici, la torna d’un regal, d’un favor. S’hi malgasta molta energia, en aquesta espera, i s’hi poden perdre il·lusions que acaben per petrificar-se i pesar al cor. De cert només tenim aquesta vida. Les altres vides són imaginàries, projeccions en un temps i un espai que no sabem, fins i tot per a un creient. Projectar és un exercici molt estimulant per a la intel·ligència, l’èxit és agradós, però cal poder situar-se també en la possibilitat del fracàs, altrament la decepció pot enfonsar.

La realitat només té una manera de manifestar-se i és a través dels fets, ja sigui en l’espai del concret: una obra feta, ja sigui en l’espai d’un sentiment que cou a l’ànima. Qui el podria negar, aquest mal que és present encara que no es vegi si bé ressona en un mal d’estómac o en el fetge, o es manifesta en un devessall de llàgrimes.

És difícil no esperar res del que es voldria, del que es desitja. I, no obstant això, no esperar res atorga una gran llibertat mental i tot el que arriba és com la llum del nou dia: un regal, una oportunitat, un moment per viure. No esperar res ens situa de debò en el present.

La quietud espiritual és difícil de gestionar, «omplir el temps ens manté ocupats dins dels seus cercles de vertigen», escriu el teòleg portuguès José Tolentino Mendonça al seu llibre de meditacions El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta).

«El moviment ens sembla més fàcil de viure», diu Tolentino. Esperar també és moviment, si bé subtil, un corrent subterrani. Esperar ens inclina cap endavant vers no se sap què, o de fugir vés a saber cap a on. «Aprendre a reposar és aprendre a alliberar-se de l’immediatisme de les nostres expectatives i dels nostres desitjos massa idealitzats», reflexiona Tolentino. No esperar res no significa instal·lar-nos en el no res sinó tot al contrari. No esperar res és ser en plenitud perquè, si ho mirem bé, tot és, sigui el que sigui. No esperar res demana ser sense esperar res. Nus venim al món i nus marxem. Mentrestant, som aquí disposats a la gratuïtat més enllà, és clar, de guanyar-nos la vida de forma honesta.

(article publicat al setmanari La Fura, 22 de gener de 2021)

divendres, 1 de gener de 2021

Per què no som feliços?


Al llibre El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta), del teòleg José Tolentino Mendonça, una de les veus més originals del Portugal dels nostres dies, l’autor fa una pregunta essencial de la nostra contemporaneïtat ja plantejada per Milan Kundera: «per què no som feliços?».

Ara, amb la pandèmia i amb la crisi social i econòmica que duu aparellada, amb raó ens sentim desorientats, angoixats i amb la sensació de ser a la intempèrie. Però la qüestió ve d’abans, de quan el creixement i el benestar semblava indefinit, si bé gastant tots els recursos naturals, que són els que són. Fins que l’any 2006 va explotar la bombolla, sobretot immobiliària, els vidres de la qual encara tallen.

Hem viscut als núvols de la realitat? Hem considerat que amb l’avanç de la ciència i la tecnologia i amb l’augment de l’esperança de vida ja tocàvem les vores de la immortalitat? Gairebé d’un dia per l’altre tot s’ha desfet com una ona a la platja. No és que hagi canviat res, la vida humana és fràgil, els humans som vulnerables i els recursos naturals són limitats, però somiàvem truites dibuixades en les pantalles dels nostres aparells digitals. La realitat s’ha imposat com un cop de puny. Les morts diàries han crescut per efecte d’un virus i les seqüeles de la Covid encara estan per estudiar. El confinament obligat ens ha posat de cara a la paret.

L’antropologia moderna estudiarà aquest malestar pretèrit que feia que masses de gent agafessin l’avió i anessin a l’altra punta de món per veure coses i no veure res, era fàcil comprovar-ho en la mirada astorada de qui ha de respondre un problema d’àlgebra. Poso aquest exemple perquè el problema ve de viure en la superfície de l’aigua sense experimentar la profunditat de la mar. Les ones es fan i es desfan, però la mar sempre hi és, i és immergint-nos en la mar (una imatge de l’esperit de la vida) que es troba no diria la felicitat en termes absoluts, en el món tot és relatiu, però sí la consciència que tenint el necessari per viure i prou salut no ens podem considerar desgraciats. En el nostre entorn la majoria no ho som si ho pensem bé. 

(article publicat a El 3 de vuit, 31 de desembre de 2020. A la imatge, una parada de mercat de Malta)