dimecres, 29 de gener del 2014

On era, Déu

Dilluns 27 es va fer memòria de Holocaust, de fa un temps es dedica un dia a recordar-lo, com el dia 2 de novembre fem memòria dels nostres difunts, altrament potser vagaríem pels llimbs de la indiferència davant de fets existencials que ens posen de cara a la paret…
No poques vegades he sentit dir, o he vist escrit: On era, Déu?
On era qui? No hi ha qui. Perquè si una cosa és Déu és la impersonalitat pura, lluny de la imatge d’aquell avi amb barbes blanques que trobàvem dibuixat als llibres escolars de la meva època.
El mal és cosa humana, i si Déu era a algun lloc era dins nostre, encara que assassinat el seu Esperit. Tot això per als creients, és clar. En l’ateisme, no sé. 
(a la imatge, presa aquest estiu passat, perfil de la cúpula d'una església ortodoxa a Santorini o 'illa de Thera) 

divendres, 24 de gener del 2014

Rosa Pujol Camarasa

Anant a casa de la meva mare, pels volts de Nadal, vaig passar pel carrer de Còrcega, enfront de l’Escola Industrial. En la casa que fa cantonada amb Villarroel hi vivia Rosa Pujol Camarasa amb la seva germana Montserrat, tot i que en els últims anys passaven llargues temporades a Cadaqués, on també tenien casa i, dit per elles mateixes les vegades que ens havíem trobat pel carrer, hi vivien felicíssimes, sobretot quan aquesta meravellosa vila empordanesa descansa de l’estrés turístic de l’estiu.

Al cinquè pis tercera porta de Còrcega 184 hi havia anat no poques vegades. De fet, amb les germanes Pujol víviem al mateix barri, jo amb els pares i germà al 29 de l’Avinguda de Sarrià. Amb la Rosa i la Montserrat, a més de gairebé veïnes, èrem companyes de treball a Cronit, S.A., una empresa de matriu danesa que tenia fàbrica a Montgat i es dedicava a l’elaboració de peces d’acer inoxidable per a l’automoció. Al despatx on treballàvem, la Rosa era l’ànima mater de l’administració. Era al carrer de Londres 35, a la mateixa illa de casa meva. Fa anys que ja no hi és. Al seu lloc hi ha el consulat de Bangladesh.

Vaig començar a treballar al despatx de Cronit just quan acabava de complir catorze anys (1965). M’hi vaig estar gairebé set anys, fins que vaig plegar després d’haver patit l’anorèxia reactiva a això que donya Elena Francis hauria qualificat de desengany amorós. I a fe que ho va ser, com he deixat escrit a La crisàlide. Mentre treballava a Cronit vaig fer els cinc cursos a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja). Després vaig cursar el batxillerat superior en règim nocturn a l’Institut Maragall. Vaig tenir sort amb el professorat, catedràtics de primera. L’institut era a prop de l’estudi de disseny de Ramon Parera, on treballava aleshores.

Cronit i la feina de despatx havia quedat enrere per dur a terme la professió de caire més artístic que vaig exercir durant molts anys: el disseny gràfic, i en diversos estudis, però això forma part d’un altre relat. Cronit havia quedat enrere, però no el record de la gent que treballàvem en el seu despatx. A la vida tenim molts mestres, i la Rosa Pujol Camarasa va ser-ho per a mi en uns anys en què, malgrat que ja exercia plenament la responsabilitat de la vida laboral, encara era una noia en època de formació no només acadèmica sinó humana.

La Rosa era una dona de caràcter i conviccions sòlides. Raonava amb una gran intel.ligència i ens convidava a raonar a la Lídia i a mi, les jovenetes del despatx; ens invitava a expressar la nostra opinió en aquells intervals de conversa que algunes vegades es donaven quan la feina no ens apretava el coll, i perquè sabia que donarien la talla quan el moment ho requerís. Mai no la vam decebre, teníem consciència del respir que suposaven aquells petits parèntesis. La feina de despatx per a algú amb habilitats creatives com ara jo resultava pesada perquè era monòtona. En aquelles converses vaig comprendre més a fons coses que ja eren fonamentals per a mi, com ara que la vida espiritual dignifica la persona per damunt de la biologia; a això cal afegir una profunda consciència de la catalanitat i la importància de la cultura com a via per a l’enaltiment humà.     

Aquell dia, pels volts de Nadal, vaig alçar la vista fins al cinquè pis de la casa del carrer de Còrcega. Vaig pensar en la Rosa i en la Montserrat, que per aquesta època sempre eren a Barcelona per celebrar les festes amb la família. Vaig tenir un record afectuós envers les seves figures. Poc em podia pensar que avui (13-1-2014) llegiria la necrològica de la Rosa a La Vanguardia. Et tinc present, et tindré present, impossible oblidar-te, Rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de gener de 2014)

dilluns, 20 de gener del 2014

Gosar

La nostra llengua té un verb de sonoritat preciosa i de significat precís per descriure una acció que en el seu impuls creatiu conté esperança i valentia al mateix temps: gosar, o gosar fer. S’ha de gosar, el món és dels valents, deia el meu pare. Tot i que la frase té un sentit general, el meu pare me la deia de manera molt particular en aquells moments en què, per la raó que fos, m’acovardia, m’arronsava. Em donava ànims. Donar ànims és donar força moral i impulsar confiança en les possibilitats d’un mateix.

Vaig recordar la frase del meu pare, i que he aplicat força vegades a la meva vida, conscient que el no ja el tenia i que havia d’anar a buscar el sí, mentre llegia els sempre interessants articles del filòsof José Antonio Marina publicats a La Vanguardia. Davant del repte del nou any, davant del repte del valor de la seva pròpia feina, i davant del repte que planteja un món que trontolla per tot arreu, Marina volia alçar una bandera a favor de les possibilitats, just quan tants parlen d’impossibilitats…

I de nos categòrics, caldria afegir; nos que tanquen portes per comptes d’obrir-les i deixar que passin les possibilitats, que sempre hi són, els humans sempre les hem sabudes trobar en moments difícils. Per això encara som aquí, malgrat les forces retrògrades i immobilistes que, en la seva ignorància de la vida, ens haurien enviat a l’infern de l’extinció.

La vida és canvi, és moviment, la vida és un sí a la vida tan alt com una catedral, i mai no hauríem de renunciar a les possibilitats que tenim com a persones i, per extensió, com a col.lectiu. Les possibilitats són forces que mouen a fer, oportunitats en estat latent, accions a punt de ser posades en marxa amb voluntat de millora. Algú que camina amb consciència de posar-se en camí va a algun lloc. Un poble que es posa en camí amb consciència també va a algun lloc. Una bona part del poble de Catalunya s’ha posat en camí, finalment ha gosat fer-ho, s’ha sentit amb prou ànims per fer-ho, ens hem donat ànims per fer-ho.

Sempre hem sabut que amb la raó històrica ens assistia hi havia una raó íntima ens assistia. Per això han hagut de violentar la nostra raó. El desert ha estat llarg, 300 anys de desert no són pocs i els períodes d’oasi han estat ben efímers. Però en l’existència tot té els seus cicles, aquesta és una llei de la naturalesa. El cicle ‘negre’, per dir-ho així, que va començar el 1714 venç ara, el 2014. Mentrestant, els intents de genocidi cultural (la cultura és el nostre patrimoni més perillós perquè és d’índole espiritual) han estat constants al llarg de tot aquest temps. Però un poble que sobreviu al seu genocidi cultural mereix que se li sigui restituïda la seva dignitat.

Som en el camí de restitució de la nostra dignitat com a poble. Una bona part del nostre poble així ho sent i així ho vol fer possible perquè, per sort, som en una època més democràtica que les precedents. Caminem per una via on ja s’han fet passes decisives, les més importants encara són per fer, però de cap manera són impossibles de dur a terme! És com si alguna cosa de molt endins de cadascú digués: pots, podeu! Per això anem a buscar el sí que ens ha de donar una nova vida com a poble que creu en la vida i en les possibilitats que la vida sempre obre. Vivim gràcies a les impossibilitats predites que no es van complir, escrivia Marina al seu article. Així és. La història de la humanitat és plena de murs que semblaven impossibles de saltar. No eren il.lusos, els qui van franquejar-los. Simplement van gosar creure en les seves possibilitats de fer-ho. Aquestes forces són inexauribles perquè surten de la vida mateixa, només cal beure d’aquestes fonts.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 de gener de 2014)

dimecres, 15 de gener del 2014

Ajustant-se als limits i explorant els límits

Experimentem desitjos duals, vivim en aquesta tensió. Per una banda sentim que hem d’ajustar-nos als límits que la vida ens imposa i per l’altra volem explorar els límits. Un exemple a ran de terra. Els desitjos del nostre paladar a vegades van en contra del nostre estòmac o del nostre fetge. L’ideal és el desig de salut que ens hauria de portar a harmonitzar el desig del paladar amb els límits dels païdors. De res massa, deien els savis antics. Però com que els límits també s’han d’explorar, això forma part de la naturalesa humana, alguna vegada tenim mal d’estòmac, o el que sigui. I així anem aprenent que hi ha miracles, que la jugada ens pot sortir bé malgrat temptar la sort , però això no és el normal sinó l’excepcional…, que també existeix!
(fotografia presa a Santorini, setembre del 2013)
   

divendres, 10 de gener del 2014

Una reflexió sobre la música


No sóc música, és a dir, no tinc coneixements musicals en sentit tècnic, però sí que sóc una escoltadora activa de música des de molt jove. I és que la música, la que m’agrada, sobretot aquesta que ara ja no en diuen clàssica sinó culta, em sustrau al temps de rellotge, al temps pautat. Aquesta és una experiència d’obertura a l’infinit, per utilitzar una expressió del poeta bengalí, Rabindranath Tagore.

La gran música, com fóra millor dir, les grans peces musicals, en efecte ens sustrauen a la implacable dalla de Cronos. No és que escoltant música ens fem la il.lusió que el temps desapareix. No es tracta d’una il.lusió sinó d’una realitat experimentable. Perquè escoltant música amb atenció, sent-hi present, no com a música de fons!, el temps queda en suspensió com quan estem enamorats i el temps extern se’ns tira de cop al damunt quan hem d’abandonar aquell íntim moment d’or. Una semblant sensació de desconcert i disgust devien experimentar l’Adam i Eva mítics quan l’àngel Miquel, espasa en mà, glavi flamíger que va obrir les portes al temps històric, els va foragitar del Paradís. Allà no hi havia ni temps ni mort.

Escoltant música inspirada, és a dir, música alenada d’esperit, podem reviure el Paradís. Escoltant grans peces musicals com ara l’òpera La flauta màgica, de W. A. Mozart, o el dramàtic i tensionat Adagietto de la Quinta Simfonia de Gustav Mahler, o les meravelloses miniatures musicals d’Erik Satie, Oeuvres mystiques, Gymnopédies…, s’entra en un espai on els topants temporals es fan fonedissos.

Els humans, i aquesta és la nostra característica gràcies a la consciència de ser-ho, podem experimentar les dues formes del temps: el temporal i l’intemporal, i la música (com tota gran obra d’art, cal afegir) es constitueix en un camí formidable per aquesta vivència. Sobre aquesta experiència dual de temps superposats, reflexiona la filòsofa ginebrina Jeanne Hersch: “La música no ens fa estranys ni indiferents al temps…D’altra banda, s’esdevé el mateix, segons crec, en l’àmbit religiós. La religió no transcendeix el sofriment en el sentit que l’anul.li, sinó que el transcendeix elevant-lo a un altre pla. Igualment, si la música transcendeix veritablement el temps, això significa que podem assolir, d’una manera molt misteriosa i intangible, una cosa que els humans sempre han somniat i que els és negat: allò que seria a la vegada, en un mateix acte, la capacitat de desitjar i viure la plenitud”. El subratllat és de Hersch.

Els humans desitgem perquè som conscients de la nostra finitud física i per això mateix tenim fam d’infinit, un pla de l’existència al qual no som aliens, perquè hi ha una dimensió en nosaltres que ho és, infinita; o almenys això podem dir no perquè ens ho hagin fet creure sinó perquè ho hem viscut, ho podem viure. No hi ha res més real que l’experiència directa, encara que, com afirma Jeanne Hersch, sigui una experiència misteriosa i intangible, i difícil d’explicar en llenguatge discursiu.

Pel fet de ser en el temps biogràfic, els humans som éssers desitjants; però pel fet de ser també no-temps (possibilitat infinita!), podem entrar en moments de plenitud còsmica, d’unió amb la realitat primera i última de l’existència, de manera que els límits del temps cronològic s’esfumen per a convertir-nos en espai, ser uns amb l’espai, diluir-nos en l’espai infinit. L’infinit no és un objecte que poguem adquirir com un bé patrimonial ni guardar-lo en un calaix del secreter de l’àvia amb les coses més apreciades. L’infinit no és una cosa sinó una experiència de l’ànima. La música (com la pregària o la immersió en la contemplació de la bellesa) sense deixar de ser materialitat i temporalitat com nosaltres mateixos, ens connecta de manera diàfana amb l’infinit que som. Tagore, el gran poeta, ho escriuria així: En la música dels corrents d’aigua sona l’afirmació joiosa: Esdevindré el mar.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de gener de 2014)

diumenge, 5 de gener del 2014

Reis Mags

L'amiga Dolors Puigdemont m'envia un missatge on invita els amics a demanar als Reis Mags regals immaterials, ja que els Reis Mags són mags... Ho provem?

dissabte, 4 de gener del 2014

El paradigma akàshic

La ciència no és tecnologia, ni tan sols descobriment: és comprensió [de la realitat] afirma el científic i pensador Ervin Laszlo, autor d’El paradigma akáshico. (R)evolución en la vanguardia de la ciencia (Kairós). Aquesta definició de la ciència com una forma d’humanisme uneix el que incomprensiblement el temps ha anat separant. Perquè no hi hauria d’haver contradicció entre les diferents branques del saber, ans al contrari: no només sumen coneixements sinó que, en bona lògica, els fan convergir.

Justament el concepte d’akasha abarca primer, i després transcendeix, els vells esquemes de la religió (amb els quals els antics explicaven la creació del món) i els paradigmes de la ciència moderna més lligats a la idea d’evolució. En realitat, tampoc aquí no hi ha contradicció perquè tot el creat evoluciona. Al món res no és estàtic, ni tan sols la mort física, atanor de transformació de la matèria.

El paradigma akàshic supera la visió dicotòmica i lineal de la realitat (paradigma newtonià materialista) que encara és la predominant en el món de la ciència, tot i que el relativisme d’Einstein ha anat modificant aquesta visió. El modern paradigma akàshic retorna a la ciència una visió del món holístic, un món on tot hi és integrat.

Però, què és l’akasha? L’akasha és una dimensió en l’univers que subjau en totes les coses que hi existeixen. No només subjau en totes les coses: genera i interconnecta totes les coses, i conserva la informació de tot el que ha generat. És la matriu de la realitat, la xarxa del món, la memòria del món, diu Ervin Laszlo.

El paradigma akàshic canvia la imatge que fins ara ha dominat al món, ja que sempre hi ha hagut minories que han tingut consciència que la realitat era d’una altra manera. Normalment es creu que les coses que experimentem són reals, i que l’espai que les acull és una cosa buida i passiva, una mera abstracció. Després dels descobriments de la física quàntica en què es comprova que la realitat la determina el perceptor, hem de canviar aquest punt de vista, diu Laszlo, ja que l’espai que abasta totes les coses és el real, i les coses que ocupen l’espai són secundàries. Més exactament: són manifestacions de l’espai, de l’akasha, la matriu generativa subjacent i interconectada que cobreix l’espai… Amb intenció didàctica, Laszlo ho il.lustra així: En aquesta perspectiva emergent, l’espai és el fons i les coses que coneixem del món són figures sobre aquest fons. No només són figures en un fons; són figures del fons.

Dit amb el llenguatge tradicional de la Philosofia Perennis, terme encunyat per Leibniz i seguit per Huxley, l’akasha és un tipus d’intel.ligència del món, més encara: és l’esperit, és la consciència del món, és la seva memòria. Si ho volem dir amb un llenguatge contemporani, l’akasha és la lògica o ‘programa’ del món… Comprendre l’akasha com una consciència a partir de la qual emergeix l’univers (o els universos) no invalida la idea de Déu, per a un creient.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de gener de 2014)

dimecres, 1 de gener del 2014

Cap d'Any!

Com en altres anys, i en germanor familiar a casa dels nostres amics vilafranquins, Anna i Pere, vam celebrar el sopar de Cap d'Any. A la fotografia, una imatge dels grans de raïm preparats per al moment del traspàs de l'any 2013 al 2014. Que aquest 2014 sigui ben radiant en els nostres cors, i que dels nostres cors irradiï en l'entorn!