El tapís de l'amistat

La professora Victòria Cardona, reconeguda orientadora familiar i autora de diversos llibres sobre educació, acaba de publicar Teixint el tapís de l’amistat (Meteora).

Un bon amic és com un llum en el camí, una estrella en un cel fosc, un fil d’or en el teixit de la vida pròpia i la dels altres. Som en temps foscos, de daltabaixos emocionals, de tempestes afectives, de depressions a cada cantonada. Potser per això mateix ens trobem tan saccejats per turbulències personals i socials: perquè sembla que els teixits afectius s’han aprimat i les relacions, deutors com som d’un ambient tan marcadament materialista, han tendit a l’utilitarisme.

Cal fer un alto en el camí i discernir què ens convé de debò per no trobar-nos davant de la paret amb les mans buides. En el suprem moment del comiat no compta per a res el que tenim sinó qui hem estat. També per als altres. Hi ha morts que només es ploren per convenció, ja que no hi ha hagut una veritable estimació; en canvi en d’altres, amb el pas del temps la tristesa per la pèrdua es va transmutant en una companyia tan lluminosa com la del bon amic.

A Fronteras vivas del psicoanálisis (Editorial Karpos, 1975), el doctor i humanista Juan Rof Carballo parla del teixit fonamental de l’existència humana, que ell anomena l’ordit constitutiu de la persona i que, està clar, és afectiu. La seva tesi és que naixem prematurs psicològicament parlant, i que és a través del teixit afectiu com ens anem construint com a éssers humans.

Esdevenir éssers humanitzats a través d’una harmonia afectiva amb  l’entorn semblaria el més natural. Però ja sabem que esdevenir humà requereix una actitud activa en el cultiu de la bondat mitjançant la transformació de les tendències egoistes. L’amor és un camí cap a l’altre, però la construcció de l’amor, de l’amistat i de la convivència, ja sigui a casa, a la feina, a l’escola o a l’àgora, és una feina de cada dia. Cal, doncs, treballar aquest impuls amorós envers els altres perquè n’acabi resultant un càlid sentiment d’estimació que sigui també sòlid i fiable.

Quan projectem egoisme i desamor el resultat són unes societats desequilibrades, injustes. Les forces destructores de l’harmonia sovint són molt a prop quan, en l’entorn familiar, no es procura el desenvolupament de les habilitats per crear lligams positius a través de l’estimació per la vida en totes les seves formes.  

Des de la seva experiència personal i docent (aquest llibre va adreçat a la gent jove, però també a gent de totes les edats), a Teixint el tapís de l’amistat la professora Victòria Cardona dóna moltes pistes sobre com treballar les habilitats socials, l’empatia, la generositat, el respecte, la discreció, la confiança, l’agraïment, la comprensió de l’altre, la manera efectiva i positiva de crear relacions sinceres i nodridores. I ho fa de la millor manera: amb exemples concrets que l’escriptora va salpebrant amb textos filosòfics i literaris que reforcen i donen color a les seves reflexions.

Al final del llibre, l’autora recorda que es troba un millor nivell cognitiu de la realitat, una més gran capacitat intel.lectiva en aquells que han crescut en un ambient on tothom ensenya, més que no pas en aquells que per desgràcia han viscut aïllats. Hi ha excepcions, és clar. Però ningú no dubta que un ordit de relacions amb gent de gran humanitat ens fa créixer com a persones alhora que no en perdem la memòria, l’últim i perdurable acte d’amor i agraïment envers aquells que hem admirat, que hem estimat.

(article publicat al meu blog d’opinió a l’Eix Diari, 28-4-2015)

Grafotransformació

Al seu llibre Emocional mente. Reeduca tu carácter para no amargar-te la vida (Ediciones Obelisco), el doctor Joaquim Valls ens proposa educar-nos, millor dit, reeducar-nos a fi i efecte de millorar com a persones, esdevenir millors per a nosaltres i per als altres. No és, aquest, un dels nostres desigs més profunds? Aquesta és una tasca que no s’acaba mai: reeducar-nos per modificar aquelles actituds del caràcter que ja fa temps que sabem que ens perjudiquen. I com que el cervell no és estàtic sinó mal.leable, com diu el doctor Valls podem esdevenir persones avantatge per comptes de persones inconvenient, persones que tot ho troben malament i que són repatànies al canvi… la qual cosa és possible. Certament estem condicionats per la genètica, per l’educació, pel medi i per la cultura ambient; però no fins al punt d’estar segrestats per la nostra força de voluntat, una força poderosa sempre disponible, sempre al nostre abast.

Temps enrere ja vaig interessar-me per les tesis propositives del doctor Valls a rel d’un seu invent, un mètode de reeducació de la cal.ligrafia que sembla que dóna molt bons resultats. Com no podria ser d’una altra manera, ja que reeducant la lletra i el seu moviment transferim ordres al cervell en la direcció que vulguem. Això sí, aquest exercici vol el seu temps, s’ha de perseverar si fa falta anys.

Entre altres coneixements, el doctor Valls és grafòleg. Sap, doncs, de què parla quan invita a transformar l’escriptura per millorar la nostra vida. No es tracta de cap recepta miracle. Simplement es tracta d’exercitar de manera conscient la cal.ligrafia perquè vagi produint els efectes desitjats.   

Fa molts anys vaig estudiar grafologia amb ànim d’ampliar els meus coneixements de psicologia. No tenia cap intenció d’exercir ni de psicòloga ni de grafòloga, tan sols volia conèixer-me millor i conèixer millor els envitricolls que conforma la nostra humanitat. És per aquest motiu que més tard m’han interessat, per exemple, les tesis humanistes a les fronteres de la psicoanàlisi del doctor Juan Rof Carballo, que va estudiar molt bé el fenomen de la creativitat en l’ésser humà.

D’una manera intuïtiva vaig començar a modificar la meva lletra i la meva firma, que només he conservat per a comptades ocasions, per no tenir problemes amb el DNI i altres documents oficials. I això és justament el que proposa el doctor Joaquim Valls: la grafotransformació! I per què vaig fer-ho? Ja llavors les nostres professores, deixebles del famós grafòleg Augusto Vels, ens van parlar de la grafoteràpia. De seguida vaig veure l’avantatge de dirigir la meva lletra, pulcrament vertical, perquè a poc a poc anés mirant cap a la dreta del paper, en direcció projectiva, amb la intenció no gens secreta de dur a terme els projectes vitals que m’havia proposat… Vaig entendre que havia de ‘moure’ la meva lletra en aquesta direcció i, en la mesura del possible, també deixar-la anar, que els grafismes volessin! Els treballs per dur a terme els meus projectes són tan feixucs com els treballs d’Heracles, però he guanyat convicció i esperit lliure. Depenc molt poquet del què diran, la qual cosa és imprescindible per a la feina creativa, que trenca motlles.

A fi i efecte d’aconseguir una cosa tan útil com tenir bons ànims, que en els temps que corren bona falta ens fan, mireu que la vostra cal.ligrafia no vagi avall sinó recta o amunt. I per acabar-nos d’animar, escoltem música que ens doni energia. Ja deia Plató que la música és per a l’ànima el que la gimnàstica és per al cos. Però potser tot això ara se n’anirà en orris, haurem de pouar en altres mitjans per evolucionar. Ho heu sentit a dir: hi ha pensaments d’eliminar de les escoles la cal.ligrafia, la lletra lligada… Perdrem com a poc destresa manual. Però qui sap el que guanyarem, només escrivint en el teclat. Ara com ara som entre els dos mons.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de gener de 2015. A la imatge, una pàgina cal.ligrafiada per Josep Anton de Cabanyes i Ballester, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1797 i mort a la mateixa ciutat el 1852).

Geni i follia

Una vegada més torno al tema del geni i la follia, que ja en els meus anys joves em va dur a explorar el camp de la psicologia. No sempre el geni, l’artístic sobretot, va lligat a la follia. Però moltes vegades, sí. Follies benignes i transportables la majoria, però al capdavall follies.

Juan Rof Carballo, a qui he llegit força darrerament, entre d’altres el seu llibre Fronteras vivas del psicoanálisis (1975), es va interessar per aquesta germandat mental. Perquè tot passa per la ment, també la memòria que ens dóna la noció d’identitat.

Tinc un amic, un artista integral que conrea diverses disciplines amb mestria considerable i amb una imaginació creadora fora del comú, que després d’un episodi tan traumàtic com és un intent de voler morir per la pròpia mà, m’ha repetit diverses vegades que mai no s’ha atrevit a psicoanalitzar-se a fons. El motiu: el temor a deixar pel camí aquella part del seu geni que ell intueix lligat a un diguem-ne forat existencial de dimensions desconegudes que precisament l’art sargeix o sublima.

He retornat al binomi geni i follia a través de la lectura de Maruja Mallo (Circe), de Shirley Mangini. En aquesta biografia dedicada a l’excèntrica i controvertida pintora Maruja Mallo, i de la qual parlaré en un altre moment, Shirley Mangini esmenta una contemporània seva, la pintora Ángeles Santos. Sense antecedents sobre la vida d’aquesta artista, resulta sorprenent la diferència que es troba en les teles surrealistes de la primera època de Santos, amb les teles tan convencionals que va pintar després. Fa estrany contemplar aquestes darreres quan s’han vist, per exemple, obres de poderosa imaginació creativa com la titulada Un món (possiblement influïda per les pintures d’El Bosco, que Ángeles Santos havia vist al Prado, pintures que també havien seduït Mallo i Dalí).

Relata Mangini que una vegada el guru avanguardista Ramón Gómez de la Serna va anar a visitar Àngeles Santos a Valladolid, on la jove pintora vivia llavors amb la seva família. Gómez de la Serna va trobar la noia presa d’una gran angoixa i sofriment com a resultat d’haver treballat fins a l’extenuació. Ángeles Santos va lamentar-se davant d’aquell home que no era misogin, dels pocs que hi havia a la seva època!, com se sentia presonera per ser dona en aquell món i com això l’ofegava… Més tard, quan Gómez de la Serna es trobava a París, Santos li va escriure una carta on en un dels paràgrafs es llegeix: (…) i després me n’aniré pel camp, fugint de que em vulguin convertir en un animal domèstic.

Ángeles Santos va escapar-se de casa aquella primavera de 1930. Hi ha qui diu que va voler suicidar-se. Quan la van localitzar, el seu pare la va tancar en un sanatori de Madrid. Quan se’n va assabentar, Ramón Gómez de la Serna va comdemnar la decisió de la família i va insistir en la llibertat artística i personal de Santos. En un article, va escriure: Els folls artistes i els artistes folls han de ser al carrer!, em diu l’amic que m’escriu, i amb aquestes paraules vaig comprendre de manera admirable el dret a la llibertat que tenen els éssers genials, per perturbats que a nosaltres ens semblin.

En sortir del sanatori i tornar a casa, Ángeles Santos va abandonar per sempre més la seva imaginativa, enigmàtica i trencadora pintura. Amb el tancament i tractament oportú, s’havia aconseguit justament allò del qual Santos havia volgut fugir: la domesticació de la seva persona i del seu talent artístic, que alguns poden considerar al.lucinat, i d’altres simplement genial.

(publicat a L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2012. A la imatge, Un món, d'Ángeles Santos)

La misoginia de Lévi-Strauss

No he llegit l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (1908-2009), i ja procuraré esmenar-ho. Per aquest motiu no tenia coneixement de la seva misoginia. Ho he descobert llegint La mujer y las mitologías, un article de Rof Carballo publicat a l’ABC (les hemeroteques, tant les reals com les virtuals són un tresor!). En les seves Mitologies sembla ser que Lévi-Strauss mai no parla de la Gran Mare personificada en tantes figures mítiques. Escriu Rof Carballo, i tradueixo: “És interessant [veure] que en tot allò que cau sota el seu ganivet, el que sempre “oblida” és el misteri de la feminitat.” Rof Carballo posa de manifest la “misèria espiritual” que representa l’oblit del que el mític món d’allò femení representa en la vida i en la cultura.

(a la imatge, les Tres Gràcies al Museu del Louvre) 

Ordit afectiu

Dues de les troballes més interessants de la psicologia de Juan Rof Carballo (1905-1994), pioner a Espanya de la medicina psicosomàtica, són: el “cervell intern” o “cervell emocional”, i la configuració de la personalitat a través de “l’ordit afectiu”, és a dir, la nostra relació amb els altres. Així podríem dir a la manera de Shakespeare: Som dialogals o no som. Perquè, com diu el mateix Rof Carballo, “l’home no és mai només un individu.” La individualitat sempre és en relació a l’alteritat, com la part sempre és en relació al tot.

(per aproximar-se a aquests conceptes, recomano la lectura de Neurociencia y afectividad. La psicología de Juan Rof Carballo, de Consuelo Martínez Priego, Erasmus Ediciones, 2012. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)