dimarts, 13 de novembre del 2018

Raimon Panikkar i la política


Raimon Panikkar, nascut a Barcelona ara fa cent anys i doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, va estudiar la política a L’esperit de la política, aspecte que d’entrada pot no semblar paral·lel a les reflexions publicades a La Trinitat, El silenci del Buddha, Els Vedes, Benaurada senzillesa o Les icones del misteri. L’experiència de Déu.
     
En l’estela intel·lectual, de fe i espiritualitat de Llull, Panikkar va escriure tant com va meditar sobre l’ésser humà al món. La política forma part de la dimensió social de la persona. Així Raimon Panikkar estudia l’homo politicus. Ell, que en la seva maduresa després d’haver viscut en mig món va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Tavertet per treballar sense interrupcions, a l’inici de L’esperit de la política escriu aquesta divisa: Ni la fugida del món ni l’activisme mundà salvaran l’home i el món. És per la seva activitat metapolítica que l’home arriba a la seva plenitud (se salva), tot participant de forma única en l’edificació del Cos cosmoteàndric de la realitat.
     
Tal com ho interpreto, l’edificació d’aquest Cos, el cos de la humanitat, demana la nostra implicació total, és a dir, incloent la dimensió espiritual, transcendent, sovint negligida, i fins i tot menyspreada, en l’àmbit secular. Però, que és el metapolític? És el fonament antropològic del que és polític, respon Panikkar. En el seu llibre del qual fóra bo recuperar la lectura en els nostres dies desorientats, Panikkar es proposa l’estudi de la relació transcendental entre la política i allò que la sustenta i la funda: el sentit de la vida. Vet aquí el fonamental en tota existència humana més enllà de la biologia: el seu sentit humà. I és que en qualsevol afer humà es troba, com amagat, diu Panikkar, el misteri de la vida. Així el metapolític restableix la fractura entre l’activitat política i la resta de la vida humana. Observant l’activitat política ambient es fa necessària una consciència que no ens faci perdre de vista el que és essencial, i que per anar bé hauria de conjuminar el personal amb col·lectiu, o el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 9 de novembre de 2018. A la imatge, Raimon Panikkar amb Henri Le Saux, a Varanasi, Índia. Foto presa de l'exposició Kosmos Panikkar)

divendres, 9 de novembre del 2018

Apollinaire, l'avançat


El 9 de novembre de 2018 farà cent anys que va morir a París Guillaume Apollinaire víctima de la grip que se’n va dir espanyola. A la Bibliothèque Historique de la Ville de París, on es guarda la seva biblioteca, papers i objectes personals com per exemple el casc on es veu el forat de la metralla que li va ferir el cap (es va allistar voluntari a la Primera Guerra Mundial), vam visitar una interessant exposició que manifesta les diverses facetes de la seva personalitat avantguardista i trencadora de motlles.
     
El nucli de la seva obra és la poesia que Apollinaire entenia, i hi estic d’acord, com un art inseparable del conjunt de l’experiència de la vida, des de l’àmbit més quotidià fins al més sublim de l’estètica. Fill d’una aristòcrata polonesa i pare desconegut (es parla d’un oficial italià o un príncep de l’Església), va fer estudis a Mònaco, Cannes i Niça fins que va viatjar amb la seva mare a París. Allà va freqüentar els cercles artístics i literaris fins a convertir-se en una peça clau en l’agermanament entre la pintura i la poesia que va rompre amb l’estètica anterior tot generant noves pràctiques d’avantguarda tant en la literatura com en l’art. Abanderat, va teoritzar i defensar les noves tendències artístiques com el cubisme dels seus amics Picasso i Braque, així com el fauvisme de Matisse. Amb ells va compartir la vida bohèmia característica de l’època.
     
La innovació literària va situar Apollinaire entre el moviment simbolista i surrealista. De la seva extensa producció en la qual cal valorar l’esperit de recerca que el fan cavalcar entre el simbolisme i les avantguardes, destaca ja des del títol El poeta assassinat. Es tracta d’un text de to fantàstic que va iniciar l’any 1900 i en el qual va exposar, amb fina ironia, una campanya per exterminar tots els poetes del món, ell, que va fer de la poesia el seu epicentre creatiu. Fins i tot en la convalescència de la ferida de metralla al cap va escriure alguns dels seus textos més experimentals que crearien escola: els famosos Cal·ligrames publicats pòstumament l’any 1918. Aquests ideogrames lírics van obrir el camí a tots els experiments de la poesia visual que es van fer durant la resta del segle XX, i fins ara.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de novembre de 2018, just quan fa cent anys de la mort d'Apollinaire. La imatge està presa a París el 20 d'octubre de 2018, quan ja pensava a escriure aquest article)