dissabte, 8 de desembre de 2018

Històries de calendari


Bertolt Brecht, autor alemany ben conegut com a dramaturg, també va ser un bon narrador d’històries curtes i de poemes com els que trobem a Històries de calendari (Adesiara), exquisidament traduïdes per Feliu Formosa. Brecht reescriu i inventa al seu gust i imaginació episodis de la vida de Juli César, Sòcrates, Giordano Bruno, Francis Bacon, Lao Tse, Buda, o el misteriós senyor K., que entre d’altres pensaments expressa aquest ben personal: Quan els alumnes han oblidat ja fa temps els errors del mestre, ell mateix encara se’n recorda. Un bon mestre és exigent primer de tot amb ell mateix.
     
Es diu que una bona escriptura encomana ganes d’escriure. És clar, Bertolt Brecht és un gran escriptor. I, sí, vénen ganes d’escriure un grapat d’històries de calendari ara que som a l’últim full del calendari. No es pot pas dir que els full-mesos que d’aquest any 2018 ja han caigut no hagin estat plens d’històries, i fins i tot d’episodis acolorits (alguns de groc) de la Història, si parlem dels esdeveniments polítics i socials que hem viscut, que estem vivim a casa nostra.
     
Només que estiréssim el fil d’algunes de les notícies llegides sense anar gaire lluny, potser en aquest mateix setmanari, ja tindríem prou maons per construir un petit edifici literari, ja sigui que escrivíssim un conte rodó, amb començament, desenllaç i final, o un relat desplegat en un temps de ficció i amb final obert, o un poema que mostrés, posem per cas, un imaginari diàleg entre un fill o una filla amb el seu pare o mare morts sense haver pogut dir-se allò que calia per desfer aquells nusos afectius que potser els han amargat no poques hores de la vida. Aquest poema potser només ocuparia un dia d’aquest calendari imaginari, però això seria fals, ja que les paraules que no s’han dit a vegades ocupen anys, és a dir, molts fulls de calendari... Ja veieu què passa quan estires un fil, de seguida sorgeix un fet que provoca una història, o una història que vol ser explicada a través d’imatges sugerents perquè sigui a través de la lectura que la història s’expliqui en la imaginació del lector... tu, que em llegeixes.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de desembre de 2018)

dimarts, 13 de novembre de 2018

Raimon Panikkar i la política


Raimon Panikkar, nascut a Barcelona ara fa cent anys i doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, va estudiar la política a L’esperit de la política, aspecte que d’entrada pot no semblar paral·lel a les reflexions publicades a La Trinitat, El silenci del Buddha, Els Vedes, Benaurada senzillesa o Les icones del misteri. L’experiència de Déu.
     
En l’estela intel·lectual, de fe i espiritualitat de Llull, Panikkar va escriure tant com va meditar sobre l’ésser humà al món. La política forma part de la dimensió social de la persona. Així Raimon Panikkar estudia l’homo politicus. Ell, que en la seva maduresa després d’haver viscut en mig món va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Tavertet per treballar sense interrupcions, a l’inici de L’esperit de la política escriu aquesta divisa: Ni la fugida del món ni l’activisme mundà salvaran l’home i el món. És per la seva activitat metapolítica que l’home arriba a la seva plenitud (se salva), tot participant de forma única en l’edificació del Cos cosmoteàndric de la realitat.
     
Tal com ho interpreto, l’edificació d’aquest Cos, el cos de la humanitat, demana la nostra implicació total, és a dir, incloent la dimensió espiritual, transcendent, sovint negligida, i fins i tot menyspreada, en l’àmbit secular. Però, que és el metapolític? És el fonament antropològic del que és polític, respon Panikkar. En el seu llibre del qual fóra bo recuperar la lectura en els nostres dies desorientats, Panikkar es proposa l’estudi de la relació transcendental entre la política i allò que la sustenta i la funda: el sentit de la vida. Vet aquí el fonamental en tota existència humana més enllà de la biologia: el seu sentit humà. I és que en qualsevol afer humà es troba, com amagat, diu Panikkar, el misteri de la vida. Així el metapolític restableix la fractura entre l’activitat política i la resta de la vida humana. Observant l’activitat política ambient es fa necessària una consciència que no ens faci perdre de vista el que és essencial, i que per anar bé hauria de conjuminar el personal amb col·lectiu, o el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 9 de novembre de 2018. A la imatge, Raimon Panikkar amb Henri Le Saux, a Varanasi, Índia. Foto presa de l'exposició Kosmos Panikkar)

divendres, 9 de novembre de 2018

Apollinaire, l'avançat


El 9 de novembre de 2018 farà cent anys que va morir a París Guillaume Apollinaire víctima de la grip que se’n va dir espanyola. A la Bibliothèque Historique de la Ville de París, on es guarda la seva biblioteca, papers i objectes personals com per exemple el casc on es veu el forat de la metralla que li va ferir el cap (es va allistar voluntari a la Primera Guerra Mundial), vam visitar una interessant exposició que manifesta les diverses facetes de la seva personalitat avantguardista i trencadora de motlles.
     
El nucli de la seva obra és la poesia que Apollinaire entenia, i hi estic d’acord, com un art inseparable del conjunt de l’experiència de la vida, des de l’àmbit més quotidià fins al més sublim de l’estètica. Fill d’una aristòcrata polonesa i pare desconegut (es parla d’un oficial italià o un príncep de l’Església), va fer estudis a Mònaco, Cannes i Niça fins que va viatjar amb la seva mare a París. Allà va freqüentar els cercles artístics i literaris fins a convertir-se en una peça clau en l’agermanament entre la pintura i la poesia que va rompre amb l’estètica anterior tot generant noves pràctiques d’avantguarda tant en la literatura com en l’art. Abanderat, va teoritzar i defensar les noves tendències artístiques com el cubisme dels seus amics Picasso i Braque, així com el fauvisme de Matisse. Amb ells va compartir la vida bohèmia característica de l’època.
     
La innovació literària va situar Apollinaire entre el moviment simbolista i surrealista. De la seva extensa producció en la qual cal valorar l’esperit de recerca que el fan cavalcar entre el simbolisme i les avantguardes, destaca ja des del títol El poeta assassinat. Es tracta d’un text de to fantàstic que va iniciar l’any 1900 i en el qual va exposar, amb fina ironia, una campanya per exterminar tots els poetes del món, ell, que va fer de la poesia el seu epicentre creatiu. Fins i tot en la convalescència de la ferida de metralla al cap va escriure alguns dels seus textos més experimentals que crearien escola: els famosos Cal·ligrames publicats pòstumament l’any 1918. Aquests ideogrames lírics van obrir el camí a tots els experiments de la poesia visual que es van fer durant la resta del segle XX, i fins ara.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de novembre de 2018, just quan fa cent anys de la mort d'Apollinaire. La imatge està presa a París el 20 d'octubre de 2018, quan ja pensava a escriure aquest article)

dijous, 11 d’octubre de 2018

Escriptures


Desitjo tenir l’oportunitat de llegir almenys un original que em reconciliï amb el que crec que ha de ser un text literari, un llibre de prou qualitat com per guanyar un premi. Estic fent de jurat d’un premi de novel·la i tinc a la taula set obres per llegir. N’he llegit quatre i em sento desolada. Escriptura sense ambició literària, temes adotzenats. En alguns d’aquests originals hi respira un empatx de lectures de best sellers, com si només es perseguís aquest camí d’èxit comercial. Però també aquest camí ha d’estar a l’alçada, un llibre d’èxit tipus Dan Brown no s’escriu així com així. No només es necessita ofici sinó també imaginació per fugir dels llocs de moda o llocs comuns.
     
La lectura d’aquests inèdits em troba llegint dos llibres de Marguerite Yourcenar. No una de les seves novel·les famoses com Memòries d’Adrià o Opus Nigrum, sinó una novel·la curta, Anna, soror... i Narracions orientals en l’esplèndida traducció de Montserrat Gallart. ¿Què ho fa que ja des dels primers paràgrafs ens adonem que som davant d’una escriptura de nivell? Escriptura en sentit ampli i profund. No n’hi ha prou amb redactar bé. La literatura demana estil, però encara més demana l’exposició d’un món que pot coincidir amb el món de l’autor o autora, però no necessàriament. Tenir quelcom a dir d’essencial porta a escriure narracions de pes com aquestes de Marguerite Yourcenar. Els humans som relat, la paraula ens explica. ¿Ens acontentarem a explicar aventuretes, a escriure guions de sèries, a ressaltar qüestions accessòries o voldrem meditar, tot escrivint, sobre la vida i el lloc que ocupem al món, i com fem o desfem el nostre món, i com el món ens fa i ens desfà?
     
Desitjo trobar en les obres que em falten per llegir, o tan sols en una d’aquestes obres, alguna cosa capital que m’atrapi i m’obligui a obrir els ulls, em sacsegi l’ànima, em mantingui insomne. No és possible restar impassible davant d’una qüestió fonamental. Em decep llegir històries intranscendents perquè crec en una escriptura que dugui de la mà un treball filosòfic, humanístic, o que almenys sigui una expressió d’art, que sedueixi per la seva bellesa. No ens conformem amb menys, escriptors, lectors.

(article publicat a La Fura, 10 d'octubre de 2018. A la foto, fragment d'un vidre pintat)

divendres, 5 d’octubre de 2018

Experiència traductora


La traducció literària, no la traducció mecànica, demana ofici i art. Per una banda la traducció literària requereix un alt nivell de coneixement de la llengua de partença i de la llengua d’arribada. I per l’altra banda requereix un capbussament profund en l’art d’escriure de l’autor o autora. Al meu parer, una bona traducció literària ha de traslladar l’esperit de la llengua de partença tant com les seves particularitats rítmiques i estètiques que s’han d’acordar, amb transparència i com un guant, al text que, posem per cas, llegim en català. Una bona traducció literària fa fluir el text de tal forma que el lector té la impressió que ha estat escrit en la llengua que llegeix. Una obra d’art que vol eficiència i sensibilitat. Però també enamorament.
     
I per què dic enamorament? L’experiència traductora m’ho fa dir. El traductor s’immergeix plenament en el text que tradueix, tant a nivell lingüístic, com estilístic, com personal. Saber coses, quantes més millor, de l’escriptor o escriptora, saber els seus referents culturals, conèixer el seu imaginari, facilita la comprensió del text. En entrar en aquesta dimensió tan íntima no és estrany que es doni l’enamorament, l’estimació, l’admiració del traductor per l’autor.
     
La vida d’un gran escriptor no queda interrompuda amb la seva mort. La prova d’aquesta vida no pas eterna, sinó de vida permanent, passa per la lectura de les seves obres i la traducció en facilita l’expansió a altres cultures, a altres llengües quan hi ha una profunda comprensió del text, la qual cosa porta a pensar que una bona traducció literària en realitat és una reescriptura del text que contempla no només cada paraula i cada frase sinó que s’endinsa, i això és el més difícil, en la intenció de l’autor o autora.
     
Traduir reclama buscar les paraules adients, puntuar correctament, confeccionar frases cadencioses o tibants quan convé per tal de ser fidel a les històries que han de dur intacte en el seu si el doll de l’escriptura que estem traduint. Traduir reclama reescriure amb disciplina fins que el text esdevingui una pedra polida, una joia ben tallada, un jardí esplendorós on tot és a lloc, fins l’aigua de la pluja o les fulles que cauen a la tardor.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d'octubre de 2018. A la imatge, àngel lector. Cementiri de Montjuïc)

dilluns, 10 de setembre de 2018

La cultura és revolucionària


La cultura és revolucionària. D’aquí ve que l’stablishment no en vulgui saber res i promogui tipus de cultura-enganyatall per tal de distreure la gent, alienar-la, allunyar-la de tot allò que dóna un sentit profund a la vida humana. Hem viscut uns anys de grans bombolles: econòmiques, però també pseudoculturals que ens ha fet perdre una mica el nord. Perquè, ¿com s’explica que la relectura de llibres com Ensayos sobre el Apocalipsis (1973), amb textos de Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse, Mascaró i altres, seleccionats per Lluís Racionero, facin la impressió d’estar escrits per als moments actuals?
     
Totes les grans revolucions en les vides humanes esdevenen en el pensament. Quan esdevé un canvi en el pensament de les persones, l’acció segueix la direcció del pensament com un vaixell segueix la direcció del timó. La frase és de Lleó Tolstoi. Un nou món és producte d’una ment nova, diu Racionero al seu pròleg. O renovada. D’aquí ve que la nostra revolució catalana que entre d’altres símbols de reivindicació s’expressa en un llaç groc, faci tanta por a aquells que ens voldrien adormits com adormits estan els seus súbdits. El mal és que un cop s’ha despertat, s’ha pres consciència de la situació, ja no hi ha marxa enrere en aquestes ments que han vist la possibilitat de nous camins a seguir.
     
Una ment cultivada és conscient de la disminució de la consciència amb què el poder establert ens vol tenir agafats. La llibertat és una necessitat humana, ja que és en llibertat que podem créixer com a persones segons els talents de cadascú. La llibertat és una força. Per aquest motiu Fromm parla de la por a la llibertat. I és que la llibertat atorga poder de decisió. Però decidir ens fa responsables de les nostres decisions. És per aquesta raó que tants defugen la llibertat: per no fer-se càrrec de la responsabilitat que comporta. La responsabilitat individual i col·lectiva és el que es reivindica amb el dret a decidir i la voluntat d’independència: agafar la vida a les nostres mans. Una veritable revolució cultural, però també evolutiva, que ha començat en tantes ments. Aquesta fortalesa espiritual fa pànic a l’stablishment. Per aquest motiu la vol exterminar.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de setembre de 2018. Que tingueu una bona Diada de l'11 de setembre!)

diumenge, 9 de setembre de 2018

Els vestits de la senyora Antònia


La senyora Antònia, que sempre duia uns sobris vestits negres, grisos o blau fosc, unes discretes arracades de botó i una fina cadena d’or al coll, era modista i cosia per a la meva sogra. Aviat li vaig demanar si em podia fer algun vestit. I tant, només m’has de dir com els vols. Me’n va fer de preciosos, els dibuixava jo mateixa. Ens divertíem fent dissenys, teníem idees, la senyora Antònia de tant en tant comprava alguna revista especialitzada per inspirar-se. També feia robeta per als fills: unes camises fantàstiques per al fill, i uns vestits per a la filla que es feien mirar, entre altres raons perquè eren únics.

Una vegada en un aparador de joguines vaig veure una nina que vaig trobar original, diferent de les altres: tenia la cara, el braços i les mans de goma com les seves parentes, però el tronc, les cames i els peus eren de roba farcida, un cos tou que s’abraçava al cos. La vaig comprar i la vaig guardar a l’armari. La portarien els Reis Mags.

Un mes abans, en el temps d’Advent, vaig treure el vestit a la nina i el vaig donar de model a la senyora Antònia juntament a una pila de retalls de robes diferents. La idea era fer dos o tres vestidets segons aquell patró. A la senyora Antònia aquella comanda la va fer molt feliç, i va cosir al seu aire i segons la seva personal fantasia uns vestits de tall clàssic, anglès, estil Windsor, per dir-ho així. Devia ser el seu ideal de roba per a infants.

Aquest ritual va durar uns quants anys. Què ha dit la nena, deia, quan ja havien passat el Reis Mags. Quan la filla els veia feia uns ulls com unes taronges, fins i tot quan ja va saber que era la modista de la família qui cosia aquells vestits que, mira quina casualitat, estaven fets amb retalls de roba dels vestits de l’àvia, de la mare, i, sobretot, del seus.

La senyora Antònia va tenir un coma diabètic que li va deixar una part del cos mig paralitzada. Va haver de fer recuperació de mobilitat durant molts mesos, va estar molt de temps sense poder cosir. Quan finalment va poder agafar el fil i l’agulla ja era pels volts de Nadal. I què va ser el primer que va fer? Cosir un parell o tres de vestits per a la nina. Em satisfà tant, va dir, fer de Reina Maga. I bé que ho era, una maga amb el seu art de transformar trossos de roba i retalls de cintes i randes en boniques peces d’artesania per a vestir una nina que era un goig amanyagar.

(narració publicada a Catorze.cat el dia 3 de setembre de 2018)

dijous, 30 d’agost de 2018

Una història dels gats


Després de berenar el diumenge a la tarda, després que els dos gats més petits –el blanc i el negre-, enjogassats i feliços s’enfilessin a la teulada de la caseta dels nens de casa que ja no hi juguen, després que ja no tinguessin por i se’ns acostessin a un metre de les cadires on llegíem, els gats van desaparèixer. Al vespre ja no els vam veure, però vam pensar que s’havien amagat a l’altra costat de la tanca de xiprers. Vam adonar-nos de la seva desaparició el dilluns al matí quan vam posar-los el menjar i no van comparèixer. No van comparèixer tampoc per dinar ni per sopar. Amb la desil·lusió –havíem començat a lligar fils amb els quatre gats, sí, eren quatre-, vam començar a configurar el relat del que podia havia passat.

El diumenge cap al tard l’Oriol havia anat a collir una mica de raïm moscatell a la petita vinya de la meva sogra que tenim al costat del jardí, només separada per la tanca verda de xiprers. D’esquena al camí, de cua d’ull va veure passar la mestressa d’un habitacle molt ben arreglat del que en el seu temps va ser el corral d’una masia important. En aquest lloc sempre hi ronda algun gat que veiem a la nit, els ulls com fars, si tornem una mica tard a casa.

La història va començar a dibuixar-se. Els gats menuts, desnerits, descuidats i afamats es devien escapar del corral i devien passar per la porta d’entrada de casa la meva sogra, el forat que queda sota la porta ho permet. Un cop a dins es van amagar en el lloc que els devia semblar més confortable: una malesa espessa al costat de la caseta del motor de l’aigua. D’aquest indret a la tanca de xiprers que separa les dues cases, la de la meva sogra i la nostra, hi ha unes poques passes. I aquí, en aquest espai de frontera vam trobar els gats. Havien travessat la tanca vegetal per sota per plantar-se al jardí de casa. Feien pena de veure i vam començar a tenir-ne cura.

Vaig mostrar-vos els gats, els amics del FB els vau veure, però també els devia veure algú més. Van faltar cames per venir-los a recuperar. La casa del corral està gairebé sempre deshabitada i els gats es van buscar la vida, l’instint de supervivència és poderós. Vull creure que els gats ara estan cuidats, i que l’àngel protector dels gats està al cas. Això sí, ara deuen estar tancats amb pany i clau perquè no es tornin a escapar. “Antes roja que rota”. També l’instint de possessió és poderós.

(a la imatge, el més petit i desnerit dels gats, però el més gosat, sempre anava al davant i ja havia començat a perdre la por, ja se'ns acostava, com es veu a la fotografia. Els gats havien aparegut com per art d'encantament en un racó del jardí de casa el divendres 24 d'agost i en vaig donar notícia via Facebook, talment com he fet avui amb aquest escrit)  

diumenge, 12 d’agost de 2018

Dones exemplars


De la meva àvia Maria, nascuda el 1900, molta gent que la va conèixer diu: la Maria era molta Maria. Sí. De la meva mare, nascuda el 1924, molta gent que la coneix diu: la Neus és la Neus. I tant! Admiro moltes dones de la generació de la meva àvia i de la meva mare: són dones de caràcter i autèntics pals de paller. Mai no sabrem on haurien pogut arribar aquestes dones anònimes, ja que en aquella època les noies nascudes a pagès poc podien fer els estudis que els permetés desenvolupar una professió. Una cosa sabem: són dones valorades per les seves famílies i entorn. Aquestes dones exemplars deixen petja, donadores com són de valors humans, algunes fins i tot amb un instint per despertar vocacions.
     
La paraula neix a casa, on comencem a parlar, a expressar-nos. La literatura consisteix en un pas més: fer de la paraula una obra d’art si es té prou talent i una bona dosi de voluntat a l’hora del treball. Perquè escriure potser no costa, però escriure amb art, sí. La meva mare i la meva àvia m’explicaven contes amb una mestria que ni el millor narrador ni el millor actor de teatre. L’àvia se n’inventava i tot. Quan m’explicaven contes amb el desig no gens secret que em mengés el que tenia al plat, era una llepafils, feien les veus dels personatges, sovint els gestos. Dramatúrgia completa, literatura oral. N’estic certa que aquesta iniciació tan saborosa a la paraula va influir en la meva formació. Com a persona i com a escriptora, ja que en els contes populars hi ha contingut no només un paquet incommensurable de saviesa humana sinó també la manera d’explicar-la a través de metàfores i paràboles de tal forma que en una bruixa no sempre s’hi amaga una mala dona sinó una dona sàvia, i el llop no sempre és un ésser ferotge, potser és algú amb poc tremp que no sap dominar els seus instints depredadors. Com sigui, si el conte de la Ventafocs m’agradava perquè era una història de superació, el de la Bella Dorment em feia un-no-sé-què. Intuïa que jo no voldria estar mai dormida sinó desperta. Feina rai, a fer-me fer la migdiada. No en vaig fer mai, ara ja sabeu perquè, estimades àvia i mare, que em vau donar la paraula amb què he escrit aquest elogi, en bona llei us el devia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'agost de 2018. A la foto de dalt, l'àvia Maria, a baix, la meva mare)

dissabte, 28 de juliol de 2018

Aquest estiu, visitem museus!


El director del Prado, museu a punt de celebrar el seu bicentenari i que comença a patir massificació, saturació de visitants com li passa al Louvre o al British, deia, planyent-se’n, que el 80% de museus de què disposem no són visitats a desgrat del seu interès. Cert. Llevat dels museus nacionals que semblen d’obligada visita si més no per part dels turistes per tal de fer les fotografies que testimonien el seu pas, els altres museus estan buits i no és pas per manca d’atractiu, i no cal anar gaire lluny: a Vilanova i la Geltrú en tenim un d’extraordinari: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, que és una joia, amb la petita mòmia Nessi inclosa per aquells que busquen la seducció del que és exòtic.
     
Llevat dels particulars, les entrades dels museus acostumen a tenir preus populars, són més barates que un gelat, un refresc o una cervesa, de manera que aquesta no pot ser la raó de la manca de visitants, o que siguin tan escassos. El tema és d’arrel cultural, tot i que això encara no es vol veure en la seva nuesa perquè és preocupant. Segles d’esforç per salvar i cultivar el patrimoni artístic i cultural, i ara que el tenim en les millors condicions de la història, al públic, en general, no li fa ni fred ni calor. La reivindicació de la cultura, la seva democratització, ha estat una posa? Pel que es veu, sí. No diré que la indiferència envers la cultura sigui una tragèdia humanitària, però cal reconèixer que és desolador veure que no s’aprofita l’oportunitat d’enriquir la sensibilitat amb tanta bellesa com s’ofereix a l’espectador.
     
Ara que a CaixaForum hi ha una mostra de nivell, Faraó. Rei d’Egipte, amb peces provinents del British, val la pena recordar que a Barcelona tenim el nostre Museu Egipci amb peces de gran bellesa artística i valor etnogràfic. L’egiptologia té tradició a casa nostra d’ençà que el viatger i escriptor Eduard Toda (esperit inquiet que va explorar la tomba de Sennedjem a Deir el Medina, a Tebes) va donar la seva col·lecció de peces egípcies al Museu Balaguer, que va ser inaugurada el 1886. Un bon recorregut per un dia de vacances podria ser un passeig per aquests indrets expositius. Aquest estiu, visitem museus!

(article publicat a La Fura, 26 de juliol de 2018)

dimarts, 10 de juliol de 2018

Les primeres paraules


La meva mare té una memòria prodigiosa i és un plaer escoltar-la com explica episodis antics, tan antics com el començament del món, del meu món, si més no, que relata amb tot luxe de detalls. Tant que puc imaginar l’escena a la casa de l’Avinguda de Sarrià, on ella ha viscut des que va posar els peus a Barcelona. Veig perfectament el dormitori dels meus pares amb els primers mobles que hi van tenir, molt a la moda de l’època, els primers anys cinquanta, ja que jo vaig néixer l’any 1951. El aquest episodi em veig a set mesos un lluminós diumenge al matí aixecant-me del llit de baranes que veig com si hi fos al davant o a dins, tant hi fa, em veig posant-me dempeus i dient al meu pare: Papa. Aquestes van ser les meves primeres paraules dites amb una dicció precisa, retallada, a dir de la meva mare, paraules dites sense balbucejar, com seria sempre a partir del moment en què vaig començar a parlar. A tretze mesos em vaig trencar la cama esquerra i jo mateixa vaig explicar al metge com m’ho havia fet.
     
Les càlides paraules em venien de la mare i les vaig dirigir al pare. Pot semblar una anècdota si ens quedem aquí. Però anant més enllà, segons Max Pulver, que va teoritzar sobre el simbolisme de l’espai i que vaig conèixer quan feia grafologia pel gust de bussejar en aquesta ciència, si ara tinguéssim un paper al davant diríem que la zona de la mare, de la història i del passat es troben a la banda esquerra del paper, i la zona del pare i del futur es troben a la dreta. Les paraules, doncs, em venien de la mare, de la història, de la tradició, de la cultura, de la terra. Però un cop apreses les paraules, el meu instint vital i intel·lectual les va dirigir cap a la zona del pare, zona de la projecció, de l’exploració, del futur. La paraula papa, dirigida al meu pare perquè em fes atenció, era també una proclamació de principis de cap a on dirigiria a partir d’ara la meva vida. És pot dir que tinc imaginació, i és cert, com és cert que la memòria és una reconstrucció, una creació de la ment, tot i ser absolutament fidel a la veritat perquè no invento res.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juliol de 2018)

dilluns, 25 de juny de 2018

El somriure de l'esfinx

Amb alegria íntima anuncio aquesta novetat... L'ha editat Pagès editors i aquesta setmana ja es distribuirà a les llibreries.

divendres, 1 de juny de 2018

Dones fortes


Nou anys i nou dones entrevistades, de les quals Monika Zgustova en fa un retrat a Vestides per a un ball a la neu i les compara, pel seu capteniment, amb figures de l’imaginari jueu com Judith i la dona de Lot, o grec, com Penèlope, Minerva, Ulisses, Ariadna, Psique, Antígona i Eurídice. Zgustova les va anar a trobar a les seves cases de Moscou, Londres o París. Dones sobrevivents als gulags siberians, camps de càstig i treballs forçats del règim estalinista on la repressió era brutal, tantes hi van deixar la pell. La policia secreta les detenia a qualsevol hora i per causes arbitràries. En un cas, la detinguda duia un vestit de ball, que aviat va mudar en un parrac. Nou dones de les quals anem sabent les credencials: científiques, mestres, matemàtiques, poetes, actrius.
     
En les entrevistes, narrades amb el seu talent d’escriptora, Zgustova ens presenta dones fortes. Ho havien de ser. O s’hi van tornar. ¿Què les ajudava a passar anys menjant a penes res i treballant per sobre de les forces dels seus cossos migrats? Sovint, la cultura. I la fraternitat entre les preses, l’ajuda mútua. Aquestes amistats eren com bastons que ajuden a caminar. En algun moment d’aquests relats que no he pogut llegir seguits perquè em feien mal a les entranyes i els havia d’anar paint a poc a poc, he recordat el llibre de Margarete Buber-Neumann sobre la seva amistat amb Milena Jesenská, l’estimada de Kafka. Es van trobar en el camp de concentració nazi de Ravensbrük. De Milena, que va morir al camp, havia escrit Kafka que era un foc ardent com no havia vist mai. També les entrevistades per Monika Zgustova: Ziara Vessiòlaia, Susanna Petxuro, Ela Markman, Elena Korybut-Daszkiewicz, Valentina Íevleva, Natàlia Gorbanévskaia, Janina Misik, Gàlia Safónova i Irina Emeliànova semblen il·luminades per aquest esperit, aquest foc viu a desgrat d’una situació que denigra la persona, que la vol deshumanitzar. Aquestes dones confinades van mantenir la seva dignitat. Els seus cossos van quedar malmesos, la salut, fràgil, totes tenien problemes de mobilitat quan Zgustova les va visitar. Però l’ànim, aquella seguretat interna, era dempeus.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juny de 2018. La imatge que il·lustra aquesta entrada de fet està feta a Weimar l'estiu de 2010, en un cementiri on hi ha enterrats comunistes russos)

divendres, 25 de maig de 2018

El senequisme de la Trini


Es deia Trini L. R. Era una dona soferta i generosa, treballadora i pragmàtica. Havia emigrat a Catalunya, a Barcelona va construir la seva vida, va formar una família. Després d’una estada breu a cures pal·liatives –hi ha mals terribles que necessiten aquest consol-, ha mort amb lucidesa, deixant les coses ben endreçades com a bona cuidadora que era dels seus. Benaurats els moribunds i famílies que poden acomiadar-se així, amb aquesta pau.
     
Pensava en aquestes coses mentre es celebrava el funeral de la Trini, i com un flaix em va venir al cap la figura d’aquell gran pensador que va ser Sèneca i el que en podríem dir el senequisme, que més que una idea filosòfica és una actitud que no només propicia un art de viure sinó també un art de morir. No en va, molts escrits de Sèneca, que havia nascut a l’Espanya romana, temps a venir van ser incorporats per l’Església catòlica al repertori dels sermons populars. Les Cartes a Lucili o les consolacions a Hèlvia, a Màrcia, es predicaven des de la trona i així arribaven a tothom.
     
De la veritat de la mort, i de la seva comprensió cabal, depèn la nostra actitud davant de la vida. Els nostres temps postmoderns, asèptics i descreguts miren de lluny la mort amb una incomprensibilitat que sembla impròpia de les societats més alfabetitzades i informades de la història. És una actitud senequista contemplar la realitat tal com es presenta, i negociar-hi tot el que faci falta, com convida a fer el filòsof. L’hàbit de l’estrateg, tan útil en qualsevol campanya que emprenguem, es mostra en la vida i, si pot, també davant la mort, ja que no sempre ens són donats aquests moments de lucidesa si morim de forma malaguanyada, com és un accident o un atemptat, posem per cas.
     
Els estoics, i Sèneca ho era, aguanten el tipus. Res més antisenequista que la queixa de Job, el ploricó, el demanar comptes a la divinitat, la que sigui. Quina elegància, la dignitat humana. És la màxima bellesa, al meu entendre, aquest capteniment auster que es retira del pensament i de l’acció vulgar o inútil. Sèneca, el senequisme, procedeix amb raó, però molt més tendeix a procedir amb harmonia, que vindria a ser l’estètica de l’ètica. Tot un estil.


(article publicat a La Fura, 25 de maig de 2018)

divendres, 4 de maig de 2018

Jocs Florals a la Llar Pàdua


Juntament amb Marta Miró, Quim Boleda i Miquel Lligadas, i invitada per Xènia Milà, responsable del Grup Atra, he exercit de jurat als IV Jocs Florals convocats per la Llar Residència Pàdua, Pisos, Club Social i Actua tots per tots. Els treballs presentats, 34. Els premiats, que també ho van ser en la modalitat de dibuix, van rebre el guardó amb aquella alegria íntima que fa de tan bon sentir.
     
En molts moments els qui escrivim som sol·licitats per exercir de jurats de Jocs Florals. La lectura dels treballs demana atenció a tots els nivells, el literari per descomptat, però també l’humà, aquell fons que dóna llum a la forma, que la il·lumina, que crida des de dins amb aquell so de les mars profundes. I més en aquest cas, ja que es tractava de la recepció d’escrits de persones amb un trastorn mental, sovint sever. Justament l’escriptura creativa, un primer graó en l’escala literària, és un sender benèfic per al procés d’integració i normalització social de les persones usuàries d’establiments com la Llar Residència Pàdua o el Club Social del Garraf.
     
Manllevo unes paraules del psiquiatra Ricardo Ramos quan diu que les persones no tenen una història sinó un passat, i que aquest passat és un viver d’històries virtuals. D’històries virtuals és plena la literatura alimentada per la vida. Parlant amb Marta Miró, que condueix un taller d’escriptura creativa al Club Social, em deia que quan a algun dels seus alumnes li feia la pregunta de si allò que havia escrit tenia res a veure amb una experiència pròpia, la resposta era que s’ho havia inventat. Com sigui, és cert. Perquè el que anomenem memòria és una reconstrucció dels fets. D’aquí ve que una teràpia que ajudi a construir una història alternativa pugui oferir possibilitats de reduir el sofriment mental. En artistes plàstics com Joaquim Pijoan, i dit per ell mateix, l’escriptura, que li ha fet guanyar bastants premis literaris, li ha servit de teràpia.

(aquest article s'havia d'haver publicat avui, 4 de maig de 2018 al DV -Diari de Vilanova-. Avui mateix s'ha sabut que aquesta capçalera ha acomiadat tota la plantilla després d'un procés empresarial fallit. Em fa tant de mal al cor, aquesta pèrdua, que ni sé què dir)

dilluns, 23 d’abril de 2018

Romanç del cavaller sant Jordi


La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L’altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l’espadat de l’existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.

23 d'abril de 2018. Bona Diada!

divendres, 20 d’abril de 2018

Sant Jordi agredolç


Hauria d’estar contenta, aquest sant Jordi. Tinc dos llibres de publicació recent: un de poesia i un altre d’assaig, treballats, com sempre, amb aquell instint de vida per florir i amb aquella vocació insubornable que demanava Rainer Maria Rilke al jove poeta a l’hora de dedicar-se a un mester amb tanta exigència com és la poesia i el pensament.
     
Però entre les roses vermelles com cor oberts a l’aire càlid d’abril, hi ha les roses grogues, com els llaços que ofenen. Cal llegir entre ratlles, cal llegir en el subconscient del qual poca idea en té el jo conscient, a vegades. Quan un ministre dies enrere afirmava, irat, que el llaç groc ofèn, està dient per objecte interposat que és la catalanitat la que ofèn. Tota manifestació, pacífica o reivindicativa, s’ha convertit en una gran ofensa. Ja ho heu sentit: tot el que fem, mostres de terrorisme. Pensem una mica sense enfilar-nos en gaires conceptes filosòfics sense descuidar els psicològics, això ho farem un altre dia. Només direm que un poble que fa dels llibres, de les roses i dels llaços grocs símbols de cultura, d’amor i de fraternitat és un poble amb un nivell de civilitat i democràcia remarcable. No hi és tothom, dins aquest poble, ja sento dir. Cadascú és allà on és. Hi ha una cosa certa i és allò que fa cadascú. Les obres. Si es va estrenyent el cercle fins arribar a l’escriptura –amb l’expressió plàstica i la musical ja ha passat-, alguns podem ser acusats de terroristes. Mireu-nos bé, acusadors. Amb quina cara gosareu apuntar-nos, coneixent les nostres obres?
     
Un sant Jordi agredolç. No puc estar contenta. Em fa mal ofendre perquè no ofenc. Em fa mal que se’ns digui terroristes, que se’ns llanci aquesta fletxa enverinada a l’ànima amb voluntat d’exterminar-hi la catalanitat. Les paraules no només són portadores de conceptes sinó també de símbols. Malgrat tot, tinguem una bona Diada!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'abril de 2018. Tinguem presents els Jordis empresonats)

dimecres, 11 d’abril de 2018

Excèntric William Morris


     
He anat al Museu Nacional d’Art de Catalunya a visitar l’exposició William Morris i el moviment Arts&Crafts a Gran Bretanya. En el meu primer viatge a Londres ja vaig seguir les seves petges per la ciutat imantada per la seva figura imponent i excèntrica, per a mi admirable ja que, com ell, detesto l’adotzenament. Com ell penso que en la mesura de les nostres possibilitats i límits hauríem de fer per produir bellesa, coses belles, tant amb les mans com amb el pensament.
     
William Morris (1834-1896), que aquí ens va anostrar aquell gran sensible a la bellesa de l’art i l’artesania que també va ser Alexandre de Riquer, va ser un renaixentista en ple apogeu del capitalisme industrial, un esteta refinat davant la vulgaritat de la producció en massa, un poeta atret per l’imaginari medieval i les sagues nòrdiques pròpies de la seva cultura, un dissenyador tèxtil inspirat –les peces exposades al MNAC són d’una bellesa corprenedora-, i un agitador socialista fervent, o, millor encara, un lliurepensador convençut que la qualitat humana s’havia de preservar de l’alienació que la industria capitalista provocava en la triomfant, altiva societat victoriana que li va tocar viure.
     
William Morris és un exemple d’home culte fill de casa bona que va emprar tota la seva energia, que no era poca, a crear art en cada peça que dissenyava, alhora que s’escarrassava per defensar els drets humans de la classe treballadora explotada. En el seu empeny, Morris va decidir donar nova forma als moviments culturals i estètics del segle per resistir les bosses de misèria que s’anaven instal·lant, ja que la misèria no només és econòmica sinó moral. Morris es va erigir en una veu radical en contra de la lletgesa que el món industrial anava afaiçonant en la seva desconsideració i depredació de la natura i de la vida humana en la seva senzillesa. En la ment de Morris, la tècnica no podia ser altra cosa que un mode més d’ètica i no un temple per sacrificar la humanitat de la vida. A vegades tenim la sensació que no hem sortit d’una sínia que va donant voltes sobre ella mateixa, ja que ara podríem dir el mateix.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2018.
A la imatge, publicacions de William Morris o referides a ell)

divendres, 6 d’abril de 2018

Meditació davant la televisió


Aquest dijous i divendres passat (29-30 de març) s’han vist imatges a la televisió que posaven els pèls de punta, anguniejaven. Les processons de Setmana Santa formen part de l’imaginari tradicional i tenen el seu sentit litúrgic. L’esglai ve de l’aparició, que es va fent tradició, de legionaris armats amb metralletes fins a les dents i cantant amb veu ronca i viril, tot i que desafinant, el seu nuviatge amb la Mort. A aquests soldats mercenaris els acompanyaven encaputxats, autoritats eclesiàstiques i civils, en algun cas fins i tot ministres del govern espanyol. Fa la impressió que la Inquisició no ha marxat mai.
     
He recordat el meu primer viatge a Holanda, Bèlgica i Dinamarca en els primers anys setanta. En la gent que entrava a les esglésies vaig advertir un capteniment que no coneixia: era fruit d’un sentiment religiós adult, seriós, amb un gran coneixement de la Bíblia comparat amb el nostre, tan feble, tan escàs, i tot això al costat d’una fe vibrant, delicada, lluminosa, oberta al misteri. Igualment el seu ateisme no era una posa, com sovint és aquí, sense més argument que la negació, sinó un ateisme de convicció emparat en un gavadal de lectures. La paraula evangèlica regnava amb igual intensitat tant en les esglésies catòliques com en les protestants de diferent signe. Aquí, el diàleg i la reflexió només el vaig trobar en el que aleshores s’anomenaven comunitats cristianes de base. No preteníem saber res com a certesa sinó que ens permetíem i buscàvem debatre les Escriptures per viure a fons un cristianisme que sempre està per fer. La radicalitat de la proposta cristiana demana coratge i responsabilitat, valor per a l’examen de consciència, sinceritat en fer-lo. No pensàvem que recularíem. Creixen noves formes d’Inquisició, expressió de velles imposicions i d’un cristianisme histriònic, de galeria, ara de pantalla.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 6 d'abril de 2018)

divendres, 23 de març de 2018

Cabanyes i l'evolució pictòrica


Alexandre de Cabanyes va viure 95 anys. Una llarga vida, també com a artista. Va pintar fins al final, fins que la vista li ho va permetre. Molta gent a aquesta edat s’asseu al banc del si-no-fos. Ell no. Va viure sempre amb vigor l’instant que omplia de vida multiplicada no només amb la pràctica de l’art sinó també amb la intensitat de la pulsió que l’empenyia a pintar.
     
Alexandre de Cabanyes, home autodeterminat, es va reivindicar sempre com l’últim modernista. Així remarcava la concepció de la pintura impressionista que va practicar. Va fer pintura figurativa. No el va atraure l’art abstracte que devia conèixer a Munic en l’art promogut per Wassily Kandinsky en la tesi que va exposar al llibre De l’espiritual en l’art (1912). Kandinsky va despullar les formes. En canvi, la idea de l’espiritual en l’art en Cabanyes (millor dit, la vivència de l’espiritual en l’art) eren les formes encarnades en la línia de glorificació del sentit de la vista del Cant espiritual de Joan Maragall, un modernista com ell. Cabanyes no va fer una pintura fruit d’imatges internes sense forma sinó una pintura de gran sensibilitat plàstica que evocava una visió concreta: un paisatge, un jardí, una escena de mar o de platja, un retrat.
     
Un pintor ha de ser fidel a la seva manera de ser. Cabanyes, que com el mateix Kandinsky entenia el valor d’una línia i d’un punt, va fer evolucionar el seu estil artístic cap a unes pintures de colors per capes, transparents, de línies suaus, de contorns difuminats. Cabanyes no va evolucionar fent trencadisses, com Picasso. Picasso era un buscador. Cabanyes era un trobador. Un i altre van evolucionar segons la seva idiosincràsia. La psicologia d’un pintor determina la seva expressió artística. Cabanyes va fer una pintura de tema recognoscible, però de factura evanescent, com si el pinzell no hagués tocat la tela. Era la seva forma de representar l’espiritual de la matèria.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 23 de març de 2018. A la imatge, un dibuix-aquarel·la d'Alexandre de Cabanyes de la seva època de París, quan feia la bohèmia)