Teresa i la seva teologia de l'amor en què reneix l'ànima

 

Meditar el que es llegeix alimenta l’ànima. Ho va saber Teresa Martin en un temps en què la vida va començar a accelerar-se. Filla del seu temps, doncs, va adonar-se que la seva ànima anhelava calma, vida interior, temps de diàleg amb el bon Déu, que en ella va portar aparellada una lectura aprofundida de les Sagrades Escriptures.

Amb quinze anys Teresa Martin va entrar al convent de les carmelites de Lisieux prenent el nom de Teresa de l’Infant Jesús. Hi va viure nou anys en oració, silenci i ascesi seguint la Regla del Carmel. Passant de puntetes pel seu caminet, com en deia del seu camí espiritual, la jove sorprendrà, i de quina manera, quan un any després de la seva mort el 30 de setembre de 1897, es publiquin els manuscrits autobiogràfics escrits per indicació d’Agnès de Jesús (la seva germana Paulina). En la primera edició d’Història d’una ànima, va escriure, admirat després de llegir-la, el prior Godefroid Madelaine: «La segona lectura em deixà en un èxtasi que no es pot expressar... De la primera ratlla a l’última hom hi respira una atmosfera que no és del nostre món...» Vet aquí el prodigi: complint amb les obligacions de la vida conventual i mirant de perfeccionar-se, la vida íntima de Teresa va créixer en esperit fins al punt de, com diu el prior, «hom hi troba una teologia que els més bells llibres espirituals no aconsegueixen sinó rarament en un grau tan elevat...»

Aquest 2 de gener es van complir 150 anys del naixement de la santa de Lisieux que va iniciar la seva teologia de l’amor en estimar Jesús, en la mateixa vida cristiana que va respirar en la seva família i en el convent. Aquest itinerari de progressió cap a la maduresa espiritual es llegeix a Història d’una ànima. La lectura proporciona la imatge de l’ànima de la jove carmelita que, seguint la crida de Jesús en l’Evangeli, és la d’un infant renascut en l’esperit a través d’ella mateixa (no li van ser pas estalviats els treballs i el dolor del part espiritual) en la puresa i innocència més essencial.

(article publicat a la revista Pluja de Roses, setembre/octubre 2023. A la fotografia, un punt de llibre amb la imatge de Teresa de Lisieux i la seva lletra manuscrita)

El desig de llibertat

 

Colòmbia i Mèxic. De la terra al cor (Tushita edicions) és el llibre que fa onze dels llibres de viatges que ha publicat Conxita Tarruell. Com en els llibres anteriors, assistim a una crònica del viatge narrada amb un estil directe i entusiasta: la viatgera no passa pels llocs, els viu intensament.

En la crònica del viatge a Colòmbia hi ha un capítol dedicat a la visita a San Basilio de Palenque, un poblat fortificat d’esclaus alliberats. De configuració senzilla, els carrers són sense asfaltar, l’atractiu de Palenque és la seva història que commou i de la qual jo ja havia tingut notícia en el nostre viatge a Cuba en la figura dels cimarrons, esclaus negres fugits impulsats per un desig de llibertat.

Set anys després de la fundació de Cartagena de Indias, que Conxita Tarruell també va visitar, van fugir de la ciutat alguns esclaus, cimarrons que van fundar aquest palenque de Colòmbia, ja que aquest és el nom genèric dels refugis d’esclaus a tot el continent americà. El palenque de San Basilio és un dels més antics. Entre l’any 1570 i 1580, alguns cimarrons  es van establir als Montes de María i van fundar la palissada del Limón. Les fugides eren constants, no sempre amb sort, els esclaus eren perseguits amb fúria. L’any 1599, un negre d’origen mandinga, Benkos Biohó, va capitanejar una fugida d’una quarantena d’esclaus de Cartagena, que van derrotar la patrulla de vint homes armats que els perseguia, si bé la lluita poc acabava aquí: els fugitius eren perseguits per altres expedicions d’armats fins que l’any 1613 els espanyols van signar un tractat de pau que no van trigar a violar l’any 1619 quan, per causa d’un altercat amb la guàrdia del port, van capturar Benkos Biohó i el van fer executar a la forca l’any 1621. Tota excusa era bona, pel que fa al capteniment espanyol, per trencar pactes, i res de nou pel que fa al desig humà de llibertat per part dels negres esclaus, cimarrons que, jugant-se la vida, fugien de la seva condició ignominiosa.

A San Basilio de Palenque es conserva la llengua d’origen africà preservada de forma oral, així com la música, els rituals, la gastronomia i la medicina tradicional, tot patrimoni immaterial. De l’Àfrica els negres no se’n van poder endur res llevat de la dignitat i la consciència del seu valor humà.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 8 de setembre de 2023. A la imatge el monument dedicat a Benkos Biohó. Està extreta de la Viquipèdia) 

Marianne Werefkin

La visita aquest juliol a l’exposició L’adresse au paysage. Figures de la montagne, al museu de Belles Arts de la ciutat alpina de Chambéry m’ha proporcionat el goig de la descoberta d’unes obres molt rellevants de la pintora expressionista Marianne von Werekkin, nascuda a Tula, Rússia, l’any 1860, i morta a Ascona, Suïssa, l’any 1938.

Pintora expressionista, simbolista i fauvista, Marianne Werwfkin va iniciar-se molt jove, formant-se primer a casa –la seva mare pintava i li va ensenyar tot el que sabia- i després de la mà del reconegut pintor rus Ilià Repin. Al seu taller va conèixer el seu company, l’artista Alexei von Jawlensky, amb el qual l’any 1896 va establir-se a Munic, aleshores un paradís per als artistes. Un malaurat accident de caça li va deformar la mà dreta amb la qual pintava i això la va mantenir inactiva durant una dècada. Però la jove va continuar dibuixant i treballant en l’àmbit artístic on es movia, relacionant-se amb artistes de talla com Franz Marc, Vasili Kandinsky i Gabrielle Münter. D’aquesta època són els seus assajos sobre estètica entre els quals destaca Lettres à un inconnu, on hi descriu la seva concepció de l’Expressionisme.

L’any 1905 marca una fita en la biografia artística de Marianne Werefkin quan torna a pintar i a participar en exposicions, entre les quals la famosa Der Blaue Reiter, l’any 1919 a Munic. Però amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’artista, ja separada del seu company, es trasllada a Ascona, Suïssa, on morirà l’any 1938. Abans, però, haurà entrat en contacte amb el moviment Dadaista i ella mateixa, l’any 1924, haurà fundat el grup artístic l’Ossa Major.

La influència del paisatge de muntanya donarà a la pintura generalment realitzada al tremp de Marianne Werefkin l’enorme personalitat que crida l’atenció del visitant a la mostra col·lectiva L’adresse au pausage. Figures de la montagne. Les muntanyes de Werefkin hi són representades amb tota la seva càrrega simbòlica i mística en uns colors primaris contrastats per unes línies fortes i expressives que evoquen estats d’ànim profunds. La muntanya, doncs, és pintada a la manera subjectiva d’una artista que a través del seu art eleva la natura a símbol.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de setembre de 2023. A la imatge una pintura de Marianne Werfkin, Fuocchi fatui)             

Entre la terra i el cel

 

Quan en els anys setanta vaig fer estudis de psicologia em vaig enamorar de la psicoteràpia que tot just llavors havia començat a ser coneguda entre la classe acadèmica: la teràpia transaccional de Carl Rogers. Explicada senzillament, aquesta teràpia, a diferència d’altres teràpies més materialistes o psicologistes com la de Sigmund Freud, contempla la dimensió espiritual de la persona. Freud va obrir moltes portes a l’estudi de la psique humana, però a penes va deixar oberta la porta d’entrada a la cambra de l’espiritualitat i justament aquest va ser el punt de discrepància amb el seu deixeble Carl G. Jung.

S’explica una bonica història que, pel seu significat, va esdevenir simbòlica en la trajectòria humana i intel·lectual del psicoterapeuta Carl Rogers. Fill d’uns grangers d’Illinois, una vegada, ajudant els seus pares a emmagatzemar la collita de patates, va fer el que seria per a ell una gran descoberta, va experimentar una il·luminadora obertura de la ment. Les patates es guardaven en un graner construït directament sobre la terra. No hi havia, per tant, un terra de fusta o de rajoles. Per un finestral al sostre hi entraven la llum i el sol. El jove Rogers va contemplar, meravellat, com a penes transcorregudes unes hores, de les patates n’emergien dues arrels: unes es dirigien cap al terra buscant la terra per obtenir l’aigua i els nodriments necessaris per alimentar-se, i unes altres es dirigien cap al sostre per tal d’obtenir la llum amb què realitzar la fotosíntesi.

Aquest fet observat directament de la Natura sempre mestra, va ser el fet fundacional que inspirar la teràpia transaccional de Carl Rogers. L’amic Saturnino Pesquero Ramón, originari d’Inca, Mallorca, en seria entusiasta terapeuta al Brasil, i professor a la Universitat Federal de Goiás, va ser un ben original intèrpret de genis de la pintura com Leonardo da Vinci i Joan Miró a través de les publicacions: La pintura religiosa de Leonardo da Vinci i Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra, tots dos publicats per Erasmus Ediciones i, encara, Martin Buber. Existencia dialógica y religión, publicat per Lleonard Muntaner. I és que, com les patates, els humans busquem el nodriment entre la terra i el cel. I és que «no només de pa viu l’home», com es diu a l’Evangeli. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 d'agost de 2023. A la imatge, un aiguafort d'un pintor alpí del segle XVIII, Jean-Antoine Linck)          

La veu interna

 

Parlant sobre la vocació, una vegada vaig dir que «havia sentit una veu interna» que m’havia invitat a seguir la veu en la seva inspiració, en el seu impuls. «Però, i si no sents cap veu, com saps si tens una vocació?», em va dir la persona que m’havia interrogat. La contestació no era fàcil: per molt que pensi que la veu interna sempre hi és, a vegades no es fa audible, encara que, com diu la professora Anna Pagés, «la veu del cel apareix sense necessitat d’apujar la veu». La veu interna i la veu del cel enteses com una mateixa cosa.

Crec que no s’ha de confondre la veu del pensament amb la veu interna. La veu del pensament sorgeix dels moviments del jo que raona, que és conscient; la veu interna és alguna cosa que va més enllà, o més endins, d’aquest jo que, com un pal de paller, sosté la dinàmica de la psique entre el conscient, el subconscient (instints) i el sobreconscient (sistema de principis ètics i morals heretats).

Tal com ho entenc, la veu interna és la veu amb la qual parla la nostra naturalesa espiritual. D’aquí ve que, en ser tan fonda, nuclear de l’ésser intern, a vegades quedi oculta rere la veu del pensament, però no resta pas amagada per aquells que se senten cridats per la veu del cel, la veu de Déu per als qui som creients.

La nostra cultura occidental, judeocristiana, és una cultura que es basa en la Paraula, en el Llibre, en veus profètiques. De Déu se’n pot sentir la veu tal com, per exemple, és narrat en l’Antic Testament: Moisès la va sentir en l’esbarzer que cremava i no es consumia. Déu va parlar al cor de Moisès. Aquesta veu escoltada en l’intern, aquesta veu del cel, de Déu, acostuma a transformar la persona: hi ha un abans i un després de sentir la veu fins i tot si té l’aparença de crida profana, com ara impulsar a l’estudi, a l’art, a l’escriptura. Al capdavall tot són camins que van a Roma, com deia la meva àvia Maria: «tot és útil, filla, per a una vida amb qualitat humana». És a dir: que sent i estima la seva dimensió espiritual.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Número juliol/agost 2023)

Testimoniatges

 

Per al relat col·lectiu són importants els testimoniatges. L’any 1977 -ara fa 46 anys que votàvem en les primeres eleccions generals-, va aparèixer la revista L’Avenç amb la consigna de recuperar la nostra història ocultada i deformada per la llarga, bàrbara, fosca i tediosa dictadura franquista. Amb el propòsit de fer «memòria històrica» es va crear la secció «Temps era temps».

Des del número 2 de L’Avenç, i tot al llarg d’una vuitantena de números entre els anys 1977 i 1985, escriptors, professionals i periodistes significats van escriure un testimoni personal de fets que van viure de primera mà, generalment un fet significatiu que sovint resumia una situació, com el cas que conta l’escriptor Manuel de Pedrolo que he llegit en el llibre que va editar L’Avenç l’any 2009 titulat com la secció de testimoniatges «Temps era temps», i que recollia una tria dels textos de fets ocorreguts entre el 1931 i el 1975, any de la mort de Franco.

Ara que estem patint una davallada quant a l’ús de la llengua catalana i la voluntat de la seva extinció per part l’estat que no cessa de fustigar el català i la cultura que porta aparellada, podem posar-nos més que mai en la pell de l’escriptor Pedrolo en l’infaust 26 de gener de 1939 quan escriu al seu text testimonial: «I aleshores, de cop i volta, vaig ensopegar amb allò que m’ha quedat fix per sempre i que constitueix la meva imatge de la jornada. N’hi va haver d’altres de punyents, com una d’aquell vespre, quan a la Plaça de Catalunya vaig veure una noia coneguda que ballava amb un oficial de les forces d’ocupació, però cap com aquella. En travessar el passatge de la Mercè, em sobtà una quantitat enorme de llibres amuntegats en el fang (...) M’hi vaig quedar molta estona, davant d’aquells llibres. Estava impressionat, gairebé espantat. Algú, probablement amb coneixement de causa, havia cregut que corria perill pel sol fet de conservar-los en un magatzem. Com en cap altre instant, vaig sentir amenaçada la cultura, i no pas solament la nostra, sinó totes».

Un testimoni de les passades eleccions als ajuntaments informaria que la cultura no ha estat esmentada ni en mítings ni en programes ni en discursos de possessió del càrrec. Els llibres no són al fang, però només es compren un dia a l’any perquè no sigui dit.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juliol de 2023)

Penèlope, quina?

 

Penèlope té mil cares, com tots els arquetips. Els arquetips són models que s’encarnen. Sabem de Penèlope el que Homer va escriure a l’Odissea. El personatge s’inspira en la dona que espera la tornada del viatge del marit, però no de forma passiva: fila llençols i té cura de l’administració del palau del rei d’Ítaca –per administrar bé cal saber manar i dominar les matemàtiques-. Cal imaginar el palau d’Odisseu si visiteu l’illa grega, ja que només s’indica el lloc on se suposa que va ser.

Penèlope va mantenir els pretendents a ratlla, va criar sola el fill Telèmac, li va ensenyar a llegir i a escriure, era una dona culta que li va explicar la història del seu poble i li va fer estimar la figura del pare absent, present en el cor del fill a través d’ella. Penèlope és la imatge de la dona que aguanta ferma la casa i la hisenda. Amb tantes guerres, el món s’hauria enfonsat sense aquestes dones fortes que un interessat capteniment amarat de misogínia simplement pretén tancar a casa. Al seu palau Penèlope fa el que creu que ha de fer per preservar l’amor, però també l’esperança en el futur: confia en el retorn d’Odisseu.

John Langdon-Davies (1897-1971) va ser un periodista britànic que va viure d’aprop els esdeveniments històrics de Catalunya des del 1920 al 1970. Va ser amic de Marià Manent i de Josep Pla. Va publicar Mites i felicitat dels catalans. Reflexions d’un escriptor britànic sobre la Catalunya dels anys 20 (Pagès Editors). Té un capítol dedicat a Penèlope. «Dues dones mediterrànies han estat adoptades com a ideals pels poetes i els contistes: Helena i Penèlope». Encarnen dues psicologies diferents, al seu entendre, en la psique masculina: «Tot home intenta reconciliar dintre seu el paper de pretendent i de marit. Com a pretendent prefereix Helena, com a marit, Penèlope». Conservador Langdon-Davies. Parla, però, des del seu temps i no sembla capaç de veure el coratge de Penèlope, la seva personalitat tan atractiva o més que la d’Helena. Penèlope té mil cares. El periodista, però, potser en beslluma futures percepcions: «Quan la roba canvia, tot s’altera». El passat 13 d’abril va morir Mary Quant, inventora de la minifaldilla que ha vestit Helenes i Penèlopes del segle XX.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de juliol de 2023. A la imatge, un fragment de la pintura Penèlope, de l'artista prerafaelita Sydney Harold Mateyard)

Etty Hillesum, escriptora morta a Auschwitz

 

     

Una nota de la Creu Roja va informar de la mort d’Etty Hillesum el 30 de novembre de 1943 al camp d’extermini d’Auschwitz. Una jueva més entre els milions que van ser liquidats pel règim nazi en la «solució final». Sabem de la seva vida i obra a través d’un diari escrit entre el 1941 i el 1943. És fascinant la llum d’índole religiosa que enmig de la fosca desprèn la personalitat d’aquesta jueva neerlandesa que va morir amb 29 anys.

Aquest any es compleixen 80 anys de la mort d’Etty Hillesum. Me la va fer conèixer Adrià Chavarria (1972-2009). El traspàs es va produir quan redactava Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes ferides (Denes editorial, 2011). Me’l va enviar la seva mare, Dolors Curto. Vaig llegir el llibre amb llàgrimes als ulls. L’Adrià s’havia fet jueu. Hi havia, per tant, un lligam espiritual entre l’Etty i l’Adrià, que va dedicar tantes hores d’estudi a Simone Weil, Hanna Arendt, Sarah Kofman, Etty Hillesum, Ingeborg Bachmann i entre les nostres autores, Helena Valentí i Maria Mercè Marçal. Filòsof i historiador, s’havia vinculat al Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona.

«Una part de la literatura europea del segle XX va esdevenir una literatura de «testimoni», escriu Chavarria al seu assaig sobre Hillesum. L’havia començat el 9 de març de 1941. L’últim apunt és del 13 d’octubre de 1942, escrit en el camp de trànsit de Westerbork, un eufemisme per dir l’avantsala del camp definitiu de la mort. Començat a escriure a Amsterdam, la jove inicia un treball d’introspecció profunda que l’acabarà portant al despertar d’una fe en Déu que es tradueix en una feina altruista sense límits entre els presos. D’aquí ve la impressió que causa la darrera frase: «Una voldria ser un bàlsam vessat sobre tantes ferides». Aquesta experiència d’un Déu viu, no pas absent en aquelles hores inhumanes, és el que va commocionar el públic holandès, l’any 1981, quan es va publicar el diari d’Etty Hillesum, que és a la base de la novel·la biogràfica escrita per Carmen Guaita: La celda cerrada. El último viaje de Etty Hillesum (Editorial Mensajero). L’autora recrea el viatge existencial d’Etty en els tres dies que va durar el viatge des de Westerbork fins a Auschwitz, on va morir.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de juny de 2023. A la imatge una fotografia d'Etty Hillesum feta l'any 1940)                                                                           

Poder i desig en qüestió

 

Llevat de l’amor i la mort, poques coses són posades tant en qüestió com el poder i el desig, ja des dels primers relats bíblics que vam conèixer d’infants quan estudiàvem història sagrada. Ens ho explicaven com en un conte, de forma entenedora per a les nostres ments joves, tot i que hi havia històries que ja vèiem fosques com la història de Josep, venut com a esclau pels seus germans perquè el seu pare Jacob el preferia. Quan Josep arriba a Egipte entra a servir al palau de Putifar. Ho fa tan bé que Putifar li confia l’administració dels seus béns, muller inclosa. La història la sabem: l’esposa de Putifar, avorrida de no fer res i tancada a palau, pretén Josep, que es nega a tenir-hi relacions. No vol trair l’amo i exerceix aquesta autoritat íntima, una forma de poder. La dona de Putifar, mestressa de la casa, però no de la seva llibertat ni del seu desig, acusa Josep de voler-la violar. Així és com entren en conflicte el poder i el desig per part de la dona de Putifar, de la qual, per cert, no en sabem ni el nom, com apunta Anna Pazos, que ha escrit Poder i desig, un assaig publicat per Fragmenta editorial en la col·lecció de nom tan atraient: Assaltar la Bíblia, que ofereix llibres de pensament escrits amb mirada moderna i humanista de registre ampli, sobre qüestions contemporànies a través de la relectura d’episodis bíblics com la història de Josep. L’episodi permet a l’autora reflexionar sobre un tema quotidià que és transcendent per a la vida humana com el poder i el desig.

Amb llibertat de pensament, i en algunes ocasions basant-se en la pròpia experiència –una manera de pensar sentint-, Pazos analitza la relació, sovint estreta, entre poder i desig i, atenció, entre l’eros masculí i el femení, amb les seves diferències no només biològiques sinó també culturals. Interessant de llegir és el capítol quart, on l’autora imagina una conversa entre Simone de Beauvoir i Hanna Arendt. És evident que el seu punt de vista com a dones i com a filòsofes dona per a una meditació de calat sobre el poder i el desig. Pensar des de l’experiència és un grau, com la mateixa Anna Pazos a l’hora d’escriure el seu assaig assaltant la Bíblia, entrant-hi per reflexionar, repensant-la des de sí.

(article publicat al setmanari La Fura, 26 de maig de 2023)

Essenis, cristians i càtars

Hereva de la modernitat, la nostra és una època marcada pel dubte, el qüestionament, la contestació. Aquest capteniment propi dels nostres dies ha fet que la investigació sigui un bon pal de paller no per adquirir certeses absolutes, sinó per confirmar o negar les llums i ombres que durant segles han planat sobre la fe, la història, l’existència humana.

És en aquesta tessitura que atrau llegir treballs d’investigació rigorosa com el que durant dècades ha ocupat Josep Maria Gort (Reus, 1942), interessat en els càtars, salvatgement cremats a les fogueres de la Inquisició. Ho ha fet des de la seva condició d’historiador, ja que Josep Maria Gort és també conegut en la seva faceta de pintor. Aquest treball pacient ara veu la llum a Essenis, cristians i càtars (Voliana Edicions).

A partir de la troballa dels manuscrits de Qumran, que donen notícia de l’existència de la comunitat jueva dels essenis, i basant-se en les recents investigacions i les pròpies deduccions, Gort vincula la figura de Jesús amb els essenis i el mestratge i ajut que aquesta comunitat monàstica del desert li haurien pogut prestar, formulant tesis agosarades com ara que Jesús no va morir crucificat, si bé ho va ser, com mostra la Síndone, el llençol sant, el sudari que va embolcallar el seu cos que es guarda a Torí. Els apòstols van ser testimonis de Jesús vivent, segons es pot deduir de la mateixa lectura dels Evangelis; els primers cristians no tenien per símbol la creu, sinó la figura d’un peix; Maria Magdalena va ser una apòstol de primera hora, ho sabem pel seu propi Evangeli no inclòs, és clar, al cànon, i més dades que els lectors podran valorar per ells mateixos, tant des de l’ateisme o l’agnosticisme, com des de la fe, que diria que no minva pas: la figura de Jesucrist, bella, exemplar i amorosa per damunt de tot, brilla amb tota la seva llum divina i humana.

Josep M. Gort exposa un estudi comparatiu entre essenis, primers cristians i càtars. Aquests «s’acosten molt més al moviment i l’obra de Jesús que no pas els dogmes imposats pel catolicisme», escriu l’historiador. I ja tenim un tema de debat encès, ja que tan bon punt es té coneixement dels càtars sorgeix la pregunta: per què una determinada Església oficial va voler eliminar-los tan dràsticament i cruel? Fa pensar.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de maig de 2023) 

Françoise Gilot, sobrevivent

Les dones en la vida de Picasso són multitud, però són set les que van constituir una fita en la seva biografia. Una d’elles és Françoise Gilot, la mare de Claude i Paloma, que a la mort de Pablo Picasso l’any 1973, aquest any fa cinquanta anys, no van poder entrar a l’església per acomiadar el seu pare: Jacqueline Roque els ho va vetar.    

Françoise Gilot, pintora, crítica d’art i escriptora, va ser l’única dona de Picasso que el va deixar i que va sobreviure a aquest fet. El pintor, irat, la va amenaçar, tal com explica ella mateixa al seu llibre Vie avec Picasso, que l’any 1973 va editar Bruguera en castellà. Per tant, tradueixo aquest fragment exterminador: «Cap dona no deixa un home com jo. Imagines que la gent s’interessarà per tu? Mai no ho faran per tu mateixa, pel que puguis ser tu. I si creus que hi ha gent a qui pots agradar t’equivoques perquè se t’acostaran per curiositat, per conèixer la persona la vida de la qual ha estat tan a la vora de la meva. I a la teva boca hi restarà només el gust de la cendra. Per a tu la realitat ja s’ha acabat; acaba justament aquí. Si tractes de donar un pas fora de la meva realitat, que s’ha convertit en la teva perquè et vaig trobar quan eres una jove sense formar i vaig cremar tot el que hi havia al teu voltant, aleshores caminaràs directament cap al desert. Si de debò te’n vas, això és el que desitjo per a tu».

Françoise Gilot i Pablo Picasso van conviure deu anys, entre el 1943 i el 1953, quan es van separar, encara que, tal com narra en el seu testimoni, magníficament escrit, al cap de cinc anys la vida en comú de la parella ja s’havia deteriorat. Gilot es mostra una dona intel·ligent i reflexiva, fins al punt de veure des de fora la seva dramàtica i insoluble situació: «Totes les altres primeres dames havien intentat representar el mateix paper, cadascuna d’elles va iniciar el feliçment el seu camí, suposant que era l’única, per tant, em va ser impossible confiar en la meva superioritat. El destí d’aquelles dones no depenia exclusivament d’elles, depenia de Pablo Picasso». Françoise Gilot va sobreviure no només anímicament a la ruptura amb Picasso, al qual dedica el llibre, sinó també físicament: Françoise Gilot, nascuda el novembre de 1921 té 101 anys. Havia conegut Picasso quan tenia 21 anys i el pintor 61.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 d'abril de 2023. A la imatge, coberta de "Mi vida con Picasso", de Françoise Gilot)       

Josep M. Poblet a l'Havana

 

La recuperació dels escriptors que han donat testimoni de la diàspora catalana arran de la guerra civil és una tasca tan meritòria com necessària. De Barcelona a l’Havana... passant per Dernius (Adesiara), de Josep M. Poblet (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980), va ser un dels primers llibres publicats a Mèxic l’any 1942. Ara el podem llegir en l’edició i introducció de Jaume Ferrer i Puig.

La personalitat intel·lectual de Josep M. Poblet: periodista, narrador, comediògraf, biògraf, historiador del teatre i del catalanisme, li permet contar des de primera fila, i amb una formidable plasticitat narrativa, bonhomia de caràcter i immersió psicològica en l’ambient que va trobant, la vida i miracles del periple que va suposar l’èxode dels qui van exiliar-se. En aquest cas, assistim, en disset saboroses cròniques, al relat que va des de la seva partida de Barcelona fins arribar a l’Havana a primers de juliol de 1939.

Els capítols dedicats a l’Havana són d’antologia, tant per qui no hi ha estat mai i té curiositat per saber-ne la idiosincràsia, com per qui hi ha estat, encara que sigui en la distància de gairebé seixanta anys després. Hi vaig ser l’any 1998 i he reconegut no només els indrets i llocs que descriu Josep M. Poblet, sinó sobretot el tarannà dels cubans que habiten l’Havana, en aquell moment en plena efervescència cultural, ara en una decadència lamentable per causa d’una política esguerrada, si bé és precisament aquest tarannà joiós, malgrat les penalitats, el que permet als cubans sobreviure. Poso un exemple que connecta els dos moments històrics. En els dies de la meva estada a Cuba, hi havia uns personatges que te’ls trobaves a cada cantonada, fruit de la necessitat: el conseguidor, que si no tenia solucions se les inventava. Poblet esmenta uns personatges semblants, ja al 1939, que davant les dificultats li deien: «Eso se arregla, chico. Deja tu ver mañana. Yo tengo un amigo...» I la frase final del discurs sempre era: «¡No hay problema!». Tal com va advertir de seguida el temps que Poblet va ser a l’Havana: «El bo de Cuba és el caràcter dels nadius. La gent és divertida i té personalitat». Punt per punt ara es pot dir el mateix, fins i tot quan descobreixes en els cubans de les darreres generacions sota la dictadura una part fonda de la tristesa que arrosseguen.      

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2023)

Einstein i la ment dels físics

 

Ara fa cent anys de la visita d’Albert Einstein a Barcelona i altres indrets de Catalunya invitat per la Mancomunitat. S’hi va estar des del 22 de febrer fins a l’1 de març en una estada atapeïda de visites, àpats i conferències. En l’últim dia el físic va visitar l’Escola Industrial, motiu d’orgull de la comunitat científica i les institucions catalanes que amb tant d’entusiasme es posaven al dia europeu. D’aquesta visita me’n feia memòria el meu pare cada vegada que passàvem per l’Escola Industrial, ja fos que hi passéssim per davant o travessant-la: l’Escola Industrial formava part del meu paisatge més proper, ja que també hi passava per darrere cada dia per anar a l’escola. Quants llibres no he llegit asseguda en els bancs que hi ha en els carrers interiors del recinte!

No he tingut vocació científica, si bé la física m’agrada: els fenòmens físics són a la vista, comprovables, només cal observar. Einstein va revolucionar la física tal com havia estat entesa i estudiada fins llavors: la seva gran troballa va ser la teoria de la relativitat que en aquelles conferències poc es va entendre llevat dels científics. La teoria de la relativitat va posar les bases de la física quàntica.

L’alemany Albert Einstein va obtenir el Premi Nobel de Física l’any 1921. Cent anys després, l’any 2021, el va obtenir l’italià Giorgio Parisi, que ha escrit un llibre, de títol ben poètic, molt atractiu de llegir perquè hi reflecteix els vols de la ment d’un científic: Les meravelles dels sistemes complexos (Angle Editorial). Dividit en vuit capítols, m’ha semblat interessant Com neixen les idees, reflexió que tant val per a les idees aplicades a la física i a les ciències com en l’àmbit de les humanitats i la creativitat en general. Quan es refereix als «llampecs d’intuïcions» entrem en un terreny conegut, ja que un experiment encallat a vegades es desencalla en el lloc i el moment més inversemblant: una conversa, un passeig. Giorgio Parisi fa distinció entre la intuïció física i la matemàtica. Una ment ben científica, la de precisar fins i tot una facultat tan esmunyedissa com la intuïció que apareix de manera imprevista, sobtada, inesperada.

(article publicat al setmanari La Fura, 23 de març de 2023)

De moment, pèrdues

 

Escric aquest article quan fa un any de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Les imatges que ens arriben a través dels mitjans no deixen lloc a dubtes: s’hi perden vides no només en l’àmbit militar sinó també en l’àmbit civil, gran catàstrofe humanitària al costat de l’ensorrament d’edificis, monuments, escoles i hospitals, feina i estudis interromputs, així com la destrucció de les més elementals condicions de vida: el fred en aquelles latituds és espantós i els aliments un luxe. Pèrdues que generen dolor físic i espiritual.

Aquesta contesa està canviant els mapes geopolítics i econòmics d’una manera tan visible com palpable a les butxaques. Però això que en diem ‘el nostre món’ ja fa temps que està perdent els elements que li donaven fisonomia, paisatge mental i un sentit d’acord amb la cultura ambient, justament el que, a ulls vistents, està en crisi. La cultura de masses, promoguda no només des de la dreta sinó també des de l’esquerra, i que dona tants bons rèdits monetaris, ofega les individualitats rellevants que hi queden sepultades. Cap cultura, però, no ha avançat mai en l’extensió sinó que ha crescut en l’exaltació de les qualitats treballades. Però entre la massa cada vegada més adotzenada i amorfa, qui les veu.

La ciutat on vaig néixer i formar-me, Barcelona, cada dia s’allunya més de la identitat que la feia singular, admirable, visitable. La política de l’esfera dels Comuns la fet ben comuna, i que el lector entengui el mot en tots els sentits. Una pèrdua que lamentem no només els qui estimem la ciutat, sinó que, al final, també lamentaran els qui se n’aprofiten. No cal fer quilòmetres per visitar una urbs despersonalitzada i disfressada de colors llampants, sense gust ni classe. Una pèrdua no només cultural i patrimonial sinó a la llarga també econòmica.

Amb llàgrimes de cocodril es plora que L’Avenç publiqui el darrer número en paper. La nostra societat híper informada però empobrida culturalment, no sosté una revista d’aquest nivell. Una pèrdua anunciada. No es llegeix. I quan dic que no es llegeix no vull dir que no es llegeixi tot el dia a les pantalles, sinó que no es llegeix en el sentit profund que comprèn no només el gaudi per la bellesa dels mots, sinó la descodificació d’idees que fomenta l’aprenentatge i la creativitat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de març de 2023. A la imatge, fragment d'una biblioteca particular)

Amiga Carme Nadal

 

La mallorquina Carme Nadal, que va passar uns anys entre nosaltres, entre el Penedès i el Garraf, cuinera excel·lent, poeta, amant de l’art i la cultura i conversadora intel·ligent, ens va deixar el passat 11 de desembre de 2022. Ens n’assabenta l’amic periodista i psicòleg Pep Forns, que un temps va ser director de Ràdio Vilafranca, on va conèixer la Carme quan aquesta li va proposar una tertúlia des de la sala del Casino, on exercia de cafetera. En les seves paraules en homenatge publicades a El 3 de vuit, escriu: «Ens va confiar la fórmula del beuratge de l’amistat, un regal que no té preu».

«De cada bon record en faré un enfilall/ i com collar de gessamí, fet a l’Índia,/ el portaré al coll, donant-me/ flaire de vida i d’amor./ Homenatge pels vius,/ homenatge pels difunts./ Ells m’ha fet», va escriure Carme Nadal al seu llibre Macthena. Recordant Rabindranath Tagore.

Carme Nadal, d’esperit tan lliure i paraula abrandada, havia passat per un tràngol molt dur: havia estat un temps a la presó en l’època franquista. Quan en va sortir va viatjar a l’Índia, hi va estar un temps llarg, sis mesos, es va amarar de la seva idiosincràsia. Un dels fruits d’aquella experiència iniciàtica és Macthena (Pagès Editors, 2006). Escriu Carme Nadal a l’inici d’aquest llibre de poemes que dedica a Tagore, premi Nobel i el Goethe indi, segons Albert Schweitzer: «Rabindranath Tagore va fer possible que la meva visió de la vida canviés als setze anys». Amb una formació religiosa estricta, pròpia dels anys cinquanta on tot eren inferns i pecats, la Carme havia descobert en Tagore una espiritualitat lluminosa que la retornava al que ella mateixa en diu «la mística vital que tota al·lota romàntica busca».

Els poemes de Macthena escrits amb posterioritat al viatge, però tenint aquella experiència ben present en la memòria, van encapçalats per una cita de Tagore. L’escriptura de Carme Nadal s’havia iniciat l’any 2000, quan va publicar Retalls de vida (Pagès Editors). En un dels poemes escriu, afirmativa: «Tornaré a començar/ sense res a les mans». A l’esquela publicada al Diari de Mallorca es llegeix: «Una dona lluitadora per les llibertats i generosa amb els amics». Ho va ser, lliure i amiga.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de febrer de 2023. A la imatge, la Carme Nadal)

El preu d'un llibre

 

Quan jo era nena no podia comprar llibres. L’economia familiar no ho permetia: sortíem de la postguerra, hi havia cartilles de racionament. Els llibres no eren un element bàsic, si bé al pares els agradava llegir. La biblioteca de casa la vaig fer jo. Vaig iniciar-la amb el bitllet de cinc pessetes que pel meu sant m’enviava des de Manresa la tia Teresa. El guardava fins a Sant Jordi: aleshores comprava un llibre, i així durant un temps fins que l’economia de casa va començar a esponjar-se i pels sants i aniversaris podia demanar que em regalessin un llibre i algun altre que deixaven al balcó els Mags d’Orient.

Per a mi un llibre era un tresor. Quant val un tresor? El preu dels llibres el sabia, estalviava per comprar-ne. Però els llibres que triava amb cura a la llibreria Capri, que era unes portes més enllà de casa, valien la meva curiositat intel·lectual, el meu deler per la lectura, la màgia que es desvelava entre les pàgines dels llibres.

El món canvia a una velocitat supersònica, el món dels llibres també. Els llibres continuen sent un tresor per a mi. La meva biblioteca és enorme i llegida: aquesta és la pregunta que em fa la gent quan entra a casa i veu prestatges per tot arreu. Es publiquen milers de llibres a l’any a preus assequibles. Hi ha abundància de llibres, si bé no es llegeix pel que es podria llegir pel preu d’un cafè amb llet en un llibre comprat de segona mà. No tots els llibres que es publiquen són un tresor, és clar, però quan te n’arriben de bons a les mans, quina alegria.

Els llibres són a la base de la meva escriptura tant com el seu aliment. Llegeixo El poeta, el polític i altres assaigs, de Salvatore Quasimodo (Llibres de Sinera, 1968). M’adono de la fondària de les reflexions que el poeta italià fa sobre literatura, comprovo la densitat i qualitat moral que trobo a faltar en els que en podríem dir subllibres, si bé continuo tenint esperança de trobar la lucidesa i honestedat intel·lectual que fa escriure a l’autor: «El secret d’un llenguatge poètic es revela tard a la crítica, quan el model es ramifica en la imitació». Cal, però, llegir el model i els imitadors, i no es llegeix prou. Altrament ja seríem al cap del carrer per advertir tantes impostures.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de febrer de 2023)                                                                       

Els primers anys de Cardona Torrandell

 

Des del 6 d’octubre fins al 30 de novembre de 2022, a la Galeria Marc Domènech, de Barcelona, va tenir lloc una exposició tan destacable com necessària: Cardona Torrandell. Anys 50. Tal com escriu en el magnífic i ben documentat text de presentació el crític Bernat Puigdollers en el catàleg de la mostra, «és, des de la dècada dels vuitanta, la primera exposició dedicada a Cardona Torrandell a la ciutat de Barcelona».

A Vilanova i la Geltrú, la seva ciutat natal, l’obra pictòrica d’Armand Cardona Torrandell (1928-1995) de manera intermitent, si bé potser massa espaiada, ha tingut una certa visibilitat. Fora de Vilanova l’obra de Cardona Torrandell ha passat, com acostuma a passar amb els artistes morts, un llarg purgatori que ara ha obert les portes amb aquesta mostra que va permetre admirar una bona selecció dels treballs dels primers anys d’un creador que en els anys 50 va irrompre amb gran energia i passió en el panorama artístic català.

Entre els anys 1955 i 1959, un jove autodidacta, però àvid de coneixements, va començar amb vigor una carrera artística sorprenent, ja que «fins aquell moment tan sols se’n coneixia una intensa –tot i que soterrada- dedicació a l’escriptura, però, en cap cas, una inclinació artística», comenta Puigdollers, que en el seu text desgrana tot el procés que el va dur des de l’anonimat fins a l’èxit de la seva personal proposta artística que fins i tot en la seva època menys figurativa (va festejar l’informalisme, però per sort li va durar poc temps) té una gran base literària: els dibuixos, gravats i pintures de Cardona Torrandell són sempre com un retaule, un llibre en imatges, ja des de les primeres obres.

     Des de la distància, ens podríem preguntar per l’atractiu d’unes pintures i dibuixos que, tot i haver begut, com sembla ben natural, de la influència de l’obra d’artistes precedents, imanten la mirada perquè hi veiem de manera nítida l’esperit lliure de Cardona Torrandell. Ho diu ell mateix en aquesta afirmació escrita en el castellà de l’època: «Soy capaz de traicionar todos los estilos para poder ser más fiel a mi libertad expresiva». Ho va complir al peu de la lletra. L’estil de Cardona Torrandell, que va passar per diverses fases, és inconfusible i ja trepitja fort en aquesta primera època que ara hem tingut l’ocasió de contemplar.

(article publicat a El 3 de vuit, El Vallenc, Nova Conca i El 9 Nou, 13 de gener de 2023)

Despreniment

 

Observo com les fulles dels arbres van prenent els colors càlids de la tardor: groc, daurat, ocre, vermell, marró. Perden la humitat estival, però en la seva nova fesomia esdevenen objectes de joc per als infants que les pleguen de terra i les miren embadalits en les seves mans petites. Em recordo a mi mateixa mirant el terra buscant aquelles fulles de plataner tan perfectes que feien les meves delícies de nena enamorada de les formes de la natura. Quan guardava les fulles en un quadern on quedaven premsades i les prenia de model per dibuixar-les, no pensava que les fulles de la tardor m’arribarien a ser tan inspiradores d’una actitud espiritual d’alta volada: el despreniment que vaig veure en la meva mare a mesura que s’anava fent vella i es preparava per al despreniment final, quan amb la mort ho deixem tot a la falda de la vida que continuarà després de nosaltres.

La mare va regalar en vida les coses, que per a ella tenien un valor, a la filla, a la jove, a les netes, a les dones dels nets, a la besneta, a la veïna, a la perruquera, a les noies que la van ajudar en els últims temps, quan ja no podia caminar. Un dia em va dir: «Oi que no et sap greu que li doni aquest collaret a l’Andrea?». M’ho demanava perquè el collaret li havia regalat jo. Els que ella s’havia comprat ja els havia regalat tots.

La mare deia que li havia arribat a l’edat de desprendre’s de tot i de la mateixa manera que cauen les fulles dels arbres ella va desprendre’s també d’aquella roba, veritables peces de museu, que havia brodat de jove, com es va desprendre de la roba de casa que tenia a l’armari encara per estrenar. La mare va morir a últims de gener i per Nadal m’havia regalat un joc de tovalloles que guardava com si fos un tresor. Ho va ser per a mi, un tresor: cada vegada que les veig penso en ella i em revé la imatge d’aquella moneda que hi va posar entre els plecs i que vaig trobar en desplegar-les. La mare em va «retornar» una moneda de record que jo li havia comprat a París, quan vaig visitar el Sacré Coeur.

(article publicat a la revista Pluja de Roses (Gener/Febrer de 2023), òrgan del Santuari de Santa Teresina (Teresa de Lisieux), Carmelites Descalços de Lleida)

Bruixes: del feminicidi a icona social

      

L’any 2017, la doctora Montserrat Jiménez Sureda va publicar un treball d’envergadura antropològica: Les bruixes. Del feminicidi històric a la icona social (Universitat Autònoma de Barcelona). A través d’un seguit de capítols que fan de molt bon llegir, Montserrat Jiménez explora les causes que van propiciar el sorgiment de les bruixes, el principal dels quals és una gran por, tan irracional com es vulgui, envers un tipus de dona que va des de la marginalitat en la qual la situa l’existència: una vídua, per exemple, que ha de viure sola i guanyar-se la vida, o una dona amb un tipus de coneixements en el camp de la pràctica mèdica i farmacèutica que la fa una figura ambivalent a ulls de la comunitat. Aquí cal ressaltar el biaix: en les comunitats tradicionals d’aquests personatges en diuen xamans o homes-medicina, però si és una dona la cosa canvia radicalment: ell és un savi, gairebé un sacerdot; ella és una bruixa, una dona que practica males arts.

La doctora Jiménez fa un repàs històric dels motius pels quals a les dones assenyalades com a bruixes, tant l’Església com el poble ignorant i ple de prejudicis i a vegades envejós i venjatiu, els aplicava judicis arbitraris, tortura i mort en holocaust. Ho sabem per la documentació generada pel Sant Ofici i per alguns testimonis d’aquells actes execrables, autèntics feminicidis segons la nostra òptica actual.

Són interessants els capítols en què la figura de la bruixa apareix en la rondallística, els contes infantils, les representacions teatrals, les titelles. La bruixa fa por, i a la por cal vèncer-la, com la caputxeta guanya les arts tortes del llop. És just des d’aquest terreny que tan bé ha explorat la psicoanàlisi com es pot anar canviant el punt de vista envers aquest arquetip que presenta amb tota naturalitat la bruixa blanca –la fada- i la bruixa negra. Així, de fata negra podem passar a la fata blanca, regirar de dalt a baix la consideració nefasta de la dona diferent, no adotzenada i que es vol alliberada del masclisme que la va convertir en bruixa. Per aquest camí arribem a la icona social en què s’ha convertit la bruixa moderna cantada per les nostres poetes més reivindicatives d’una feminitat sense prejudicis i arrelada, i tant, a les forces poderoses dels seus talents i habilitats.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de gener de 2023. A la imatge, una enigmàtica pintura de Remedios Varo)          

El so de la pau

 

L’11 de desembre de 2022, a l’Auditori Eduard Toldrà, de Vilanova i la Geltrú, va tenir lloc una audició musical sorprenent: Recordant Eduard Toldrà, el so de la pau és un concert amb música de cobla i violoncel, una combinació de resultat excel·lent gràcies a la Cobla Maricel, dirigida per Francesc Gregori, i l’art del jove violoncel·lista Pere Puertas Masferrer. En aquesta vetllada singular vam poder escoltar obres de Pau Casals i Eduard Toldrà, així com partitures d’altres autors vinculats a la música popular, com Joaquim Serra, i d’altres més relacionats amb la música de concert com Enric Granados o Joan Lamote de Grignon.

Ara que tantes coses semblen diluir-se com la sal dins l’aigua, ara que tantes formes artístiques són un pur mimetisme sense personalitat ni fondària, tan deslligades de les referències culturals que ens donen singularitat en un món globalitzat (el nostre arqueòleg de capçalera, Eudald Carbonell, diu que això és la mort de la diversitat), voldria destacar la importància del que des del punt de vista acadèmic s’ha anomenat el nacionalisme musical, i que ens remet, i només són uns pocs exemples, a la música de Sibelius a Finlàndia, a Chopin a Polònia, a Glinka a Rússia, a  Grieg a Noruega, a Dvorak a Txèquia, a Albéniz a Espanya.

En el seu assaig Entre Orfeu i Plató, el filòsof i musicòleg Joan Cuscó i Clarasó escriu que a Catalunya és Felip Pedrell l’iniciador d’aquest corrent que (per desfer prejudicis generalment deguts a la ignorància), el narrador d’aquest concert per cobla i violoncel, David Puertas, va qualificar de «música que mira cap endins». Música que contempla i s’amara de la força de les arrels, música que s’inspira en materials de la música tradicional. Música que Pau Casals va dur arreu del món en so de pau en la seva personal croada per la pau i la llibertat. Perquè la música relliga, crea concòrdia com el ja popularíssim Cant dels ocells (peça inspirada en una cançó popular catalana) o la sardana Sant Martí de Canigó, o l’encara massa desconegut oratori El pessebre, amb lletra de Joan Alavedra, o l’Himne a les Nacions Unides. «I am a Catalan», va dir el nostre músic més internacional el dia de l’estrena a la seva seu a Nova York.

(article publicat a La Fura, 22 de desembre de 2022. A la imatge, vista d'un dibuix de Picasso)