dissabte, 3 d’abril de 2021

Ecosofia segons Panikkar

 

De la mateixa manera que les persones treballadores, ja sigui en un taller, en un despatx, en una biblioteca o fent teletreball no som «recursos humans», la Terra no és una simple subministradora de recursos sinó un ésser viu i té la seva saviesa. De fet, la saviesa de la vida, com explica Raimon Panikkar al seu llibre Ecosofia (Fragmenta Editorial), editat i introduït per Jordi Pigem, que va conèixer i col·laborar amb Panikkar, una de les veus més lúcides que la filosofia catalana ha donat al món en terrenys tan innovadors com el diàleg intercultural i interreligiós.

Regaleu-vos la lectura d’aquest llibre que ens introdueix en la reflexió no només necessària sinó urgent, sobre la manera com hem de tractar la natura, el nostre «cos extern, el nostre espai vital, la nostra llar». Cal una actitud ecològica, per suposat, però és necessari anar més enllà, ampliar el concepte. L’ecologia busca retardar els efectes nocius de l’espoli a la natura buscant formes de pal·liar-los amb solucions com ara el desenvolupament sostenible. Però per poc que hi pensem ja es veu que no podem créixer més sense arribar al col·lapse, que és cap a on anem. Amb el desenvolupament sostenible el que fem és allargar l’actual status quo, que per a res no vol perdre el seu domini sobre la realitat. En la seva valuosa tesi Panikkar planteja una transformació radical: la humanitat està lligada a la vida de la Terra i ens cal canviar l’òptica capitalista de fer rodar el món com una màquina i tractar la Terra com el que és: un ésser viu, no un sac d’objectes al nostre servei i que al pas que anem serà com ofegar la gallina dels ous d’or.

No n’hi ha prou amb l’ecologia: cal l’ecosofia no pas com una actitud poètica, romàntica o fins i tot racional, sinó com un canvi real: no podem relacionar-nos amb la Terra amb el sol concurs de la ment. Cal superar aquest marc estret. On ens porta l’ecosofia? Al «descobriment de la nostra contingència, a la consciència de la nostra situació real». Ara, amb la pandèmia, sembla que hauríem de saber-ne una mica més, de la nostra situació real al món, però...

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'abril de 2021. A la fotografia, una imatge de la flor del codonyer feta el mateix dia 1 d'abril de 2021)


divendres, 5 de març de 2021

Estimada Marina


 

A la biblioteca de casa hi ha una bona lleixa amb els llibres de la poeta Marina Tsviètaieva (Moscú, 1892 –Ielàbuga, Tartaristan, 1941). El meu amor per Tsvietàieva va començar l’any 1990 quan vaig llegir El poeta y el tiempo (Anagrama) en la traducció del rus de Selma Ancira, la mateixa que ara ha traduït el llibre que estic llegint: Mi padre y su museo (Acantilado). La seva prosa magnètica, seductora i poètica també en el terrible, sempre és autobiogràfica fins i tot quan escriu una monografia com en el cas del seu escrit sobre la pintora Natàlia Gontxarova.

Quan l’any 1993 vaig separar-me del pare dels meus fills de manera traumàtica, vaig haver de deixar la meva biblioteca. Un dolor afegit. D’amagat, però, vaig prendre uns pocs llibres, entre ells El poeta y el tiempo. La resta dels llibres que tenia de la Marina els vaig poder recuperar encarregant-los a la llibreria Pròleg: Indicios terrestres (Versal), El diablo (Anagrama), Carta a la amazona (Hiperión).

Els llibres de Marina Tsvietàieva em van acompanyar durant aquells primers mesos de parèntesi entre la meva vida anterior i la vida que s’estava construint. En la mateixa taula (la taula de treball que va pertànyer a l’artista gravador Enric-Cristòfol Ricart) on ara tinc l’ordinador, vaig escriure a mà un plec de cartes a Marina Tsvietàieva. A la carpeta on són guardades hi vaig posar Cartes a Marina. M’hi adreçava des de tantes complicitats i amb el mateix to que si l’hagués conegut i haguéssim fet amistat i ara li expliqués no només els fets concrets que trasbalsaven els meus dies sinó els sentiments i pensaments contrastats que m’assaltaven.  

     La vida de Marina Tsviètaieva va ser duríssima. La poeta i la narradora ho va anar reflectint en els seus escrits, si bé també va escriure relats com aquesta peça preciosa que és Mi padre y su museo, l’obra de la seva vida d’Ivan Vladimírovitx Tsvietàiev, creador del Museu d’Alexandre III, actualment Museu Puixkin. Marina evoca la figura del seu pare que va consagrar talent i esforços il·limitats a la fundació del museu de belles arts de Moscú. Els homes i les dones passem, l’art perdura, oi Marina?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de març de 2021. A la imatge, la coberta del llibre Mi padre y su museo, de Marina Tsvietàieva, publicat per Acantilado)

divendres, 26 de febrer de 2021

Qui era Jordi Juan Riquer?


 

L’any 2005 Eivissa pagava un deute moral amb un personatge massa oblidat: l’escriptor i intel·lectual Jordi Juan Riquer (1905-1987). Es va organitzar una exposició sobre la seva vida i obra i es va editar la monografia escrita per l’escriptor Jean Serra sobre qui havia estat funcionari de l’Oficina de Premsa i Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la II República, havia esta director del Diario de Ibiza durant un temps, així com també havia estat responsable de l’Hospital eivissenc. Agafat pres l’any 1938 trobant-se al front de l’Ebre, a conseqüència del seu activisme com a anarquista i republicà va ser processat dues vegades. Va estar tancat 14 anys en 17 penals diferents. Va sortir de la Model a mitjans de l’any 1944. Això va comportar un tall brusc en la seva carrera literària.

Jordi Juan Riquer, que va néixer i morir a Dalt Vila, era fill d’una família benestant composta per Vicente Juan Guasch i Jeorgina Riquer, tal com consta en la fe de baptisme, va estudiar Dret i Lletres. Jordi Juan va tenir actuacions destacades en els afers polítics del seu temps, va publicar articles a la premsa local i a la de Barcelona, va ser director del setmanari Proa. L’any 1936 va publicar la seva polèmica novel·la Metges...o traficants, en la qual fa una denuncia de la medicina com a negoci. Es poden trobar semblances amb certes corrupcions actuals tant en el camp de la medicina com en el de la farmacopea.

I perquè el feixisme d’aleshores no es diferencia del feixisme actual, paga la pena reproduir un fragment d’un editorial de Jordi Juan publicat al Diario de Ibiza el 29 d’agost de 1936: «Persiste con continua impertinencia la difusión de noticias fantásticas. Los llamados “bulos” estan al orden del día. Se rumian en covachas de la reacción y se expanden como la neblina –una niebla negra- sobre los campos y ciudades. La estolidez de éstas su mentira acoge, la hincha como un globo ávido de oxígeno, y en el cielo azul de la liberación se forman los “nimbus” de la insidia y el engaño. Y mientras ríe en la oquedad de su caverna el fascismo criminal, una tormenta de falsedades arma el trueno». Si no fos pel vocabulari tan passat de moda podríem pensar que està escrit avui mateix.

(article publicat al setmanari La Fura, 25 de febrer de 2021)

divendres, 5 de febrer de 2021

J.V. Foix i el ball


 

La creativitat és i no és un misteri, ja que poc se sap d’on sorgeix si bé es transparenta en l’obra quan s’hi posa un focus d’atenció com ara la presència del ball en l’obra de J.V. Foix (1893-1987). Qui ho diria quan ens ve a la memòria el capteniment del poeta de Sarrià, amb el seu aspecte de gentleman anglès i el posat més aviat contemplatiu.

I resulta doblement atractiva la mirada creativa a l’hora d’abordar una biografia vital i literària que tingui com a valor afegit un fil d’or de recorre tota una trajectòria com és el cas de l’aproximació a la biografia de J.V. Foix duta a terme per Aleix Cort, És quan plou que ballo sol (Voliana Edicions). Entre d’altres obres de narrativa i assaig, Aleix Cort és autor del Diccionari del ball (1999). És des d’aquesta sòlida referència intel·lectual que l’escriptor s’atansa a la magnètica obra foixiana i hi descobreix com el ball impregna la seva poesia.

Ja sigui en prosa o en vers, la poesia de J.V. Foix és titllada d’hermètica pel fet que es basa en la molt ben treballada mescla de fets reals no exempts de meravella amb les imatges unes més llampants i les altres més vaporoses dels somnis i que forneix de sentit el famós vers «és quan dormo que hi veig clar» o el que dóna títol a aquest llibre sobre Foix, «és quan plou que ballo sol»: una imatge que va més enllà del fet concret, si plou no tindré amb qui ballar, però el poeta el que potser vol dir és que quan a l’ànima hi ha tempesta aquesta és difícil de compartir.

A l’època de Foix el ball era un fet social de primer ordre, moltes parelles es coneixien en un ball o es formaven ballant. El ball és en ell mateix un fet còsmic, tot dansa com les partícules elementals. Rastrejar el ball i les seves metàfores en els poemes de Foix és una bona proposta per investigar una escriptura que tant té de popular i festiva com de culta i transcendent. El ball «es relaciona amb el temps històric en el qual es viu, com permet passar a l’irreal, perllongat els somnis, conversar amb la parella sense paraules, revoltar-te contra els costums, connectar amb la música per sentir que en formes part», escriu Aleix Cort. El ball, doncs, com la vida, i potser la traça és saber-la portar malgrat la pluja.

(article publicat a El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de febrer de 2021)

divendres, 22 de gener de 2021

No esperar res


 

Una de les coses que més fa patir les persones és esperar alguna cosa que no arriba: una recompensa que creiem que mereixem, la paga a algun sacrifici, la torna d’un regal, d’un favor. S’hi malgasta molta energia, en aquesta espera, i s’hi poden perdre il·lusions que acaben per petrificar-se i pesar al cor. De cert només tenim aquesta vida. Les altres vides són imaginàries, projeccions en un temps i un espai que no sabem, fins i tot per a un creient. Projectar és un exercici molt estimulant per a la intel·ligència, l’èxit és agradós, però cal poder situar-se també en la possibilitat del fracàs, altrament la decepció pot enfonsar.

La realitat només té una manera de manifestar-se i és a través dels fets, ja sigui en l’espai del concret: una obra feta, ja sigui en l’espai d’un sentiment que cou a l’ànima. Qui el podria negar, aquest mal que és present encara que no es vegi si bé ressona en un mal d’estómac o en el fetge, o es manifesta en un devessall de llàgrimes.

És difícil no esperar res del que es voldria, del que es desitja. I, no obstant això, no esperar res atorga una gran llibertat mental i tot el que arriba és com la llum del nou dia: un regal, una oportunitat, un moment per viure. No esperar res ens situa de debò en el present.

La quietud espiritual és difícil de gestionar, «omplir el temps ens manté ocupats dins dels seus cercles de vertigen», escriu el teòleg portuguès José Tolentino Mendonça al seu llibre de meditacions El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta).

«El moviment ens sembla més fàcil de viure», diu Tolentino. Esperar també és moviment, si bé subtil, un corrent subterrani. Esperar ens inclina cap endavant vers no se sap què, o de fugir vés a saber cap a on. «Aprendre a reposar és aprendre a alliberar-se de l’immediatisme de les nostres expectatives i dels nostres desitjos massa idealitzats», reflexiona Tolentino. No esperar res no significa instal·lar-nos en el no res sinó tot al contrari. No esperar res és ser en plenitud perquè, si ho mirem bé, tot és, sigui el que sigui. No esperar res demana ser sense esperar res. Nus venim al món i nus marxem. Mentrestant, som aquí disposats a la gratuïtat més enllà, és clar, de guanyar-nos la vida de forma honesta.

(article publicat al setmanari La Fura, 22 de gener de 2021)

divendres, 1 de gener de 2021

Per què no som feliços?


Al llibre El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta), del teòleg José Tolentino Mendonça, una de les veus més originals del Portugal dels nostres dies, l’autor fa una pregunta essencial de la nostra contemporaneïtat ja plantejada per Milan Kundera: «per què no som feliços?».

Ara, amb la pandèmia i amb la crisi social i econòmica que duu aparellada, amb raó ens sentim desorientats, angoixats i amb la sensació de ser a la intempèrie. Però la qüestió ve d’abans, de quan el creixement i el benestar semblava indefinit, si bé gastant tots els recursos naturals, que són els que són. Fins que l’any 2006 va explotar la bombolla, sobretot immobiliària, els vidres de la qual encara tallen.

Hem viscut als núvols de la realitat? Hem considerat que amb l’avanç de la ciència i la tecnologia i amb l’augment de l’esperança de vida ja tocàvem les vores de la immortalitat? Gairebé d’un dia per l’altre tot s’ha desfet com una ona a la platja. No és que hagi canviat res, la vida humana és fràgil, els humans som vulnerables i els recursos naturals són limitats, però somiàvem truites dibuixades en les pantalles dels nostres aparells digitals. La realitat s’ha imposat com un cop de puny. Les morts diàries han crescut per efecte d’un virus i les seqüeles de la Covid encara estan per estudiar. El confinament obligat ens ha posat de cara a la paret.

L’antropologia moderna estudiarà aquest malestar pretèrit que feia que masses de gent agafessin l’avió i anessin a l’altra punta de món per veure coses i no veure res, era fàcil comprovar-ho en la mirada astorada de qui ha de respondre un problema d’àlgebra. Poso aquest exemple perquè el problema ve de viure en la superfície de l’aigua sense experimentar la profunditat de la mar. Les ones es fan i es desfan, però la mar sempre hi és, i és immergint-nos en la mar (una imatge de l’esperit de la vida) que es troba no diria la felicitat en termes absoluts, en el món tot és relatiu, però sí la consciència que tenint el necessari per viure i prou salut no ens podem considerar desgraciats. En el nostre entorn la majoria no ho som si ho pensem bé. 

(article publicat a El 3 de vuit, 31 de desembre de 2020. A la imatge, una parada de mercat de Malta)

dimarts, 29 de desembre de 2020

Elles

Des del passat 29 de novembre de 2020, al Centre d’Interpretació del Romanticisme a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, es pot fer una interessant visita comentada a través del canal youtube (la pandèmia obliga a prendre mesures de protecció). La visita, que ha estat treballada durant el confinament, porta per títol Elles. Parlen les dones de la Masia d’en Cabanyes. Un viatge a la seva història oblidada. L’objectiu és fer visibles aquestes dones com a protagonistes de la història d’aquest indret amb carisma neoclàssic, il·lustrat. Dones que hi han viscut o que hi han tingut relació, com l’enamorada del poeta Manuel de Cabanyes, Antònia Ynglada. Mare que va ser del pintor Modest Urgell, era una dona culta, parlava en francès amb el seu pretendent poeta.

Elles sempre hi han sigut. Una altra cosa és que en sapiguem la traça, que n’hi hagi prou memòria, que les cròniques hi hagin posat el focus en unes més que en d’altres, segons el seu protagonisme més discret o més vistós, com Núria de Cabanyes, filla del pintor Alexandre de Cabanyes. Morta de tuberculosi com el poeta, tenia molta traça pel dibuix i es pot ben assegurar que es va perdre una ninotaire excel·lent com ho mostren els dibuixos que d’ella es conserven. Més discreta va ser la seva mare, Pilar Ricart, esposa del pintor Cabanyes i germana del també pintor Enric-Cristòfol Ricart. Pilar Ricart escrivia moltes cartes, segons se sap. Gran corresponsal, tenia inquietuds que la van abocar a estudiar esperanto i a estimar la pedagogia de Maria Montessori en la qual va fer educar els fills. De les dones de les generacions anteriors se’n saben traces perquè marits o germans en van deixar petja escrita, com ara la devoció amorosa que Josep Anton de Cabanyes tenia per la seva dona, Pepita d’Olzinelles, o l’estima que professava a la seva germana Dolors de Cabanyes, que va patir la desgràcia de perdre la seva filleta de manera poc clara. Casada amb un vidu, els fillastres no la veien amb bons ulls i una nova germana potser els hauria fet més prima l’herència. En coneixem la figura pel retrat de Viladomat que es pot veure al Museu Víctor Balaguer. Històries, cròniques, vides amb elles com a protagonistes en un viatge cap al seu descobriment.

(article publicat a La Fura, 27 de desembre de 2020. A la fotografia, Núria de Cabanyes dibuixada pel seu pare, el pintor Alexandre de Cabanyes)

 

divendres, 4 de desembre de 2020

Polaritats


 

Què no han dit els antics? En la seva observació de la realitat, ja van advertir-nos del principi universal de polaritat, en el qual es diu que «tot és doble, tot té dos pols, tot té el seu parell, els semblants i els antagònics són el mateix; els oposats són idèntics en la seva natura, però diferents en grau, els extrems es toquen, totes les veritats són semiveritats, totes les paradoxes poden reconciliar-se».

Hi ha temps que sembla que estiguin al bany Maria, just al contrari del temps trasbalsat que ens ha dut la Covid. Som de ple en un extrem de la polaritat i, en conseqüència, moltes polaritats es manifesten a tort i a dret. Per exemple: hi ha qui diu que la Covid és un fet biològic natural, la natura sempre va creant virus, i hi ha qui diu que el virus ha estat creat en un laboratori. Com que totes dues coses poden ser veritat, apuntem que totes dues posicions expressen una veritat a mitges. Res del que és humà no es pot separar de la natura, com la natura es veu influïda per la mà humana.

En aquesta línia, un expert en l’estudi del disseny, Joan Costa, en la seva columna a Experimenta parla de les dualitats inherents a tota realitat tot comentant l’exposició El disseny salva vides, on es mostren artefactes que han estat molt útils per pal·liar la Covid com ara respiradors, mascaretes, vestits, etc. En el mateix sentit que opera la ciència, diu Costa que es podria fer una exposició El disseny mata, ja que hi ha mateixa energia posada en inventar una cadira de rodes que una cadira elèctrica per matar de manera ràpida i eficaç.

En la seva reflexió, escriu Joan Costa: «L’assumpte ens duu directe a la causa, que no és altra que la naturalesa humana. Si hi furguem, ens trobarem amb el seu origen animal (superat lentament a partir de la 6 milions d’anys, quan va començar la humanització). En l’animal conviuen l’instint de supervivència i l’instint de destrucció, ja que per menjar necessitava matar. Era depredador i presa al mateix temps».

Què distingeix un invent d’un altre? El propòsit final, i això ho decidim els humans treballant en un sentit o en un altre.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 4 de desembre de 2020. A la imatge, una fotografia de la sèrie 'Ombres')

divendres, 6 de novembre de 2020

Els vells

 

La nostra societat amb valors tan materialistes, hedonistes i utilitaris, pateix de fòbia als vells, i alguns de manera inconscient des del moment en què un, una, s’amaga els anys, una tragèdia a mesura que van fent feix i no vol que sigui dit que es fa vell, vella, que ha entrat en l’edat de la vellesa per molt que ell estigui sa i fort com un roure, o a base de moltes hores d’entrenament ella sigui lleugera i balli com una noia jove.

Aterrem. La vellesa és una etapa de la vida com ho és l’hivern. No hi ha hagut cap any en la història de la humanitat que s’hagi escapat de l’hivern. Tampoc les persones ens escapem d’aquesta etapa de la vida, si vivim. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare.

No faig aquesta reflexió ara que la Covid ha posat tan de manifest el tracte deficient que en general –sempre hi ha excepcions- dediquem als nostres avis. Ja la vaig fer abans de complir quaranta anys, quan en un treball acadèmic vaig exposar al nu la tirania a què ens veiem subjectes les dones quan ens surt la primera arruga o els cabells blancs. «Tot d’una t’inviten a passar per la planxa d’estirar la pell», hi deia, i va fer riure als companys i al mestre. Però tothom va reconèixer que tenia raó.

Quin valor donem a la gent gran és el fil d’or que recorre Els vells, aquella nosa, de Cèlia Sànchez-Mústich, que ha tingut cura d’una àvia i d’una mare dependents. L’autora d’aquest llibre de lectura recomanable tant pel seu estil enginyós i la fondària moral de les seves reflexions, l’ha escrit durant el temps de la pandèmia a la vista del dolor que li ha provocat el que ja sabíem però que, com la malaltia i la mort, amaguem com una vergonya: els vells com una nosa més enllà de «la hipocresia de pontificar sobre la saviesa dels vells». Era un dia que se’ls tenia en compte. Quina ceguesa col·lectiva, ja que, en efecte, hi ha vells que, per les seves deduccions sobre la realitat, podrien participar en una tempesta d’idees a la Moncloa, posem per cas, que n’estan ben faltats, fins i tot per gestionar una pandèmia que, si badem, s’endurà també els joves i el seu dret al futur.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de novembre de 2020. A la imatge, un gravat de Goya)


diumenge, 1 de novembre de 2020

Alexandre de Riquer, Guillem de Torroella i l'espasa Escalibor

 


Quan el maig de l’any 1909 Alexandre de Riquer va escriure el Cant VIII titulat Escalibor, Cant que forma part dels divuit poemes que integren el Poema del bosc, publicat el 1910, no devia pensar, ni de lluny, en el que podríem considerar el seu exili voluntari a l’illa de Mallorca, on va morir el novembre de 1920, ara fa cent anys.

     Alexandre de Riquer va decidir aquest destí l’any 1917 dolgut, amb l’ànim entristit per com els noucentistes amb un discurs racionalista, endreçat i sever, intentaven esborrar les petges del mític i el simbòlic de l’existència en l’atmosfera cultural ambient, aspectes tan presents, tan cardinals en el llenguatge dels modernistes que Riquer va conrear amb tots els colors de la seva paleta de poderosa imaginació creativa.

     Cal advertir que viure i recrear el meravellós que emana de la naturalesa pròdiga no és fer volar coloms, com es podria acusar de manera simple, reductiva, als modernistes en la seva joiosa i lliure expansió temperamental que buscava l’ànima de tota cosa. La imatge del vol del colom és ben significativa: la iconografia cristiana presenta l’Esperit de Déu, l’Esperit Sant, en la forma d’un colom. Els símbols s’expressen en imatges.

     El meravellós, el mític i el simbòlic que habita amb tanta naturalitat en els boscos, rius, muntanyes, coves i palaus de la rondallística tradicional, i es vivifica, plàstic i dansaire, en els rituals que ens recorden el pas de les estacions de l’any, és un aspecte del coneixement de la realitat per la via poètica, i no sembla que ens hàgim de permetre fer fora la poesia de la nostra vida, ja que la poesia és una expressió artística que tanta felicitat ha creat en el cor humà sempre assedegat de bellesa fins i tot en el tràgic de l’existència.

     «Els mites són el transcendent en relació al present», escriu de manera sintètica el mitògraf Joseph Campbell, que ha bussejat en l’estudi de la mitologia no només com a part del saber del món antic sinó també com a una ben actual via de transformació personal, de renaixement de l’ànima. Quin mite vius, ens podríem preguntar, i en la resposta trobaríem un retrat de l’ànima com per exemple en la figura de l’heroi, un model sorgit de la tradició grega que en la seva dinàmica interna entronca amb l’esperit del cavaller medieval.

     No hauria de ser contraposat, el quotidià i el meravellós, sinó harmonitzat en l’existència humana que si bé no pot viure de la poesia, sense una mica de poesia l’ànima es neuleix. Cal recordar que en la seva dimensió transcendent la poesia és el llenguatge amb què l’ànima s’expressa. Així, tal com afirma Joseph Campbell, «correspon al poeta senyalar el valor vital que tenen els fets que ens envolten i divinitzar-los, proporcionant-nos d’aquesta manera imatges que vinculen el quotidià amb l’etern».

     En aquest context que enllaça el quotidià amb l’etern, citarem el poeta mallorquí Guillem de Torroella, nascut al voltant de l’any 1348, no se sap la data exacta de la seva naixença ni tampoc la de la seva mort. És bella la circumstància que relaciona el poeta Torroella amb Alexandre de Riquer pel fet d’estar tots dos vinculats a l’illa de Mallorca, així com d’haver reeixit en l’empresa de fer coincidir corrents mítics i històrics en una creació literària.

     L’any 1375 Guillem de Torroella va escriure La faula, una petita novel·la en vers en llengua provençal plena de catalanismes, la qual cosa situa aquest treball com un fruit primicer en l’arbre genealògic de la literatura catalana. Guillem de Torroella, que amb la seva novel·la renova i actualitza la llegenda artúrica i els aspectes del meravellós i el simbòlic que duu incorporats en el relat, hi aporta el més real i quotidià que hi ha al món: la llengua pròpia, demostrant d’aquesta manera que amb la seva llengua podia crear literatura a l’altura dels clàssics grecs i romans. Si més no, hi aspirava.

     A La faula s’hi explica un viatge de l’autor, misteriosament raptat, a llom d’una balena que, partint de Sóller, a l’illa de Mallorca, navega cap a l’Illa Encantada. En aquesta Illa el jove explorador es troba amb la fada Morgana, germana, alguns diuen que germanastra, del rei Artús del qual té cura. Després d’una llarga conversa amb el rei Artús, Guillem de Torroella torna a casa.

     En una de les possibles lectures de La faula, podem veure en el viatge de Guillem de Torroella que va de Mallorca a l’Illa Encantada i el posterior retorn a Mallorca carregat el magí amb tot el que ha vist, viscut i sentit, una metàfora de l’aventura de la vida humana i el seu destí de retorn a la llar d’origen que el poeta grec Homer va simbolitzar en l’illa d’Ítaca.

     Però la valoració tan literària com antropològica d’aquest conte de Guillem de Torroella va més enllà i es constitueix en un interessant document de l’època, ja que dona fe de l’evolució de les llegendes artúriques que circulaven per l’Europa d’aquell moment. La novel·la pren la personalitat de Torroella amb l’exposició d’un viatge al Més Enllà on conviuen els motius del mític i el meravellós, tan propis de la matèria de Bretanya, amb fets quotidians com partir del port de Santa Caterina de Sóller, i ser el mateix escriptor el protagonista d’aquest viatge que el situa entre dos mons: el món real de l’escriptura i el món de l’imaginat a través de la conversa del narrador-viatger amb el mitificat rei Artús.

     La llegenda artúrica tradicional diu que, ferit mortalment després de la cruenta batalla de Salesbières, el rei Artús de Bretanya va ser portat en una nau a Avalon per tal de ser curat de les seves ferides. Les llegendes posteriors conten que Artús encara és a Avalon, una illa del riu Bret, en el comtat de Somerset, si bé Avalon ha esdevingut un lloc doblement mitificat pel fet que els bretons esperen el retorn del seu rei sa i estalvi, esperen que aquest noble rei encapçali l’alliberament de la nació bretona. Per tant, Artús encarna la tradicional figura del rei desitjat que en el cas d’Artús s’adorna amb tots els valors de la cavalleria espiritual. D’aquí ve que l’espasa Escalibor, tal com també ho escriu Alexandre de Riquer en el seu Cant dedicat a la famosa espasa, no pugui ser brandada si no és per un cavaller de cor net com és el del rei Artús, i que en el poema de Riquer trobem encarnat en la figura del bon cavaller.

     Quan el viatger Guillem de Torruella arriba a l’Illa Encantada, que els estudiosos diuen que podria ser Sicília, ja que el seu temps primaveral encaixa amb la idea d’un lloc plàcid, edènic, troba el rei Artús reposant en un llit sumptuós, propi de la seva majestat. El rei sosté entre les seves mans la meravellosa espasa Escalibor i la mira fixament mentre sospira i plora. Amb maneres corteses, Guillem li pregunta si realment ell és aquell rei Artús del qual tothom parla i que els bretons esperen que retorni per tal de reconquerir les terres que els han estat arrabassades. El rei li diu que sí, que ell és Artús, i que quan torni a casa després del seu viatge expliqui el que ha vist i sentit: per una banda, que la seva salut ha estat recuperada perquè un cop l’any rep la visita del Sant Greal que el nodreix amb «mannà del cel», i, per l’altra banda, que el seu estat d’ànim es troba trist, abatut, a causa de la decadència galopant dels valors cavallerescos.

     En l’escriptura de La faula, tal com diu Isabel de Riquer, que ha estudiat a fons aquest text escrit al segle IV, Guillem de Torruella demostra amplis coneixements de la tradició més ortodoxa i antiga de la llegenda artúrica, així com de la matèria de Bretanya que hi està lligada. Partint, doncs, de la tradició, Guillem de Torruella adapta la llegenda artúrica a l’imaginari de cultura catalana en el qual els boscos també són habitats per fades i follets, i dones d’aigua que fan encanteris, així com als nobles no els manca l’esperit cortès provençal i la devoció per la Copa Santa.

     En la composició dels Cants que integren el Poema del bosc, Alexandre de Riquer mostra igualment un gavadal de coneixements tant de l’imaginari i de la rondallística popular catalana que tant enriqueix i il·lumina les composicions que integren el Poema del bosc, com de la llegenda artúrica i cavalleresca que inspira el Cant VIII titulat Escalibor. Així, doncs, en les creacions literàries de Torroella i Riquer inspirades en la llegenda del rei Artús cal llegir-hi el que en la cavalleria espiritual significa la espasa. S’hi refereix de manera ben específica Alexandre de Riquer quan escriu en un dels versos d’Escalibor: «Cavaller, qui que sies, si no tens fe perfecta,/ una creència santa, un ideal fervent,/ no avancis d’un pas, retira’t amb respecte».

     La espasa Escalibor pertany a un rei que morint no mor, és a dir, que la mort li és una major naixença, com va escriure un altre poeta modernista, Joan Maragall. L’espasa artúrica es constitueix en un símbol de l’etern que ens habita, i, per tant, aquesta espasa, com la paraula, no pot ser usada en va, ni eina que negligeixi la defensa dels valors humans, ni metall impur que barri el pas a la vida de l’esperit.

     Tal com es desprèn d’aquests dos versos del Cant VIII del Poema del bosc de Riquer: «Sentí el bon cavaller la fe dins de son pit/ respecte sant per Déu, per la llei verdadera», l’espasa Escalibor cantada, exaltada per Riquer en el seu poema és, doncs, una figura simbòlica de la recta i noble consciència humana que, dirimint el bé del mal, fa brillar l’Esperit de Déu i la seva llei eterna. És per aquest motiu d’eternitat, o del que roman en l’imaginari col·lectiu que la humanitat compartim, que l’espasa de la llegenda artúrica podia ser vivificada per Guillem de Torroella en la seva faula, com gairebé set segles després va ser vivificada per Alexandre de Riquer en el seu poema Escalibor.  

 

Llegit a la Biblioteca de Catalunya, 28/10/2020 amb motiu de la Taula rodona: El simbolisme artúric en el Poema del bosc, d'Alexandre de Riquer. A la imatge, una il·lustració d'Aubrey Beardsley, de Le Morte DArtur, de sir Thomas Malory.   

 

 

        

 


dimarts, 20 d’octubre de 2020

Edatisme


 

Encara no havia posat nom al tracte deficient a la gent gran que ha anat creixent no pas sense que ens n’adonéssim els qui per imperatiu de la vida complim anys i reflexionem sobre el fet d’entrar a la vellesa tant si tenim bona salut com si no. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare. Encara no havia posat nom al menyspreu per l’experiència i coneixements que un bon vell o una bona vella han acumulat en la seva vida, «tu calla, no saps res del món modern». Com si fóssim rucs i la curiositat, i també la necessitat, no ens hagués fet espavilar en el maneig de les noves tecnologies que en mans d’una persona amb criteri i qualitat humana és molt més efectiva que ens mans d’un boy bufat o una girl vanitosa.

Aquesta desconsideració que només fa atenció a la gent d’edat en funció dels guanys mercantils que encara proporcionen a la societat uns jubilats amb la seva pensió, aquesta desconsideració pels vells i velles que fan tant de gasto en medicines, hospitals i residències, amb la pandèmia de la Covid s’ha posat tant a la vista que esgarrifa.

Els experts han donat nom a aquesta fòbia pels vells: edatisme. I no cal dir que qui més pateix aquesta valoració negativa som les dones, que tant bon punt complim quaranta anys ja comencem a ser víctimes de campanyes publicitàries per fer-nos retocs, una altra forma de manipulació de la societat de consum. I ve de lluny, la mirada esbiaixada d’una societat materialista que tan majoritàriament valora la gent jove perquè li és útil com una eina en una fàbrica, és a dir, com a instrument.

¿Qui ha dit que una persona amb la cara com un mapa d’arrugues i amb la mobilitat reduïda no és algú capaç de discernir amb intel·ligència sobre la realitat ambient, de tenir un criteri esmolat digne de ser escoltat en una ministerial sessió de pluja d’idees? En un moment de la seva vida, Maria Aurèlia Capmany va dir que mai no seria prou vella com per no tornar a començar. Tant si hi ha consciència com si no, el marc moral, millor dit, immoral de l’edatisme, passarà per sobre de tothom, només se salvaran els qui es puguin permetre cures. Els drets dels vells han de ser universals i no hauríem de permetre ser tractats com a objectes en aquest cas, inservibles.

(article publicat a La Fura, 15 d'octubre de 2020. A la imatge, la meva mare amb la seva sogra, l'àvia Teresa)

diumenge, 4 d’octubre de 2020

El llegat de Thoreau


El llegat intel·lectual i moral d’Henry David Thoreau (1817-1862) és de dimensions colossals, està disseminat pel món de les idees com partícules elementals a l’aire. A Thoreau no només se’l considera un dels pares fundadors de la literatura nord-americana sinó que també se’l considera un abanderat de l’ètica ambiental en tant que profeta de l’ecologia, així com pioner de la desobediència civil. Són valors cívics que en aquest moment estan en auge perquè, tal com ell preveia, la creixent i indiscriminada industrialització se’n duria per davant uns recursos naturals que tenen un límit, i tan il·limitada com és l’avarícia humana i l’instint depredador del capitalisme salvatge que ell va denunciar.

«Thoreau va influir decisivament en Tolstoi, en Gandhi (que no hauria existit sense ell), en Romain Rolland, i sobretot en el moviment dels drets civils de Martin Luther King», ha dit Paul Auster.

Per rememorar el llegat de Thoreau s’acaba de publicar Thoreau. Biografia essencial (Angle Editorial), d’Antonio Casado da Rocha en la traducció al català d’Alba Galí i Jaume Salvanyà. No hi ha anècdota insignificant. Casado va decidir fer aquest retrat essencial de Thoreuau quan va assistir a un acte d’homenatge a Thoreau i hi va llegir aquest text: «Això ho anomenem terra de la llibertat? Quin sentit té alliberar-nos del rei Jordi per continuar sent esclaus del rei Prejudici? Quin sentit té néixer lliures si no podem viure com a persones lliures? Quin valor té la llibertat política si no possibilita la llibertat moral? Fanfarronegem de la llibertat per ser esclaus o de la llibertat per ser lliures? Som una nació de polítics preocupats per la defensa de la llibertat. Però potser només els fills dels nostres fills podran ser realment lliures». Es va fer un silenci espès i Casado va percebre malestar entre els assistents, com si la lectura hagués espatllat la celebració. Llavors va pensar que caldria reinterpretar la seva vida un cop més. Havia posat el dit a la ferida per on sagna la llibertat que és tan lluny encara, allà i arreu, i aquí en sentim l’absència amb especial dolor amb la memòria de l’u d’octubre.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 d'octubre de 2020)

divendres, 4 de setembre de 2020

Pintura, poesia i sentit


El pintor Marc Chagall va escriure a La meva vida: «El meu pare tenia els ulls blaus, però les seves mans estaven plenes de durícies. Treballava, orava, callava. Com ell jo també callava. Què seria de mi? Hauria de romandre tota la vida assegut davant d’una paret o hauria, jo també, de carregar grans bocois? Observava les meves mans. Tenia les mans massa delicades... Hauria de trobar una professió especial, que no m’obligués a separar-me del cel i les estrelles i que em permetés trobar un sentit a la meva vida. Sí, exactament això buscava. A la meva pàtria, però, mai ningú havia pronunciat les paraules ‘art, artista’. Què és això d’artista?». Una incògnita.

La mateixa incògnita em va dur de jove a mirar-me les mans. Les mans que, un cop posats dempeus els neandertals, ens fan humans. Em mirava les mans en aquelles hores en què la febre no deixa fer res. Veia en les meves mans una possibilitat, més ben dit, dues possibilitats: dibuixar i escriure. Deien que tenia traça. Com Chagall, artista que admiro pel do de situar les seves històries pintades a mig aire, hauria pogut escriure: «Em dic Marc, tinc un esperit sensible i cap diner, però es diu que tinc talent». De la mesura del talent que tenia Marc Chagall en donen fe les seves obres esplèndides. Jo només em puc afirmar en l’esperit sensible i cap diner en aquells dies en què es desvetllaven les meves capacitats en el camp del dibuix i l’escriptura. Somiadora, tampoc jo no em volia allunyar del cel i les estrelles i de buscar un sentit a la meva vida: una forma d’amor a la vida que només jo podia construir.

«Quan observava el meu pare sota el llum, somiava amb cels i cossos celestes molt més enllà del nostre carrer. Tota la poesia de la vida es condensava en la tristesa i el silenci del meu pare». Chagall explorava el món de l’art a través de l’expressió d’aquells sentiments que ell percebia com pura poesia. Jo explorava en la tristesa i silenci de la meva mare un patir ocult que no sabia. Però el rostre del seu amor pacient em va mostrar com l’amor pot donar amor a la vida i destil·lar-lo en l’obra artística.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de setembre de 2020. A la foto, un racó de la meva taula de treball, imatge feta el juliol de 2020)

dissabte, 8 d’agost de 2020

Cura i llibertat


     
Com un càncer, o com una malaltia crònica com ara una insuficiència renal, la diabetes o la fibromiàlgia, la Covid no porta res de bo. Llevat que ens proposem aprendre alguna cosa tot pensant que els que patim alguna malaltia crònica ens tinguem per persones abans que malalts i tot respectant el mal que qualsevol dia pot guanyar al més pintat. La vida es molt fràgil.
     
Hi ha un debat encès al voltant del que es pot fer per prevenir la Covid que, no ho hem d’oblidar, ha matat de valent. Per no espantar les criatures no s’han ensenyat gaire les imatges de patiment dels qui s’han ofegat vius amb la Covid. Si s’hagués mostrat la realitat tal com és potser hi hauria una mica més de respecte pels efectes de la malaltia i més responsabilitat social, tant si la pandèmia és inventada amb males arts en un laboratori com si ha sorgit de la natura que sempre cria virus. La gent ha emmalaltit i ha mort, això és el que compta més enllà de les especulacions. Possiblement coneixem algú, a casa ha mort gent propera: família, amics. No és cap broma, és una tragèdia. Afamats de vida, i és el més natural perquè la vida busca la vida, potser hem oblidat massa aviat els nostres morts. Els vells que han mort a milers eren els pares, avis d’algú. A qui feien nosa? Al sistema capitalista fa nosa molta gent. Per això no s’ha de donar satisfacció a un sistema que només mira per ell. La cura com a revolta.
     
Dies enrere havia de presentar el meu darrer llibre a Barcelona. Vaig decidir posposar la presentació per a millors temps que tard o d’hora vindran. En el moment que ara som, el doctor Clotet adverteix que llocs tancats poden presentar riscos i més en indrets de població densa. Partidària que se celebrin tants actes culturals com sigui possible -la pandèmia ha picat fort en l’àmbit de la cultura-, vaig considerar l’ajornament perquè els llibres es poden llegir a casa, a la terrassa, a la platja, a la muntanya, al bosc. Cuidar-nos en la salut és també cuidar-nos en el respecte per la tria, per la llibertat d’acció en cada moment. En una societat que es vol oberta és el que desitgem. Ja en patim prou, de restriccions.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'agost de 2020)

divendres, 7 d’agost de 2020

El nom fa la cosa?

      
En la meva etapa juvenil de noia guia (girl scout) en la qual vaig formar-me com a persona i vaig adquirir els fonaments de la meva consciència cívica i política antifranquista, així com defensora de la llengua i cultura catalana, en les excursions duia xiruques, nom d’un calçat apte per a fer caminades per la muntanya. Del mot xiruca, o més aviat de la gent que en fèiem ús i que ha estat una generació determinant en la història social i política del nostre país, ha derivat en el mot xiruqueros amb un cert menyspreu. Als xiruqueros se’ls considera la base fonamental d’un esperit catalanista que en la majoria dels casos ha derivat en l’independentisme actual. Es tracta, doncs, de denigrar aquesta opció política i es fa des de tots els fronts, també en el lingüístic. Sapiguem, doncs, l’origen del mot extret de Paraules amb nom propi (Albertí editor), de Ròmul Brotons, una interessant compilació de noms com xiruca, catalanització de Chiruca, una marca de botes apreciada per pagesos, treballadors i excursionistes que va ser creada l’any 1950 per Joan i Lluís Fontfreda, de Tortellà. Una marca de calçat ben catalana que va prendre el nom de la Mercè, la mare dels dos nois a qui agradava molt una opereta en la qual sortia una tal Chiruca, diminutiu de Mercè en gallec.

Provocada per l’antropòleg Manuel Delgado, dies enrere hi va haver una polèmica via xarxes socials en la qual es bescantaven els xiruqueros, assenyalant com a nefastos el seu bonisme i pacifisme polític. Potser sí que majoritàriament som gent de pau, influïts per mites com Gandhi, Luther King, Mandela. Cal puntualitzar, però, que la consciència antifranquista i un cert esperit catalanista i pacifista era transversal. Entre els dirigents que fins fa poc han format part del govern d’ajuntaments i altres institucions catalanes hi ha hagut gent de la desapareguda Convergència, gent del PSC i gent del desaparegut PSUC. Molts van ser formats en l’escoltisme de Baden Powell. Caldrà estudiar el que aquella generació, que és també la contestatària del maig de 1968, l’ecologista, feminista i solidària amb la negritud, les minories maltractades i defensora de gais i lesbianes, ha donat de si. Perquè som també tot això.

(article publicat a La Fura, 6 d'agost de 2020. A la imatge un anunci antic de les botes Chiruca)

dilluns, 6 de juliol de 2020

Alexandre de Riquer, homenot desconegut


     
Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort a Palma, Mallorca, d’Alexandre de Riquer, nascut a Calaf l’any 1856. Assignada al Departament de Cultura, el Govern de la Generalitat impulsa la commemoració de la mort d’aquest artista representant del Modernisme simbolista a Catalunya. Ho va ser tant en el camp de la plàstica, més conegut, com en el camp de la literatura, menys conegut, de manera que la commemoració es proposa redescobrir i exaltar qui pels experts ja és considerat un artista de l’art total.
     
Però, i l’homenot? Van escriure referències personals d’Alexandre de Riquer alguns dels artistes i intel·lectuals que van freqüentar les tertúlies artístiques, musicals i culturals que Riquer convocava a seva casa-taller del carrer de la Freneria, a tocar de la catedral de Barcelona: Joan Maragall, Joaquim Renart, uns joveníssims Eugeni d’Ors i Aurora Bertrana. El retrat que en fan coincideix amb el que l’any 1976 li va fer el fill Josep Maria de Riquer en un homenatge que li va dedicar la vila de Calaf. Els testimonis són valuosos perquè donen fe de la persona propera i càlida que va ser Riquer amb els seus amics i condeixebles, fruit d’un caràcter obert, elegant, de mirada serena i de calat profund. Però Riquer era, a més, bondadós, un valor humà que si bé li havia de donar la pau de l’obrar dreturer, generós, respectuós i sense hipocresies, això li va comportar els desencisos que el van entristir en els últims temps: «En va rebre moltes, de bufetades, l’Alexandre de Riquer», va dir el seu fill en la conferència que va pronunciar a Calaf, tot reconeixent en el pare aquella rara qualitat que és la ingenuïtat del noi que mai no va deixar de ser en el seu interior. Riquer, que havia adquirit l’altíssim nivell artístic i cultural que es reflecteix en la seva obra, va conservar sempre la llum auroral de la seva ànima sense malícia. No ignorava el mal, era intel·ligentíssim, però va fugir sempre de fer-ne, no va trair mai la seva naturalesa íntima tot i que això li acabés comportant un cert exili en la seva decisió d’anar a viure a Mallorca, on al cap de tres anys va morir de sobte quan es disposava a anar a pintar al bosc.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de juliol de 2020. A la imatge, pintura Nimfa del bosc, d'Alexandre de Riquer. Agraeixo la gentilesa de Joan Graells i Prat per a la publicació)

divendres, 3 de juliol de 2020

Riquer i el paisatge de la infantesa


     
Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort de l’artista modernista Alexandre de Riquer i Ynglada. Fill del propietari rural i militant carlí, Martí de Riquer i de Comelles, marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos i d’Elisea Ynglada i Moragas, Riquer va néixer l’any 1856 a Calaf, ara a la comarca de l’Anoia, però que en aquell temps es considerava l’Alta Segarra. Aquest paisatge amb boires i llums daurades, aquest indret als voltants de la casa pairal de Can Bassols, a nou quilòmetres de Calaf i al terme de Castellfollit de Riubregós, on va viure la seva infantesa, va quedar gravat en la seva memòria visual i emotiva, tal com es desprèn de Quan jo era noi, un conjunt de narracions que són un cant a la natura i als aires de llibertat que el noi Riquer va respirar i que van conformar la seva sensibilitat i caràcter.
     
En les narracions d’aquella època paradisíaca, i escrites en primera persona, Alexandre de Riquer fa memòria dels masovers, del seu germà Paco amb qui jugava (els altres germans eren més petits), i també de la seva mare, filla d’una família benestant amb casa a Vilanova i la Geltrú, Can Dimes, on Elisea va néixer, i que encara és al carrer de Sant Gervasi. Als baixos de la casa s’hi va allotjar la llibreria La Mulassa en la seva primera etapa.
     
Ignorem si el jove Riquer va fer cap estada a la casa de la família materna, si els ulls que s’il·luminaven amb els grocs del blat i els verds i ocres de les vinyes (estem parlant d’abans de la fil·loxera), es van acolorir també amb l’aire blau i les aiguamarines de la platja de Vilanova. Si hagués pogut amarar-se’n segur que n’hauria escrit alguna impressió fixada no només a la retina sinó al plànol de l’ànima en un recorregut dels seus sentiments més íntims, com fa al text que clou Quan jo era noi, el llibre de memòries que va publicar quan tenia 41 anys: «Han passat anys, molts anys, i, amb tot, el record d’aquella venturosa edat ha envellit menys que jo». I és que el temps de la infantesa es viu, però no passa. Si tenim sort, els dies de la infantesa són un rebost de bons records per a la maduresa i la vellesa, i, en el cas de Riquer, «de l’amor intens que sento per aquella masia perduda en un racó de la Segarra».

(article publicat al setmanari La Fura, 2 de juliol de 2020. A la imatge, dibuix de la casa pairal Can Bassols, d'Alexandre de Riquer)

dissabte, 6 de juny de 2020

Fer-ne foc, del drama


Quan devia tenir uns trenta-cinc anys, o sigui, més o menys la meitat dels que tinc ara i estava immersa en la meva vida de dissenyadora d’ex-libris, un especialista en arts gràfiques, un professor universitari de bona reputació, em va dir que a la meva obra no hi havia «drama». La sorpresa em va deixar tan muda que ni li vaig demanar aclariment. Un retret, un elogi? Jo dibuixo i prou, com afirmava el pintor Joaquim Mir quan se li preguntava per l’obra. Pel fet de ser un acte creatiu que surt d’aquell magma que no sabem, l’obra artística no ha de tenir justificació. Jo no havia reflexionat sobre la meva feina, ho vaig fer a partir d’aquell dia, i està bé fer-ho quan s’aprèn a veure’s des de fora, quan l’espectador observa l’autor. Si ja era molt exigent, en endavant encara ho seria més: no hi ha crític que sigui més rigorós que jo mateixa, l’exigència en el treball, ja sigui plàstic o literari, ha crescut en mi com un arbre.
     
Vaig mirar com en una exposició els ex-libris dibuixats fins aleshores. I no, no reflecteixen cap esqueixament. Sintètics, i en aquell temps dibuixats a tinta xinesa, els blancs i els negres s’harmonitzen, es complementen i transmeten una forma artística de serenitat. No, no hi ha drama en aquestes obretes que reflecteixen la meva psique més profunda que és justament del lloc on surten. Els meus drames existencials, que en part ha estat escrits en obres literàries, no emergeixen a l’hora de pensar en imatges els ex-libris. Quin misteri, la creació, i voler-la explicar, un repte.
     
Que una obra no reflecteixi cap drama intern és tan legítima, o tan vertadera, com l’obra que el reflecteix. Depèn del procés intern, depèn de si hi ha hagut una alquímia prèvia, si bé tant hi fa si hi ha sigut o no. Però si en el món físic per escatar d’impureses una substància cal posar-la al foc i fer-ne un destil·lat, doncs la mateixa operació es pot fer a nivell espiritual. Però aquell dia jo encara no havia fet conscient i per tant, no sabia, el que de forma particular realitzava en el meu interior i no vaig poder dir ni A ni B al professor que mai no he sabut si em feia un elogi o una crítica.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la imatge, un dels ex-libris dissenyats a nom de l'ILC (Institució de les Lletres Catalanes). Realitzat l'any 2017 és inèdit i mai no mostrat) 

Siguem singulars


     
Quan estudiava disseny gràfic em fascinava la possibilitat de crear un logo, una imatge que parlés per ella mateixa sense la intermediació de la paraula, i tant com m’agraden les paraules! Un repte. Durant alguns anys vaig treballar en un estudi publicitari i gairebé sempre m’encarregaven a mi aquesta feina. Hi reeixia. Encara ara em topo amb algun treball meu, em fa gràcia que romangui viu, ja sigui com a marca d’una empresa de transports, d’una llibreria o d’una ONG. Vaig deixar el món de la publicitat perquè no tot era crear imatges sintètiques, conceptuals. La meva idea de la seducció per la bellesa de la imatge no tenia res a veure amb la societat de consum que en els anys setanta començava a imposar-se.
     
Vendre il·lusions, vendre fum, no forma part del meu tarannà, més aviat he escrit a contracorrent del políticament correcte que adotzena. Per això he temut la globalització en observar com es despersonalitzaven els llocs de la seva singularitat que en les ciutats europees ja només es troba al centre. Les perifèries s’assemblen, els centres comercials s’assemblen, i pots trobar les mateixes marques de roba urbi et orbi, o les mateixes cafeteries, ja sigui a Londres, a París, a Berlín o a Barcelona. M’agraden les botigues amb la seva personalitat històrica, cultural, i les cases amb el caient propi del lloc. La singularitat és identitat, és diferència i per això mateix, art del plural.  
     
El capitalisme de pitjor cara ha fomentat la massificació del gust i s’han utilitzat els coneixements de la psicologia per manipular i vendre il·lusions que un cop es materialitzen no sempre satisfan perquè el que en realitat es vol comprar és l’esperança en una cosa millor: «Compren esperança –esperança sobre el que les vostres mercaderies poden fer per ells. Vengueu aquesta esperança i no us haureu de preocupar per vendre’ls béns», ja es va dir l’any 1923 en una convenció d’anunciants nord americans.
     
Els somnis contenen visions que són llavor d’invents, obres d’art, descobriments científics, canvis socials. El temps del confinament ens ha fet pensar i ha disparat la imaginació. Els nostres somnis de regeneració d’allò que anava tort poden esdevenir formidables maons per construir el món post-pandèmia.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de maig de 2020. A la imatge, una rosa al jardí de casa)

dijous, 23 d’abril de 2020

Sant Jordi 2020

Poques coses es poden dir més que la Diada de Sant Jordi d'aquest any 2020 és estranya, insòlita, diferent. El coronavirus, la Covid 19, ho ha capgirat tot. I, no obstant, celebrem Sant Jordi!