Rondalles xipriotes

«L’irresistible encant de les rondalles ha corprès l’hel·lenista Toni Góngora», ha escrit M. Magdalena Gelabert en el text que introdueix Aplec de rondalles xipriotes (Quid Pro Quo), i més si tenim en compte que Toni Góngora fa anys que es dedica a l’estudi de les rondalles mallorquines. Enamorada de contes, llegendes i rondalles de tots els temps, he llegit les vint rondalles gregues de Xipre i, tal com adverteix Toni Góngora al seu pròleg, he trobat els mateixos ingredients del meravellós que ha inspirat les rondalles des d’antic, així com la semblança, amb les seves diferències, amb alguns contes coneguts, aquí amb els títols: la Rondalla de na Ventafocs i la Rondalla del Senyor amb les tres filles.

L’ànima fa demanda de meravella encara que no ho sàpiga, i potser encara més en els darrers temps en què els sabers s’han tornat tan especialitzats, tan mecànics, tan fragmentaris. L’ànima té set d’unió, de reconstrucció del mirall trencat. Toni Góngora, que ha traduït les rondalles xipriotes del grec, esmenta unes paraules del folklorista Mikhaïl Meraklís en què afirma: «Les cançons [populars] separen els pobles, i les rondalles són allò que els uneix». Les rondalles tenen caràcter universal, si bé presenten alguns trets distintius segons el lloc on s’aclimaten. També en aquest Aplec de rondalles xipriotes en què trobem reminiscències d’històries, episodis i personatges que remeten a la Grècia antiga i a la seva mitologia: Èdip, Heròdot, Hèracles o les Moires de les quals en sabem un niu a través de rondalles i contes de fades que justament les presenten com a fades, ja que són figures del fat, del destí.

Els contes amb elements mirífics mantenen en la nostra imaginació creativa les portes obertes a l’infinit. Per a l’home i la dona que no refusen la seva dimensió espiritual tot en la natura no és res més que una màscara darrere la qual s’hi amaga l’Ésser, o Déu per als creients. No s’ha escrit encara una rondalla moderna en la qual es parli de com Gaudí veia Déu en un arbre, en el bosc... Nosaltres podem endevinar aquesta visió del meravellós a través de la seva obra d’arquitectura orgànica. La fascinació per les rondalles és una resposta a nivell profund dels oïdors i dels lectors del missatge que, disfressat de símbols, és de naturalesa espiritual.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 8 de maig de 2026. A la imatge una vista del temple d'Apol·lo a Xipre)     

Zenòbia Camprubí

L’escriptora, traductora i professora universitària Zenòbia Camprubí, filla d’una rica família catalano-puertorriquenya vinculada als Estats Units per part de l’avi Aymar, des de l’any 1916 va ser la dona de Juan Ramón Jiménez. Es van conèixer en un acte cultural a la Residència d’Estudiantes l’any 1913. Secretària, col·laboradora i curadora de l’obra del futur Premi Nobel, així l’hauria conegut la història en el seu vessant misogin si no fos que va destacar, i molt, per la traducció d’una obra monumental: Zenòbia Camprubí i Aymar, nascuda a Malgrat de Mar l’any 1887 i morta a San Juan de Puerto Rico l’any 1956, dominava la llengua anglesa (es va educar a la Universitat de Columbia) va traduir a la llengua espanyola l’obra de Rabindranath Tagore. Tot i que no només, ja que també va traduir William Shakespeare, Edgar Allan Poe i altres clàssics anglesos. Zenòbia Camprubí sempre va treballar. Cal tenir present que era un membre destacat, en va ser secretària, del Lyceum Club Femení, que reivindicava la presència de la dona en tots els àmbits de la societat. Zenòbia Camprubí està considerada una de les pioneres del feminisme a la Península, si bé de la lectura dels seus diaris en més d’un moment es dedueix que no va tenir el temps que hauria volgut per a dedicar-se a la pròpia obra: el gran poeta Juan Ramon Jiménez era un home inestable, emocionalment dependent i molt exigent. Davant la incapacitat del marit, l’esposa va assumir el sosteniment de l’economia familiar.

     Diu la crítica especialitzada que només algú amb ànima de poeta podia traduir Tagore amb l’excel·lència amb què ho va fer Zenòbia Camprubí. Va començar per traduir La luna nueva. Ho va fer de manera impersonal, signant només amb les inicials. Sembla que només volia que els altres participessin del seu entusiasme per l’esperit líric –i místic, perquè no dir-ho- de Tagore. L’èxit de la traducció va ser fenomenal, més gran del que esperava. En aquest moment Zenòbia Camprubí va decidir traduir a poc a poc, sense precipitació, totes les obres de Rabindranath Tagore. «Traduir només és obra vulgar; traduir amb tanta devoció que l’obra traduïda, lluny de disminuir, rebi una emoció nova és crear bellesa», va escriure Margarita Nelken, que li va fer una entrevista.

(article publicat al setmanari La Fura, 2 d'abril de 2026)

Sant Jordi segons Grazia Deledda

Grazia Deledda (Nuoro, Sardenya, 1871 – Roma, 1936) és l’única dona italiana que ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Se li va concedir l’any 1926, ara fa cent anys. En el discurs de concessió, l’acadèmic Henrik Schück va destacar l’habilitat de l’autora per fondre el paisatge i la història narrada: «És una natura animada de manera meravellosa, que harmonitza perfectament amb la psicologia dels personatges».   

L’obra de Deledda està marcada pels seus orígens a Sardenya, per una terra de bellesa salvatge i lírica fins fa poc: el turisme dilueix la personalitat de les illes, si bé quan el juliol del 1999 la vam recórrer després d’una estada a l’Alguer, en els pobles de l’interior encara es guardaven tradicions com ara els vestits que vam veure portar a algunes dones grans amb aquell capteniment propi d’una cultura ancestral.

En les pàgines de Cendra (Edicions de 1984), un text meravellós amb el qual Mercè Ubach va merèixer el Premi de traducció Vidal Alcover, hi són descrites dones de Nuoro encara vestides amb el vestit tradicional, algunes d’elles fins i tot se’l posen en cuines amagades de Roma, com la serventa Varvara, que té una memòria viva i acolorida tant dels records de la seva joventut com per explicar fil per randa llegendes a Anania, el protagonista: «Una vegada –prosseguia la tia Varvara-, vaig anar a collir espigues pel voltant d’un nurag; me’n recordo com si fos avui. Tenia febre, i cap al vespre em vaig haver d’estirar entre els rostolls, esperant que passés algun carro que em portés al poble. I fixa’t què veig. El cel, darrere el nurag, era tot del color del foc: semblava una tela encesa de color escarlata; de sobte va aparèixer un gegant al patiu, i va començar a treure fum per la boca. En poca estona tot el cel es va enfosquir. Quina por, Nostra Senyora del Bon Consell! Però tot d’una vaig veure sant Jordi amb la lluna plena al cap, i una navalla, brillant com l’aigua, a la mà. Txac, txac –va concloure la vella, agitant un ganivet de cuina-. Sant Jordi va tallar el cap al gegant, i el cel va recobrar la serenor». Era la febre, li diu Anania. «Molt bé, deu haver sigut la febre, però jo vaig veure el gegant i santu Jorj: sí, els vaig veure amb aquests ulls». I nosaltres, lectors, el veiem a través del bell relat de Grazia Deledda.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 d'abril de 2026)                

Pietat retrospectiva

 

     Sant Boi de Llobregat: una ciutat que va créixer molt a partir dels anys cinquanta, en la part antiga hi conserva alguns edificis rellevants. A Sant Boi hi ha un conjunt d’edificis psiquiàtrics que estan inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

     La salut mental i la seva atenció mèdica ha passat per diverses fases en la història de la medicina, però no és d’això del que vull parlar en aquesta reflexió sinó d’un fet que provoca horror: en aquest sanatori, durant la guerra civil, hi van morir més de 3.000 persones. L’historiador Marcos Robles parla de 3.160 interns. En base a les llicències d’enterrament i les actes d’incineració trobades al cementiri local per l’arxiver municipal Carles Serret se’n comptabilitzen 3.240. Les xifres són esgarrifoses i amb alarma i pena a la vegada s’ha comprovat que les morts van augmentar en els últims mesos del conflicte per causa de la desnutrició i les malalties que hi van associades. Malalts d’aquest psiquiàtric van morir de fam.

     Sílvia Piqué, besnéta de Catalina, «la mare de la iaia Nati», va estar ingressada al psiquiàtric de Sant Boi des del 1926 fins al 3 d’octubre de 1938, quan va morir a causa d’una enterocolitits, «una malaltia derivada de la mala alimentació». A Barcelona i voltants va morir molta gent d’inanició, una de les maneres més cruels de fer víctimes innocents en una guerra. La fam era generalitzada. Tant Piqué, que ha creat una associació perquè aquestes morts no restin en l’oblit, com Robles, afirmen que el menjar no arribava al psiquiàtric. Ho atribueixen al fet que probablement eren els darrers en la llista de prioritats que el govern havia d’atendre durant la guerra, si bé en la investigació s’han trobat diversos processos sancionadors oberts a infermeres per treure menjar del centre. Les autoritats potser volien fer les coses millor però no tenien prou recursos, però alguns dels qui havien de vetllar pels malalts van negligir la seva obligació. Compungits, se’ns va omplint el cor d’una pietat retrospectiva per aquells interns. 

(article publicat a la revista Pluja de roses - Març / Abril de 2026)

Aprendre

 

     El pas dels dies i dels anys dibuixa la perspectiva i dona la humilitat que s’acompanya d’aquell bocí d’alegria que crea pau al cor a mesura que s’avança en l’aprenentatge si s’avança, ja que, com vaig sentir un dia pel carrer en una conversa escoltada a l’atzar, fer-se gran, fer-se vell, no necessàriament equival a fer-se savi. Tots coneixem persones que no han madurat ni a la ratlla dels vuitanta anys, com coneixem infants que sembla que hagin nascut amb aquell coneixement de les coses profundes que es pot llegir en la mirada transparent. Infants així fan respecte, com no n’encomanen gaire els eterns immadurs perquè no inspiren confiança: què han après?

     Quan no es té la perspectiva i la humilitat adequada respecte d’un mateix, de les obres d’un mateix, de les falles d’un mateix, es tendeix a donar la culpa als altres i a l’entorn. En canvi, qui indaga sobre el que pot haver fet poc o molt malament mira endins del seu cor, l’escolta amb atenció, aprèn dels errors i assumeix la seva part de responsabilitat en l’experiència.

     Qui és l’actor de la nostra vida?, podem preguntar-nos en cas de dubte. No hi ha ningú que ocupi el nostre lloc. De manera que qui mira, qui sent, qui pensa, qui obra en la realitat tant en la íntima com en la quotidiana som nosaltres. En els seus escrits sobre autoconeixement, el psicoanalista Jung deia que «només els necis estan interessats en la culpa dels altres»... per culpar els altres. Mirar enfora és l’excusa perfecta per no enfocar i discernir sobre la pròpia realitat. Mirar la realitat de cara demana coratge, decisió i treball sobre un mateix. Treball amb les eines que tenim a mà: talents, aptituds, però, sobretot, voluntat, perseverança i honestedat, no fer-nos trampes al solitari perquè, a qui enganyem? Es pot fer comèdia un dia, un any o tota una vida, si es vol. Però davant la paret de l’últim dia els únics enganyats serem nosaltres mateixos per haver viscut una vida manllevada, no autèntica, no real. En aquest punt de la reflexió pot resultar interessant recordar unes paraules, segurament sorgides de l’experiència, del poeta Pablo Neruda, que tradueixo: «Algun dia en qualsevol lloc indefectiblement et trobaràs a tu mateix i aquesta, només aquesta, pot ser la més feliç o la més amargant de les teves hores».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de març de 2026)     

Llucieta Canyà i l'etern femení

 

L’any 1934, l’escriptora Llucieta Canyà, representant del feminisme catòlic de l’època, va escriure un assaig que va tenir molt d’èxit: L’etern femení, una guia moral de les dones des de l’adolescència fins a la maternitat. No obstant això, Canyà hi defensava el sufragi universal i la participació de la dona en la vida pública fins arribar a dir que ser una bona esposa i mare de família era compatible amb estar al capdavant d’una batllia.

La crítica moderna ha titllat el feminisme de Llucieta Canyà com un feminisme conservador i tebi, i ho era, als nostres ulls. Però el seu missatge devia calar fons, en les seves lectores, encara que va quedar interromput pel franquisme que va tornar a tancar la dona a casa. La meva mare llegia amb molt d’interès els articles que en els anys cinquanta Llucieta Canyà publicava a Lluvia de rosas, una revista de caire religiós que editen els carmelites descalços que tenen cura del Santuari de Teresa de l’Infant Jesús a Lleida. La mare era devota, com ho va ser el mateix papa Francesc, d’aquesta monja francesa que va morir tuberculosa a l’edat de vint-i-quatre anys i que l’Església va declarar Doctora. Fent elogis dels articles, la mare deia que Llucieta Canyà era l’autora de L’etern femení. Amb les seves amigues, havia llegit de grat el llibre dividit en quatre parts: La noia, La muller, La mare i L’actuació política i social de la dona

Seria interessant saber com li va sorgir a Llucieta Canyà la idea de l’etern femení. Cert que era culta: va estudiar Magisteri i Dret i va col·laborar a la secció diària ‘Món femení’ a La Veu de Catalunya. L’etern femení és un arquetip psicològic i un principi filosòfic que idealitza un concepte immutable de dona. El concepte de l’etern femení (en alemany: das Ewig-Weibliche) va ser important per a Goethe, que el va introduir en la seva obra Faust. Aquest arquetip és encarnat per Margarida, com Beatriu l’encarna en la Divina Comèdia de Dant, o Laura en les obres de Petrarca. Eugeni d’Ors també se’n va servir, però el seu etern femení a més de la Ben plantada l’encarnen altres figures femenines. La gràcia de l’etern femení de Llucieta Canyà és que li dona ales pel fet d’animar les dones a tenir un paper actiu a l’àgora. 

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2026)

Enas Sultan, poeta palestina

 

Enas Sultan és una poeta palestina nascuda a Gaza de la qual no en sabia res fins que he llegit Collage per passar el diumenge, el llibre amb què l’autora ha obtingut el II Premi de poesia Roissy-en-Brie del PEN Català per a persones refugiades. L’exquisida publicació, a càrrec de Jande editorial, es presenta en l’àrab original i la magnífica traducció al català de Margarida Castells. No en va Margarida Castells és coautora, amb Dolors Cinca, del Diccionari Àrab-Català entre d’altres treballs que testimonien el seu saber com la feliç traducció d’El llibre dels avars, de Jàhiz de Bàssora, o Antologia de les Mil i una nits.

Enas Sultan, de la qual en el llibre no hi ha cap fotografia, tan sols un dibuix, va arribar a Noruega fa tres anys amb una beca d’escriptura que ha donat els seus fruits. Collage per passar el diumenge és el seu primer llibre publicat i ja des del principi, amb veu ferma i llenguatge propi, s’adreça als lectors dient: «He de reconèixer:/ Que la poesia és el que em duu al món veritable, al contrari del que em fa la vida real, que m’empeny als límits de l’engany. Vaig creure que tenia germans, amics i una casa, que no hauria de beure’m el suc de les ruïnes. [...] Només la poesia em diu qui soc. Crec en la poesia».

Des del seu refugi Enas Sultan escriu el món que ha deixat, plasma la tragèdia de la seva condició de dona jove i palestina amb esperança malgrat tot, si bé la paraula ‘casa’ l’escriu en gairebé tots els poemes fins arribar a dir: «He après tres paraules en noruec:/ Ansikt,/ Hus,/ More.// (Cara. Casa. Mare.)// Amb aquestes paraules n’hi ha prou per fer poesia». En la nuesa d’aquests versos ofereix als lectors la importància de tenir un rostre i poder mostrar-lo. De tenir una casa, un aixopluc. I de tenir a prop una mare, font i símbol de la vida al mateix temps.

La poesia d’Enas Sultan s’expressa en una cosmogonia estelada de qüestions personals lligades a qüestions universals: «Abans de fer-ne trenta:/ «Dona’m un got per a desempolsegar la gola./ Vull parlar i dir moltes coses». I tantes coses com vol dir les diu en aquest llibre que, com qui no vol la cosa, titula de manera significativa Collage per passar el diumenge. 

(Article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2026)                                  

Ànima de república

      

Aleix Sarri (Barcelona, 1985), ha escrit un llibre de gran valor històric útil per al present: Ànima de república. Crònica política de l’estat català (1409-1714). En l’imaginari col·lectiu l’11 de setembre de 1714 és conegut pels catalans i per molta gent que viu a Catalunya perquè celebrem la Diada Nacional de Catalunya. La celebrem per recordar els drets nacionals que vam perdre i que, generació a generació, hem fet per recuperar: un estat propi. En la nota d’autor, Sarri diu que el llibre que tenim a les mans li ha dut vuit anys de feina, centenars de lectures, converses i esborranys obsessius. Calia que aquest llibre: amè per l’estil que empra Sarri, fos el més rigorós possible quant a la història d’aquest estat català que no és una invenció dels independentistes sinó una reivindicació històrica amb fonaments que s’inicia l’estiu de 1409, quan el rei Martí l’Humà tem per la vida de Martí el Jove, que es juga la vida a Sardenya. Martí el Jove mor. Al pare li suposa no només la pèrdua del fill sinó també la continuïtat de la dinastia reial catalana.
     

Poc se sap aquesta història en què es comença a perdre el control de Catalunya cobejada pels veïns que faran de tot per fer-se’n els amos i que té el seu capítol final a sang i fetge el 1714. Vam perdre els drets amb el Decret de Nova Planta de Felip V. És així, però ja vam haver de defensar aquests drets segles abans. Sarri en dona fe en el seu relat històric que hauria de ser llegit per tothom per comptes d’anar passant de puntetes per una història que ens afecta també en la vida diària: l’espoli a Catalunya va començar l’endemà de l’11 de setembre de 1714 i encara dura. Un país no pot créixer si sempre ha d’estar pagant un impost revolucionari que li minva no només el capital sinó també la dignitat. Una amiga mallorquina interessada per la història de Catalunya a la vista de les diades de l’11 de setembre com una festa reivindicativa de l’estat català, em va demanar si sabia d’un bon llibre que la pogués orientar. Ara li diria: Ànima de república, d’Aleix Sarri, qui, necessitant explicar-se la història de perquè som on som, l’ha escrit per a qui vulgui saber-la, no negar-la a profit dels interessos de l’estat espanyol.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de febrer de 2026)        

El jardí simbòlic

 

     Hi ha llibres la lectura dels quals deixen petja fonda. L’any 1998 vaig llegir El jardí simbòlic, obra d’un autor bizantí desconegut: un personatge lletrat que sembla que el va redactar al segle XI i que es va inspirar en una obra anterior que duia per títol El jardí (o prat) espiritual.

     Hi he tornat sovint, a aquest text que transparenta no només la bellesa de la cultura bizantina que tant va inspirar la iconografia del nostre romànic sinó, sobretot, l’espiritualitat d’aquesta època que atorga tanta rellevància al simbolisme en la literatura. Amb imaginació creativa, l’autor descriu les virtuts de l’ànima cristiana a través de les plantes del jardí de l’esperit. Una joia.

     En el passeig per aquest jardí ideal, el contemplador troba en cada planta un motiu per a la seva edificació espiritual en un camí de progrés en el cultiu de les facultats del seu esperit «conduït per a gaudir de la veritable alegria de l’ànima».

    A l’inici del llibre es parla del jardiner que es disposa al cultiu del jardí tenint present el lloc on ubicar-lo, la qualitat de les plantes, generalment amb propietats medicinals, la seva disposició en l’espai, i, molt important, les condicions ambientals: «Les fonts de riquesa són un sòl fèrtil, bona aigua per a regar-lo, el calor que ve del sol, el buf moderat dels vents i un jardiner amant del seu treball». L’acció combinada d’aquests elements fan del jardí una imatge del paradís.

     A continuació es troba la descripció de les dotze plantes que l’autor pren com a mitjà d’expressió del seu simbolisme. Cada planta representa una virtut espiritual a cultivar. A mode d’exemple, la planta de l’estorac, que l’autor bizantí anònim associa a l’oració per com «la planta jove de l’estorac és imatge de l’oració. Aquesta planta s’eleva enmig de les altres, la seva naturalesa essencial resplendeix sobre les altres plantes. Així la virtut de l’oració ha d’elevar-se enmig de les altres accions de manera que totes estiguin unides a l’oració. Perquè l’Escriptura diu: “Qualsevol cosa que feu, feu-ho en nom del Senyor Jesús”».

(article publicat a la revista Pluja de roses. Gener/Febrer 2026)

La traductora de Tagore

 

     Qui era la traductora que abans de la Guerra Civil va traduir obres de Rabindranath Tagore? Maria de Quadras i Feliu (Barcelona, 1903-1982). Abans de la guerra: una època d’expansió cívica i cultural a Catalunya que es veuria dramàticament escapçada l’any 1939, Maria de Quadras, que va aprendre francès, anglès i alemany de manera autodidacta, de l’anglès va traduir dues obres de Tagore, el poeta hindú nascut a Calcuta que va obtenir el premi Nobel de Literatura l’any 1913 per l’obra Gitanjali, que amb tant d’entusiasme vam llegir molta gent de meva generació. Va ser Tagore mateix qui es va traduir a l’anglès (recordem que en aquell temps Calcuta encara era un raj britànic), i de l’anglès el van traduir Maria de Quadras al català, i de l’anglès el va traduir al castellà Zenobia Camprubí, la cultíssima dona de Juan Ramón Jiménez.

     A partir de l’any 1956 i fins a l’any 1975, Maria de Quadras va traduir cinc obres més de Rabindranath Tagore que els lectors recordaran publicats a la col·lecció Selecta. El primer títol traduït (1956) en aquesta nova etapa va ser El jardiner. D’aquest text de gran lirisme, misticisme i simbolisme religiós, en va preparar una adaptació musical per a Joan Altisent amb el títol On va tan de pressa ton cistell? Aquesta feina reeixida i celebrada va comportar que Maria de Quadras esdevingués la traductora al català autoritzada pel mateix Rabindranath Tagore.

     En els vibrants anys setanta Maria de Quadras va traduir tres obres de Khalil Gibran, el poeta libanès que també va ser molt llegit i citat en aquells anys en què Maria de Quadras també va signar la traducció de novel·les de Pearl S. Buck, una escriptora estatunidenca injustament oblidada tot i haver obtingut el premi Nobel de Literatura l’any 1938. A través dels seus llibres vam saber més de la realitat de la cultura xinesa que la que s’oferia a les enciclopèdies.

     Maria de Quadras, que també va traduir Aldous Huxley i Joseph Kessel, era una gran afeccionada a l’excursionisme de muntanya. En aquest camp específic va traduir, en aquest cas al castellà, obres d’aquesta temàtica publicades per l’editorial Joventut. Dona de lletres, també va escriure poesia. L’any 1975, a l’antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana, els seus compiladors en van donar notícia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 de gener de 2026)

Laura Masip i Bracons

 

«Qui era Laura Masip», es pregunta Ramon Solsona a Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament (Pòrtic). Poc se’n sap de l’autora que en aquells anys grisos del franquisme va guanyar l’Inmortal Ciudad de Gerona, un premi instaurat per l’alcaldia. El cercle, que va publicar Club editor, va obtenir el premi l’any 1972. Valdria la pena la reedició d’El cercle. L’autora, mestra de professió per vocació, hi empra un llenguatge riquíssim, propi de qui no ha perdut les arrels que Laura Masip tenia al Priorat.

     En una edició de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’any 2006 vam poder llegir un llibre de cent pàgines de Rosa M. Forner Quixal: Laura Masip i Bracons. La passió per l’ensenyament i el llenguatge. Altre cop la referència al llenguatge que presideix la novel·la El cercle, que, a dir de Ramon Solsona, «el català ric i precís d’El cercle no s’improvisa ni s’aconsegueix a cops de diccionari».

     Laura Masip (1916-2009) va ser una dona formada acadèmicament en un temps en què n’hi havia tan poques. Laura Masip va una mestra en l’època de la República i pel fet d’haver-ho estat, «va ser obligada a fer un curs d’immersió ideològica feixista per obtenir el nou títol oficial de mestra per poder exercir» després de la guerra. D’entrada la van destinar a una escola molt deprimida de Montcada i Reixac fins que l’any 1943 va obtenir una plaça a l’Escola Preparatòria de l’Institut Montserrat. Com altres mestres com ella, «en la mesura de les seves possibilitats va posar en pràctica els principis de pedagogia activa de l’Escola Normal que havia après», escriu Solsona en l’apunt biogràfic de Laura Masip. En els últims anys de docent Masip va exercir de mestra a les escoles República Argentina i Reis Catòlics, l’escola on jo vaig fer l’ensenyament de primària, si bé Laura Masip hi devia arribar quan jo ja no hi era, altrament recordaria aquesta mestra que escrivia amb voluntat de publicar quan ja era una dona madura. «El drama d’aquesta generació és que van resistir heroicament durant la dictadura i quan va arribar la represa democràtica ja estaven fora de joc», diu Ramon Solsona. Reivindiquem-les, fem-les sortir a la llum. 

(article publicat al setmanari La Fura, 19 de desembre de 2025)                                                      

Escriure en cursiva

 

     La lletra manuscrita en cursiva no era una simple moda, com ara ens podria semblar. Tenia una noble funció: traduir el pensament en paraules. Obliga a no aixecar la mà del paper, diu la grafologia, que és una ciència que estudia no només la cal·ligrafia sinó també el moviment de la mà, tan important per conèixer el que en termes tècnics se’n diu volició. Aquest esforç estimula el pensament, facilita associar idees, relacionar-les, vincular-les, donar-les forma, crear un discurs coherent.

     S’està perdent aquesta forma d’escriure en lletra cursiva, una forma que va néixer a Itàlia, es va estendre per tot el món i es podria dir que es va graduar a través de l’escriptura anglesa. La paraula cursiva prové de la paraula llatina currere, que vol dir córrer, fluir... Això és el pensament: alat i dinàmic, s’eleva. No estranyarà als lectors comprovar que el pensament comú, el pensament majoritari d’avui dia, si bé sembla ràpid en realitat no discorre, s’encalla, i a vegades es para i tot en idees que no es mouen de lloc. No es pot dir que sigui per culpa d’escriure amb lletres majúscules, però escriure els textos ‘sempre’ amb lletres majúscules hi fa, diuen psicòlegs i grafòlegs. Aquesta forma d’escriure diuen que fragmenta el pensament, no impulsa les idees per lligar-les, no les relaciona com ho fa l’escriptura cal·ligràfica que permet vols de l’esperit.

     Avui dia sabem més coses que mai, però poc les relacionem entre elles. El criteri coixeja, no sura l’elegància d’esperit. Aquells que des dels poders sempre saben el que es fan per tenir-nos ben controlats (també en democràcia, no oblidem que qui controla és el capital) ens volen acostumar a viure amb frases d’impacte, amb eslògans per sorprendre o per manipular, que d’això en saben molt, però no pas per pensar. Una forma de resistència a aquesta manipulació massiva seria adoptar de nou aquella cal·ligrafia que si no la practiquem se’ns desfarà a les mans.

     De la mateixa manera que a les escoles en les hores lectives ja s’estan retirant els mòbils que fomenten la distracció, potser fora bo que la mainada aprengués a escriure en bona cal·ligrafia, una manera de fomentar el pensament, d’enlairar-lo, de sostenir l’ànima, de donar-li alè... Una vida humana sense gaire pensament poca cosa és, no trobeu? 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de desembre de 2025. A la imatge una signatura del 1800...)   

Rosa Sensat

 

     Nascuda a El Masnou l’any 1875 i morta a Barcelona l’any 1961, l’any 2023 va fer 150 anys del naixement de Rosa Sensat i Vilà. Rosa Sensat, que per iniciativa de Marta Mata va donar nom a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, és una docent tan coneguda en el nostre àmbit pedagògic i cultural que a tots ens sembla haver-la tingut de mestra. La seva personalitat carismàtica ens la fa tan admirable com propera. D’aquí ve que el doctor en pedagogia Salvador Domènech i Domènech hagi titulat el seu llibre Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana (Voliana Edicions).

     «Què són 150 anys? Depèn de l’itinerari personal, professional, intel·lectual i social de cada persona», escriu Salvador Domènech. Una personalitat sobresortint, en efecte, l’estela de la qual arriba als nostres dies lluminosa i fèrtil a través del seu impressionant llegat de renovació pedagògica en la història de l’educació a casa nostra. En la seva biografia hi destaca el seu paper capdavanter en l’Escola del Bosc de Montjuic, la primera escola oberta a l’aire lliure de tot l’Estat espanyol, on va aplicar bona part dels principis de l’Escola Nova, així com el seu extraordinari paper en la direcció del Grup Escolar Milà i Fontanals, un ingent esforç econòmic per part del consistori barceloní de crear aquest equipament d’escola pública de qualitat al Raval. De tot en dona fe Salvador Domènech en aquest llibre on fa èmfasi en l’etapa republicana de Rosa Sensat, la seva implicació en l’esperit de modernització de l’ensenyament.

     El professor Domènech ofereix de forma detallada l’episodi biogràfic de l’estada de Rosa Sensat a l’Escola del Bosc, així com una radiografia inèdita del seu pensament pedagògic al capdavant de la direcció del Grup Escolar Milà i Fontanals. Un recorregut intel·lectual i humanístic de primer ordre que va acabar malament amb la depuració que Sensat va patir amb la dictadura de Franco. Se la va acusar de «tendencias izquierdistas y separatistas». Els documents que s’inclouen en aquest apartat, escrits amb la retòrica de l’època, acosten al lector al drama personal que va viure Rosa Sensat, castigada pel règim franquista amb una pensió de jubilació  miserable.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de novembre de 2025)                                                  

El sentiment de pèrdua

 

     El sentiment de pèrdua és consubstancial en la condició humana. Sentim la pèrdua dels éssers estimats com un esqueixament. No hi ha una mesura per avaluar aquesta ferida, ja que l’experiència del dolor és diferent per a cadascú. És per aquesta raó que hauríem de respectar els dols, donar-nos el temps que faci falta per a la sutura de la ferida que encara demanarà un temps de convalescència, la qual cosa en els nostres temps materialistes, utilitaris i accelerats sembla que sigui un luxe quan és una necessitat humana per a poder restablir l’equilibri que dona repòs a l’ànima.

     A través de la memòria, els humans som conscients de les pèrdues i de les absències: som éssers que sempre trobem a faltar alguna cosa. En primer lloc trobem a faltar aquells que hem estimat, ningú no pot parlar de si mateix sense parlar dels altres. Som éssers relacionals. Però també hi ha altres tipus de sentiment de pèrdua i desgraciadament actuals: la pèrdua de la feina, per exemple, és un exemple dramàtic de pèrdua, com és terrible la pèrdua de la casa per causa dels efectes d’una dana (gota freda), o perquè un incendi l’ha deixat en ruïnes. És clar que aviat reaccionem i ens posem a treballar per restablir la normalitat, però no pas negant el sentiment de pèrdua sinó mirant de superant-lo de la millor manera possible a través de recursos interns, conscients que no podíem lluitar contra els molins de l’atzar. Els accidents ens agafen per sorpresa.

     També podem experimentar un sentiment de pèrdua o, més aviat, de nostàlgia o enyorament per un lloc o, fins i tot, per algun moment significatiu de la nostra vida. És un sentiment d’índole immaterial com el que ens pot assaltar trobant a faltar alguna cosa de nosaltres mateixos: al capdavall éssers en procés, inacabats. Aquesta mena de sentiment de manca d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres acostuma a ser un esperó per a la millora de la qualitat de la nostra vida espiritual cultivant aquelles accions i virtuts que arrodoneixen els escaires durs de la nostra personalitat.

(article publicat a la revista Pluja de Roses Novembre/Desembre 2025. A la foto: una vista del cementiri de Boí, Alta Ribargorça)

Lydia Cabrera

 

     El desembre del 1998 vaig visitar Cuba: s’hi havia de celebrar una Setmana de Cultura Catalana en el marc del Centenari 1898-1998, i una delegació de vilanovins es preparava per a l’agermanament amb la ciutat de Matanzas. Personalment duia a la maleta un projecte d’estudi: explorar les traces de la religiositat cubana que tant deu a la negritud i que vaig posar per escrit a Estampes de Cuba. En les llibreries oficials del règim, poc proveïdes, vaig trobar algunes publicacions, si bé el material de més interès va aflorar a les parades de llibres de segona mà a la Plaza de Armas, així com informacions ben riques les vaig adquirir de persones com la Bertha, guia del petit museu municipal de Regla, que va atendre les meves preguntes i es va allargar en saboroses explicacions. Tothom em recomanava El monte: notas sobre las religiones, la magia, las supersticiones y el folklore de los negros criollos y del pueblo de Cuba. La seva autora: Lydia Cabrera (l’Havana 1899 – Miami, 1991). Després d’unes quantes visites al mercat de la Plaza de Armas, el vaig trobar juntament a una altra publicació seva: Los cuentos negros de Cuba.

     Lydia Cabrera va ser antropòloga i una poeta i escriptora rellevant de la seva generació. Filla de l’escriptor i advocat Raimundo Cabrera, il·lustre crioll, des de nena es va interessar pels relats i històries que li explicava la seva dida negra. Formada a París, al seu retorn es va dedicar a la recerca de contes i relats, vocabulari, dites i refranys i cerimònies religioses que es conservaven ocultes als blancs perquè estaven prohibides. La seva tasca intel·lectual va ser reconeguda per visitants espanyols com la xilena Gabriela Mistral, Federico García Lorca, i  María Zambrano, que hi va estar exiliada després de la Guerra Civil. Després del triomf de la revolució cubana, el 1960 Lydia Cabrera es va exiliar a Madrid, on hi va passar un temps fins que va establir-se a Miami, on va morir amb 92 anys, deixant una vintena de llibres sobre la influència negra en la cosmovisió cubana. Juntament als treballs de Fernando Ortiz, Natalia Bolívar, Miguel Barnet i altres, els seus estudis proporcionen al món una mirada àmplia a la cultura afrocubana en les seves dimensions més transcendents. 

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de novembre de 2025. A la imatge, Lydia Cabrera amb un matrimoni cubà)  

Viure-ho per última vegada

 

     Tots ens hem trobat amb aquesta experiència: viure per última vegada algun fet sense saber que serà una última vegada, un comiat, un adéu. No ho veiem venir i ens agafa per sorpresa: el trencament d’una relació amorosa que serà traumàtic justament perquè no l’esperàvem; el divorci dels pares, un cataclisme; la pèrdua d’un amic per un accident o per un atac de cor fulminant; la pèrdua de la feina o una jubilació anticipada. Vivim aquell moment entre l’ensurt i la paràlisi, com si el cap fos en un altre lloc: el de la incredulitat, i el cor bategant dins el pit a cent pulsacions per minut. No estem preparats per un adéu o un comiat que no podíem preveure ni en somnis, i hi ha reaccions tan diverses com diverses som les persones.
     Hi ha últimes vegades que són esperades o curosament preparades: un trencament de parella amistós celebrat amb un sopar de comiat; una jubilació esperada i desitjada celebrada amb una festa amb els companys de feina o del gremi; el dia que ens donen d’alta d’una malaltia greu; l’allunyament d’una relació tòxica; el final d’un temps llarg a l’hospital; fumar l’últim cigarret amb cerimònia; l’enterrament d’un familiar estimat.

     Com sigui que es produeixin, «les últimes vegades tanquen cicles, porten nous començaments i obren capítols en les nostres vides», escriu la jove filòsofa francesa, Sophie Galabru, al seu brillant assaig Nuestras últimas veces, publicat per l’Editorial Rosamerón. La filòsofa ens invita a deturar-nos en les nostres últimes vegades des de la memòria per descobrir-hi aspectes que en el trànsit ens van passar desapercebuts i que en la distància s’omplen d’un significat nou, a vegades salvífic i tot; però sobretot Sophie Galabru ens invita a viure en temps present el present, ser amb tots els sentits en les últimes vegades que podem preveure o programar. I poso un personal exemple d’acomiadament amb un ritual íntim d’un úter que ha de ser extirpat per salvar la vida, però que ja no podrà allotjar cap més vida. Reconfortant és l’adéu a un espai –una casa, una feina- on s’ha patit l’horror d’una violació; l’allunyament d’una persona que et fa bullying és un alliberament. Cadascú de nosaltres tindrà al cap i al cor una pila d’últimes vegades, d’adéus, de comiats. Ens conformen, són part de l’existència humana.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de novembre de 2025)        

Dolors Aleu Riera

 

Al llibre Galeria de científics catalans, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, hi figura el nom de Dolors Aleu Riera (Barcelona, 1857-1913). Va ser la primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i la segona dona que va assolir el títol de doctora, tot i que ho va haver de gruar.

     Dolors Aleu va acabar els estudis de medicina l’any 1879, però no va obtenir el permís per a l’examen de llicenciatura a Madrid, és clar, fins a la primavera del 1882. Finalment es va poder examinar el 19 de juny del mateix any, aprovant amb un excel·lent. El doctorat el va obtenir el mes d’octubre del 1882. Podem imaginar com havia treballat aquella jove que per vocació es va dedicar, durant 25 anys, a exercir la medicina en les especialitats de ginecologia i pediatria. Només va deixar de fer-ho quan va morir el seu fill Camil, que com ella havia estudiat medicina, per causa d’una tuberculosi fulminant. Dolors Aleu Riera tan sols el va sobreviure dos anys: mai no es va recuperar d’aquella pèrdua.

     Dolors Aleu Riera, dona molt activa en el seu camp professional i amb idees avançades, va ser professora d’higiene domèstica a l’Academia de las Ciencias, Artes y Oficions para la Mujer. Va ser-ne la cofundadora juntament amb una altra dona de bandera: la concertista de l’instrument de l’arpa i lliurepensadora Clotilde Cerdà Bosch, coneguda en el món artístic com a Esmeralda Cervantes.

     La tesi doctoral de Dolors Aleu, que va publicar l’any 1883, portava per títol: De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer. Tota una declaració d’intencions que va tenir continuïtat en textos orientatius per a una major qualitat de la vida de les dones, especialment en els àmbits de la maternitat i la criança dels fills: Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. Però encara no en va tenir prou, en el seu mester mèdic, i aconsellava que s’abandonés l’ús de la cotilla. Aquesta peça feia la cintura fina que veiem en les imatges de les dones de l’època, però en contrapartida oprimia el tòrax, no deixava respirar bé, influïa negativament en la circulació de la sang i provocava desmais.

(article publicat al setmanari La Fura, 17 d'octubre de 2025)

Tots tenim un viatge per explicar

      «Jo no he sortit mai de casa, i mira que m’hauria agradat!», havia dit alguna vegada la meva mare. I era cert, tal com la majoria de gent té al cap la idea del viatge: un desplaçament a un lloc més o menys llunyà per visitar-hi les meravelles que tothom diu que són meravelles. Però el viatge, en sentit estricte, és una altra cosa: és un desplaçament mental que es dona tant si un es mou de lloc com si no.

     Un passeig concentrant-se en el passeig, agusant els sentits i posant atenció a tot el que s’hi troba i esdevé pot ser un viatge, com un viatge no és un viatge quan el viatger és tan sols un subjecte que, com una fulla transportada pel vent, va amunt i avall amb una maleta a la mà. Un viatge és sempre una descoberta de si mateix respecte de l’alteritat, que tant pot ser un paisatge, un monument, les clàssiques meravelles dels viatges, com pot ser l’encís del bon cambrer que a l’hora d’esmorzar ens fa la vida amable, les bones vibracions que ens proporciona el ciutadà que ens indica una adreça i acabem per convidar-lo a dinar i a mantenir-hi una conversa sobre els autors locals, o aquell llibre que hem comprat quan hem visitat l’exposició d’un artista que ens ha sorprès, que ens ha agradat tant que ara en volem saber més...

     Una visita a una bona exposició és un viatge de descobertes visuals, com la lectura d’un llibre que sacseja el cor i el cervell és un atractiu viatge d’exploració intel·lectual; és un viatge sublim l’escolta d’un concert que eleva l’esperit per damunt dels peus de fang, com és un viatge la visió d’un film de tesi amb fondària, com l’assistència a una fira d’artesans pot ser un viatge a l’estima per productes elaborats a la manera pròpia del lloc. Així, havent-nos mogut o no gaire de casa, tots tenim un viatge per explicar, fins i tot és un viatge aquella conversa de tota una tarda fins a fer-se de nit d’aquells que un dia es troben i, sense saber-ho en aquell moment, inicien el que serà el més important viatge de les seves vides: la seva relació. Amb aquest relat la meva mare es va convèncer que sense sortir gaire de casa –poc en va tenir l’ocasió-, havia viatjat molt lluny en la seva descoberta de l’amor amb les seves ombres i les seves llums. I és que en un viatge –la mateixa vida és el gran viatge!- no tot és perfecte. 

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d'octubre de 2025. Vista d'una platja de la Costa Daurada)

Lleó XIV i la rosa blanca

 

Dos dies després d’esdevenir Lleó XIV: el passat 8 de maig de 2025, i en un dels seus primers gestos, el nou sant Pare es va desplaçar al Santuari de la Mare de Déu del Bon Consell a Genazzano, als afores de Roma. Aquest santuari, que està regentat pels religiosos de l’Orde de Sant Agustí, a la qual pertany l’actual bisbe de Roma, allotja una antiga imatge de Maria molt estimada pels agustins i en memòria de Lleó XIII.

     Per sorpresa, en el viatge de tornada, el papa Lleó XIV es va aturar a la basílica de Santa Maria la Major, on està enterrat el papa Francesc: volia retre-li homenatge. En un gest significatiu en la visita al seu antecessor en la càtedra de Sant Pere, Lleó XIV va fer l’ofrena d’una rosa blanca, que va col·locar sobre el marbre on de manera tan succinta només diu: «Franciscus». La rosa blanca era en memòria de Teresa de Jesús Infant, una santa molt venerada pel papa Francesc i de la qual just el dia 17 de maig de 2025 ha fet cent anys que va ser canonitzada pel papa Pius XI.

     L’any 2023, amb motiu dels 150 anys del naixement de Teresa de Jesús Infant i en el centenari de la seva beatificació, en l’Exhortació Apostòlica:  C’est la confiance, el papa Francesc va posar de relleu el gran tresor que és seu «camí espiritual»: «la confiança que ens permet posar en mans de Déu el que només Ell pot fer». Recordem que l’any 1997, el papa Joan Pau II va nomenar Teresa de Jesús Infant doctora de l’Església destacant la «ciència de l’Amor» que va caracteritzar el capteniment de la carmelita francesa.  

     En un rosari de felices coincidències, els lectors recordaran que l’any 1887, en el seu pelegrinatge a Roma una joveníssima Teresa Martin: aleshores només tenia 15 anys, va conèixer el papa Lleó XIII al qual va demanar permís per entrar al Carmel. «Lleó XIII va afrontar la defensa  de la dignitat, la justícia i el treball», va dir el papa Lleó XIV als cardenals que formen part del Col·legi Cardenalici sobre el per què va escollir aquest patronímic inspirador.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Setembre/Octubre de 2025. A la imatge una rosa blanca al jardí de casa abans que la sequera de l'any passat fes fonedissos tots els rosers...)

El misteri d'una imatge

      Quan estudiava italià a l’Istituto Italiano di Cultura a l’últim curs vam fer unes lliçons de traducció que als alumnes ens van resultar molt atractives gràcies als bons oficis de Francesco Ardolino, aleshores un jove romà que havia aterrat a Barcelona. Francesco Ardolino es va doctorar en Filologia Catalana amb una tesi sobre Jordi Sarsanedas. Va ser a través de les classes del Francesco que vaig descobrir Federigo Tozzi, un escriptor del Novecento que va morir de manera prematura als 37 anys per causa de la pandèmia de la grip del 1918. La seva obra, que destil·la una important dimensió poètica, psicoanalítica i fins i tot mística, de seguida em va interessar. L’obra de Tozzi no va ser reconeguda en tota la seva vàlua fins després de mort, com acostuma a passar amb una literatura que la crítica actual en diu ‘replegada en la interioritat’ de l’ésser humà, tot al contrari de la literatura estàndard, comercial, que tendeix a l’exterioritat a través d’arguments on passen moltes coses.

     Em vaig enamorar dels textos poètics de Bestie publicats per Federigo Tozzi l’any 1915, que el professor Ardolino ens va presentar per traduir a classe. Eren textos relativament curts, i els alumnes fèiem propostes fins a enllestir la traducció catalana. Sortíem tan eufòrics que buscàvem llibres de Federigo Tozzi a les llibreries. No va ser fàcil trobar-ne. Fins que un dia una coberta amb una imatge magnètica em va cridar l’atenció. La imatge il·lustrava el llibre Con los ojos cerrados, de Federigo Tozzi (Alba Editorial, 1998). No podia deixar de mirar aquell rostre amb els ulls tancats que em semblava que tenia el sol a dins. Vaig mirar a l’interior per veure qui era l’autor d’aquella pintura extraordinària... En l’edició s’havia omès l’autoria de la imatge.

     No va ser fins uns anys després que es va desvetllar el misteri de la imatge que il·lustra la coberta del llibre que Federigo Tozzi va publicar l’any 1918: vaig descobrir amb gran alegria l’autor davant mateix del quadre en una visita al museu d’Orsay: Odilon Redon, el màxim representant del simbolisme pictòric francès, un moviment que s’oposa al realisme i al naturalisme, com el mateix Federigo Tozzi. Ambdós fan aparèixer el seu art sota la llum d’una poesia de la interioritat en una mística de la percepció.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de setembre de 2025. A la imatge, pintura Amb els ulls tancats, d'Odilon Redon)