dissabte, 8 de juny de 2019

Bombolla, massificació


     
Dies enrere saltava a les pantalles una imatge tan escandalosa com desoladora: la llarga cua d’alpinistes que volien culminar l’Everest. Hi va haver morts. Per més ben entrenat que s’estigui, no tothom pot aguantar hores i hores de fred sense moure’s de lloc i enfilat a la cresta de la muntanya més alta del món. Es parla també de gent despenyada. Relliscar per pendents escarpades s’ha convertit en un fet desgraciadament habitual.
     
En qualsevol àmbit que posem els ulls i la raó ja fa anys que patim un mal que no ha fet més que créixer: les bombolles del que sigui i la massificació. El passat 27 de maig el museu del Louvre de París, que l’any passat va rebre deu milions de visitants, va tancar excepcionalment, diuen, però ja veurem si no s’haurà de fer més vegades. El motiu: la massificació és tan gran que fa que el personal de recepció i de seguretat (poc pel volum de feina) treballin en unes condicions tan estressants que ni són segures per a ells ni per als visitants i, per descomptat, pel museu.
     
No puc donar fe d’esports arriscats. Però de la massificació dels museus sí que en puc donar testimoni. L’he patida fins a fer-me mal al cor. Perquè he observat que en realitat la majoria de gent no mira res, va d’una sala a l’altre, fa llambregada a les peces que s’assenyalen com a importants i llestos. Ja he visitat el museu del Louvre, es deuen dir, o el Prado, o el British, o el museu del Vaticà, o el MOMA, o el museu d’Atenes que demana una setmana sencera de contemplació de la meravella d’obres que s’hi exposen. La primera vegada que vaig anar a Berlín, a principis dels anys 90, ja vaig detectar al museu de pintura romàntica el que ara ja comença a ser una catàstrofe. Estava asseguda en una sala mirant amb detall una pintura de Caspar Friedrich quan em vaig adonar que només veia ombres: eren les persones que passaven pel davant del quadre com si fossin fotografies mogudes. Se’m va encongir l’ànim perquè vaig veure a venir la bombolla de figurants als museus que aviat esclataria. Ara la pregunta ja és: Què es vol? Quantitat de visites o l’atenció dels visitants?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juny de 2019. A la imatge, una fotografia dels encontorns de Boí enviada per la meva filla Cristina el passat 31 de maig de 2019)

Històries personals


     
El jove havia fet la guerra, li havien matat els amics al front, ara el feien anar d’un camp de presoners a l’altre. En el darrer, i gràcies al seu ofici de manyà, treballava totes les hores del dia, però menjava. S’havia passat dies per treure’s la sarna del cos amb un raspall que li encetava la pell. Coses de la guerra que explicades dècades després poden ser considerades batalletes pels oïdors que no en sabem res. Les guerres les viu qui les viu, els altres només ho poden fer vicàriament i encara si tenim empatia.
     
El dia 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona. L’endemà les tropes van entrar a Mataró. Aquest fet va produir un dolor anímic de grans proporcions al presoner que arreglava cotxes i camions en un garatge de Saragossa a les ordres d’uns oficials italians. Un dia van cridar el presoner pel seu nom. El noi feia molts dies que esperava carta de casa. En la seva carta enviada a casa els havia dit que no era mort. Però els de casa ho van creure durant mesos, que era mort, i van dur dol per ell quan es va estroncar la correspondència. No hauria estat rar, que fos mort, ja que el jove soldat havia estat ferit. L’oficial li va dir que una senyora preguntava per ell. El soldat presoner es va trobar al davant una dona jove i un noiet vestit de falangista. Venien de Mataró, i duien notícies de la seva mare que en aquell moment, i per caritat, feia de minyona. El pare s’havia exiliat a França i segur que creia que el seu fill era mort. La senyora d’aires fins es va creure en l’obligació de recitar-li unes dècimes sobre la conducta que havia de tenir a partir d’aquell moment, escriu a les seves memòries Lluís Terri, el soldat de lleva que havia servit l’exèrcit de la República. No siguis un noi d’idees. Gràcies a en Franco ara anirem bé, mentre no ens comprometem. I va posar d’exemple el seu fill. A casa teva ara ja no hi ha res que et pugui comprometre. Un veí li havia cremat tots els llibres de la seva biblioteca.
     
Cada dia m’agraden més les històries personals. Cal fer memòria, com cal esperar que algun dia ben airejat ens puguem treure de sobre el pes mort d’aquests temps de tiranies que cada dos per tres insinuen de perpetuar-se.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de juny de 2019. Aquesta 'història' personal està extreta de les memòries de Lluís Terricabres, escrites després d'un seguit d'entrevistes a càrrec de Manuel Cuyàs. Lluís Terricabres (1918-2000), un personatge de trajectòria singular que va ser promotor de tantes iniciatives artístiques i culturals, és popularment conegut com en Terri de Mataró. L'any passat la ciutat li va dedicar una exposició amb motiu del centenari del seu naixement)

dilluns, 6 de maig de 2019

La Caputxeta i altres contes


     
Cal dir-ho: l’excessiva racionalització està marginant de la nostra ment el pensament simbòlic que ens fa humans per sobre de la nostra condició biològica. I la correcció política està reblant el clau tot dirigint-nos cap a un pensament reduït i mancat de visió, d’imaginació. S’imposa la rebel·lió, és a dir: llegir per un mateix.
     
D’algunes biblioteques infantils s’estan retirant contes populars com la Caputxeta vermella per sexista. ¿Des de quan la Caputxeta vermella és un personatge real i amb un sexe determinat per més que així s’hagi representat? El conte clàssic de la Caputxeta pot llegir-se a molts nivells com tots els contes que la tradició ens ha llegat. Només una lectura literal i simplista pot portar a la conclusió a alguns adults que es tracta d’un conte sexista. Perquè cal situar-se en la ment d’un nen o d’una nena, els quals interpreten la realitat d’una altra manera. Els infants imaginen a dojo i no cal dirigir-los si no volem estroncar-los la creativitat que, d’altra banda, tan útil els serà a la vida.
     
El conte de la Caputxeta, com altres contes tradicionals, té tantes capes de lectura com lectors. Bruno Bettelheim (1903-1990), psiquiatra i psicoanalista infantil de referència, va escriure ja el 1975: Actualment molts adults tendeixen a prendre al peu de la lletra el que es diu als contes, mentre que això s’ha de considerar com a representacions simbòliques d’experiències decisives a la vida. El nen ho capta per intuïció.
     
Per aquesta raó el mateix conte és interpretat per cada infant segons la seva psique, que evoluciona, madura. La Caputxeta és alguna cosa més que una púber en perill de ser seduïda pel llop, tot i que n’hi ha un a cada cantonada. La Caputxeta som nosaltres mateixos quan, i només és un exemple d’interpretació, en el bosc de les vanitats ens deixem seduir per mirallets oblidant l’essencial: el que hem de fer baldament costi un esforç que potser ni tan sols serà visible o reconegut. I, tot i així, no escoltar llops ni cants de sirenes i mantenir el rumb. Visió més enllà del nas: la vida ho demana i els bons contes il·luminen.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de maig de 2019. A la imatge, el fragment d'una palma beneïda aquest any el diumenge de Rams)

Els contes de fades


     
La correcció política ens farà analfabets, no sabrem llegir-nos. Ho heu sentit a dir: en algunes biblioteques han retirat contes com el de la Caputxeta vermella o com la llegenda de Sant Jordi per sexistes. Des de quan la Caputxeta és un personatge real, o els personatges de la llegenda jordiana responen a un cavaller, una princesa, una rosa i un drac reals? Estem perdent el pensament simbòlic que ens fa humans a un nivell superior, és a dir, per sobre de la nostra naturalesa biològica.
     
Si arran de la creixent descreença en el nivell espiritual de les persones a alguns els fa angúnia que es parli a nivell simbòlic, almenys situem-nos al nivell de la psicoanàlisi i fem una ullada a un llibre de referència: Psicoanàlisi dels contes de fades, escrit per Bruno Bettelheim (1903-1990), un dels psiquiatres i psicòlegs en el camp infantil més influents del segle XX. Aprendrem a llegir d’una manera més profunda, trobant la llum interior que ens diu que som més que un cos, que la materialitat de la nostra pell.
     
Els contes van ser originàriament explicats amb el propòsit d’il·lustrar la mainada, de formar-la en valors humans. La meravella i horror que s’experimenta en escoltar-los fomenta el gust literari d’ençà que els romàntics van anostrar els contes reescrivint-los, així com tenen influència en la psique dels infants. La por té un efecte alliberador de la por real dels infants, així com l’èxit en una aventura proporciona via imaginació creativa les eines reals per encarar la vida quotidiana. Els infants tenen necessitat de màgia, ja prou els vagarà de posar els peus a terra.
     
Charles Dickens afirmava que la Caputxeta vermella va ser el seu primer amor i s’enfadava amb els que insistien a racionalitzar, censurar o proscriure aquestes històries meravelloses. Dickens va dir que a través dels contes els infants assolien una consciència més madura perquè apaivagaven les caòtiques pulsions internes de l’inconscient. Allà la Caputxeta no té sexe ni ningú no ha dit que en el cavaller Jordi no s’hi puguin identificar les nostres nétes com nosaltres vam fer un dia sense deixar ni la rosa ni la corona, això mai perquè simbòlicament volen dir el que volen dir.

(article publicat al setmanari La Fura, 2 de maig de 2019. A la fotografia, ànecs de coll verd a la desembocadura del riu Foix. No es veu cap aneguet lleig...)

dissabte, 6 d’abril de 2019

Ser amb els qui moren


Joan Halifax, sacerdotessa zen i antropòloga, l’any 1994 va fundar a Santa Fe, Nuevo Mexico, el ‘Projecte d’acompanyament en el procés de morir’. Halifax ha format centenars de professionals de la salut en la cura i acompanyament de les persones que estan morint. D’aquesta experiència és fruit Estar con los que mueren. Cultivar la compasión y la valentía en presencia de la muerte (Kairós).
     
Si ens fixem en la capacitat expressiva del llenguatge veiem que la frase ‘ser amb els qui moren’ descriu la condició humana, ja que, com adverteix la doctora Ira Byock en el pròleg del llibre de Joan Halifax, ‘probablement som l’única espècie conscient de la nostra pròpia mortalitat’. Essent conscients d’aquest fet ineludible, cal preguntar-se per què la majoria de gent evita pensar en la mort com si mai no hagués de morir. Frivolitat? Escapisme?
     
A Occident la cultura dominant és la de l’evasió o fugida del fet de morir. Llavors, quan hi som dins o davant no entenem res del què passa perquè no hi hem pensat defugint un consell zen que diu que un matí sense pensar ni una sola vegada en la mort és un matí perdut, o un migdia o un vespre sense pensar ni un instant en la mort és un migdia o un vespre perdut. Què vol dir això? Que negar la mort és negar la vida, ja que una i altra són indestriables. Amb tot, filòsofs com Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida (Fragmenta editorial), diu de forma contundent: Negar la mort és difamar la vida.
     
Al llibre de Joan Halifax hi ha meditacions sobre el propi fet de morir i el morir dels altres. Meditacions que es basen en els ensenyaments budistes, però com que tots els humans participem de les mateixes pors aquestes reflexions resulten d’una gran ajuda en els nostres dies ignorants i escàpols enfront de la mort. Joan Halifax també parla del poder transformador del procés de morir, ja que és un fet cabdal en la nostra vida i la vida dels qui estimem. Un traspàs és un fet cimal com ho és el naixement, el matrimoni o el fet de parir. Hi ha un abans i un després en aquestes experiències límit quan són viscudes amb consciència.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'abril de 2019. La il·lustració pertany a un conjunt d'aquarel·les que vaig fer fa una pila d'anys)

dilluns, 1 d’abril de 2019

Feminisme i maternitat


Parlem clar sobre la maternitat? Vivim en una societat hostil a la maternitat, diu la periodista Esther Vivas a Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat (Ara llibres). Sí, i aquesta hostilitat no ve d’ara: ve des del moment en què la dona es va incorporar al treball remunerat fora de casa, ja que a casa les dones hem treballat sempre.
     
La maternitat i els seus problemes, tan presents a la vida de cada dia i tan ignorats com si només fos un tema privat, comença a ser tema de debat dins dels nous feminismes. No n’hi ha per menys a tenor del mal tracte, també mèdic, que encara reben les mares i que en el seu dia a mi em va suposar un trauma: una violència obstètrica que en realitat era facilitat per a l’equip mèdic que així enllestia el part més aviat: una episiotomia innecessària que em va deixar greus seqüeles i que no vaig poder evitar perquè no se’m va ni preguntar. El nadó va néixer un mes abans i no vaig poder veure’l a la incubadora fins cinc dies després del part i encara rere un vidre! Aquest fet va comportar la pèrdua del lloc de treball que mai més no vaig poder recuperar en les mateixes condicions laborals, ja que quan vaig voler incorporar-me al mercat de treball aleshores el problema era que tenia un fill petit, després dos i encara pitjor.
     
Cal que anem explicant tots aquests tràngols per posar en evidència les dificultats de la maternitat. Quan va néixer el meu fill l’any 1977 només hi havia un mes de permís per maternitat. L’infant va passar sis setmanes a la incubadora. Quan vaig parlar amb el meu cap de la circumstància que de manera involuntària se m’havia presentat, em va dir: és el teu problema, tria. Vaig patir aquesta violència espiritual, que juntament a violències de tot tipus he trobat reflectides a Mama desobedient, on Vivas fa un repàs dels problemes actuals de la maternitat essent com és un fet primordial per a la continuïtat de l’espècie i fins i tot per a l’economia! Quan semblava que el feminisme havia acabat amb la maternitat com a únic destí per a la dona, ara toca reivindicar la forma com les nostres filles i nétes la volen viure. Caldrà seguir lluitant per aconseguir millors condicions per a la maternitat. Aquest no és un problema de les mares sinó de tothom.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de març de 2019. A la imatge un dibuix de la meva néta Carla fet quan era més menuda. La nena és filla del fill que va passar setmanes a la incubadora)

divendres, 8 de març de 2019

Les nostres festes de cada dia



Escric enmig de l’enrenou de màscares, disfresses, carrosses, rues, sermons, pregons i lluentons que acoloreixen de sàtira la disbauxa del Carnaval, seguit de la ratlla fina que marca el límit entre el dimarts de Carnaval i l’enterrament de la sardina i el dimecres de Cendra, primer dia de la Quaresma, la primera referència de la qual es troba en un escrit de l’any 332 per part del bisbe i primer historiador de l’església cristiana Eusebi de Cesarea, que en parla com d’una festa litúrgica consolidada. Llegeixo aquesta data en una publicació recent: Per què celebrem? L’origen de 100 festes populars (Albertí editor), d’Albert Vidal, que en el seu recull fa un repàs de la nostra Catalunya en festes, que són moltes i molt variades, algunes de celebració ben antiga. Festes d’origen precristià com el mateix Carnaval, que té les seves arrels en les festes paganes d’hivern.
     
Les nostres festes es donen la mà amb un esperit de celebració que tan s’avé, qui ho diria, amb el nostre tarannà treballador i ordenat la resta dels dies. Diu Albert Vidal que el Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya inclou més de mil festes populars. A les quals sens dubte caldria afegir-hi les que no estan catalogades, festes locals per celebrar el que sigui que aglutini una població al voltant d’una festa. La imaginació de la gent sempre ha estat al poder abans que fos una proclama de la meva generació (1968), potser perquè ha estat una generació que va plantar cara al poder amb la voluntat de fer-ho d’una manera festiva i pacífica.
     
Així, doncs, tan bon punt deixem enrere el dol per l’enterrament del Rei Carnestoltes, de seguida ens posarem a la cuina per fer la crema de Sant Josep, celebrar el diumenge de Rams i la llum de la Pasqua, amb les cantades de caramelles i la dolça mona que regalarem als fillols i filloles. Mentrestant no ens haurem perdut l’espectacle de les Passions, els Via Crucis al carrer, les parades dels Armats i els seus tabals... Cal no oblidar que des que som al món, i d’això ja fa molts mil·lennis, la música i les danses sempre han estat presents en festes, rituals i representacions, posant la pell de gallina de la gent, compartint una emoció que s’encomana.

(article publicat a La Fura, 27 de febrer de 2019)

Els hai-kais d'Alfons Maseras


     
En la tria i pròleg de D. Sam Abrams, acaba de publicar-se Llum a les golfes. Una antologia del haiku modern i contemporani català. Amb el mot haiku es coneix la forma poètica japonesa de tres versos i disset síl·labes (5-7-5).
     
A principis del segle XX els nostres poetes empraven el mot hai-kai. Entre els primers poetes que aquí van escriure haiku –Junoy, Salvat-Papasseit, López-Picó, Sindreu, etc.- hi ha Alfons Maseras, nascut el 1884 a Sant Jaume dels Domenys i mort a Tolosa de Llenguadoc el 1939. La biografia política i literària d’Alfons Maseras impressiona. Per aquesta raó poc s’entén que no sigui més conegut. És clar que la Guerra Civil no només va causar morts i perseguits, sinó també oblidats. Alfons Maseras entre ells fins a la publicació el 1995 i el 1996 dels llibres de Montserrat Corretger en què posa de manifest la seva trajectòria intel·lectual i literària, ja que Maseras, combatiu en l’àmbit polític amb les seves idees catalanistes i independentistes, va conrear tots els gèneres. També va ser un bon traductor. Per aquest motiu no vull deixar de dir (en les notes biogràfiques que he llegit no s’esmenta), que Alfons Maseras va fer una versió al català dels poemes de Manuel de Cabanyes.
     
Maseras va escriure poesia des de molt jove i la seva inquietud intel·lectual el va dur a explorar les possibilitats que oferia aquesta forma de poesia sintètica que és l’haiku. Així, l’any 1927 va publicar Hai-kais al número 118 de la revista D’ací i d’allà, i l’any 1929 va publicar Vint Hai-Kais al número 30 de La Nova Revista. Cal no oblidar les vegades que Maseras va sojornar a París. Devia ser a la capital francesa que va conèixer i adoptar el corrent estètic d’influència oriental: el japonisme que va atraure modernistes i noucentistes. L’obra de Maseras, que havia treballat amb Eugeni d’Ors –aquest li va oferir la plaça de secretari personal a la Mancomunitat de Catalunya- va participar de totes dues estètiques. Una bona selecció d’haiku o hai-kai d’Alfons Maseras ara es podem llegir a Una antologia del haiku modern i contemporani català.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de març de 2019)

dimecres, 6 de febrer de 2019

Escriure a mà i el seu valor


     
Cada dia escrivim més en el teclat d’un ordinador, o en la pantalla del mòbil. Són útils, sens dubte, aquests avenços que ens estalvien feina, ja que en el mateix acte d’escriure podem rectificar i presentar un text impecable, a punt per ser publicat si aquest és el seu destí.
     
Davant d’aquesta realitat, els experts han començat a estudiar si això tindrà efectes en el nostre cervell. A la mà la dirigeix el cervell, així com els gestos de la mà impressionen el cervell. En això es basa precisament la grafoteràpia. Un gest gràfic fet a voluntat i repetit moltes vegades pot canviar una tendència a la mandra, a la ira o a la depressió, així com, per exemple, escrivint cap a la dreta del paper (segons la divisió de l’espai estudiada per Max Pulver és la zona paterna i de la projecció, i molt típica de la cal·ligrafia anglesa), pot anar empenyent la persona cap a una acció que el projecti endavant, això sí, a dosis homeopàtiques, ja que el canvi és un procés lent, si bé efectiu.
     
Quan escrivim a mà? Quan fem la llista d’anar a comprar, quan escrivim unes notes per recordar alguna cosa, quan prenem apunts en una classe o conferència... Cartes manuscrites n’escrivim poques o cap, i és una llàstima perquè la carta és un espai privilegiat d’intimitat. Una carta manuscrita ens aproxima als altres perquè ens revela, ja que la lletra ens identifica.    
     
Quins són els avantatges d’escriure a mà, un fet que és cultura i art? L’escriptura manuscrita facilita la concentració i la memorització, així com promou la creativitat. No és difícil comprovar-ho. Quan de joveneta estudiava una matèria d’examen, mentre llegia els capítols que havia de saber em feia uns resums escrits amb els conceptes principals. Com que els llegia varies vegades, a l’hora de l’examen els recordava tot ampliant-los. Abans d’estudiar grafologia, doncs, vaig saber que escriure l’essencial que, és clar, demanava concentració en el que llegia, em facilitava la memòria del que havia de recordar. Quan a la part artística, la lletra és dibuix. Determinades cultures aprecien la cal·ligrafia artística, l’harmonia dels gestos, la bellesa que es respira entre el traç i el blanc del paper...

(article publicat al setmanari La Fura, 3 de gener de 2019. La cal·ligrafia està feta per Sylvie Marc, de Sallagosa, França)

divendres, 1 de febrer de 2019

En la mort d'un amic


Ha mort un amic molt estimat, mestre no només pel seu saber de les ciències de l’esperit que ens fan veritablement humans sinó també pel seu exemple en obres. Una sobrietat alegre presidia la seva actitud de braços oberts de forma permanent i mai no deia una sola paraula en va. Els seus consells, donats amb tant rigor com humilitat, eren mannà. Un tresor que ara m’acompanya, consol sobre les espatlles que encongeixo davant del desconcert: aquesta sala de vetlla ha pres la fesomia d’un carnaval. La gent que s’hi amuntega riu, crida, beu cafè, menja pastes, fa tertúlia. La frivolitat hi regna descarnada. No es percep reverència i a penes commoció llevat d’algunes persones que potser com jo no saben on posar els ulls mentre les despulles de l’amic són al fèretre a la sala del costat: una cambra petita plena de corones. Cobert el cos amb una mortalla blanca veig el seu rostre lívid, perdut el rosa de la seva carn. La consciència de la mort es fa present. Ploro des d’allà on floreix, però, l’esperança.
     
Mentre contemplo el rostre del qui va ser el meu amic de vida espiritual profunda i intensa, penso en el que es reflecteix en aquesta sala de tanatori. L’atmosfera de mercat contrasta tant amb el seu grau de qualitat humana. Com si fossin dos móns que no es toquen l’un a l’altre, com si visquessin d’esquena l’un a l’altre, el cos de l’amic està acotxat pel taüt, el qui va ser està deixat a la intempèrie. Qui l’acompanya? Experimento desolació. Hem perdut la capacitat sagramental envers els nostres morts i, per tant, envers nosaltres mateixos?
     
Mentre sento l’esperit que sobrevola i aixopluga els nostres cors –amic, potser aquesta és la teva última lliçó: fer-me viure aquesta transcendència-, em pregunto si no patim una crisi d’identitat humana. El nostre món tan superb, la nostra civilització d’alta tecnologia, marxa en direcció a un col·lapse espiritual? Però alguna cosa hi ha en els intersticis: un món en embrió que, com l’au fènix, ha de ressuscitar de les cendres la nostra humanitat ofegada. No perdo la fe, hi confio, hi ha gent com el meu amic.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de febrer de 2019)

diumenge, 20 de gener de 2019

María Zambrano, exili i retorn


     
Aquest ens que anomenem ‘Espanya’ presenta una característica que es repeteix en el temps: l’expulsió de la diferència, començant per l’expulsió dels jueus el 1492, els morescos entre 1609 i el 1613, les víctimes de la Inquisició, els adversaris polítics de signe liberal, els lliurepensadors i, més recentment, tants artistes, científics i intel·lectuals exiliats a causa de la Guerra Civil que van deixar Espanya bastant orfe de mestres i d’idees en tants camps, entre ells la filòsofa María Zambrano.
     
No és cap secret que María Zambrano (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) era una republicana compromesa de cap a peus i, com a tal, va viure exiliada en diversos indrets d’Amèrica: Mèxic, Cuba i Puerto Rico, i d’Europa: França, Itàlia i Suïssa, fins al seu retorn. Va romandre exiliada més de quaranta-cinc anys. Va creuar la frontera francesa a finals de gener del 1939 i no va retornar a Espanya, ja vella i malalta, fins al novembre de 1984. A partir del 1985, i per requeriment dels amics que li havien facilitat el retorn, va començar a escriure articles per la premsa. L’any 2009 van ser publicats en el volum titulat Las palabras del regreso (Ediciones Càtedra).
     
Aquests articles de María Zambrano són veritables lliçons del seu pensament fins al punt que ara la seva publicació potser no seria possible en els mateixos mitjans: ABC, El País i el suplement de cultura del Diario 16. El nivell de reflexió de la filòsofa no només resultaria estrany a un públic cada vegada menys format en humanitats i menys lector, sinó també a nivell moral, espiritual i polític. Perquè des de fa almenys una dècada que hi ha un gran silenci moral i espiritual lligat als afers polítics en aquest lloc que anomenem ‘Espanya’. Es poden comptar amb els dits de les mans els qui es permeten bussejar en la realitat tal com és i descriure-la amb mots denunciadors com els de María Zambrano quan l’any 1939 va escriure: Se asesina hoy al pueblo español porque se intuye su magnífica potencia para renovar el mundo. Tant es va drenar i adormir la potència (republicana) d’aquest poble que viu, sí, però no viu en ell sinó per als seus botxins i ni se n’adonen. Excepcions n’hi ha, però comença a ser urgent obrir els ulls.

(article publicat a La Fura, 11 de gener de 2019)

divendres, 4 de gener de 2019

Calendari dels Pagesos


M’agrada saber amb precisió astronòmica a quina hora tindrà lloc l’inici de la primavera, quan la terra reverdeix, les flors esclaten en mil colors i a l’aire es respira una temperatura més càlida. Me n’assabento sempre a través del Calendari dels Pagesos, un almanac que s’edita des del 1861.
     
Consultant el Calendari em faig la il·lusió, això és la memòria poètica, que segueixo la tradició del padrí de la meva mare, en Vicenç Gramunt, home a qui tothom demanava consell. El meu rebesavi collia sempre al contrari que el meu avi, que no feia atenció dels consells del pare i algun any s’enduia un disgust. El besavi tenia cura de sembrar i treballar la terra seguint les recomanacions, fruit de molta experiència pagesa acumulada, que es donen en aquest Calendari com assenyalar el moment més adient per cada feina del camp, de l’hort o de la vinya, i el sistema més eficaç de fer-ho des del més clàssic o ancestral al més modern, amb incorporacions com ara els drons, artífex que en l’agricultura té un gran potencial ‘que pot ajudar a fer-la més productible i sostenible’, tal com llegim al Calendari dels Pagesos del 2019.
     
Res no m’agrada tant com saber el dia que tindrà lloc el Carnaval o la Pasqua, festes mòbils a causa de la lluna, així com m’agrada llegir els refranys que il·lustren el Calendari dels Pagesos, el vell m’enamora tant com m’exalta el nou, a dir del poeta Foix. El 13 de març en què vaig néixer amb el sol a Peixos aquest any serà dimecres i al Santoral es recorda que ‘per l’Espòs de Maria, tan llarga és la nit com el dia’, donant a entenent que som a la vigília de l’equinocci de primavera. I així va rodant l’any, pel que fa al cultiu sembla que el 2019 serà estèril segons la Roda Perpètua ideada pel frare Domènec Varni i publicada l’any 1617 pel frare Miquel Agustí, prior del temple de Perpinyà. Però com llegim en els sempre inspirats rodolins del Judici de l’Any: Infèrtil és l’any vinent/ però els pagesos no s’aturen/ i la roda en té talent/ de més verdes en maduren. I així en tots els camps, també en el polític, per més fosc que el veiem.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de gener de 2019)

dissabte, 22 de desembre de 2018

Nadala 2018

Celebrem el Nadal, celebrem que podem fer néixer l'Infant en els nostres cors!

diumenge, 16 de desembre de 2018

Tresors de Catalunya


Imagineu-vos que us regalen un àlbum amb postals de diversos indrets de Catalunya on no són amagats, sinó que són a la vista, els seus tresors. L’àlbum que tinc a les mans, present d’un amic que sap que l’apreciaré, viatgera i exploradora com sóc, és Tresors de Catalunya (Viena Edicions). Aquest àlbum és el més semblant a un fabulós quadern de viatge fet amb tota cura on hi ha una fotografia amb el tresor escollit i una explicació personal del seu autor, el periodista i escriptor Daniel Romaní, que ofereix un recorregut iconogràfic i literari d’algunes de les peces més sobresortints del patrimoni cultural català. Algunes d’aquestes peces són molt conegudes, d’altres resulten una sorpresa amagada: una veritable troballa. Val la pena fer l’excursió o el viatge per gaudir-ne. O, simplement, agafar el tren a tocar de casa, ja que el tresor potser es troba a uns pocs quilòmetres.

Per proximitat, exposo dues figures femenines d’èpoques distanciades. I és que la història cultural del nostre territori té milers d’anys. A Gavà hi arriba el tren des del 1881, i la figura que es pot veure al seu Museu és una petita i molt valuosa escultura de ceràmica de fa 5.800 anys. Es tracta de la Venus de Gavà. Símbol de la fertilitat, és una de les primeres figures antropomòrfiques de la península Ibèrica. La seva bellesa abstracta imanta l’espectador, que hi queda encisat. La segona peça a admirar és una escultura que es pot veure al Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú: Lucrècia moribunda, de Damià Campeny. Aquesta escultura de bellesa tan serena com espectacular, és una obra mestra del Neoclassicisme europeu. Lucrècia, dama romana esposa de Tarquini, va ser ultratjada pel fill del rei i, per aquesta causa, es va matar amb una daga davant del seu marit i del seu pare, que van mostrar el seu cos mort al poble. Indignat pel que havia passat, el poble es va rebel·lar, va abolir la monarquia i va proclamar la República. Per aquest motiu, Lucrècia ha esdevingut símbol de l’honestedat i de la república.
     
L’àlbum Tresors de Catalunya és ple de meravelles com aquestes que cal descobrir, o redescobrir, per apreciar la seva bellesa i valor cultural. Tenim molta història i molt d’art darrere, tenim molts tresors.

(article publicat a La Fura, 14 de desembre de 2018)

dissabte, 8 de desembre de 2018

Històries de calendari


Bertolt Brecht, autor alemany ben conegut com a dramaturg, també va ser un bon narrador d’històries curtes i de poemes com els que trobem a Històries de calendari (Adesiara), exquisidament traduïdes per Feliu Formosa. Brecht reescriu i inventa al seu gust i imaginació episodis de la vida de Juli César, Sòcrates, Giordano Bruno, Francis Bacon, Lao Tse, Buda, o el misteriós senyor K., que entre d’altres pensaments expressa aquest ben personal: Quan els alumnes han oblidat ja fa temps els errors del mestre, ell mateix encara se’n recorda. Un bon mestre és exigent primer de tot amb ell mateix.
     
Es diu que una bona escriptura encomana ganes d’escriure. És clar, Bertolt Brecht és un gran escriptor. I, sí, vénen ganes d’escriure un grapat d’històries de calendari ara que som a l’últim full del calendari. No es pot pas dir que els full-mesos que d’aquest any 2018 ja han caigut no hagin estat plens d’històries, i fins i tot d’episodis acolorits (alguns de groc) de la Història, si parlem dels esdeveniments polítics i socials que hem viscut, que estem vivim a casa nostra.
     
Només que estiréssim el fil d’algunes de les notícies llegides sense anar gaire lluny, potser en aquest mateix setmanari, ja tindríem prou maons per construir un petit edifici literari, ja sigui que escrivíssim un conte rodó, amb començament, desenllaç i final, o un relat desplegat en un temps de ficció i amb final obert, o un poema que mostrés, posem per cas, un imaginari diàleg entre un fill o una filla amb el seu pare o mare morts sense haver pogut dir-se allò que calia per desfer aquells nusos afectius que potser els han amargat no poques hores de la vida. Aquest poema potser només ocuparia un dia d’aquest calendari imaginari, però això seria fals, ja que les paraules que no s’han dit a vegades ocupen anys, és a dir, molts fulls de calendari... Ja veieu què passa quan estires un fil, de seguida sorgeix un fet que provoca una història, o una història que vol ser explicada a través d’imatges sugerents perquè sigui a través de la lectura que la història s’expliqui en la imaginació del lector... tu, que em llegeixes.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de desembre de 2018)

dimarts, 13 de novembre de 2018

Raimon Panikkar i la política


Raimon Panikkar, nascut a Barcelona ara fa cent anys i doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, va estudiar la política a L’esperit de la política, aspecte que d’entrada pot no semblar paral·lel a les reflexions publicades a La Trinitat, El silenci del Buddha, Els Vedes, Benaurada senzillesa o Les icones del misteri. L’experiència de Déu.
     
En l’estela intel·lectual, de fe i espiritualitat de Llull, Panikkar va escriure tant com va meditar sobre l’ésser humà al món. La política forma part de la dimensió social de la persona. Així Raimon Panikkar estudia l’homo politicus. Ell, que en la seva maduresa després d’haver viscut en mig món va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Tavertet per treballar sense interrupcions, a l’inici de L’esperit de la política escriu aquesta divisa: Ni la fugida del món ni l’activisme mundà salvaran l’home i el món. És per la seva activitat metapolítica que l’home arriba a la seva plenitud (se salva), tot participant de forma única en l’edificació del Cos cosmoteàndric de la realitat.
     
Tal com ho interpreto, l’edificació d’aquest Cos, el cos de la humanitat, demana la nostra implicació total, és a dir, incloent la dimensió espiritual, transcendent, sovint negligida, i fins i tot menyspreada, en l’àmbit secular. Però, que és el metapolític? És el fonament antropològic del que és polític, respon Panikkar. En el seu llibre del qual fóra bo recuperar la lectura en els nostres dies desorientats, Panikkar es proposa l’estudi de la relació transcendental entre la política i allò que la sustenta i la funda: el sentit de la vida. Vet aquí el fonamental en tota existència humana més enllà de la biologia: el seu sentit humà. I és que en qualsevol afer humà es troba, com amagat, diu Panikkar, el misteri de la vida. Així el metapolític restableix la fractura entre l’activitat política i la resta de la vida humana. Observant l’activitat política ambient es fa necessària una consciència que no ens faci perdre de vista el que és essencial, i que per anar bé hauria de conjuminar el personal amb col·lectiu, o el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 9 de novembre de 2018. A la imatge, Raimon Panikkar amb Henri Le Saux, a Varanasi, Índia. Foto presa de l'exposició Kosmos Panikkar)

divendres, 9 de novembre de 2018

Apollinaire, l'avançat


El 9 de novembre de 2018 farà cent anys que va morir a París Guillaume Apollinaire víctima de la grip que se’n va dir espanyola. A la Bibliothèque Historique de la Ville de París, on es guarda la seva biblioteca, papers i objectes personals com per exemple el casc on es veu el forat de la metralla que li va ferir el cap (es va allistar voluntari a la Primera Guerra Mundial), vam visitar una interessant exposició que manifesta les diverses facetes de la seva personalitat avantguardista i trencadora de motlles.
     
El nucli de la seva obra és la poesia que Apollinaire entenia, i hi estic d’acord, com un art inseparable del conjunt de l’experiència de la vida, des de l’àmbit més quotidià fins al més sublim de l’estètica. Fill d’una aristòcrata polonesa i pare desconegut (es parla d’un oficial italià o un príncep de l’Església), va fer estudis a Mònaco, Cannes i Niça fins que va viatjar amb la seva mare a París. Allà va freqüentar els cercles artístics i literaris fins a convertir-se en una peça clau en l’agermanament entre la pintura i la poesia que va rompre amb l’estètica anterior tot generant noves pràctiques d’avantguarda tant en la literatura com en l’art. Abanderat, va teoritzar i defensar les noves tendències artístiques com el cubisme dels seus amics Picasso i Braque, així com el fauvisme de Matisse. Amb ells va compartir la vida bohèmia característica de l’època.
     
La innovació literària va situar Apollinaire entre el moviment simbolista i surrealista. De la seva extensa producció en la qual cal valorar l’esperit de recerca que el fan cavalcar entre el simbolisme i les avantguardes, destaca ja des del títol El poeta assassinat. Es tracta d’un text de to fantàstic que va iniciar l’any 1900 i en el qual va exposar, amb fina ironia, una campanya per exterminar tots els poetes del món, ell, que va fer de la poesia el seu epicentre creatiu. Fins i tot en la convalescència de la ferida de metralla al cap va escriure alguns dels seus textos més experimentals que crearien escola: els famosos Cal·ligrames publicats pòstumament l’any 1918. Aquests ideogrames lírics van obrir el camí a tots els experiments de la poesia visual que es van fer durant la resta del segle XX, i fins ara.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de novembre de 2018, just quan fa cent anys de la mort d'Apollinaire. La imatge està presa a París el 20 d'octubre de 2018, quan ja pensava a escriure aquest article)

dijous, 11 d’octubre de 2018

Escriptures


Desitjo tenir l’oportunitat de llegir almenys un original que em reconciliï amb el que crec que ha de ser un text literari, un llibre de prou qualitat com per guanyar un premi. Estic fent de jurat d’un premi de novel·la i tinc a la taula set obres per llegir. N’he llegit quatre i em sento desolada. Escriptura sense ambició literària, temes adotzenats. En alguns d’aquests originals hi respira un empatx de lectures de best sellers, com si només es perseguís aquest camí d’èxit comercial. Però també aquest camí ha d’estar a l’alçada, un llibre d’èxit tipus Dan Brown no s’escriu així com així. No només es necessita ofici sinó també imaginació per fugir dels llocs de moda o llocs comuns.
     
La lectura d’aquests inèdits em troba llegint dos llibres de Marguerite Yourcenar. No una de les seves novel·les famoses com Memòries d’Adrià o Opus Nigrum, sinó una novel·la curta, Anna, soror... i Narracions orientals en l’esplèndida traducció de Montserrat Gallart. ¿Què ho fa que ja des dels primers paràgrafs ens adonem que som davant d’una escriptura de nivell? Escriptura en sentit ampli i profund. No n’hi ha prou amb redactar bé. La literatura demana estil, però encara més demana l’exposició d’un món que pot coincidir amb el món de l’autor o autora, però no necessàriament. Tenir quelcom a dir d’essencial porta a escriure narracions de pes com aquestes de Marguerite Yourcenar. Els humans som relat, la paraula ens explica. ¿Ens acontentarem a explicar aventuretes, a escriure guions de sèries, a ressaltar qüestions accessòries o voldrem meditar, tot escrivint, sobre la vida i el lloc que ocupem al món, i com fem o desfem el nostre món, i com el món ens fa i ens desfà?
     
Desitjo trobar en les obres que em falten per llegir, o tan sols en una d’aquestes obres, alguna cosa capital que m’atrapi i m’obligui a obrir els ulls, em sacsegi l’ànima, em mantingui insomne. No és possible restar impassible davant d’una qüestió fonamental. Em decep llegir històries intranscendents perquè crec en una escriptura que dugui de la mà un treball filosòfic, humanístic, o que almenys sigui una expressió d’art, que sedueixi per la seva bellesa. No ens conformem amb menys, escriptors, lectors.

(article publicat a La Fura, 10 d'octubre de 2018. A la foto, fragment d'un vidre pintat)

divendres, 5 d’octubre de 2018

Experiència traductora


La traducció literària, no la traducció mecànica, demana ofici i art. Per una banda la traducció literària requereix un alt nivell de coneixement de la llengua de partença i de la llengua d’arribada. I per l’altra banda requereix un capbussament profund en l’art d’escriure de l’autor o autora. Al meu parer, una bona traducció literària ha de traslladar l’esperit de la llengua de partença tant com les seves particularitats rítmiques i estètiques que s’han d’acordar, amb transparència i com un guant, al text que, posem per cas, llegim en català. Una bona traducció literària fa fluir el text de tal forma que el lector té la impressió que ha estat escrit en la llengua que llegeix. Una obra d’art que vol eficiència i sensibilitat. Però també enamorament.
     
I per què dic enamorament? L’experiència traductora m’ho fa dir. El traductor s’immergeix plenament en el text que tradueix, tant a nivell lingüístic, com estilístic, com personal. Saber coses, quantes més millor, de l’escriptor o escriptora, saber els seus referents culturals, conèixer el seu imaginari, facilita la comprensió del text. En entrar en aquesta dimensió tan íntima no és estrany que es doni l’enamorament, l’estimació, l’admiració del traductor per l’autor.
     
La vida d’un gran escriptor no queda interrompuda amb la seva mort. La prova d’aquesta vida no pas eterna, sinó de vida permanent, passa per la lectura de les seves obres i la traducció en facilita l’expansió a altres cultures, a altres llengües quan hi ha una profunda comprensió del text, la qual cosa porta a pensar que una bona traducció literària en realitat és una reescriptura del text que contempla no només cada paraula i cada frase sinó que s’endinsa, i això és el més difícil, en la intenció de l’autor o autora.
     
Traduir reclama buscar les paraules adients, puntuar correctament, confeccionar frases cadencioses o tibants quan convé per tal de ser fidel a les històries que han de dur intacte en el seu si el doll de l’escriptura que estem traduint. Traduir reclama reescriure amb disciplina fins que el text esdevingui una pedra polida, una joia ben tallada, un jardí esplendorós on tot és a lloc, fins l’aigua de la pluja o les fulles que cauen a la tardor.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d'octubre de 2018. A la imatge, àngel lector. Cementiri de Montjuïc)

dilluns, 10 de setembre de 2018

La cultura és revolucionària


La cultura és revolucionària. D’aquí ve que l’stablishment no en vulgui saber res i promogui tipus de cultura-enganyatall per tal de distreure la gent, alienar-la, allunyar-la de tot allò que dóna un sentit profund a la vida humana. Hem viscut uns anys de grans bombolles: econòmiques, però també pseudoculturals que ens ha fet perdre una mica el nord. Perquè, ¿com s’explica que la relectura de llibres com Ensayos sobre el Apocalipsis (1973), amb textos de Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse, Mascaró i altres, seleccionats per Lluís Racionero, facin la impressió d’estar escrits per als moments actuals?
     
Totes les grans revolucions en les vides humanes esdevenen en el pensament. Quan esdevé un canvi en el pensament de les persones, l’acció segueix la direcció del pensament com un vaixell segueix la direcció del timó. La frase és de Lleó Tolstoi. Un nou món és producte d’una ment nova, diu Racionero al seu pròleg. O renovada. D’aquí ve que la nostra revolució catalana que entre d’altres símbols de reivindicació s’expressa en un llaç groc, faci tanta por a aquells que ens voldrien adormits com adormits estan els seus súbdits. El mal és que un cop s’ha despertat, s’ha pres consciència de la situació, ja no hi ha marxa enrere en aquestes ments que han vist la possibilitat de nous camins a seguir.
     
Una ment cultivada és conscient de la disminució de la consciència amb què el poder establert ens vol tenir agafats. La llibertat és una necessitat humana, ja que és en llibertat que podem créixer com a persones segons els talents de cadascú. La llibertat és una força. Per aquest motiu Fromm parla de la por a la llibertat. I és que la llibertat atorga poder de decisió. Però decidir ens fa responsables de les nostres decisions. És per aquesta raó que tants defugen la llibertat: per no fer-se càrrec de la responsabilitat que comporta. La responsabilitat individual i col·lectiva és el que es reivindica amb el dret a decidir i la voluntat d’independència: agafar la vida a les nostres mans. Una veritable revolució cultural, però també evolutiva, que ha començat en tantes ments. Aquesta fortalesa espiritual fa pànic a l’stablishment. Per aquest motiu la vol exterminar.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de setembre de 2018. Que tingueu una bona Diada de l'11 de setembre!)