Tot pensant

No perdem fil: el pensament no és només una abstracció sinó una eina  per a la vida humana amb un sentit. Diem que no tenim temps per pensar quan s’entén el pensament com una cosa a part de la vida. Tenim feina, exclamem, no hi ha temps per al pensament reflexiu, que demana escolta interna, atenció. Però tant si és profund com superficial, el pensament va amb nosaltres perquè és una característica humana.

Es creu que qui pensa és el cervell. El cervell, aquest òrgan prodigiós de gran complexitat, és vehicle del pensament com és vehicle del sentiment. El cervell és com l’aparell físic per on passen les ones del pensament, però també els tremolors i els neguits de l’ànima. En siguem conscients o no, i en diversos nivells de percepció cognitiva, pensem amb tot el cos i amb tota l’ànima, malgrat la modernitat hagi foragitat l’ànima de l’escenari per, erròniament, haver-ne tancat la imatge en l’armari de la religió. Sí que es parla de la psique, sobretot de les malalties de la psique, però poc es parla de l’ànima que forma part de la naturalesa corporal i espiritual al mateix temps. Som aquesta biunitat, si se’m permet aquest neologisme, que a partir d’aquest esment potser serà registrat per la IA, que de tot en fa collita, així com la seva indústria alhora que ven el flagell de les plagues d’Egipte fa el gran negoci. L’artifici n’acostuma a tenir poca, d’ànima, que és el mateix que dir consciència.

Al pensament al qual se li esmussa o castra la sensibilitat, no se la deixa créixer, expressar, esdevé un instrument d’un racionalisme sec, amb l’ànima neulida o, pitjor, un pensament sense ànima i, per tant, sense consciència. Vivim una època en què el poder vivificant de la imaginació –una qualitat de l’ànima que la fa visionària- cada dia és més desplaçat per la tècnica, la instrumentalització racionalista i la burocràcia estatal. Un psicòleg de talla: James Hillman, va identificar la crisi central de la modernitat en les arrels del pensament racionalista que s’ha consolidat en el segle XX. Els processos de la imposició tècnica i burocràtica sobre la realitat han estat programats en favor del capital que, tal com ja deien els nostres avis, poc té entranyes, la qual cosa vol dir que manquen de pietat, d’humanitat, d’ànima. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 d'octubre de 2026)                                             

Tatiana Tolstoi

 

L’any 1928, Tatiana Tolstoi, filla gran de Lev Tolstoi, en el número 67 de la revista Europe va publicar Sur la mort de mon pére. Aquest escrit de memòria personal de Tatiana Tolstoi s’ha reeditat en diverses ocasions a mesura que l’interès per l’obra del seu pare ha anat creixent. Amb el títol de Sur mon pére es va tornar a editar l’any 2003. La que jo he llegit és la primera edició en castellà de l’any 2010.

     Tatiana Lvovna Tolstoi va néixer a Iàsnaia Poliana l’any 1864 i va morir a Roma l’any 1950. Va estudiar pintura a l’Escola de Belles Arts de Moscou amb Leonid Pasternak, pare de l’escriptor Boris Pasternak. Després de la mort del seu marit l’any 1914, va anar a viure a la finca paterna, que es va convertir en un museu. Del 1917 al 1923 va ser la guardiana del museu. A partir del 1923 va dirigir el museu estatal Lev Tolstoi de Moscou fins al 1925, quan va emigrar a París amb la seva filla. A París va ser amfitriona de Bunin i Stravinski, entre altres exiliats russos per causa de la revolució. Els últims anys de la seva vida els va passar a Itàlia. Tatiana Tolstoi és també autora d’un extens diari personal (1878-1932), traduït al francès per André Maurois. S’hi recullen les vivències i impressions de la seva família.

     En el text sobre el seu pare, Tatiana Tolstoi es proposa «defensar la veritat» davant de tot el que ja en el seu temps s’havia dit sobre la mort del seu pare i la tempestuosa relació dels seus pares. Tatiana era molt estimada pel pare, n’havia heretat els ideals i era la seva confident, com també era confident de la seva mare Sofia, que tenia setze anys menys que Lev Tolstoi. En les primeres pàgines de Sur la mort de mon pére, escriu Tatiana, i tradueixo: «Tinc davant meu el diari íntim del meu pare des del 1847. En aquell moment tenia dinou anys i era estudiant en la universitat de Kazan. I tinc el diari de la meva mare des del 1862. Tenia divuit anys i acabava de casar-se». Tatiana Tolstoi, escrupolosa amb la veritat dels seus pares, cadascú la seva, és també escrupolosa amb ella mateixa: «Tinc la meva pròpia opinió sobre les relacions entre el meu pare i la meva mare». Val la pena llegir-les des de la seva comprensió més profunda.    

(article publicat al setmanari La Fura, 25 de setembre de 2026)

Grècia, encara

 

El passat 17 de juliol es va estrenar L’Odissea, una superproducció cinematogràfica escrita i dirigida per Chistopher Nolan. Pel·lícula de fantasia i acció èpica filmada de manera sonora i trepidant, amb grans efectes especials, és una adaptació del poema d’Homer del mateix títol que ara mateix podem trobar a les llibreries en una nova versió catalana de Pau Sabaté, publicada per la Bernat Metge, que se suma a la de Joan Francesc Mira (2011) i a la clàssica de Carles Riba (1948).

     En bona hora, a aquesta avinentesa cinematogràfica i editorial cal afegir-hi la publicació de Per què Grècia, avui? (Bromera), del professor Eusebi Ayensa, llibre amb el qual l’estudiós va obtenir el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, de València. Grècia, la seva civilització, té un paper fonamental en la cultura mediterrània, europea, catalana, occidental en general. L’antiga Grècia sosté el bo i millor de l’arquitectura, del teatre, de la poesia, de la filosofia, de la ciència i de la política sense oblidar el rebost de mites que a través de les seves figuracions resguarden els arquetips (estructures de la psique, característiques humanes), així com mostren la conducta dirigida pel conscient (jo), l’inconscient (l’allò) i el sobre conscient (sobre jo), com van saber desvelar i estudiar els psicoanalistes Sigmund Freud i el seu deixeble més brillant, Carl G. Jung. La mateixa Odissea és un mite del viatge de la vida entre el naixement i la mort manifestat en el relat del retorn a la llar (retorn a Ítaca després de la guerra de Troia) i la recerca de la identitat del protagonista Odisseu o Ulisses.

     Però, quina imatge tenim de la Grècia d’avui, de la Grècia moderna, es pregunta Eusebi Ayensa. A través del seu assaig ben documentat i ric de continguts reflexius, fruit d’una saviesa consolidada, el professor Ayensa desmenteix el tòpic d’una Grècia tan sols empobrida i nostàlgica de les glòries passades, i ens mostra una Grècia on un esplet de grans escriptors, poetes i cineastes, mostren el vigor de la creativitat de la qual encara vivim avui tot i els mil·lennis que han passat. Grècia està donant veu i saó espiritual a Europa a través de grans figures de la literatura, el pensament polític, les arts i el cinema. Grècia és encara, Grècia il·lumina el temps present.  

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, 4 de setembre de 2026. A la imatge, una vista monumental de Grècia, foto feta per la meva filla Cristina)                                                           

Retrat de grup

Les narracions particulars creen un relat col·lectiu: un retrat de grup humà que abraça, que connecta, que vincula les persones entre si. La història humana és, doncs, un gran retrat de grup constituït per una munió d’històries personals compartides ja des que venim al món. Comencem la història de la nostra vida relatant la relació amb nostres pares, amb la família i amb els llocs de naixement i formació acadèmica de teló de fons. Junt amb el paper nuclear, fundacional de la família, tots aquests agents també determinen una manera de pensar i d’obrar, ja que el conjunt de la societat també té el seu rol en la nostra biografia, així com el té, i ben significatiu, una educació moral que amb els seus valors espirituals orienta el nostre capteniment.

     Els llaços narratius, els relats que ens hem explicat generació rere generació, han fundat comunitats amb unes històries, uns costums i uns símbols compartits que al llarg del temps constitueixen una manera de ‘fer poble’ (fer coses en conjunt), com havia sentit a dir al poble de la meva mare quan s’organitzaven festes, però també recaptes i ajudes mútues. I cada vegada que amb la seva creativitat s’hi incorporava la generació jove, hi havia canvis. I és que en tota narració, o en tota narrativa, com es diu ara, hi ha continuïtat de la vida alhora que evoluciona.

     Cada ésser humà és un relat que s’afegeix al gran relat conjunt. El pensador Byung-Chul Han ha reflexionat sobre la crisi de la narració conjunta en els nostres dies: la contraposa a la informació o, més ben dit, a l’excés d’informació. L’esperit de la narració, que ens dona identitat i dignitat com a individus i com a éssers socials que ens desenvolupem en comunitat, hi ha el perill que es perdi en un empatx d’informacions i manipulacions que amb esperit comercial, materialista, pretén convertir les persones en consumidors solitaris i aïllats. «L’espiritualitat que necessitem és una espiritualitat eucarística», diu Lleó XIV a la seva encíclica Magnifica Humanitas. Una exhortació per ara mateix a la comunió entre els éssers humans.

(article publicat a la revista Pluja de roses - Setembre/Octubre de 2026. A la imatge pictòrica, fragment d'un retrat de grup)

 

Nicole Florensa

 

El passat dia 6 de maig de 2026, a la seu de la Fundació Apel·les Fenosa, del Vendrell, va ser presentat l’Any Nicole Florensa (París, 1926). Així es va fer anomenar Nicole Fenosa: amb el segon cognom del marit, el cognom de la seva mare, quan signava la seva obra. Nicole Florensa va ser una gravadora, aquarel·lista i fotògrafa notable. Nascuda Nicole Damotte, l’any 1947 es va casar amb l’escultor Apel·les Fenosa. L’any 1957 la parella va adquirir l’antiga mansió antic palau dels Nin, coneguda com la Casa del Portal del Pardo. Aquesta casa del segle XVI, rehabilitada amb extrema cura perquè no perdés la seva essència, va ser la residència i lloc de treball del matrimoni Fenosa durant sis mesos en el temps de bonança, la resta de l’any la passaven a París.

     Els primers gravats de Nicole Florensa, estampats l’any 1964, estan realitzats amb la tècnica del burí solcat directament a la planxa. Aquesta tècnica demana una gran precisió en el dibuix. En planxes de petites dimensions, Nicole Florensa sovint hi representava paisatges d’horitzons amples, vinyes, detalls de la natura. Nicole Florensa estimava l’entorn, que va convertir en objecte dels seus treballs creatius. A partir de l’any 1970, Nicole Florensa va donar ales la seva activitat artística amb l’aprenentatge d’una altra tècnica del gravat: l’anomenada Manera Negra, una modalitat que per la seva complexitat és poc emprada, tot i que aquí hi va excel·lir una altra dona: Josepa Colom, massa desconeguda pel gran públic com ho és encara la mateixa Nicole Florensa. Ho lamenta Josep Miquel Garcia, primer director de la Fundació Apel·les Fenosa, que ha escrit la biografia de la Nicole (així l’anomenàvem els qui la vam conèixer). Amb motiu de l’Any Nicole Florensa es presentarà aquesta tardor a la seu de la Fundació.

     Sempre dedicada a l’obra, i després a honorar la memòria d’Apel·les Fenosa, mort l’any 1988, Nicole Florensa va promoure diverses edicions dels catàlegs raonats de la seva obra. Ja l’any 1989 va impulsar la creació de la Fundació Apel·les Fenosa, que va presidir fins a la seva mort, l’any 2012. A la seu de la Fundació: la Casa del Portal del Pardo, es conserva tot el fons del llegat del matrimoni Fenosa.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 d'agost de 2026)

Neus a l'agost

 

No, no nevarà pas, a l’agost, però sembla que només escriure la paraula ‘nevarà’ ja sentim una mica la frescor de la neu. Aquests dies, quan sortim de casa més aviat hem de mirar de no descuidar-nos el vano, o, com vaig veure fer a una amiga, prendre aquell petit ventilador amb piles que ara s’ha posat de moda. A l’agost sempre ha fet calor, molta, però aquest any les temperatures són de rècord.

     La Mare de Déu de les Neus se celebra el dia 5 d’agost, en plena canícula. A la casa dels pares el vam celebrar sempre: la nostra mare es deia Neus. Potser perquè havia nascut en un dia de gran nevada: el 17 de febrer de l’any 1924. El part –aleshores els parts tenien lloc a casa- es complicava de mala manera. Alertat per la llevadora, l’avi Llorenç, espantat, va fer cridar el doctor Santiago Dexeus pare, que era considerat una eminència. L’àvia Maria s’hi havia visitat durant l’embaràs. El doctor Dexeus va venir de Barcelona fins a Can Benet de la Prua amb el seu Ford. Aquell cotxe que ara només veiem a les pel·lícules d’època, es retallava, negre, sobre la neu blanca.

     En alguns llocs de la geografia catalana, a la Mare de Déu de les Neus també se l’anomena Santa Maria la Blanca. N’hi ha una imatge gòtica en un magnífic retaule d’alabastre al monestir de Sant Joan de les Abadesses, tal com reporten M. Carme Barceló i Martí i Jordi Mir i Parache al seu llibre publicat fa poc i ara ja de referència en el seu camp, Indrets neusencs. La Mare de Déu de les Neus en terres de parla catalana (El Cep i la Nansa).

     Durant els mesos d’estiu que amb els fills, aleshores uns nens, vaig passar al poble prioratí de Cabassers, quan arribava el dia 5 d’agost no faltàvem mai a la celebració que es fa de la Mare de Déu de les Neus a l’ermita de La Foia. S’hi fa una missa i unes paelles populars que reuneix tot el poble.

     En una visita al monestir de Pedralbes vaig descobrir una molt bonica imatge de la Mare de Déu de les Neus. La vaig fotografiar, i per això l’he reconeguda en l’article que li dediquen Barceló i Mir en un capítol d’Indrets neusencs. En iniciar-se les obres de restauració del claustre, es va descobrir aquesta notable pintura mural on es veu la Mare de Déu de les Neus amb el Nen dret a la falda. Al fons hi ha un paisatge nevat. Tinguem un bon agost.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'agost de 2026)

La màquina d'escriure

 

Una màquina d’escriure és ja un objecte de desig per a col·leccionistes o un objecte decoratiu. A casa en tenim dues a la vista: una Continental i una Olivetti. L’una és un robust i pesant exemplar de taula fabricat a Alemanya a principis del segle XX per la companyia Wanderer Werke; l’altra, fabricada a Itàlia, és també un sòlid model de taula: una Lexicon 80 amb el seu color verd característic, com de tanc. També és de color verd, si bé és un verd gespa, el model portàtil guardat en la seva maleta per traslladar-la d’un lloc a l’altre: la Lettera 32, que vaig teclejar durant anys fins que no vaig adquirir l’Olivetti elèctrica ET Personal 55, força més lleugera i de color gris perla. Amb la cinta de plàstic d’un sol ús, el text obtingut feia un efecte d’impremta. Aquest model portàtil, amb el qual també es podia escriure, estalviant, amb la típica cinta de seda, va ser substituït pel primer ordinador en el primer tram dels anys noranta.

En els dos últims cursos d’escola, em vaig iniciar en l’escriptura a màquina amb una Remington, màquina d’escriure americana igualment robusta  com la Continental. L’empresa Remington de Nova York es va fer famosa per fabricar l’1 de març de 1873, la primera màquina d’escriure comercial que veiem a les pel·lícules en blanc i negre de l’època i que tal vegada, en els nostres anys joves, va impulsar familiaritzar-nos amb el teclat que, cal dir, ordinadors i mòbils en conserven el patró. Aquest teclat, que les bones mecanògrafes dominen amb el seu art, ja va ser objecte de curiositat quan de nena, en els anys cinquanta, anava a casa de la tia Trini, germana del meu pare, i em deixava la seva màquina d’escriure: una Remington que s’alçava, ferma, poderosa, sobre la taula del despatx que la tia tenia al final del passadís en un lloc recòndit i tranquil.

Escric aquest article el dia 23 de juny, dia en què se celebra el Dia de la Màquina d’Escriure. Els promotors van triar aquesta data en memòria del dia 23 de juny de 1868 en què es va patentar aquest invent que va revolucionar la forma d’escriure, que va facilitar una escriptura ràpida i llegible, ara ja icònica, que va canviar la manera de treballar en les oficines i redaccions de diaris i revistes i va constituir un vehicle formidable per a la tasca dels escriptors.    

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de juliol de 2026)                                           

Luisa Muraro

Dol per a una pensadora referent: el dia 13 de juny de 2026, un dia abans de fer 86 anys, va morir a Milà la filòsofa i escriptora Luisa Muraro, que entre altres activitats en el camp del feminisme, l’any 1975 va ser una de les fundadores de la Llibreria de Dones de Milà. Aquesta llibreria, encara activa, s’ha convertit en una de les institucions més antigues del feminisme italià i en un lloc, ja històric, del feminisme europeu que a Barcelona va irradiar en la creació de Pròleg. La llibreria de les dones, que no ha pogut aguantar la pressió de la gentrificació a Barcelona.

     La llibreria Pròleg era un lloc de trobada que enyorem per com és en aquest espai on vaig conèixer l’obra de Luisa Muraro. A l’inici amb la lectura del llibre El Dios de las mujeres, a Itàlia publicat l’any 2003 i aquí publicat l’any 2006 en la traducció de Mª Milagros Rivera Garretas, i al qual va seguir La indecible suerte de nacer mujer, també traduït per Rivera Garretas, publicat l’any 2013. Del far de pensament que va ser Muraro ja en tenia notícia d’anys enrere, quan vaig assistir a la Universitat Internacional de la Pau, el mateix any en què va iniciar la seva singladura l’any 1984. Entre els participants hi havia un grup de dones que estaven en contacte amb una comunitat de dones filòsofes italianes anomenada «Diòtima», amb la qual col·laborava Luisa Muraro. Aquest actiu grup de dones filòsofes organitzava seminaris i duia a terme publicacions.

     Luisa Muraro és coneguda sobretot per un llibre cabdal en la seva bibliografia, L’ordre simbòlic de la mare, publicat l’any 1991. La filòsofa es va ocupar d’aprofundir en el paper de la mare i la seva simbologia i proposa repensar la relació mare-filla, en realitat la genealogia via femenina. La mare seria doncs el punt de referència fonamental des del qual es pensa i s’actua amb un llenguatge propi, si bé ningú no es pot pensar sense la figura de la mare. Les llengües maternes hi tenen molt a dir, però més té a dir la manera com les dones pensem i sentim el món d’entrada des del propi cos, així com culturalment des de la mirada encara contaminada pel règim patriarcal. La filosofia de Luisa Muraro convida a pensar des de si, des del propi centre.

(article publicat al setmanari La Fura, 17 de juliol de 2026)

Dos historiadors i Teresa de l'Infant Jesús

El març de l’any 1940, a París, l’historiador Ferran Soldevila va signar un text on feia memòria d’unes visites a Ferran de Sagarra i de Siscar, historiador i autor d’una obra magna: Sigil·lografia catalana. Feia un any que aquell savi havia mort a l’exili francès, el 30 de març de 1939 a Saint-Sulpice-La-Pointe. Primer publicat a la revista Catalunya, a Buenos Aires, on aleshores es trobava exiliat, Ferran Soldevila va incloure aquest text a Noms propis (Barcelonesa d’edicions, 1994), que és on he llegit el relat d’unes converses plenes de referències històriques entre els dos estudiosos. En un moment determinat de la narració escriu Ferran Soldevila: «Un dia la conversa va anar –ja no recordo com- per altres camins. I, per primera i única vegada des que el coneixia, va confirmar-me el simple tresor de la seva religiositat. Un nom, una devoció semblaven concentrar-la: Santa Teresa de l'Infant Jesús. Jo coneixia prou bé la vida i les obres de la santa, coneixia Lisieux i el seu santuari, i vaig poder seguir i comprendre la seva ingènua confessió, vaig poder fins i tot correspondre-hi amb la meva admiració devota envers l’exquisida fortitud d’aquella santedat. Era commovedora l’afecció que traspuaven les paraules del vell erudit, commovedor era també descobrir tot el que, en l’etapa extrema de la seva vida, aquella devoció representava per a ell de serenitat, de confiança, de riquesa espiritual, de senzilla esperança davant la mort que, per llunyana que fos, ja no podia ésser-ho gaire».

     «”Ella i jo hem fet un pacte” –em deia confident», escriu Ferran Soldevila en el relat de la conversa amb Ferran de Sagarra. Però quin era el pacte? Sagarra es proposava escriure un llibre sobre Teresa de l'Infant Jesús i en conversa amb la gentil i dolça santa li demanava temps per poder escriure’l. Soldevila no sabia que aquell dia seria l’últim en què es van veure. Milicians de la FAI van fer un registre a casa de l’historiador Sagarra en dolorosa presència seva. Amb ajuts amicals, va emprendre l’exili. Va morir al cap de poc.

(article publicat a la revista Pluja de roses, Juliol / Agost de 2026) 

Sagrada Família

 

A primers dels anys vuitanta, des del minúscul estudi al carrer Provença on jo treballava a casa com a dissenyadora free lance, a les dotze sentia les campanes de la Sagrada Família com tocaven l’àngelus. Parava un moment, commoguda, i agraïa el privilegi de tenir el temple tan a la vora. I més li tenia encara, emotivament parlant, per com Carles Pelegrí (marit de l’artista del tapís, Dolors Oromí, tia del pare dels meus fills), treballava com a advocat de La Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família: des del carrer València on vivia hi anava cada dia. La Sagrada Família era el seu lloc de treball.

     Vaig viure d’a prop les vicissituds per fer avançar les obres del temple que ara llueix esplendorós. La subvenció del seu cost depenia únicament de les donacions. Ho sé perquè en més d’una ocasió vaig ajudar en la tasca administrativa de passar a màquina –quins temps!- els rebuts amb l’import de les aportacions. Alguns venien amb noms i cognoms, molts eren anònims i, en general, amb quantitats més aviat modestes llevat d’algunes excepcions com aquella vegada que el mateix Gaudí va rebre per sorpresa un xec amb la quantitat fabulosa de 800.000 pessetes d’origen desconegut per tal de continuar la construcció del temple. Aquesta anècdota l’explica Josep Pla en el seu homenot dedicat a Antoni Gaudí, que un altre paràgraf escriu: «Tots els observadors, testimonis i escoliastes dels intríngulis de la Sagrada Família han estat conformes a proclamar que la història del temple és inseparable de la misèria econòmica de la falta de diners». En un altre lloc Pla afirma que Gaudí es va passar la vida fent visites i demanant caritat.

     Així va ser durant dècades fins que en un moment determinat la sort va canviar. ¿En quin moment es va produir l’esclat, l’abundància d’ingressos que l’any 1986 va propiciar que la Junta Constructora del Temple pogués encarregar a Josep M. Subirachs el grup escultòric de la façana de la Passió? Turistes japonesos havien començat a venir en massa a contemplar una obra que no només els entrava pels ulls sinó que els amarava l’ànima d’emoció. Els japonesos van ser grans propagandistes de la Sagrada Família i ha estat el turisme qui ha obert les portes a l’acceleració de les obres de la prodigiosa creació de Gaudí.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la foto una vista de l'interior de la Sagrada Família 15-12-2023)              

"Estimada Immortal"

 

Els dies 6 i 7 de juliol de 1812, mentre seguia una cura termal al balneari de Teplice, a Bohèmia, Ludwig van Beethoven va escriure tres cartes dirigides a qui va anomenar «Estimada immortal», una dona de la qual el compositor nascut a Bonn l’any 1770 estava profundament enamorat. Les cartes no es van enviar, o li van ser retornades. Els fulls manuscrits a llapis de la seva mà es van trobar dies posteriors a la seva mort ocorreguda a Viena el dia 26 de març de 1827. L’any vinent farà 200 anys i se’n preparen celebracions. La música de Beethoven es va fent, ella també immortal, cada vegada que s’interpreta i s’escolta una de les seves peces que els oïdors reconeixem ja des dels primers compassos de sonoritat enèrgica, apassionada, abrandada. Com els  seus sentiments per l’«Estimada immortal»?

     No es coneix la identitat de l’«Estimada immortal» per al gran músic, tot i la munió de biògrafs i estudiosos que d’ençà la troballa de les cartes s’han aplicat a desvelar el secret. Perquè sembla ser que es tractava d’una dona casada: «Pots canviar el fet que tu no siguis completament meva i jo no completament teu? Oh, Déu!» I, encara: «Pot existir en nostre amor si no és a través del sacrifici?».

     Dos noms sobresurten del misteri: la comtessa Josephine von Brunsvik, compositora nascuda d’una família noble hongaresa, i Antonia Brentano, sense descartar altres noms possibles per a qui Beethoven escriu al capçal de la seva carta: «El meu àngel, el meu tot, el meu mateix jo...». No és estranya, aquesta identificació entre el jo i el tu en l’enamorament romàntic, i Beethoven, que va iniciar-se en la música des del classicisme, és qui posa un primer peu en el camí de la música romàntica, una música en què el jo dialoga sempre amb els altres, o amb allò ‘altre’, la natura, l’existència mateixa.

     Segons diversos musicòlegs, Beethoven va compondre les seves darreres sonates per a piano op. 110 i op. 111 com a rèquiems: Josephine von Brunsvik va morir el 1821 amb només 42 anys. La vida de Beethoven, que es va extingir als 56 anys, va ser turbulenta. Darrere el geni hi havia un home que implorava l’amor d’una dona, s’enamorava sovint. L’«Estimada immortal» entre elles.

(publicat al setmanari La Fura, 5 de juny de 2026. A la imatge: Josephine von Brunsvik) 

Clementina Arderiu

 

Aquest any 2026 es commemoren els cinquanta anys de la mort de la poeta Clementina Arderiu Voltas (Barcelona, 1889-1976). La poeta Maria Callís és la comissària de l’Any Clementina Arderiu, efemèride amb què es vol fomentar l’estudi i motivar la lectura crítica de l’obra de Clementina Arderiu. Fins ara Clementina Arderiu ha estat massa poc present en el nostre panorama literari, acadèmic i entre el públic en general, tot i que prou esmentada per unir el seu nom al del seu marit, l’influent poeta Carles Riba.

     Poc s’ha avançat d’ençà l’any 1985, quan LaSal. Edicions de les dones, va publicar Clementina Arderiu. Contraclaror. Antologia poètica, amb la introducció i selecció dels poemes per part de la poeta Maria Mercè Marçal, que ja en els seus mots d’introducció declara: «Enfrontar-me a l’obra de Clementina Arderiu és, des de fa temps, per a mi un repte que finalment he decidit acceptar». I ho fa esperonada per la necessitat i el deure de rescatar de l’orfenesa (minoria absoluta, arriba a escriure) en què es trobava l’obra de Clementina Arderiu per la seva doble condició de dona poeta i senyora de Riba.

     Maria Mercè Marçal rellegeix de cap a cap l’obra de Clementina Arderiu, aplegada en sis llibres, i en fa un acurat estudi que encara no ha estat superat. En el seu assaig sobre la poètica arderiuana Marçal mostra amb idees i exemples clars la complexitat d’una obra que, al costat dels poemes que celebren el seu paper d’esposa i mare, hi brillen els poemes que revelen un conflicte intern: el conflicte que sempre s’estableix entre la feminitat ideal, i més encara en aquella època, i el veritable desig interior de la seva vida de dona intel·ligent i sensible en contacte amb la vida pública, més enllà de la llar. La creativitat poètica de Clementina Arderiu es mou, doncs, entre aquests vectors que li creen la tensió vital que es reflecteix en versos com aquest: «L’alta poma del migdia,/ quina bruixa l’emmetzina?// El teu verí/ és per a mi?».

     És pels fruits d’aquesta vibrant tensió espiritual dels seus poemes que Clementina Arderiu sedueix Maria Mercè Marçal, que al final del seu estudi afirma: «Clementina Arderiu em sedueix quan parla a contraclaror». 

(article publicat al setmanari La Fura, 15 de maig de 2026) 

A Déu resen fulles de tardor i una gitana de pell fosca

Aquesta és una història molt bella de fe i resiliència a desgrat del món en guerra i flames encara ara, sembla que poc ens movem de lloc. A la televisió una tarda van passar un film de bona factura: cada escena semblava un quadre. Es tractava de Papusza, una pel·lícula biogràfica polonesa del 2013 dirigida per Joanna Kos-Krauze i Krzyaztof Krauze, amb l’actriu Jowita Budnik en el paper de Papusza, una poeta polonesa gitana, el nom veritable de la qual és Bronislawa Wajs, nascuda l’any 1908 i morta l’any 1987.

     A mesura que avançava l’esplèndida filmació m’anava interessant per Papusza, nom que vol dir «nina» en llengua romaní. Com que de Papusza no en sabia res, vaig acudir a la viquipèdia, que em va informar de les dades d’aquesta dona excepcional: la primera poeta gitana que va publicar la seva obra, contribuint d’aquesta manera a la difusió de la seva cultura, fet que, tal com es veu al film, li va suposar ser repudiada per part del seu poble. Aquell ostracisme (en un apunt biogràfic es diu que els familiars l’escopien quan la trobaven) li va causar un gran dolor espiritual que es va engrandir encara més, fora de la comunitat, enmig de veïns polonesos, pel fet de ser una persona creient en l’època comunista de la Polònia de la postguerra.

     Papusza va ser supervivent de l’Holocaust (el nazisme va perseguir els gitanos: els considerava una raça inferior) com queda registrat de forma dramàtica a Papusza, com queda també registrada aquella tragèdia humanitària en un fragment d’un poema més llarg, escrit a manera de cançó trista: «Que sàpiguen el que la guerra ens va fer:/ perquè alguns no l’han viscut/ i no creuen als gitanos quan expliquem/ la manera com vam morir a mans d’aquells alemanys...»

     En molts poemes es llegeix l’espiritualitat franciscana, si es pot dir així, de Papusza, la natura és viscuda com espill del diví: «Allà on el vent xiula/ a Déu li resen/ daurades fulles de tardor/ i una gitana de pell fosca./ Entre boscos/ en una cruïlla de camins/ on xiulen les ventades/ una gitana prega Déu i cau una fulla daurada». 

(article publicat a la revista Pluja de roses - Maig/Juny 2026. A la imatge, una foto de Papusza)

Rondalles xipriotes

«L’irresistible encant de les rondalles ha corprès l’hel·lenista Toni Góngora», ha escrit M. Magdalena Gelabert en el text que introdueix Aplec de rondalles xipriotes (Quid Pro Quo), i més si tenim en compte que Toni Góngora fa anys que es dedica a l’estudi de les rondalles mallorquines. Enamorada de contes, llegendes i rondalles de tots els temps, he llegit les vint rondalles gregues de Xipre i, tal com adverteix Toni Góngora al seu pròleg, he trobat els mateixos ingredients del meravellós que ha inspirat les rondalles des d’antic, així com la semblança, amb les seves diferències, amb alguns contes coneguts, aquí amb els títols: la Rondalla de na Ventafocs i la Rondalla del Senyor amb les tres filles.

L’ànima fa demanda de meravella encara que no ho sàpiga, i potser encara més en els darrers temps en què els sabers s’han tornat tan especialitzats, tan mecànics, tan fragmentaris. L’ànima té set d’unió, de reconstrucció del mirall trencat. Toni Góngora, que ha traduït les rondalles xipriotes del grec, esmenta unes paraules del folklorista Mikhaïl Meraklís en què afirma: «Les cançons [populars] separen els pobles, i les rondalles són allò que els uneix». Les rondalles tenen caràcter universal, si bé presenten alguns trets distintius segons el lloc on s’aclimaten. També en aquest Aplec de rondalles xipriotes en què trobem reminiscències d’històries, episodis i personatges que remeten a la Grècia antiga i a la seva mitologia: Èdip, Heròdot, Hèracles o les Moires de les quals en sabem un niu a través de rondalles i contes de fades que justament les presenten com a fades, ja que són figures del fat, del destí.

Els contes amb elements mirífics mantenen en la nostra imaginació creativa les portes obertes a l’infinit. Per a l’home i la dona que no refusen la seva dimensió espiritual tot en la natura no és res més que una màscara darrere la qual s’hi amaga l’Ésser, o Déu per als creients. No s’ha escrit encara una rondalla moderna en la qual es parli de com Gaudí veia Déu en un arbre, en el bosc... Nosaltres podem endevinar aquesta visió del meravellós a través de la seva obra d’arquitectura orgànica. La fascinació per les rondalles és una resposta a nivell profund dels oïdors i dels lectors del missatge que, disfressat de símbols, és de naturalesa espiritual.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 8 de maig de 2026. A la imatge una vista del temple d'Apol·lo a Xipre)     

Zenòbia Camprubí

L’escriptora, traductora i professora universitària Zenòbia Camprubí, filla d’una rica família catalano-puertorriquenya vinculada als Estats Units per part de l’avi Aymar, des de l’any 1916 va ser la dona de Juan Ramón Jiménez. Es van conèixer en un acte cultural a la Residència d’Estudiantes l’any 1913. Secretària, col·laboradora i curadora de l’obra del futur Premi Nobel, així l’hauria conegut la història en el seu vessant misogin si no fos que va destacar, i molt, per la traducció d’una obra monumental: Zenòbia Camprubí i Aymar, nascuda a Malgrat de Mar l’any 1887 i morta a San Juan de Puerto Rico l’any 1956, dominava la llengua anglesa (es va educar a la Universitat de Columbia) va traduir a la llengua espanyola l’obra de Rabindranath Tagore. Tot i que no només, ja que també va traduir William Shakespeare, Edgar Allan Poe i altres clàssics anglesos. Zenòbia Camprubí sempre va treballar. Cal tenir present que era un membre destacat, en va ser secretària, del Lyceum Club Femení, que reivindicava la presència de la dona en tots els àmbits de la societat. Zenòbia Camprubí està considerada una de les pioneres del feminisme a la Península, si bé de la lectura dels seus diaris en més d’un moment es dedueix que no va tenir el temps que hauria volgut per a dedicar-se a la pròpia obra: el gran poeta Juan Ramon Jiménez era un home inestable, emocionalment dependent i molt exigent. Davant la incapacitat del marit, l’esposa va assumir el sosteniment de l’economia familiar.

     Diu la crítica especialitzada que només algú amb ànima de poeta podia traduir Tagore amb l’excel·lència amb què ho va fer Zenòbia Camprubí. Va començar per traduir La luna nueva. Ho va fer de manera impersonal, signant només amb les inicials. Sembla que només volia que els altres participessin del seu entusiasme per l’esperit líric –i místic, perquè no dir-ho- de Tagore. L’èxit de la traducció va ser fenomenal, més gran del que esperava. En aquest moment Zenòbia Camprubí va decidir traduir a poc a poc, sense precipitació, totes les obres de Rabindranath Tagore. «Traduir només és obra vulgar; traduir amb tanta devoció que l’obra traduïda, lluny de disminuir, rebi una emoció nova és crear bellesa», va escriure Margarita Nelken, que li va fer una entrevista.

(article publicat al setmanari La Fura, 2 d'abril de 2026)

Sant Jordi segons Grazia Deledda

Grazia Deledda (Nuoro, Sardenya, 1871 – Roma, 1936) és l’única dona italiana que ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Se li va concedir l’any 1926, ara fa cent anys. En el discurs de concessió, l’acadèmic Henrik Schück va destacar l’habilitat de l’autora per fondre el paisatge i la història narrada: «És una natura animada de manera meravellosa, que harmonitza perfectament amb la psicologia dels personatges».   

L’obra de Deledda està marcada pels seus orígens a Sardenya, per una terra de bellesa salvatge i lírica fins fa poc: el turisme dilueix la personalitat de les illes, si bé quan el juliol del 1999 la vam recórrer després d’una estada a l’Alguer, en els pobles de l’interior encara es guardaven tradicions com ara els vestits que vam veure portar a algunes dones grans amb aquell capteniment propi d’una cultura ancestral.

En les pàgines de Cendra (Edicions de 1984), un text meravellós amb el qual Mercè Ubach va merèixer el Premi de traducció Vidal Alcover, hi són descrites dones de Nuoro encara vestides amb el vestit tradicional, algunes d’elles fins i tot se’l posen en cuines amagades de Roma, com la serventa Varvara, que té una memòria viva i acolorida tant dels records de la seva joventut com per explicar fil per randa llegendes a Anania, el protagonista: «Una vegada –prosseguia la tia Varvara-, vaig anar a collir espigues pel voltant d’un nurag; me’n recordo com si fos avui. Tenia febre, i cap al vespre em vaig haver d’estirar entre els rostolls, esperant que passés algun carro que em portés al poble. I fixa’t què veig. El cel, darrere el nurag, era tot del color del foc: semblava una tela encesa de color escarlata; de sobte va aparèixer un gegant al patiu, i va començar a treure fum per la boca. En poca estona tot el cel es va enfosquir. Quina por, Nostra Senyora del Bon Consell! Però tot d’una vaig veure sant Jordi amb la lluna plena al cap, i una navalla, brillant com l’aigua, a la mà. Txac, txac –va concloure la vella, agitant un ganivet de cuina-. Sant Jordi va tallar el cap al gegant, i el cel va recobrar la serenor». Era la febre, li diu Anania. «Molt bé, deu haver sigut la febre, però jo vaig veure el gegant i santu Jorj: sí, els vaig veure amb aquests ulls». I nosaltres, lectors, el veiem a través del bell relat de Grazia Deledda.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 d'abril de 2026)                

Pietat retrospectiva

 

     Sant Boi de Llobregat: una ciutat que va créixer molt a partir dels anys cinquanta, en la part antiga hi conserva alguns edificis rellevants. A Sant Boi hi ha un conjunt d’edificis psiquiàtrics que estan inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

     La salut mental i la seva atenció mèdica ha passat per diverses fases en la història de la medicina, però no és d’això del que vull parlar en aquesta reflexió sinó d’un fet que provoca horror: en aquest sanatori, durant la guerra civil, hi van morir més de 3.000 persones. L’historiador Marcos Robles parla de 3.160 interns. En base a les llicències d’enterrament i les actes d’incineració trobades al cementiri local per l’arxiver municipal Carles Serret se’n comptabilitzen 3.240. Les xifres són esgarrifoses i amb alarma i pena a la vegada s’ha comprovat que les morts van augmentar en els últims mesos del conflicte per causa de la desnutrició i les malalties que hi van associades. Malalts d’aquest psiquiàtric van morir de fam.

     Sílvia Piqué, besnéta de Catalina, «la mare de la iaia Nati», va estar ingressada al psiquiàtric de Sant Boi des del 1926 fins al 3 d’octubre de 1938, quan va morir a causa d’una enterocolitits, «una malaltia derivada de la mala alimentació». A Barcelona i voltants va morir molta gent d’inanició, una de les maneres més cruels de fer víctimes innocents en una guerra. La fam era generalitzada. Tant Piqué, que ha creat una associació perquè aquestes morts no restin en l’oblit, com Robles, afirmen que el menjar no arribava al psiquiàtric. Ho atribueixen al fet que probablement eren els darrers en la llista de prioritats que el govern havia d’atendre durant la guerra, si bé en la investigació s’han trobat diversos processos sancionadors oberts a infermeres per treure menjar del centre. Les autoritats potser volien fer les coses millor però no tenien prou recursos, però alguns dels qui havien de vetllar pels malalts van negligir la seva obligació. Compungits, se’ns va omplint el cor d’una pietat retrospectiva per aquells interns. 

(article publicat a la revista Pluja de roses - Març / Abril de 2026)

Aprendre

 

     El pas dels dies i dels anys dibuixa la perspectiva i dona la humilitat que s’acompanya d’aquell bocí d’alegria que crea pau al cor a mesura que s’avança en l’aprenentatge si s’avança, ja que, com vaig sentir un dia pel carrer en una conversa escoltada a l’atzar, fer-se gran, fer-se vell, no necessàriament equival a fer-se savi. Tots coneixem persones que no han madurat ni a la ratlla dels vuitanta anys, com coneixem infants que sembla que hagin nascut amb aquell coneixement de les coses profundes que es pot llegir en la mirada transparent. Infants així fan respecte, com no n’encomanen gaire els eterns immadurs perquè no inspiren confiança: què han après?

     Quan no es té la perspectiva i la humilitat adequada respecte d’un mateix, de les obres d’un mateix, de les falles d’un mateix, es tendeix a donar la culpa als altres i a l’entorn. En canvi, qui indaga sobre el que pot haver fet poc o molt malament mira endins del seu cor, l’escolta amb atenció, aprèn dels errors i assumeix la seva part de responsabilitat en l’experiència.

     Qui és l’actor de la nostra vida?, podem preguntar-nos en cas de dubte. No hi ha ningú que ocupi el nostre lloc. De manera que qui mira, qui sent, qui pensa, qui obra en la realitat tant en la íntima com en la quotidiana som nosaltres. En els seus escrits sobre autoconeixement, el psicoanalista Jung deia que «només els necis estan interessats en la culpa dels altres»... per culpar els altres. Mirar enfora és l’excusa perfecta per no enfocar i discernir sobre la pròpia realitat. Mirar la realitat de cara demana coratge, decisió i treball sobre un mateix. Treball amb les eines que tenim a mà: talents, aptituds, però, sobretot, voluntat, perseverança i honestedat, no fer-nos trampes al solitari perquè, a qui enganyem? Es pot fer comèdia un dia, un any o tota una vida, si es vol. Però davant la paret de l’últim dia els únics enganyats serem nosaltres mateixos per haver viscut una vida manllevada, no autèntica, no real. En aquest punt de la reflexió pot resultar interessant recordar unes paraules, segurament sorgides de l’experiència, del poeta Pablo Neruda, que tradueixo: «Algun dia en qualsevol lloc indefectiblement et trobaràs a tu mateix i aquesta, només aquesta, pot ser la més feliç o la més amargant de les teves hores».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de març de 2026)     

Llucieta Canyà i l'etern femení

 

L’any 1934, l’escriptora Llucieta Canyà, representant del feminisme catòlic de l’època, va escriure un assaig que va tenir molt d’èxit: L’etern femení, una guia moral de les dones des de l’adolescència fins a la maternitat. No obstant això, Canyà hi defensava el sufragi universal i la participació de la dona en la vida pública fins arribar a dir que ser una bona esposa i mare de família era compatible amb estar al capdavant d’una batllia.

La crítica moderna ha titllat el feminisme de Llucieta Canyà com un feminisme conservador i tebi, i ho era, als nostres ulls. Però el seu missatge devia calar fons, en les seves lectores, encara que va quedar interromput pel franquisme que va tornar a tancar la dona a casa. La meva mare llegia amb molt d’interès els articles que en els anys cinquanta Llucieta Canyà publicava a Lluvia de rosas, una revista de caire religiós que editen els carmelites descalços que tenen cura del Santuari de Teresa de l’Infant Jesús a Lleida. La mare era devota, com ho va ser el mateix papa Francesc, d’aquesta monja francesa que va morir tuberculosa a l’edat de vint-i-quatre anys i que l’Església va declarar Doctora. Fent elogis dels articles, la mare deia que Llucieta Canyà era l’autora de L’etern femení. Amb les seves amigues, havia llegit de grat el llibre dividit en quatre parts: La noia, La muller, La mare i L’actuació política i social de la dona

Seria interessant saber com li va sorgir a Llucieta Canyà la idea de l’etern femení. Cert que era culta: va estudiar Magisteri i Dret i va col·laborar a la secció diària ‘Món femení’ a La Veu de Catalunya. L’etern femení és un arquetip psicològic i un principi filosòfic que idealitza un concepte immutable de dona. El concepte de l’etern femení (en alemany: das Ewig-Weibliche) va ser important per a Goethe, que el va introduir en la seva obra Faust. Aquest arquetip és encarnat per Margarida, com Beatriu l’encarna en la Divina Comèdia de Dant, o Laura en les obres de Petrarca. Eugeni d’Ors també se’n va servir, però el seu etern femení a més de la Ben plantada l’encarnen altres figures femenines. La gràcia de l’etern femení de Llucieta Canyà és que li dona ales pel fet d’animar les dones a tenir un paper actiu a l’àgora. 

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2026)

Enas Sultan, poeta palestina

 

Enas Sultan és una poeta palestina nascuda a Gaza de la qual no en sabia res fins que he llegit Collage per passar el diumenge, el llibre amb què l’autora ha obtingut el II Premi de poesia Roissy-en-Brie del PEN Català per a persones refugiades. L’exquisida publicació, a càrrec de Jande editorial, es presenta en l’àrab original i la magnífica traducció al català de Margarida Castells. No en va Margarida Castells és coautora, amb Dolors Cinca, del Diccionari Àrab-Català entre d’altres treballs que testimonien el seu saber com la feliç traducció d’El llibre dels avars, de Jàhiz de Bàssora, o Antologia de les Mil i una nits.

Enas Sultan, de la qual en el llibre no hi ha cap fotografia, tan sols un dibuix, va arribar a Noruega fa tres anys amb una beca d’escriptura que ha donat els seus fruits. Collage per passar el diumenge és el seu primer llibre publicat i ja des del principi, amb veu ferma i llenguatge propi, s’adreça als lectors dient: «He de reconèixer:/ Que la poesia és el que em duu al món veritable, al contrari del que em fa la vida real, que m’empeny als límits de l’engany. Vaig creure que tenia germans, amics i una casa, que no hauria de beure’m el suc de les ruïnes. [...] Només la poesia em diu qui soc. Crec en la poesia».

Des del seu refugi Enas Sultan escriu el món que ha deixat, plasma la tragèdia de la seva condició de dona jove i palestina amb esperança malgrat tot, si bé la paraula ‘casa’ l’escriu en gairebé tots els poemes fins arribar a dir: «He après tres paraules en noruec:/ Ansikt,/ Hus,/ More.// (Cara. Casa. Mare.)// Amb aquestes paraules n’hi ha prou per fer poesia». En la nuesa d’aquests versos ofereix als lectors la importància de tenir un rostre i poder mostrar-lo. De tenir una casa, un aixopluc. I de tenir a prop una mare, font i símbol de la vida al mateix temps.

La poesia d’Enas Sultan s’expressa en una cosmogonia estelada de qüestions personals lligades a qüestions universals: «Abans de fer-ne trenta:/ «Dona’m un got per a desempolsegar la gola./ Vull parlar i dir moltes coses». I tantes coses com vol dir les diu en aquest llibre que, com qui no vol la cosa, titula de manera significativa Collage per passar el diumenge. 

(Article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2026)