Diversitat lingüística

     

Aquest any 2019 ha estat declarat l’Any de les llengües indígenes. Es fan sentir crits d’alarma. Es calcula que el 97% de les llengües humanes que han existit històricament s’han extingit. Una tragèdia per a la biodiversitat lingüística, ja que aquest fet representa un buit de gran dimensió en el coneixement i comprensió de nosaltres mateixos com a éssers humans. En cada llengua s’expressa una visió del món. Quan una llengua mor desapareix una peça fonamental del mosaic humà, un espai resta cec.

     

Hi ha un progressisme mal entès. ONG’s i grups de tota mena defensen causes humanitàries que certament clamen al cel i cal mobilitzar-se per combatre-les. Però hi ha una gran indiferència envers les llengües que es perden. Les llunyanes per desconeixement. Les properes per causes generalment gens nobles. Per raó de justícia i defensa dels Drets Humans, els nostres feminismes i ecologismes, per exemple, haurien d’estar al capdavant en la defensa de la diversitat lingüística a la Península Ibèrica. Doncs no. Les veus de defensa són particulars, no col·lectives, perdent així la força que podríem tenir.

     

Una de les causes de la mort de les llengües es dóna quan els infants deixen de parlar la llengua als seus pares. Diuen els entesos que aquest fet pot esdevenir-se per moltes causes. Però una causa clau és quan als infants se’ls fa sentir vergonya de parlar la llengua de la família. Ho va practicar amb gran eficàcia l’Estat francès, ho practica encara l’Estat espanyol. «Per què vols aprendre català si en espanyol ens entenem tots i, a més, és una de les llengües amb un gran nombre de parlants a tot el món?». Es tendeix el monocultiu lingüístic com es tendeix a afavorir el pensament únic. És el que interessa globalment. La diversitat és un destorb per als poders i grans corporacions. No hi ha una llengua superior a una altra. El que hi ha és llengües amb poder per imposar-se. Sembla estrany que els defensors de les minories no ho siguin de les llengües minoritàries. Aquí la llengua catalana, la llengua específica del lloc, la llengua amb denominació d’origen. Com els vins, cada terreny dóna el seu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès el 4 d'octubre de 2019. A la imatge, la fotografia d'un ametller florit presa aquest gener passat)

Apocalipsis i aurores

Som en èpoques apocalíptiques, de finals de món, això vol dir que estem tocant fons. És una llei física: la llei del pèndul. Per aquest motiu al mateix temps assistim a l’eufòria que atorguen els estats naixents. Sempre ens movem entre dos vectors, també col.lectivament, ja que la humanitat és orgànica, tots estem entrellaçats.

La consciència que tots estem entrellaçats i que portem a la pràctica amb multitud d’accions, tan quotidianes com històriques, no priva que, per exemple, es vulgui obtenir més llibertat per actuar amb més llibertat. Els drets humans van establir-se amb aquestes premises de justícia envers persones i pobles. Un nou estat europeu com podria esdevenir Catalunya en els propers temps no vol dir sortir de cap xarxa, simplement vol dir ser a la xarxa d’una altra manera, no subordinada sinó com ha de ser: en igualtat de condicions. 

Indigneu-vos!

Stéphane Hessel, nascut a Berlín el 1917, però havent viscut des dels set anys a París, amb noranta-tres anys té l’esperit d’un jove de vint. Hessel, que ha viscut gairebé un segle d’una manera plena i responsable, va ser membre de la Resistència francesa, supervivent del camp de concentració de Buchenwald, militant a favor de la independència algeriana i defensor de la causa palestina (els seus orígens jueus no li impedeixen discernir el que li sembla just, doncs), i encara cal afegir a aquest dilatat currículum de compromís amb el món que li ha tocat viure, que és l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

Aquest home de pedra picada que durant molts anys va ocupar el càrrec d’ambaixador de França a l’ONU, i sap quin pa s’hi dóna en la política i els seus envitricolls, acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i, atenció, a favor de la insurrecció pacífica. El pensament de Gandhi deu estar darrera de la seva proverbial empatia amb les causes justes per les quals cal mobilitzar-se, això sí, pacíficament, fins i tot quan un ja podria asseure’s i veure passar el món atès que Hessel es troba a la darrera etapa de la seva vida.

Però no. Stéphane Hessel es posa a primera fila i s’adreça als joves tot dient que hi ha prou raons com per indignar-se i que no s’hi val la passivitat sense que les generacions futures n’acabin pagant els plats trencats. Hessel avisa que, en el nostre món tan complex, les raons per indignar-se poden no veure’s tan nítidament com les de la seva joventut, amb unes ideologies molt marcades que ho tenyien tot, cadascuna del seu color. Cert. Però tot i els miratges amb què ens engalipen les societats anomenades dels benestar (que cada vegada ho són menys), a ningú no escapa que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara és una utopia.

Via internet corren missatges de conspiracions per fer anar el món segons els designis de gent amb poder i sense escrúpols que no només pretenen dominar el món via econòmica, sinó també fer-se amb la voluntat de la gent, que aquesta no tingui criteri, que no qüestioni res. Totes aquestes maquinacions poden veure’s com de ciència ficció perquè realment semblen sortides d’un conte d’ogres com els que llegíem d’infants. Però els fets són els que són i aquí és on cal posar consciència i pensar a qui beneficia, per exemple, una epidèmia mundial de grip. La indignació de Teresa Forcades, metge i monja benedictina, va posar en alerta sobre algunes pràctiques fraudulentes en l’àmbit de la farmacologia, que sempre hauria d’estar al servei de la salut, els guanys hauríen de ser l’afegitó, no la prioritat.

Davant de pràctiques deshonestes, doncs, més n’hi haguessin de persones indignades, de col.lectius que moguessin a l’actuació decidida en benefici de la comunitat, que és el que reclama Stéphane Hessel. Negueu-vos, diu als joves, a la distracció mediàtica i a les empentes cap a un consumisme que ens acabarà consumint. Sí, i encara més. Ens hem de negar a la manipulació de la raó que ens llança els uns en contra dels altres. Cal indignar-se davant d’aquest intent de robatori del més preuat que tenim: la consciència. Indignar-se és el primer pas per actuar a favor dels Drets Humans, tan pacientment i costosament conquerits pels nostres antecessors.

Em sembla que cal crear empaties que descol.loquin aquells que entenen el món com un objecte del qual només se’n poden extreure beneficis en detriment del sofriment dels altres. Siguem sensibles, no passem, comprometem-nos amb la humanitat, amb la creació sencera!

(article publicat a L’Eco de Sitges, 1 d’abril de 2011)