A rel de la mort del pare he
rebut e-mails, cartes. Els condols fan una càl.lida companyia. Però poc
s’escriuen cartes. Cartes convencionals vull dir, cartes escrites a mà o a màquina
i enviades dins d’un sobre amb segell de correus. Certament que enviar una
carta és car: un segell normal val 36 cèntims d’euro, la qual cosa equival a 60
pessetes antigues (segons com encara hi haurem de tornar!).
Els e-mails van substituint les
cartes. És tan fàcil, tan ràpid i tan barat escriure’n a través de la Xarxa!
Però rebre una carta amb tots els ets i uts té molta màgia: has d’obrir el
sobre, reconeixent la lletra o no, la qual cosa encara afegeix més misteri al
fet, extreure’n el paper, desplegar-lo, llegir la carta finalment, omplir-se el
cor del seu missatge. Un bell ritual que vaig cultivar durant anys: vaig
escriure i vaig rebre moltes cartes personals, joies de paper que guardo als
meus arxius. No totes, però. De vegades he fet trencadissa, i sovint m’he
penedit d’haver-la fet.
Dies enrere, tot buscant una
altra carta, vaig retrobar i rellegir les cartes que m’havia enviat el pare
Jordi Llimona. En l’última no s’estava de parlar sobre la gravetat de la seva
malaltia. Jordi Llimona va morir el setembre de 1999. En aquesta carta, escrita
amb la seva lletra ja una mica vacil.lant però sempre en línia ascendent, hi
vibra encara la seva gran humanitat. En l’escriptura cal.ligràfica hi ha part
de la nostra energia, com bé estudia la ciència grafològica.
Hi va haver un temps, a principis
del segle XX, en què va ser moda escriure targetes postals. La gent se les
enviava de tot arreu, ni que vivíssin a quatre passes de casa. Així van néixer
moltes col.leccions de postals que s’han guardat, o no, en moltes calaixeres i
mobles secreters. Les oficines de correus tenien feina a dur-les amunt i avall,
a vegades amb poques dades a l’adreça arribaven igualment. A Guillem Viladot li
agradava molt rebre cartes i postals on només hi havia el seu nom, Farmacia
Viladot, Agramunt.
Però no sempre el correus havien
estat així. El gremi dels correus no es va organitzar fins a l’any 1587. En
temps pretèrits, qui volia enviar una carta ho havia de fer de manera privada
pagant algú perquè fes aquest camí a propòsit. Aquestes persones eren anomeades
correus, i depèn del mitjà de transport que utilitzessin s’anomenava correu d’espardenya si el correu anava a
peu, o correu a cavall si anava a
cavall, o si ho feia navegant s’anomenava correu
de mar.
En un moment determinat van
començar a establir-se rutes que es feien de manera periòdica i es van anar
fixant dies de sortida i d’arribada. Quantes vegades no hem vist a les
pel.lícules l’arribada de sacs amb cartes i paquets via cotxe de línia o via
ferrocarril! L’aviació també va permetre una gran acceleració en els correus,
les comunicacions escrites van escurçar el seu temps de trajecte.
Les editorials, amatents als
interessos dels lectors, han publicat correspondències mantingudes durant anys
entre autors la talla dels quals han convertit en literatura de nivell aquelles
lletres escrites com si fossin les pàgines d’un llibre. Fins i tot hi ha hagut
escriptors amb premi Nobel de Literatura que en la seva joventut van treballar
de carters, com ara William Faulkner a la ciutat de Nova York. Fins que es va
descobrir que per comptes de fer de correu, el jove es dedicava a beure, a
jugar i a fer de poeta decadent. La seva va ser una veritable vida de novel.la,
i les seves novel.les, genials.
(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’agost de 2012. A la imatge, una ceràmica italiana)
