divendres, 8 de març del 2019

Les nostres festes de cada dia



Escric enmig de l’enrenou de màscares, disfresses, carrosses, rues, sermons, pregons i lluentons que acoloreixen de sàtira la disbauxa del Carnaval, seguit de la ratlla fina que marca el límit entre el dimarts de Carnaval i l’enterrament de la sardina i el dimecres de Cendra, primer dia de la Quaresma, la primera referència de la qual es troba en un escrit de l’any 332 per part del bisbe i primer historiador de l’església cristiana Eusebi de Cesarea, que en parla com d’una festa litúrgica consolidada. Llegeixo aquesta data en una publicació recent: Per què celebrem? L’origen de 100 festes populars (Albertí editor), d’Albert Vidal, que en el seu recull fa un repàs de la nostra Catalunya en festes, que són moltes i molt variades, algunes de celebració ben antiga. Festes d’origen precristià com el mateix Carnaval, que té les seves arrels en les festes paganes d’hivern.
     
Les nostres festes es donen la mà amb un esperit de celebració que tan s’avé, qui ho diria, amb el nostre tarannà treballador i ordenat la resta dels dies. Diu Albert Vidal que el Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya inclou més de mil festes populars. A les quals sens dubte caldria afegir-hi les que no estan catalogades, festes locals per celebrar el que sigui que aglutini una població al voltant d’una festa. La imaginació de la gent sempre ha estat al poder abans que fos una proclama de la meva generació (1968), potser perquè ha estat una generació que va plantar cara al poder amb la voluntat de fer-ho d’una manera festiva i pacífica.
     
Així, doncs, tan bon punt deixem enrere el dol per l’enterrament del Rei Carnestoltes, de seguida ens posarem a la cuina per fer la crema de Sant Josep, celebrar el diumenge de Rams i la llum de la Pasqua, amb les cantades de caramelles i la dolça mona que regalarem als fillols i filloles. Mentrestant no ens haurem perdut l’espectacle de les Passions, els Via Crucis al carrer, les parades dels Armats i els seus tabals... Cal no oblidar que des que som al món, i d’això ja fa molts mil·lennis, la música i les danses sempre han estat presents en festes, rituals i representacions, posant la pell de gallina de la gent, compartint una emoció que s’encomana.

(article publicat a La Fura, 27 de febrer de 2019)

Els hai-kais d'Alfons Maseras


     
En la tria i pròleg de D. Sam Abrams, acaba de publicar-se Llum a les golfes. Una antologia del haiku modern i contemporani català. Amb el mot haiku es coneix la forma poètica japonesa de tres versos i disset síl·labes (5-7-5).
     
A principis del segle XX els nostres poetes empraven el mot hai-kai. Entre els primers poetes que aquí van escriure haiku –Junoy, Salvat-Papasseit, López-Picó, Sindreu, etc.- hi ha Alfons Maseras, nascut el 1884 a Sant Jaume dels Domenys i mort a Tolosa de Llenguadoc el 1939. La biografia política i literària d’Alfons Maseras impressiona. Per aquesta raó poc s’entén que no sigui més conegut. És clar que la Guerra Civil no només va causar morts i perseguits, sinó també oblidats. Alfons Maseras entre ells fins a la publicació el 1995 i el 1996 dels llibres de Montserrat Corretger en què posa de manifest la seva trajectòria intel·lectual i literària, ja que Maseras, combatiu en l’àmbit polític amb les seves idees catalanistes i independentistes, va conrear tots els gèneres. També va ser un bon traductor. Per aquest motiu no vull deixar de dir (en les notes biogràfiques que he llegit no s’esmenta), que Alfons Maseras va fer una versió al català dels poemes de Manuel de Cabanyes.
     
Maseras va escriure poesia des de molt jove i la seva inquietud intel·lectual el va dur a explorar les possibilitats que oferia aquesta forma de poesia sintètica que és l’haiku. Així, l’any 1927 va publicar Hai-kais al número 118 de la revista D’ací i d’allà, i l’any 1929 va publicar Vint Hai-Kais al número 30 de La Nova Revista. Cal no oblidar les vegades que Maseras va sojornar a París. Devia ser a la capital francesa que va conèixer i adoptar el corrent estètic d’influència oriental: el japonisme que va atraure modernistes i noucentistes. L’obra de Maseras, que havia treballat amb Eugeni d’Ors –aquest li va oferir la plaça de secretari personal a la Mancomunitat de Catalunya- va participar de totes dues estètiques. Una bona selecció d’haiku o hai-kai d’Alfons Maseras ara es podem llegir a Una antologia del haiku modern i contemporani català.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de març de 2019)