Votaré (també) per vosaltres

També per tu, Ada, votaré el proper 9-N. La meva amiga Ada (Immaculada) Verdú va morir de càncer als 33 anys. Això vol dir que fa més de trenta anys que és morta, ja que ens portàvem poc temps. No passa ni un dia, però, que no pensi en ella. El seu record sempre em ve al pas com les llums de l’existència se’ns fan trobadisses en el camí si estem a l’aguait.

La meva amiga era el que llavors se’n deia separatista. Les raons que esgrimia per a la seva postura política són a la base de l’independentisme actual, augmentat a velocitats ultrasòniques a mesura que l’estat espanyol ha anat traient les urpes envers Catalunya, ha anat mostrant la seva ànima agressiva, ha anat fent visible el seu desafecte monumental. José Montilla, una persona tan poc sospitosa de catalanisme, va alertar del desafecte que creixia a Catalunya. Però el veritable desafecte no va començar aquí, sinó a sis-cents km., i pel cap baix fa tres-cents anys. És un desafecte històric contra Catalunya, tal com deia la meva amiga.

També per tu, Jordi, votaré el proper 9-N. El meu amic Jordi Llimona va morir l’11 de setembre de l’any 1999. Un dia significatiu en la història dels catalans i també per a ell, que va tenir paper en les files del socialisme català en les primeres hores d’una jove democràcia. Jordi Llimona era catalanista i les seves paraules publicades al seu llibre, L’hora dels pobles (Edicions 62, 1993) no han perdut ni una engruna de vigència, quan escriu: [en aquest llibre] no sols s’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració jurídica reconeguda pel dret internacional.   

El desafecte inicial ha anat derivant en una progressiva desconnexió amb un món, l’hispànic ultramontà, que ens ha alienat de mala manera, fins a fer-nos sentir com a cossos estranys. Fins i tot ho reconeix Pedro Sánchez, el líder socialista espanyol, quan diu que s’ha de reclamar més afecte per a Catalunya. Reclamar a qui? Hi ha algú disposat a donar-ne? I, suposant que hi hagués algú, l’afecte no s’improvisa així com així, ni molt menys s’imposa. No sé pas com s’ho faran per fer rajar d’allà on no raja. I això la gent aquí, siguin quins siguin els seus orígens, ho veuen tan clar. D’aquí ve que quan per qualsevol mitjà de comunicació ens assabentem que el Tribunal Constitucional suspèn això, o allò –a instàncies de l’actual govern del PP el TC no ha parat de suspendre i condemnar tot el que vingui de Catalunya-, ja no ens fa por ni el llop ni les seves queixalades. Veient-lo venir, gent pacífica com som, busquem la manera de trencar de camí. Trencar de camí no vol dir trencar res sinó agafar una altra direcció.

És l’hora dels pobles, com deia Jordi Llimona, és l’hora de Catalunya, diem molts. Vivim moments d’aprenentatges vitals de gran calat. Entre les moltes coses bones que té aquest procés –creativitat, il.lusió, vivència d’un estat naixent de consciència- hi ha la dissolució de les ambigüitats –la Bíblia en diu tebior-. Ja resulta difícil amagar-se sota les màscares que denunciava Jordi Llimona, quan escrivia i prou greu que li sabia: Tant la neutralitat com la captinença postmoderna o universalista afavoreixen la nació poderosa. Aquesta actitud no ha afavorit l’Espanya moderna sinó que ha afavorit l’Espanya nacionalimperialista. Tal com va ser també en l’Espanya franquista, aquesta Espanya és excloent amb les diferències, i això no és democràtic. Joan Maragall va dir adéu a l’Espanya intolerant, Salvador Espriu parlava d’una Sepharad mai no assolida. Bona part de les noves generacions volen superar aquesta situació, tan castrant, tan paralitzant. Per aquest motiu, molta gent, com volien l’Ada, el Jordi, i tants d’altres que cadascú portarà al cor el 9-N, volem escriure el poema del futur de Catalunya en llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de novembre de 2014. La fotografia de l'estelada la vaig fer l'11 de setembre passat)

La V

Aquest 11 de setembre de 2014 hem de dibuixar una gran V humana a la Ciutat Comtal. Barcelona es mereix aquesta celebració-manifestació d’estima per Catalunya i de reivindicació nacional en una ciutat que fa 300 anys que va defensar els drets de tots els catalans en una batalla cruenta que va acabar amb un saldo negatiu. Els seus efectes encara duren sota diverses màscares i procediments per part de l’Estat espanyol que ningú no pot negar que tenim en contra, els fets parlen per ells mateixos.

A petita, o gran escala, segons la perspectiva, no fa gaire encara vaig haver de respondre (quin cansament!) pel fet d’escriure la meva obra en català, aquest crim, o fet insuportable, del qual també en fa esment José M. Murià al seu llibre testimonial Per què en sóc? (Pagès editors).

José M. Murià, eminent historiador nascut a Mèxic, i que ha escrit els seus treballs naturalment en el castellà de Mèxic, és fill de Josep M. Murià, independentista de pedra picada, i nét de Magí Murià, pioner del cinema català. Fill i nét de catalans exiliats arran de la desgraciada guerra civil, no va trepitjar Catalunya fins als vint-i-un anys en el primer viatge a la nostra terra. Entre altres activitats a favor del nostre país, va ser l’artífex de la presència de Catalunya a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, Mèxic, l’any 2004. La primera llengua que va escoltar, entendre i parlar, però, és la catalana, que ha anat perfeccionant amb el temps. Murià parla el català amb una gran fluïdesa i naturalitat quan es troba amb catalans. Això més d’una vegada li ha valgut patir incomoditat, n’explica una anècdota en un dels capítols de Per què en sóc? Imaginin els lectors l’escena, esdevinguda a Madrid. En una conversa telefònica amb un català, José M. Murià li parla en català davant d’un auditori que no li treu l’orella de sobre. A continuació, s’esdevé l’interrogatori: ¿Qué motivos tienes para hablar en catalán? El motiu cau pel seu propi pes. O és que hauria d’haver parlat en castellà amb una persona amb la qual sempre parla en català? Aquests personatges amb mentalitat inquisitorial, li haurien fet la mateixa pregunta si hagués parlat en anglès? Aquesta actitud intolerant envers la nostra llengua, que la majoria de catalans hem patit, fora i dins de Catalunya, cal dir-ho, no només és impertinent i desconsiderada, sinó humiliant. 

 Ara és l’hora de tots els catalans, deia Pere Cardús al seu Mail obert publicat a VilaWeb, tot invitant-nos a la participació a la V, però anant més enllà, amb el desig d’obrir un nou capítol en la història. Ara és l’hora de tots els catalans, sí, també dels qui tenen com a llengua materna el castellà, o la llengua que sigui, els horitzons culturals de Catalunya sempre han estat oberts. Som en un moment històric del procés cap a l’assoliment d’un estat propi, cap a la V(ictòria) definitiva, sigui com sigui a partir del 9-N, un punt d’inflexió. Som afortunades, les generacions que ho podrem compartir, ja que moltes persones abans que nosaltres han treballat cadascú segons el seu pensar i sentir perquè poguéssim arribar fins aquí.

Entre la gent propera que ho hauria viscut amb l’alegria serena que el caracteritzava en els seus anys de vellesa, hi ha l’amic Jordi Llimona, que justament va morir l’11 de setembre de 1999, enguany farà 15 anys. A L’hora dels pobles (1993), escrivia: Espero que Catalunya pugui arribar a tenir una vida més fàcil que la que ha tingut durant tants anys de sofriment, de persecucions i de regateigs. Que frueixi d’un Estat, que pugui arribar a la plenitud, a la qual té dret com qualsevol altre poble. A la V humana portaré les seves paraules al cor, perquè entre somni i somni puguem arribar al gran somni de la nostra plena llibertat, com m’escrivia a la dedicatòria del llibre. En nom de què hauríem de renunciar a construir un país diferent, millor, amb els seus defectes, però amb moltes més virtuts, com diu el jove Cardús. De moment, ens trobarem a la V!

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de setembre de 2014)

      

Missatgers

El missatger és un arquetip que es va actualitzant cada vegada que algú opera des de la circumstància de fer arribar un missatge d’un lloc a l’altre. El món bíblic ha popularitzat la figura del missatger o malak, o mal’aj, com també he vist escrit, paraula hebrea que vol dir emissari; el grec la converteix en aggelos i el llatí en angelus. Al seu llibre Els nostres àngels (Editorial Pòrtic, 1981), Jordi Llimona escriu: Malgrat que en alguns passatges bíblics els àngels hi figuren amb un cert caràcter subsistent, individualitzat [caldria afegir fins i tot amb nom], en general hi són descrits com a símbols de Déu mateix, de la seva presència actuosa al món i en la història.

El nou Testament continua confiant missions entre el cel i la terra als mal’ajim (plural de mal’aj), i relata que un àngel de nom Gabriel anuncia a Maria la seva concepció; un àngel del Senyor, aquest anònim, comunica a Josep l’esdeveniment l’origen del qual és diví. Més enllà de l’existència individualitzada dels àngels i de creure-hi o no, l’arquetip del missatger és comú a totes les religions, fins i tot les considerades paganes. Els déus Mercuri i Eros apareixen en els mites grecs com a aggelos de ben provada eficàcia comunicativa entre el macrocosmos i el microcosmos; o el que és el mateix: les forces còsmiques i la vida humana. Al seu llibre Encuentros divinos (Ediciones Obelisco), l’historiador Zecharia Sitchin ofereix una gran quantitat d’informació sobre aquestes ‘trobades amb allò diví i també amb éssers divins’ provinent d’estudis arquelògics i textos antics, no només bíblics sinó també sumeris, egipcis, babilònics, etc.

Es fa difícil a la ment moderna considerar la figura de l’àngel si no és en el seu vessant simbòlic i encara, ja que el pensament simbòlic, per metafísic, es també rar en els nostres dies. En canvi no ens resulta tan estranya la figura del missatger: aquell o aquella que intermedia entre una realitat i una altra, posem per cas entre el món de la prosa i la poesia, com deia Rusiñol; o, simplement, com a ésser real que fa aquesta funció amb més o menys èxit, i fins i tot si fracassa estrepitosament en el seu treball.

També podria ser que, malgrat la seva bona intenció, el missatger no arribi mai com s’esdevé a Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida, una obra de teatre d’una gran bellesa plàsticolingüística que es va estrenar el passat 8 de novembre a l’Espai Brossa de Barcelona, en un muntatge interpretat per Pepa Lòpez, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta, i dirigit per Rosa Novell.

En aquesta obra teatral de petit format i gran fondària dramàtica, Biel Mesquida s’ha emmirallat en personatges femenins de les grans tragèdies gregues, personatges secundaris que ‘intermedien’ en la posada en escena del relat. Així Fedra apareix via Enona, Dido via Anna, Agamènmnon via Clitemnestra i Antígona via Ismene. Des de la seva posició fora del focus del mite, aquestes figures que hi apareixen de biaix, com escriu Mesquida al seu pròleg, a Els missatgers no arriben mai prenen tot el protagonisme que es visualitza en la ineficàcia de la seva comesa ‘angèlica’. Tot i l’explícita voluntat de ser-hi a temps, Enona, Anna, Clitemnestra i Ismene sempre arriben tard i no assoleixen d’impedir la tragèdia.

I és que tal vegada el veritable missatger entre el cel i la terra sigui una força subtil, en efecte sense carn ni ossos. Com ja veien els més antics, tal vegada sigui la figura impalpable del destí o de l’atzar, que encara no ens hem posat d’acord amb el pes que l’un i l’altre tenen en les nostres vides humanes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de desembre de 2012. A la imatge, pessebre fotografiat el Nadal de 2008 a Còrdova)

L'àngel dels camins

Al seu llibre Els nostres àngels, no pas els bíblics ni els dels pastorets, sinó figures de les ‘nostres’ coses, com deia el seu autor, Jordi Llimona, hi un àngel dels camins. Tots els camins tenen un àngel, en efecte, i que no sempre es presenta amb la seva cara més bonica. A vegades fa estremir de por, tot i que Llimona escrivia que aquest àngel sempre ens porta a port. Cal confiar, doncs, en què tots els camins són bons, fins i tot els que ens fan errar. “Resa un parenostre pels que anem errats”, em deia sempre el meu pare, sabent com sabia que l’error és tan humà.

(L'àngel de la fotografia està al cementiri de Montjuïc. Final d'un camí o el principi?)

L'hora dels pobles

Amb el bombardeig mediàtic, amb la deshonestedat intel.lectual i amb les invectives que alguns llancen en contra de les legítimes aspiracions de sobirania de Catalunya, però sobretot amb els espantalls amb què cada dia se’ns amenaça, moltes persones s’interroguen pel camí que s’ha iniciat des de la colossal manifestació ciutadana de l’Onze de Setembre. Que, és evident, tant demanava una resposta política d’alt nivell com un compromís a dur-la a terme. I això és el que marca les campanyes electorals dels partits, en un sentit o en un altre.

Ho afirma la ciència física, i també la ciència històrica: a tota realitat, per revessa que es presenti, quan li arriba el temps li arriba el temps, com ja es diu al llibre de Cohèlet o Eclesiastès (3, 1-8). Així, un bon dia, i també per a sorpresa de molts, va caure el mur de Berlin amb tot el que aquest fet té de real i de simbòlic per a Europa. Roma, un dels grans imperis de l’antiguitat, corromput i decadent es va dividir i al final va desaparèixer. La mateixa sort han corregut altres imperis, inclòs l’espanyol amb les successives pèrdues de les colònies.

Els pobles, com les persones, tenen la seva hora. I com que l’hora no la sap ningú cal estar preparats per quan passi el tren. Moltes són les persones i entitats, del passat i del present (penso en l’Assemblea Nacional Catalana, les Plataformes per la Independència i tantes d’altres), que han treballat per tenir la casa a punt. L’Onze de setembre passat, mentre avançava per la Via Laietana, recordava amb gran enyorança Jordi Llimona, que just aquell dia feia 13 anys de la seva mort. L’any 1993, Jordi Llimona va publicar L’hora dels pobles (Edicions 62). En la dedicatòria, va escriure amb data 19 de novembre: A tu, Teresa, perquè entre somni i somni arribem al gran somni de la nostra plena llibertat.

Jordi Llimona, caputxí que es proclamava catalanista de pedra picada, i que va pertànyer a aquell socialisme dels primers temps de la democràcia, avui fagocitat, escriu al pròleg del seu assaig: Aquest llibre és un al.legat a favor de les nacions sense Estat. No sols n’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració política pròpia i a una personalitat jurídica reconeguda pel dret internacional…

L’hora dels pobles, de Jordi Llimona, llibre de referència en el seu camp, sembla escrit ahir mateix i fent pinya amb amb la munió de llibres recents que proposen, amb cristeris contrastats, vies de sortida a una dependència que ens limita en tots sentits. En el capítol titulat: Objectiu final, escriu Llimona: El nostre objectiu polític, doncs, és i ha de ser Catalunya. La nostra nació constitueix la primera finalitat política dels catalans quant a catalans. L’estructura política que serveixi aquest objectiu i els mitjans per assolir aquest objectiu, formen part d’una altra qüestió que serà tractada al seu temps. Tot té el seu temps, i el temps ha arribat.

Catalunya ha estat, i és encara, sistemàticament negada com a subjecte de dret. És precisament des d’aquesta realitat negada d’on ara parteixen amb vigor i amb sentit de justícia històrica les aspiracions sobiranistes. S’ha engegat un procès democràtic cap a un Estat propi, l’estructura necessària per donar-li el cos polític del qual parla Llimona. Fins i tot si no es tinguessin en compte els greuges de tota mena que pateix Catalunya –el seu poble en conjunt, pensi cadascú el que pensi, tots som tractats amb injustícia evident-, el per què es vol un Estat propi és obvi: Catalunya és una nació, i europea, que té dret a la plena llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de novembre de 2012. La foto està presa a la manifestació del dia Onze de Setembre de 2012)

Correus

A rel de la mort del pare he rebut e-mails, cartes. Els condols fan una càl.lida companyia. Però poc s’escriuen cartes. Cartes convencionals vull dir, cartes escrites a mà o a màquina i enviades dins d’un sobre amb segell de correus. Certament que enviar una carta és car: un segell normal val 36 cèntims d’euro, la qual cosa equival a 60 pessetes antigues (segons com encara hi haurem de tornar!).

Els e-mails van substituint les cartes. És tan fàcil, tan ràpid i tan barat escriure’n a través de la Xarxa! Però rebre una carta amb tots els ets i uts té molta màgia: has d’obrir el sobre, reconeixent la lletra o no, la qual cosa encara afegeix més misteri al fet, extreure’n el paper, desplegar-lo, llegir la carta finalment, omplir-se el cor del seu missatge. Un bell ritual que vaig cultivar durant anys: vaig escriure i vaig rebre moltes cartes personals, joies de paper que guardo als meus arxius. No totes, però. De vegades he fet trencadissa, i sovint m’he penedit d’haver-la fet.

Dies enrere, tot buscant una altra carta, vaig retrobar i rellegir les cartes que m’havia enviat el pare Jordi Llimona. En l’última no s’estava de parlar sobre la gravetat de la seva malaltia. Jordi Llimona va morir el setembre de 1999. En aquesta carta, escrita amb la seva lletra ja una mica vacil.lant però sempre en línia ascendent, hi vibra encara la seva gran humanitat. En l’escriptura cal.ligràfica hi ha part de la nostra energia, com bé estudia la ciència grafològica.

Hi va haver un temps, a principis del segle XX, en què va ser moda escriure targetes postals. La gent se les enviava de tot arreu, ni que vivíssin a quatre passes de casa. Així van néixer moltes col.leccions de postals que s’han guardat, o no, en moltes calaixeres i mobles secreters. Les oficines de correus tenien feina a dur-les amunt i avall, a vegades amb poques dades a l’adreça arribaven igualment. A Guillem Viladot li agradava molt rebre cartes i postals on només hi havia el seu nom, Farmacia Viladot, Agramunt.

Però no sempre el correus havien estat així. El gremi dels correus no es va organitzar fins a l’any 1587. En temps pretèrits, qui volia enviar una carta ho havia de fer de manera privada pagant algú perquè fes aquest camí a propòsit. Aquestes persones eren anomeades correus, i depèn del mitjà de transport que utilitzessin s’anomenava correu d’espardenya si el correu anava a peu, o correu a cavall si anava a cavall, o si ho feia navegant s’anomenava correu de mar.

En un moment determinat van començar a establir-se rutes que es feien de manera periòdica i es van anar fixant dies de sortida i d’arribada. Quantes vegades no hem vist a les pel.lícules l’arribada de sacs amb cartes i paquets via cotxe de línia o via ferrocarril! L’aviació també va permetre una gran acceleració en els correus, les comunicacions escrites van escurçar el seu temps de trajecte.

Les editorials, amatents als interessos dels lectors, han publicat correspondències mantingudes durant anys entre autors la talla dels quals han convertit en literatura de nivell aquelles lletres escrites com si fossin les pàgines d’un llibre. Fins i tot hi ha hagut escriptors amb premi Nobel de Literatura que en la seva joventut van treballar de carters, com ara William Faulkner a la ciutat de Nova York. Fins que es va descobrir que per comptes de fer de correu, el jove es dedicava a beure, a jugar i a fer de poeta decadent. La seva va ser una veritable vida de novel.la, i les seves novel.les, genials.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’agost de 2012. A la imatge, una ceràmica italiana)