divendres, 6 de maig del 2022

Guillermo, Guillem


 

Guillem Viladot Puig va néixer a Agramunt el 26 d’abril de 1922, aquest any celebrem el centenari. Era fill d’una família d’apotecaris i ell mateix ho va ser, encara que el seu veritable laboratori va ser la literatura i la seva filla experimental: la poesia visual, o poesia concreta, com en van dir inicialment Josep Iglésias del Marquet i Joan Brossa quan amb Viladot d’impulsor van crear una pionera col·lecció de llibres de poesia visual: Lo Pardal (que avui dona nom a l’Espai Lo Pardal que va crear Viladot a Agramunt). Aleshores ja infant terrible Viladot i Iglésias del Marquet van convèncer Brossa per fer la primera exposició de poesia concreta el febrer de l’any 1971 a la Petite Galerie de Lleida. Va causar un gran impacte.

Però abans d’aquesta explosió de creativitat avantguardista i trencadora, en els últims anys quaranta un hiperactiu Viladot havia estat un infatigable col·laborador de revistes culturals com Ciudad, dirigida pel franquista José María Álvarez Pallás. Els articles naturalment eren escrits en bon castellà. Viladot era una home tan culte com enginyós, qualitats que va demostrar de bon començament en els seus escrits que duien la signatura de Guillermo Viladot.

Quan Viladot canvia Guillermo per Guillem? Totes les conversions són fruit d’una sacsejada, d’un daltabaix. Tot i que en els seus articles va emergint la personalitat contestatària de Viladot, en aquells dies encara tenia bona relació amb el director de Ciudad. Però quan en un dels articles escriu, fent-se el graciós: «Hace 1954 años le dio la gana a Dios encarnar-se», la resposta d’Álvarez Pallás va ser: «La censura no admitirá esta frase». Les topades cada vegada seran més grans i culminen en l’article «Alberti: poeta y pintor» (1956), que la caterva franquista no va deixar passar. Uns anònims a la bústia de casa acusen Viladot de filocomunista. I fins aquí podíem arribar, es devia dir Guillermo Viladot, i va deixar plantada la revista Ciudad. És a partir d’aquest moment que inicia la seva col·laboració a Labor, una revista que es pot veure com una rèplica de Destino a Ponent. Guillem Viladot signa i escriu en català els seus articles i així comença la seva obra literària en llengua catalana.

(article publicat al setmanari La Fura, 5 de maig de 2022. A la imatge, una dedicatòria de Guillem Viladot)

Un retrat de Mercè Rodoreda


 

En l’espai de trenta anys, l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954), ha escrit tres aproximacions a la vida i obra de Mercè Rodoreda. La més recent, que amplia i arrodoneix les anteriors, acaba de ser publicada amb el títol de Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries).

En aquest retrat narratiu en primera persona hi trobem una exploració dels avatars de la vida personal i intel·lectual de la trajectòria literària de l’escriptora «nòmada d’espurnes refulgents», com escriu Ibarz. Així, obris per on obris el llibre, l’atractiu del relat sobre Mercè Rodoreda escrit en primer pla per Mercè Ibarz, procura interès pel seu art literari tant com promou una reflexió sobre el passat, però també sobre el present de l’escriptura en general i sobre l’escriptura en català en particular i tot el món extraliterari, és a dir: de filies i fòbies que l’envolta. Ho sabem: Mercè Rodoreda no va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1960 amb la que seria una de les seves novel·les més celebrades, i posteriorment més traduïdes: La Plaça del Diamant. Ningú no havia de convèncer Rodoreda que la novel·la era bona, i no només perquè en acabar d’escriure-la de l’energia psíquica que hi va posar havia hagut de romandre tres setmanes al llit. El rebuig del jurat li va fer mal. No tothom va pensar el mateix, però: «Un membre del jurat ho capta [el valor literari de la novel·la], Joan Fuster, perspicaç assagista, crític i historiador literari. Passa l’original a un jove crític, Joan Triadú, i a un editor. I així apareix l’editor Joan Sales», escriu Mercè Ibarz.

Joan Sales va ser l’editor de La Plaça del Diamant, publicada l’any 1962, i de totes les obres de Mercè Rodoreda. «La crítica intentaria al cap de poc posar remei a la ceguesa del jurat declarant-la la millor novel·la de 1939 a 1962, des de les pàgines de Serra d’Or». Mercè Rodoreda, escriptora colossal a l’alçada d’escriptores contemporànies com Yourcenar, era també una creadora visionària: els tres últims llibres mostren aquesta capacitat. També ho va ser respecte de la realitat catalana ambient. Hi patia quan l’any 1981 va dir: «Aviat no podrem anomenar Catalunya. N’haurem de dir el país a tants quilòmetres de Madrid. Aviat haurem d’anar amb el cap tocant a terra assenyalats perquè vam néixer catalans».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de maig de 2022)