divendres, 9 de setembre del 2022

Marina Tsvietàieva a contra corrent


 

«Marina Ivànovna Tsvietàieva. Nascuda el 26 de setembre de 1892 a Moscou. Noble», va escriure la poeta al currículum que va preparar per buscar feina. Era noble. La seva mare, d’origen polonès, tenia sang blava en un país, Rússia, que va fer una de les Revolucions més sagnants del segle XX. Quan Marina Tsvietàieva escriu noble ho escriu com si hagués escrit filla d’un mestre d’obres: amb la mateixa dignitat, amb el mateix orgull. Per què la noblesa ho és d’ànima. La poeta en tenia consciència quan amb vint-i-quatre anys va escriure: «L’heroisme de l’ànima, viure».

Però Marina Tsvietàieva va pagar les conseqüències de la seva condició per triple motiu: per venir d’una família noble i culta –la mare era una pianista de gran talent, el pare, filòleg, historiador i professor a la universitat de Moscou, va ser el director del Museu Puixkin-; per la seva distinció i genialitat com a poeta; i pel seu matrimoni amb Sergei Efron, un actiu partidari dels «blancs», és a dir, dels perdedors de la guerra civil que va seguir a la Revolució i que van guanyar els «sòviets». Marina es va veure obligada a l’exili que va transcórrer per diverses ciutats europees. Va passar per moltes dificultats econòmiques. Des de l’inici de la Revolució la dissort se li va acumular de manera extrema. Arrossegada la família fins a la misèria, Irina, la seva filla petita, va morir de desnutrició l’any 1920.

Traslladada la família a París, l’any 1925 hi neix el fill Gueorgi. Marina hi viurà tretze anys enmig d’una gran penúria i hostilitat entre els exiliats russos a causa del seu inconformisme i antisovietisme. El marit Efron es veu implicat en l’assassinat d’un refugiat polític i fuig a Moscou. La filla Ariadna segueix els passos del pare i torna a Rússia. L’any 1939, Marina i el fill Gueorgi es reuneixen amb la família per poc temps, ja que Ariadna és arrestada i el pare, també arrestat, és executat. Envoltada de privacions i tragèdia, l’any 1941, després de la invasió nazi, mare i fill són evacuats a Ielàbuga, un llogarret situat a la república tàrtara. Gueorgi és destinat a una brigada de detenció de bombes per explotar, on més tard morirà. Tanta dissort porta a Tsvietàieva a abandonar la vida, si bé la mort no està clara: ateses les circumstàncies polítiques, hi ha un vel de misteri.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 9-9-2022. A la imatge, la coberta d'un llibre de memòries de Marina Tsvietàieva)

dijous, 1 de setembre del 2022

Donetes


 

L’any 1868, l’escriptora i institutriu Louisa May Alcott (1832-1888), filla d’un pensador utòpic i transcendalista, Amos Bronson Alcott, partidari de l’abolicionisme, el sufragi femení i la reforma de l’educació, va publicar Donetes (Viena Edicions), que ara podem llegir en la traducció al català de Mar Vidal. Es tracta de la versió sencera d’un llibre que d’aleshores ençà ha estat iniciàtic per a generacions de noies joves, o noietes, un títol que les noies joves de la meva generació vam llegir en castellà: Mujercitas, espanyolitzades com estàvem pel règim franquista.

Donetes té tots els ingredients d’una història moral, això sí, posada al dia, ja que s’hi insinua un capteniment modern per l’època per part de les quatre germanes March: la Meg, la Jo, la Beth i l’Amy. Les noies viuen amb la seva mare, i menys la petita totes treballen en alguna cosa per mor de la seva situació econòmica: anys enrere la família havia estat rica i en aquests moments viu de forma ben austera també per causa de la guerra civil nord-americana, amb el pare al front, el qual escriu a la família unes cartes que amaguen amb delicadesa la veritable situació d’una guerra crua i fratricida com aquella.

La capacitat de Louisa May Alcott per descriure la psicologia de les noies i fer-les parlar i actuar segons els trets del seu caràcter i els seus talents és fenomenal, de tal manera que la lectora va identificant-se amb alguna de les germanes, la Jo, en el meu cas, pel seu esperit rebel i la poca gràcia que li feia ser una noia per comptes d’un noi, sentiment fonamentat en una intel·ligència i aptituds per a l’escriptura que encara en temps de Maria Aurèlia Capmany, l’autora va sentir-se dir: «Tens el cervell d’un home». Una misogínia fruit d’una cultura patriarcal que de forma tan perversa feia refusar la seva feminitat a noies com la Jo, noies despertes i decidides a agafar la vida en les seves mans i amb idees fora del marc habitual de la llar. Un destí com a la dona que podia ser, tal com ha dit la cantautora i escriptora Patti Smitt: «Vaig trobar consol en els llibres. Curiosament, va ser Louisa May Alcott, amb Donetes, qui em va oferir una perspectiva positiva del meu destí com a dona».

(article publicat al setmanari La Fura, 26 d'agost de 2022)