dissabte, 27 de juliol del 2013

Filosofia de vida

En un moment de l’entrevista que el novembre de 2009 la periodista Marta Iglesias va al filòsof Jordi Pigem, li pregunta:
-Com es considera a si mateixa una persona que creu que l’única realitat és la matèria?
-Si creus en la bellesa, faràs per nodrir-te d’art, de música, de poesia. Si creus en la solidaritat et dedicaràs a ajudar el proïsme, però si creus que el que veritablement importa és la matèria buscaràs en la teva vida només allò que és material i et dedicaràs a acumular possessions materials- va contestar Jordi Pigem.
(a la fotografia, un roser florit a la primavera passada, al jardí de casa)


dijous, 25 de juliol del 2013

Vida

La vida transcorre ara plàcida, ara dramàtica, amb total indiferència. La vida és impersonal. Som les persones que experimentem el dolor, les imatges del tren descarrilant a prop de Santiago de Compostela provoquen pànic perquè sabem que de seguida vindrà el dolor… La vida transcorre i a nosaltres ens queda el dolor. Però també emergeix l’amor i la solidaritat que el sofriment provoca.

dimecres, 24 de juliol del 2013

Llegir, donar vida a la paraula



La llengua escrita i la llengua oral són com dues meitats que a l’hora de llegir s’uneixen. Llegir, doncs, no és pas una activitat passiva sinó ben al contrari. Llegir significa unir una parella sagrada en la paraula. El signe està incomplet sense l’alè oral, que, està clar, pot donar-se de manera interna. Quan llegim pronunciant interiorment els mots, els donem vida…

diumenge, 21 de juliol del 2013

Núria Tortras i Planas

La Núria Tortras i Planas, escultora, ens ha deixat aquest 20 de juliol. La Núria formava part de l'Associació Dones Artistes SOM 7. Durant bastants anys vam ser molt actives. En aquesta fotografia la Núria i jo som a l'stand que teníem a la Mostra d'Activitats de la Dona (maig 1994), organitzada per l'ICD. S'hi veu una escultura seva. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona amb l'artista Joan Rebull. L'estil de la Núria, una dona forta i de caràcter optimista, és clàssic, deutor de les harmonies gregues i proporcions egípcies. Tenia nombroses distincions, entre elles el premi Ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi. Encara recordo les seves rialles en el viatge que vam fer a Tailàndia el març de 1992. En aquest viatge de memòria tan feliç, un dia ens vam perdre i ben amoinades estàvem, les altres components del grup, però la Núria no va perdre mai l'humor ni la serenitat necessària i tot va acabar bé. 
A reveure, Núria.                    

divendres, 19 de juliol del 2013

La capsa dels fils


A casa dels meus pares hi ha una habitació de dimensions reduïdes on ara s’hi allotja un armari i un moble de calaixos. Tot hi és ben endreçat. En la meva infantesa no estava moblada així, i, per tant, no és tal com jo la recordo, o la somnio, ja que aquesta cambra apareix en alguns dels meus somnis recurrents. Té el seu sentit, ja que en aquesta cambreta hi jugàvem el meu germà i jo, era el nostre racó de jocs.

En aquesta cambra que en el meu record veig gran i alta!, hi havia una calaixera antiga, de fusta fosca, amb grans calaixos que pel seu pes costaven una mica d’obrir. En un d’aquests calaixos la mare hi tenia guardades madeixes de llana i de seda. Les de seda eren de colors vius i tornassolats, que imantaven la meva mirada infantil. La mare no em deixava jugar amb aquestes madeixes, que reservava per a les seves labors de brodat, quan tenia temps!

En aquest calaix també hi havia una capsa plena de meravelles, ja que quan l’obries hi trobaves rodets de fils de colors, botons de totes mides, textures i colors, cintes de seda i de vellut… Amb aquesta capsa la mare sí que m’hi deixava jugar. Parlo de quan tenia dos, tres anys, i conta la llegenda familiar que treia tots aquests tresors, els mirava amb atenció d’un en un, els tocava per apreciar-ne la rugositat o la suavitat, i els tornava a desar per tornar a treure i tornar a desar… Em devia saber de memòria el que hi havia en aquesta capsa, i per això mateix cada vegada en feia un repàs exhaustiu, com és habitual en la canalla, a qui tan agrada la repetició, els rituals.

La capsa dels fils, com l’anomenàvem, era la meva joguina, no en tenia pas cap altra, eren altres temps. La meva primera nina de debò –a l’estiu, quan anava a casa seva, la meva àvia materna em comprava una pepa de cartró- no la vaig tenir fins que ja tenia gairebé dotze anys, quan en feia molts, molts, que no jugava amb nines. I és que de la capsa dels fils vaig passar als quaderns per pintar i quan vaig aprendre a llegir, abans d’anar a l’escola, de seguida em vaig submergir en el món de la imaginació dels llibres de contes.

Ara, tot d’una, ha aparegut en la meva memòria remota la capsa dels fils de la meva infantesa. El motiu ha estat la visita a l’exposició Tàpies. Des de l’interior. En la part de la mostra que s’exhibeix a la Fundació Tàpies –l’altra part de la mostra es pot veure al MNAC- hi ha una peça realitzada l’any 1946 que el pintor va titular Capsa de cordills. Cordills que són fils que aquí s’estiren i allà s’embullen, i que, segons la meva interpretació, creen una imatge on es pot endevinar la composició dels fils del teixit de la nostra vida, o l’escenari de les connexions neuronals en el cervell, o els dibuixos imaginaris que podem suposar que es produeixen en un lloc-no-lloc quan ens connectem a Internet, tot i que aleshores Tàpies no podia pas sospitar-ne ni l’existència ni la importància que la Xarxa té en el nostre segle XXI.

Sovint sobrepassant l’autor, l’art resulta profètic sense deixar d’entroncar amb els vells símbols tot renovant-los a través del llenguatge artístic. En el catàleg de l’exposició es llegeix que l’obra està realitzada de manera precària, amb elements pobres, detritus, i que és desordenada i sembla inacabada, tota una provocació per part de l’artista. I tant! I és que, ¿podria ser d’una altra manera, la imatge de la nostra vida, a vegades tan precària, més que materialment espiritualment, i, sobretot, inacabada? La Capsa de cordills és una peça de les més simbòliques de l’exposició. I, en el meu àmbit personal, un recordatori de la capsa de fils de la meva infantesa, símbol dels dies en què aprenem jungant i deixant-nos amarar per la meravella.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juliol de 2013)

dilluns, 15 de juliol del 2013

Meditar


Llegeixo en un dels capítols d’aquesta joia que és el breu assaig sobre la meditació, Biografia del silenci (Angle Editorial), de Pablo d’Ors, que es pot viure d’una altra manera, sense barallar-se amb la vida, obrant-t’hi a favor.

Sembla tan lògic. Però vet aquí que tants mentors, i la societat en pes amb l’entronització de certs valors, ens han dit el contrari de mil maneres, ens han dit: lluita, passa al davant, guanya! I ai de qui no ho fa perquè no li surt del cor. Aviat és titllat d’ànima de canti, quan no de ruc o de covard, tot i que es necessita valentia per no fer el que s’espera que facis a conveniència d’altri, és clar. Es necessita ser força clarivident, o força clarioient, per seguir la veu interna que et guia per aquell camí que només tu pots fer, el vers d’Antonio Machado ho diu ben clar. D’aquí ve que sigui absurd passar davant de ningú. Fer-ho és envair el camí dels altres, i el camí dels altres, com el propi, és sagrat. 

La cultura occidental ens planteja la vida com una lluita aferrissada, com una disputa, com una col.lisió... I no té perquè ser així, intuïm que pot ser d’una altra manera. Però fins que no arribem a la consciència que la vida no té perquè ser una guerra que calgui guanyar (amb morts, ferides i runes psíquiques com a conseqüència), sinó que pot ser una construcció d’amor, a vegades ha passat mig segle. I aleshores, torna a començar, és a dir, desfer el camí. Perquè entre nosaltres ha imperat i impera encara una mentalitat de caçador, de guerrer, de soldat o de guanyador peti qui peti. Estem immersos en un món de mentalitat extremadament competitiva que dóna tanta crueltat i manca d’empatia, i tanta gent que desconfia i es mira de reüll... S’ha escampat una llavor nefasta en què fins i tot allò que anomenem amor s’ha convertit també en una cosa utilitària quan no banal.

Tot això pel que fa a la conducta externa. Perquè amb el propi món intern sovint s’actua de la mateixa manera. Sembla mentida que lluitem contra nosaltres mateixos, que ens fem tant de mal violentant-nos fins a no comprendre i, sobretot, acceptar, el que en podríem dir principi de realitat. Perquè en el moment que parem de barallar-nos amb el món o amb nosaltres mateixos, en el moment en què ens asseiem amb calma i posem confiança en la vida, ens adonem que xocant-t’hi frontalment no anem d’acord amb la vida que flueix. Veiem com no deixant-nos fluir amb la vida no respirem amb la vida, que vivim agònicament.
    
Quan busquem una solució i ens hi encaparrem, no surt res. Però quan no pensem en res aleshores s’encén un llum i es troba la solució. Així, també un bon dia ens adonem que, més que esforçar-nos de forma hostil (el treball és una altra cosa), el que ens cal és lliurar-nos a aquella llum que, tard o d’hora, es manifestarà.

Tant l’art com la meditació neixen sempre de l’entrega; mai de l’esforç, escriu Pablo d’Ors. I ens recorda el principi xinès del wu wei, ‘fer no fent’, o no posant obstacles. El wu wei consisteix a posar-se a disposició, escriu d’Ors. En la meditació, que no és esforç sinó entrega, experimentem la vida: Cada sensació, per mínima que sembli, és digna de ser explorada. La il.luminació (és a dir, aquella llum que ocasionalment s’encén dins nostre i ens ajuda a comprendre la vida) s’amaga en els fets més diminuts i pot esdevenir en qualsevol moment i circumstància. Viure bé suposa estar sempre en contacte amb un mateix, una cosa que només fatiga quan es pensa intel.lectualment i que, contràriament, ens fa descansar i fins i tot ens renova quan ho duem a terme. D’aquí ve la importància de ser presents en cada acte, d’estar a disposició de la vida, de ser-ne un canal receptor. Són actituds que, tal com em sembla veure, provenen del femení i matern de cada persona, i que es troba no només en algunes formes de cultura orientals com el wu wei sinó també en el capteniment d’alguns místics cristians com ara Mestre Eckhart, que per la lectura de Biografia del silenci intueixo que Pablo d’Ors ha incorporat en el seu sentir per compartir-lo, ja que en un moment determinat de la seva reflexió, escriu: Déu només entra en el que és buit [d’ego] i pur. Per això Jesucrist va entrar al ventre de la Verge Maria. Estem cridats, o jo ho veig així, a aquesta fecunditat espiritual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juliol de 2013. A la imatge, una fotografia presa fa unes poques setmanes al parc de la Creueta del Coll, Barcelona)
    
   
     


dimecres, 10 de juliol del 2013

Coneixement

Aquella ciència adquirida a l'escola
és una cosa i l'amor és una altra,
diu el poeta sufí Jalal ad-Din-Rumi.
Ens ho han dit i repetit des de diferents creences i filosofies: el veritable coneixement procedeix de l'amor. L'amor és una força que acosta, que uneix allò que està separat. Des de la fragmentació no podem conèixer la Unitat. Som a l'exili, sens dubte, fins que no arribem al Lloc de l'Amor. El mateix amor és la guia.
(A la fotografia, un treball fet a la paret d'una cel.la del Palau de l'Inquisidor de Birgu, a l'illa de Malta. Aquesta era la cel.la de les dones. La rosa és un símbol de l'amor)

dilluns, 8 de juliol del 2013

La veritat és al cor

En dos dies de diferència he viscut dos fets molt propers que em posen en alerta: hi ha un impuls, que pel que es veu es irresistible, com si la voluntat o el seny haguessin desaparegut, de fer el mal estúpidament. Val la pena, ferir un amic, o la família, per fer valer, amb un gest d’autosuficiència, una cosa tan suprimible com una opinió en un article? Llibertat d’opinió, sí. Però la llibertat, no ens hem de cansar de dir-ho, té els seus límits. El més important: el de no ferir el cor de les persones. La veritat té la seva seu en el cor, d'aquí ve que els antics ens aconsellessin sempre escoltar el cor.  

dimecres, 3 de juliol del 2013

Temps

No em canso de viure
la vida em passa lenta
no me n’adono i han passat vint anys.
El relatiu s’amaga dins l’absolut,
la mort dins la vida.
No em canso de viure
el futur em tira endavant
mentre contemplo el passat
davant la mar
sota el cel
sota un núvol
el pensament
en braços d’una gavina.

dilluns, 1 de juliol del 2013

L'ego

L’ego, o petit jo, sovint ens fa córrer darrere de coses banals. A vegades ja ho veiem, ja, que fem el ruc, (ho veu el jo superior quan el deixem obrar al nostre interior), però aquest jo petit és un tirà que ens engalipa amb unes arts fabuloses. La meva àvia sempre deia que si el diable es presentés amb la seva veritable cara en fugíriem. No cal anar tan lluny i veure el petit jo com un diable, però fa la mateixa feina: desviar-nos del camí de l’evolució.