Dues notícies aparegudes amb
lletra no gaire gran als diaris em criden l’atenció i em deixen amb el cor
encogit: nois que es tiren a l’aigua des d’alçades considerables amb poc coixí
de mar, i nois que es llancen a les piscines des dels balcons alts dels hotels.
Aquests sovint van beguts. Els altres, temeraris i una mica fatxendes, graven
les gestes amb els mòbils per després penjar-les a la Xarxa. Alguns es fan
malbé el físic, d’altres hi deixen la pell. Tristes heroicitats, doncs.
Medito sobre el que s’amaga darrera
aquests fets: buidor i desesperança en aquestes ànimes que no troben el seu
lloc al món ni l’estima per ells mateixos. Un nihilisme posat al dia, i sempre
esfereïdor. S’imposa, doncs, la sembra de l’esperança en les nostres societats
tan malferides i tan desorientades i fer-la créixer en els nostres cors. És medicina
urgent.
(Obro un parèntesi vacacional,
que ho és a mitges, ja que ens esperen visites de treball a biblioteques i
arxius. A la imatge, una vista presa a l'illa d'Elba)