dilluns, 10 de setembre del 2018

La cultura és revolucionària


La cultura és revolucionària. D’aquí ve que l’stablishment no en vulgui saber res i promogui tipus de cultura-enganyatall per tal de distreure la gent, alienar-la, allunyar-la de tot allò que dóna un sentit profund a la vida humana. Hem viscut uns anys de grans bombolles: econòmiques, però també pseudoculturals que ens ha fet perdre una mica el nord. Perquè, ¿com s’explica que la relectura de llibres com Ensayos sobre el Apocalipsis (1973), amb textos de Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse, Mascaró i altres, seleccionats per Lluís Racionero, facin la impressió d’estar escrits per als moments actuals?
     
Totes les grans revolucions en les vides humanes esdevenen en el pensament. Quan esdevé un canvi en el pensament de les persones, l’acció segueix la direcció del pensament com un vaixell segueix la direcció del timó. La frase és de Lleó Tolstoi. Un nou món és producte d’una ment nova, diu Racionero al seu pròleg. O renovada. D’aquí ve que la nostra revolució catalana que entre d’altres símbols de reivindicació s’expressa en un llaç groc, faci tanta por a aquells que ens voldrien adormits com adormits estan els seus súbdits. El mal és que un cop s’ha despertat, s’ha pres consciència de la situació, ja no hi ha marxa enrere en aquestes ments que han vist la possibilitat de nous camins a seguir.
     
Una ment cultivada és conscient de la disminució de la consciència amb què el poder establert ens vol tenir agafats. La llibertat és una necessitat humana, ja que és en llibertat que podem créixer com a persones segons els talents de cadascú. La llibertat és una força. Per aquest motiu Fromm parla de la por a la llibertat. I és que la llibertat atorga poder de decisió. Però decidir ens fa responsables de les nostres decisions. És per aquesta raó que tants defugen la llibertat: per no fer-se càrrec de la responsabilitat que comporta. La responsabilitat individual i col·lectiva és el que es reivindica amb el dret a decidir i la voluntat d’independència: agafar la vida a les nostres mans. Una veritable revolució cultural, però també evolutiva, que ha començat en tantes ments. Aquesta fortalesa espiritual fa pànic a l’stablishment. Per aquest motiu la vol exterminar.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de setembre de 2018. Que tingueu una bona Diada de l'11 de setembre!)

diumenge, 9 de setembre del 2018

Els vestits de la senyora Antònia


La senyora Antònia, que sempre duia uns sobris vestits negres, grisos o blau fosc, unes discretes arracades de botó i una fina cadena d’or al coll, era modista i cosia per a la meva sogra. Aviat li vaig demanar si em podia fer algun vestit. I tant, només m’has de dir com els vols. Me’n va fer de preciosos, els dibuixava jo mateixa. Ens divertíem fent dissenys, teníem idees, la senyora Antònia de tant en tant comprava alguna revista especialitzada per inspirar-se. També feia robeta per als fills: unes camises fantàstiques per al fill, i uns vestits per a la filla que es feien mirar, entre altres raons perquè eren únics.

Una vegada en un aparador de joguines vaig veure una nina que vaig trobar original, diferent de les altres: tenia la cara, el braços i les mans de goma com les seves parentes, però el tronc, les cames i els peus eren de roba farcida, un cos tou que s’abraçava al cos. La vaig comprar i la vaig guardar a l’armari. La portarien els Reis Mags.

Un mes abans, en el temps d’Advent, vaig treure el vestit a la nina i el vaig donar de model a la senyora Antònia juntament a una pila de retalls de robes diferents. La idea era fer dos o tres vestidets segons aquell patró. A la senyora Antònia aquella comanda la va fer molt feliç, i va cosir al seu aire i segons la seva personal fantasia uns vestits de tall clàssic, anglès, estil Windsor, per dir-ho així. Devia ser el seu ideal de roba per a infants.

Aquest ritual va durar uns quants anys. Què ha dit la nena, deia, quan ja havien passat el Reis Mags. Quan la filla els veia feia uns ulls com unes taronges, fins i tot quan ja va saber que era la modista de la família qui cosia aquells vestits que, mira quina casualitat, estaven fets amb retalls de roba dels vestits de l’àvia, de la mare, i, sobretot, del seus.

La senyora Antònia va tenir un coma diabètic que li va deixar una part del cos mig paralitzada. Va haver de fer recuperació de mobilitat durant molts mesos, va estar molt de temps sense poder cosir. Quan finalment va poder agafar el fil i l’agulla ja era pels volts de Nadal. I què va ser el primer que va fer? Cosir un parell o tres de vestits per a la nina. Em satisfà tant, va dir, fer de Reina Maga. I bé que ho era, una maga amb el seu art de transformar trossos de roba i retalls de cintes i randes en boniques peces d’artesania per a vestir una nina que era un goig amanyagar.

(narració publicada a Catorze.cat el dia 3 de setembre de 2018)