La llibertat de la poesia

Hi ha un dualisme evident entre el polític i el poeta, com ja va advertir Salvatore Quasimodo a El poeta, el polític i altres assaigs, que aquí va publicar Llibres de Sinera l’any 1968. Quasimodo havia escrit aquests assaigs entre el anys 1946 i 1954, encara que hi ha alguns escrits de l’any 1939. Anoto les dates perquè les tesis apuntades són totalment vigents.

Deia Quasimodo que «la poesia és una posició de l’esperit, un acte de fe o, millor dit, de confiança (per no generar equívocs) en aquelles coses que fa l’home i que no pot sotmetre [moralment] a cap sol·licitació externa». Se’n va tastar el pa, d’una poesia no lliure, durant els règims totalitaris que el poeta Quasimodo va conèixer bé. En aquests moments, però, de polítiques fantasma, no cal que estiguem sotmesos a un règim totalitari ‘visible’ per castrar l’expressió lliure de la poesia, ja sigui per causa de les convencions que aboquen a la comèdia i hipocresia social, ja sigui pel desig de situar-se en el que jo en dic el ‘corrent del mig’ (el corrent de moda, que procura èxit a desgrat de la vàlua del poeta). En ambdós casos no es tracta d’una posició de l’esperit, i menys d’un acte de fe en els altres, ans al contrari: es tracta de l’expressió de l’ego tan legítima com es vulgui. Però aquesta posició de la poesia arrelada en l’ego no és virtut de l’ésser espiritual, encara que cal dir de seguida, per no confondre’ns, que un ‘document’ d’una situació espiritual no sempre és poesia. Aquesta és la dificultat de la poesia, un dels llenguatges literaris més ‘durs’ perquè si bé en poesia tot es pot dir, no tot el que s’escriu és poesia.

Per més que el poeta vagi vestit com tothom, és a dir: que no faci el paper de poeta, que se’n disfressi, el poeta és un ésser trasbalsat per les contingències humanes: la guerra, l’amor, la mort, les malalties i el dolor insuportable de les injustícies. La política en general (sempre hi ha hagut polítics sensibles) contempla les devastacions humanes amb indiferència perquè el pal de paller on s’aguanta és el poder. D’aquí ve la secular desconfiança del poder davant d’un poeta, tot i que en les nostres societats el poder s’ha degradat prou com per no mirar-lo als ulls. La poesia autèntica és espiritualment revolucionària i per això passa pel camí estret.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de desembre de 2022. A la fotografia, sortida de sol des de la finestra de casa)          

Sota l'Arc de Triomf

 

He estat a totes les manifestacions per la independència i ahir era també sota l’Arc de Triomf amb la gent que sempre hi som perquè l’1-O va ser un acte de sobirania del qual fer memòria. Va ser un fet transcendent que no es pot banalitzar perquè porta en el seu si l’esperit d’una nació amb voluntat de ser-ne que, cal remarcar-ho, l’estat espanyol ha procurat liquidar de mil maneres.

Com tants a Catalunya, no em mouré del meu desig de llibertat, ho porto, també com tants, inscrit al cor, cadascú des de la seva experiència al costat de la convicció més racional: qui vol ser esclau, qui vol ser colonitzat, qui vol ser anul·lat en la seva idiosincràsia. Des de molt aviat ve el meu desig d’independència: des que van prohibir a la meva mare parlar en la seva llengua en el seu propi país quan va anar a fer els papers perquè jo pogués néixer en un hospital (al final vaig néixer a casa). Quina cosa més estranya, per algú que ho vegi des de fora, i tanmateix aquest fet es va donar amb tanta cruesa com ho explica tanta gent que ho va viure. Porto el meu desig d’independència, de sobirania, de dignitat personal i col·lectiva del meu poble, des que al meu pare, mestre d’obres i un home respectuós de cap a peus, un dia un manobre el va parar al mig del carrer i li va dir, cridant, per avergonyir-lo: «Ahora mandamos nosotros, no usted, ahora usted a callarse». El pare els havia parlat sempre en castellà per deferència. No li van servir de res les bones maneres que, en realitat, psicològicament s’interpreten com una debilitat, com una submissió, això s’hauria de dir més. L’arbre que es manté dret no cau, l’han de tallar per abatre’l i això potser no salva la vida, però salva la dignitat i infon respecte.

Era contra el que el meu pare era, un català, que s’havia de fer callar i avergonyir de la seva condició, com un jueu en el règim nazi. És difícil no adquirir consciència de la diferència quan te la fan veure tan clara, quan te la fan sentir de manera tan injusta i dolorosa. I aquí comencen els raonaments que porten a voler el que ja teníem abans que ens fos arrabassat per la força el 1714, fa tres-cents anys.

Vam fer l’1-O i el règim suposadament democràtic el va reprimir el mateix dia amb una gran violència, i ara el reprimeix com una gota malaia fins avui mateix, tant hi fa qui hi hagi a la Moncloa. Mentrestant, al Palau de la Generalitat hi ha un govern que per sota mà va anar a Madrid a negociar la derrota: l’indult dels presos polítics i la taula de negociació com a cortina de fum. L’altre partit del govern és pràcticament silenciat pels mitjans de comunicació, fa vergonya el sectarisme –a la Cup la deixen cridar una mica perquè saben que no farà res més que això-, i més que el silenciaran si acaba fora del govern.

Caldrà veure com posem fil a l’agulla. Perquè l’1-O és un guany, si bé encara no és el triomf que ens devem per llegar-lo als nostres fills i nets. De les pedres en farem pans mentre hi siguem.

2 d'octubre de 2022

Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)

Cura i llibertat

     

Com un càncer, o com una malaltia crònica com ara una insuficiència renal, la diabetes o la fibromiàlgia, la Covid no porta res de bo. Llevat que ens proposem aprendre alguna cosa tot pensant que els que patim alguna malaltia crònica ens tinguem per persones abans que malalts i tot respectant el mal que qualsevol dia pot guanyar al més pintat. La vida es molt fràgil.

     

Hi ha un debat encès al voltant del que es pot fer per prevenir la Covid que, no ho hem d’oblidar, ha matat de valent. Per no espantar les criatures no s’han ensenyat gaire les imatges de patiment dels qui s’han ofegat vius amb la Covid. Si s’hagués mostrat la realitat tal com és potser hi hauria una mica més de respecte pels efectes de la malaltia i més responsabilitat social, tant si la pandèmia és inventada amb males arts en un laboratori com si ha sorgit de la natura que sempre cria virus. La gent ha emmalaltit i ha mort, això és el que compta més enllà de les especulacions. Possiblement coneixem algú, a casa ha mort gent propera: família, amics. No és cap broma, és una tragèdia. Afamats de vida, i és el més natural perquè la vida busca la vida, potser hem oblidat massa aviat els nostres morts. Els vells que han mort a milers eren els pares, avis d’algú. A qui feien nosa? Al sistema capitalista fa nosa molta gent. Per això no s’ha de donar satisfacció a un sistema que només mira per ell. La cura com a revolta.

     

Dies enrere havia de presentar el meu darrer llibre a Barcelona. Vaig decidir posposar la presentació per a millors temps que tard o d’hora vindran. En el moment que ara som, el doctor Clotet adverteix que llocs tancats poden presentar riscos i més en indrets de població densa. Partidària que se celebrin tants actes culturals com sigui possible -la pandèmia ha picat fort en l’àmbit de la cultura-, vaig considerar l’ajornament perquè els llibres es poden llegir a casa, a la terrassa, a la platja, a la muntanya, al bosc. Cuidar-nos en la salut és també cuidar-nos en el respecte per la tria, per la llibertat d’acció en cada moment. En una societat que es vol oberta és el que desitgem. Ja en patim prou, de restriccions.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'agost de 2020)

Apocalipsis i aurores

Som en èpoques apocalíptiques, de finals de món, això vol dir que estem tocant fons. És una llei física: la llei del pèndul. Per aquest motiu al mateix temps assistim a l’eufòria que atorguen els estats naixents. Sempre ens movem entre dos vectors, també col.lectivament, ja que la humanitat és orgànica, tots estem entrellaçats.

La consciència que tots estem entrellaçats i que portem a la pràctica amb multitud d’accions, tan quotidianes com històriques, no priva que, per exemple, es vulgui obtenir més llibertat per actuar amb més llibertat. Els drets humans van establir-se amb aquestes premises de justícia envers persones i pobles. Un nou estat europeu com podria esdevenir Catalunya en els propers temps no vol dir sortir de cap xarxa, simplement vol dir ser a la xarxa d’una altra manera, no subordinada sinó com ha de ser: en igualtat de condicions. 

La Caiguda

Si tota realitat visible pot ser explicada de moltes maneres –una per a cada percepció-, igualment pot ser explicada diversament tota realitat invisible –una per a cada interpretació-.

Assagem, doncs, una ‘altra’ interpretació per a la Caiguda.

Adam i Eva eren a l’Edèn, inconscients de la seva humanitat divina.

La Caiguda, amb tot el que va comportar per als humans, és una ‘caiguda’ en la consciència.

Hauríem pogut estar sempre inconscients i ser feliços en aquesta inconsciència.

La Caiguda, però, ens dóna la dimensió de la humanitat conscient que podem assolir, aquesta és la nostra llibertat, la humanitat i la divinitat conscients.

La consciència (de la humanitat i de la divinitat ) és un guany, per això cal treballar-la: Guanyaràs el pa amb el suor del teu front, pariràs els fills amb dolor. En la seva literalitat, les paraules diuen el que diuen, però també tenen un significat espiritual.  

Sentit de la vida

Volem esbrinar el sentit de la vida i se’ns fa escàpol. A vegades ens sembla besllumar-lo darrere un núvol com es veu un raig de sol. Però saber-lo com se sap una fòrmula matemàtica ens resoldria el problema? Determinats dins la fòrmula, on restaria la llibertat d’acció i de pensament? No és la possibilitat de llibertat un signe de la nostra humanitat?

No sé quin és el sentit de la meva vida. N’hi vaig donant a mesura que camino vers la llum entrevista darrere el núvol.

(a la foto: ermita de Mont-roig)

Voluntat

La psique –diu Jung- és essencialment conflicte entre l’instint cec i la voluntat, o sigui, llibertat d’elecció. Així, doncs, i mercè a la voluntat (emanació de la consciència), nosaltres decidim!