divendres, 26 de febrer del 2021

Qui era Jordi Juan Riquer?


 

L’any 2005 Eivissa pagava un deute moral amb un personatge massa oblidat: l’escriptor i intel·lectual Jordi Juan Riquer (1905-1987). Es va organitzar una exposició sobre la seva vida i obra i es va editar la monografia escrita per l’escriptor Jean Serra sobre qui havia estat funcionari de l’Oficina de Premsa i Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la II República, havia esta director del Diario de Ibiza durant un temps, així com també havia estat responsable de l’Hospital eivissenc. Agafat pres l’any 1938 trobant-se al front de l’Ebre, a conseqüència del seu activisme com a anarquista i republicà va ser processat dues vegades. Va estar tancat 14 anys en 17 penals diferents. Va sortir de la Model a mitjans de l’any 1944. Això va comportar un tall brusc en la seva carrera literària.

Jordi Juan Riquer, que va néixer i morir a Dalt Vila, era fill d’una família benestant composta per Vicente Juan Guasch i Jeorgina Riquer, tal com consta en la fe de baptisme, va estudiar Dret i Lletres. Jordi Juan va tenir actuacions destacades en els afers polítics del seu temps, va publicar articles a la premsa local i a la de Barcelona, va ser director del setmanari Proa. L’any 1936 va publicar la seva polèmica novel·la Metges...o traficants, en la qual fa una denuncia de la medicina com a negoci. Es poden trobar semblances amb certes corrupcions actuals tant en el camp de la medicina com en el de la farmacopea.

I perquè el feixisme d’aleshores no es diferencia del feixisme actual, paga la pena reproduir un fragment d’un editorial de Jordi Juan publicat al Diario de Ibiza el 29 d’agost de 1936: «Persiste con continua impertinencia la difusión de noticias fantásticas. Los llamados “bulos” estan al orden del día. Se rumian en covachas de la reacción y se expanden como la neblina –una niebla negra- sobre los campos y ciudades. La estolidez de éstas su mentira acoge, la hincha como un globo ávido de oxígeno, y en el cielo azul de la liberación se forman los “nimbus” de la insidia y el engaño. Y mientras ríe en la oquedad de su caverna el fascismo criminal, una tormenta de falsedades arma el trueno». Si no fos pel vocabulari tan passat de moda podríem pensar que està escrit avui mateix.

(article publicat al setmanari La Fura, 25 de febrer de 2021)

divendres, 5 de febrer del 2021

J.V. Foix i el ball


 

La creativitat és i no és un misteri, ja que poc se sap d’on sorgeix si bé es transparenta en l’obra quan s’hi posa un focus d’atenció com ara la presència del ball en l’obra de J.V. Foix (1893-1987). Qui ho diria quan ens ve a la memòria el capteniment del poeta de Sarrià, amb el seu aspecte de gentleman anglès i el posat més aviat contemplatiu.

I resulta doblement atractiva la mirada creativa a l’hora d’abordar una biografia vital i literària que tingui com a valor afegit un fil d’or de recorre tota una trajectòria com és el cas de l’aproximació a la biografia de J.V. Foix duta a terme per Aleix Cort, És quan plou que ballo sol (Voliana Edicions). Entre d’altres obres de narrativa i assaig, Aleix Cort és autor del Diccionari del ball (1999). És des d’aquesta sòlida referència intel·lectual que l’escriptor s’atansa a la magnètica obra foixiana i hi descobreix com el ball impregna la seva poesia.

Ja sigui en prosa o en vers, la poesia de J.V. Foix és titllada d’hermètica pel fet que es basa en la molt ben treballada mescla de fets reals no exempts de meravella amb les imatges unes més llampants i les altres més vaporoses dels somnis i que forneix de sentit el famós vers «és quan dormo que hi veig clar» o el que dóna títol a aquest llibre sobre Foix, «és quan plou que ballo sol»: una imatge que va més enllà del fet concret, si plou no tindré amb qui ballar, però el poeta el que potser vol dir és que quan a l’ànima hi ha tempesta aquesta és difícil de compartir.

A l’època de Foix el ball era un fet social de primer ordre, moltes parelles es coneixien en un ball o es formaven ballant. El ball és en ell mateix un fet còsmic, tot dansa com les partícules elementals. Rastrejar el ball i les seves metàfores en els poemes de Foix és una bona proposta per investigar una escriptura que tant té de popular i festiva com de culta i transcendent. El ball «es relaciona amb el temps històric en el qual es viu, com permet passar a l’irreal, perllongat els somnis, conversar amb la parella sense paraules, revoltar-te contra els costums, connectar amb la música per sentir que en formes part», escriu Aleix Cort. El ball, doncs, com la vida, i potser la traça és saber-la portar malgrat la pluja.

(article publicat a El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de febrer de 2021)