dijous, 17 de novembre del 2022

Benedicció a Sant Climent de Taüll

 

  

Quan va morir la meva mare, el 21 de gener de 2020, en memòria seva vaig fer-me càrrec de la subscripció a la revista Pluja de Roses, que editen els carmelites descalços que tenen cura del Santuari de Teresina de Lisieux a Lleida. Tota la vida l'havia vist a casa! La meva mare llegia i rellegia la revista. Quan va arribar l'exemplar per correu, vaig decidir fer encara una altra cosa: vaig enviar un article al director perquè fos publicat si ho trobava oportú. La col·laboració va ser acceptada i des d'aleshores publico un article en un espai que vaig anomenar Reflexions i pensant en el públic a qui va dirigida la revista de la qual se'n publiquen sis números a l'any. Benedicció a Sant Climent de Taüll és l'article publicat en el darrer semestre d'aquest any2022: Novembre/Desembre. El reprodueixo aquí sota:  

"A la Vall de Boí, a l’església de Sant Climent de Taüll, que l’11 de desembre de 2023 farà 900 anys de la seva consagració per bisbe Ramon de Roda, hi ha un Crist en majestat en una màndorla com és habitual en les pintures romàniques. El Crist va vestit amb una túnica blava, símbol del sagrat. Té la mà dreta alçada en un gest de benedicció. Impressiona la mà volgudament desproporcionada que en la pintura estàtica pren cos en el gest de beneir. Salta a la vista la destresa en l’expressió de la tercera dimensió.

La persona que contempla la imatge se sent amarada per la benedicció, realitat transcendent que l’anònim pintor de Taüll va saber transportar a la pintura al fresc amb gran perfeccionisme i intensitat creadora. El blau profund de la draperia del Crist, obtingut no de l’habitual lapislàtzuli sinó d’un mineral autòcton -el blau dels Pirineus-, evoca la majestat del Crist.

L’homo religiosus, la persona religiosa, entén de manera sensible que el sagrat es manifesta mitjançant aquesta benedicció: una transferència de l’amor de Déu envers les seves criatures. La persona religiosa sent sobre sí la benedicció com una atenció a la seva realitat, una acollida a la seva vulnerabilitat, la recepció d’una gràcia. La benedicció revesteix d’una qualitat nova que procedint de Déu es manifesta en el món a través d’alguna persona consagrada o a través de la pregària en lloança a Déu. L’espectador religiós del Crist en majestat de Sant Climent de Taüll rep l’ofrena d’una benedicció que, essent de natura espiritual, traspassa les portes del temps".

(a la imatge, fragment del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll)


diumenge, 6 de novembre del 2022

Beethoven de fons

 

Els dies que ens han deixat empremta, que en la memòria hi han quedat gravats com una època on hi han nascut tantes epifanies, hi han brillat tantes fulguracions espirituals, retornen nítids tan sols sentir els primers compassos d’aquella música que va acompanyar i subratllar la intensitat d’aquells moments inaugurals de l’amor.  

El meu primer festeig –aleshores tenia 19 anys- té una banda musical de fons en la qual predomina la música de preromàntics, romàntics i neoromàntics: Beethoven, Schumann, Txaikovski, Rakhmàninov. Entre les peces que escoltàvem el meu xicot i jo –el jove que anava per arquitecte escrivia música i també adorava Toldrà i Monpou-, hi ha el concert per a piano número 5 en mi bemoll major, anomenat Emperador, de Ludwig van Beethoven. Aquesta peça, icònica en el repertori de Beethoven, es va estrenar a Leipzig el novembre del 1811. Composta entre el 1809 i 1811, el músic alemany la va dedicar al seu amic i mecenes: l’arxiduc Rodolf d’Habsburg-Lorena.

En aquesta obra per piano i orquestra Beethoven ja caminava cap al Romanticisme, un moviment cultural que va començar en el camp de la literatura, però que aviat va impregnar les arts i les idees. El Romanticisme exalta la individualitat, la creativitat, el geni personal, els sentiments subjectius, i és aquest esperit el que es pot llegir en llenguatge musical quan s’escolta aquest concert de Beethoven compost de tres moviments: Allegro, Allegro un poco mosso i Rondo: Allegro ma non tropo.

Perquè de les peces musicals m’agraden més els Allegro un poco mosso, els Andante o els Adagio no és un misteri: la música reflexiva, contemplativa, em transporta a un estadi en què tot experimentant la ingravidesa del cos l’ànima s’envola, si bé en el primer moviment d’aquest concert de Beethoven els solos del piano presenten una dicció cristal·lina com en els millors pianístics de Chopin que també escoltàvem el meu xicot i jo molts dissabtes a la tarda, ja fos que anéssim al Palau de la Música, ja fos que els escoltéssim en el tocadiscos asseguts en un sofà de casa que ves a saber on ha anat a parar, si bé encara té fesomia en la memòria d’aquells dies que són una època: la d’un festeig que el vent un dia es van endur, però que ha quedat fixat en la memòria musical de la nostra biografia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de novembre de 2022. A la imatge un ex-libris/ex-musicis dissenyat en un ja llunyà 1984, quan podia dibuixar, ja que he anat perdent vista i ara ja no puc fer-ho)