El centre històric de Salamanca
apareix amb una bellesa daurada. És la llum de l’estiu sobre les pedres. Hem
vist la ciutat a totes hores, i és als matins i als capvespres quan la llum pren
diverses tonalitats sobre els edificis vetustos i amb caràcter, com ara la
Universitat. Salamanca guarda un record estrany, de sentiments contrastats,
d’un dels seus rectors més famosos: Don Miguel de Unamuno. Sembla que ressonin
encara les paraules que van enfrontar-lo al franquisme de primeríssima hora en
la persona de Millán Astray (aquell que exclamava: ¡Viva la muerte!). No costa
imaginar-se l’escena entre aquestes parets. El seu parlament –que ningú no
esperava- li va costar el càrrec: Franco el va cessar d’una manera fulminant.
Més encara: confinat en el seu domicili, aquella acció entre heroica i
quixotesca li va costar la vida, ja que a penes va morir dos mesos desprès.
(a la fotografia, la inscripció que pot llegir-se a la façana del domicili de don Miguel de Unamuno, avui museu que no vam poder visitar, estava tancat per obres)
Sí que parlen i ho diuen ben clar...la VERITAT.
ResponEliminaBenvinguda.
ResponEliminaSí que parlen, les pedres, i tant. Aquest mateix signe de Victoria franquista és el que hi havia al monòlit on, després d'haver-lo esborrat, l'Ajuntament hi va fer gravar un poema meu a Tarragona. Abans era a la plaça de l'Ajuntament i hi deien misses franquistes (no sé si el terme és l'adequat), tots els falangistes vestits de negre. Feia por, de veritat.
Ara és a les roques de la platja del Miracle, i les ones sempre hi porten l'esperança i la bellesa. Però he viscut els dos moments, Teresa...
La història ens marca tant com ens ensenya, i escriure sobre la història em sembla necessari, tot i que algú hagi dit que després d'Auschwitz no es podia escriure. Precisament perquè encara resten Auschwitz més o menys emmascarats aquí i allà, i perquè cada dia n'hi ha un com a poc si el volem veure, s'ha d'escriure... Abraçades, amigues.
ResponEliminaQuan no tenen inscripcions també parlen les pedres, senceres o mig enderrocades. Tot parla, si volem escoltar. O llegir.
ResponElimina