divendres, 31 de desembre del 2010

L'àngel del 2011

Per Nadal de fa dos anys vam viatjar a Andalusia. Sembla que allà és costum disfressar la mainada, com aquest nen de la fotografia caçada al vol a la ciutat de Còrdoba. La imatge és potent: un àngel darrere una reixa!
Avui, quan us mengeu el raïm, penseu en el vostre àngel interior (sí: aquella llum que mai no s’apaga i que té desig de repartir bondat): deixeu-lo caminar lliurement com vosaltres sabeu fer, i que voli ben alt!
FELIÇ ANY 2011!

dijous, 30 de desembre del 2010

Spleen de cap d'any

Baudelaire es preguntava quin lloc tenia l’artista en una societat burgesa dominada per “l’obssessió del progrès”, és a dir, per “la dominació progressiva de la matèria”. Si Baudelaire ens veiés! En el segle XX, la idea de progrès material ha estat no tant l’obssessió de la burgesia il.lustrada, que gairebé ha desaparegut, sinó de les autodenominades esquerres progressistes. I és que els conceptes són tan intercanviables i sempre tan a favor del poder, no del servei a la humanitat! Si Baudelaire ens veu en el seu cel malencònic (spleen, en deia ell) s’adonarà que el lloc de l’artista (del veritable) és el de sempre: anar a contracorrent precisament del materialisme que sempre té la tendència a imposar-se en la balança perquè la matèria pesa. L’artista (l’irreductible), i els qui tenen ànima d’artista, fan seva la vella sentència bíblica: “No només de pa vivim els humans”.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Per molts anys

Avui la meva filla compleix trenta-un anys. És una jove feta a ella mateixa, tant com ha pogut i sap, ja que cap vida conscient no resulta fàcil. Ens ho podíem esperar, d’aquell infant que només néixer ja mirava amb ulls de persona entenimentada. Sempre he tingut la impressió que venia de lluny i que ens aguaitava amb una saviesa que no sabria dir. Som tan ignorants del misteri de la vida! La noia està fent el seu camí. Per molts anys, Cristina.
(la fotografia està feta a la Tate Modern, en l’exposició de Frida Kahlo, 8-7-2005)

dimarts, 28 de desembre del 2010

Innocents

No em fa vergonya que em diguin innocent, i m’ho diuen sovint, a vegades rient per sota el nas, a vegades fent burla i tot. El fet més aviat em fa pensar: Per què la paraula innocència ha anat agafant un sentit tan pejoratiu? Innocent en llenguatge popular vol dir bona fe. I sí, tinc bona fe. Innocent també vol dir crèdul i sí, sóc crèdula. Innocent vol dir pur, sense màcula, i això no. Pura i sense màcula no sóc, de manera que a vegades no sé perquè tantes vegades em diuen: Ets una innocent.
Avui és el meu dia, doncs. Quan eren jovenets, els meus fills em penjaven un ninot. Jo sabia que una hora o altra del dia me’l penjarien i que quan jo el descobrís, riuríem plegats. Feliços innocents… conscients de ser-ho. Perquè no.

dilluns, 27 de desembre del 2010

Estela de Nadal

L’estela del Nadal no només dura dies penjada dels cels ciutadans: troba ressò en les trobades familiars, que deixen un pòsit molt gran de tendresa i d'escalfor al cor.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Rilke o la transformació

“És un inconscient”, hem sentit a dir a vegades respecte d’algú que coneixem. Es diu de manera frívola, en funció d’una impressió momentània; però també es diu de manera seriosa, i respon a la percepció externa, rarament a la interna. Perquè en general és difícil que es vulguin reconèixer les actituds inconscients que, en llenguatge vulgar, equivalen a irresponsables o banals.
Adquirir consciència és responsabilitzar-se, fer-se càrrec d’un mateix, i això és treballós i pesa. Agafar les regnes és anar a contracorrent de la inèrcia, però per això s’ha d’entrenar la força dels instints, que no s’han de repremir, sinó conduir, educar i transformar.
La força de la vida rau en l’equilibri de les forces gràvides i ingràvides, centrífugues i centrípredes. La força de la vida rau en el centre, allà on es creuen els quatre vectors: nord, sud, est, oest, podríem dir, i que dibuixen una creu invisible. Vet aquí el gran símbol, la creu, present ja en antigues civilitzacions i que el cristianisme va actualitzar.
La gran tasca de la vida humana, em sembla, és descobrir en cadascú de nosaltres el propi centre per fer-nos un/una amb això que precisament ens fa ser, en plenitud, qui som. Res no amenaça el centre, que és el nucli de la força eterna, o l’energia que ens habita. Uns diran que és l’ànima immortal, d’altres que és la consciència, d’altres el centre espiritual que dirigeix les nostres vides quan ens fem conscients de la vida.
Quan som conscients de la nostra vida podem transformar-la. Transformar la consciència significa situar-se en aquest centre energètic i fort, a desgrat de les nostres debilitats, malalties, pors, desorientacions, experiències de solitud. Antoni Pasqual Piqué, en un assaig que és un model en el seu gènere, explica el procès de la transformació de la consciència per part del gran poeta que va ser Rainer Maria Rilke a Rilke o la transformación de la conciencia (Ediciones Obelisco).
Quan som conscients de la nostra vida podem donar-li un sentit, dotar-la de significat. Això és una construcció humana, com aquell qui aixeca un edifici amb les pròpies mans. Tal com relata Pasqual en el seu llibre, a Rilke, que la malaltia i la pobresa van crucificar de valent, quan arribava al límit del seu dolor d’esperit, decidia romandre en el centre de vida que ja havia descobert que era. Per aquest motiu, quan baixava a les profunditats de l’ànima podia emergir-ne, o quan la vida la pesava tant que no podia donar un pas més, s’elevava. La saviesa de Rilke, apresa de les dificultats, no de les facilitats de la vida, va consistir en arribar, malgrat tot, a l’alegria de viure, a celebrar la vida, fos com fos que se li presentés.
Aquests itineraris vitals resplendeixen com un fil de llum travessant la fosca en els seus poemes, que depassen les seves qualitats estètiques per esdevenir fars terapèutics, medicina que guareix com el van guarir a ell. I per això mateix, perquè els lectors/es podem identificar-nos amb procès de la vida conscient, els poemes de Rilke (així com la seva nombrosa correspondència) depassen fronteres geogràfiques i metafísiques per convertir-se en universals.
Rilke va descobrir que això que anomenem Déu és dins nostre, que Déu viu en cada vida humana i que d’ella en treu una experiència nova en cada biografia. Rilke va escriure la seva biografia conscient d’aquest centre de plenitud dialogant amb l’existència en totes les seves formes.
(publicat a L’Eco de Sitges, 17 de desembre de 2010)







dissabte, 25 de desembre del 2010

La recitadora

En aquell temps, un mes abans de Nadal a l’escola ja ens feien aprendre versos de memòria (en aquell temps dels poemes nadalencs i no nadalencs, col.loquialment se’n deien ‘versos’).
Estic parlant dels anys cinquanta i la celebració del Nadal venia acompanyada d’un seguit de rituals com aquest de recitar poemes durant la festa de final de trimestre a l’escola, generalment a la capella i davant d’un pessebre ben guarnit. Tot i que la meva era una escola “nacional”, no vinculada a cap orde religiós. Però en aquell temps tot el calendari estava vinculat a la religió catòlica, i el Nadal, juntament amb Pasqua, era una de les festes litúrgiques més importants.
La tradició de recitar versos s’estenia a casa, sovint a l’hora de les postres del dinar de Nadal, amb les neules i els turrons sobre la taula. La famosa postal de la nena o del nen enfilat dalt d’un tamboret recitant nadales és real. Gairebé ens obligaven a fer-ho; si no, quedàvem molt malament. Si no recitàvem el poema volia dir que no l’havíem après, i això ens significava una mala nota. En canvi, si el recitàvem, ja teníem per segur que hi hauria una petita recompensa, sovint en forma d’una pesseta (o més!), que de seguida guardàvem dins la butxaca pensant què en faríem. Les pessetes anaven escasses, de manera que aquesta era una oportunitat d’or per arreplegar-ne unes quantes, ja que avis i tiets també se’n treien una de la butxaca.
Així, doncs, la mainada s’aprenia els versos de memòria i els recitava ni que fos amb les galtes vermelles de vergonya. Però recitar, recitar, no tothom en sap, i hi ha qui ho fa força dignament. Es veu que jo ho feia la mar de bé, això de recitar, tant que a casa en feien propaganda. Quan dic casa vull dir tiets i avis, que els meus pares no m’aplaudien tan fàcilment. Així que un dels meus oncles, el més extravertit, ho va dir al mossèn de Monistrol d’Anoia, la parròquia del poble de la meva mare (a tres quilòmetres de Monistrol), on anàvem a passar el Nadal. En aquell temps, el mossèn era Joan Escala, aleshores un home molt jove. Després, i durant molts anys, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú! Ja veieu que el món és molt petit.
El mossèn Escala d’aleshores era un capellà molt modern: anava en Lambretta (o era una Vespa?) a tot arreu, amb les faldilles de la sotana arremangades per on li sortien els pantalons. Mossèn Escala, el dia de Nadal, abans de la pel.lícula que es passava en un local de la parròquia per entretenir el jovent i no tant jovent, organitzava un recital de Nadales. El meu oncle, cofoi amb aquella neboda que recitava tan bé, volia que jo hi participés. I ja em teniu a dalt de l’escenari muntat per a l’ocasió, recitant de la manera que jo sabia, les nadales que havia après a l’escola.
Quan el públic aplaudia l’actuació (la sala era plena de gom a gom de parroquians), sempre tenia la sensació que era a algú altre a qui s’aplaudia. I és que sempre m’he sentit una mica estranya en públic. Encara ara em passa quan presento un llibre, com si el llibre l’hagués escrit algú altre. En aquestes ocasions em revé a la memòria aquella mateixa sensació íntima de veritat a l’hora de recitar i l’eco dels aplaudiments no pas dirigits a mi, sinó al poema.
(publicat al Diari de Vilanova, 24 de desembre de 2010)


divendres, 24 de desembre del 2010

Bon Nadal!

L’any 1846, en ple romanticisme, es va imprimir a Londres el primes chrismas, la primera felicitació de Nadal. La tradició d’enviar aquestes targetes amb desitjos de bona voluntat, estés per tot el món, ha arribat fins aquí i ha pres totes les formes, colors i textures. D’ara en endavant les targetes de felicitació hauran de competir amb les felicitacions virtuals… La que veieu reproduïda està impresa a Londres, com aquella primera. El format: modern. El disseny: contemporani. El tema: el tradicional per aquelles latituds: el trineu de Santa Claus ben ple de regals per als infants, la imatge viva de l’Infant, el Nen de Llum que neix en el nostre cor cada solstici d’hivern. Que tingueu un bon Nadal!

dimecres, 22 de desembre del 2010

La Sisena Flota

A la meva amiga Natàlia S., veïna de carrer i col.lega a Llotja, la fascinaven els marines. Trobava tan guapos, aquells nois americans alts i ben plantats, morens de sol i vestits de blanc a l’estiu, amb aquell gorret de Popeye, li deia jo, una mica per fer-la enfadar. Però ella buscava qualsevol excusa per allargar el passeig dels dissabtes a la tarda pel Barri Gòtic i arribar-se fins al capdavall de les Rambles, el reialme d’aquells xicots que embadalien adolescents somiatruites com ella, que se’ls mirava de lluny (tot era platònic!), i que tan alegraven els guanys de les prostitutes. Aquesta dèria de la Natàlia m’ha vingut ara a la memòria perquè un antropòleg, Xavier Theros, ha publicat un llibre on parla de la vida i miracles de les visites de la Sisena Flota al port de Barcelona, els barcos de la qual llavors podies veure atracada al moll.
La nostra època era l’època tràgica de la guerra del Vietnam, i els sentiments envers la presència de la Sisena Flota començaven a ser ambivalents: va començar a imposar-se un cert antiamericanisme que encara dura. Jo mai no he entès ni aquell fervor incondicional ni el progressiu refús. Si alguna cosa és el provincianisme em sembla que és aquest anar d’una banda a l’altra amb uns sentiments i reflexions tan planes com el terra de l’aeroport del Prat.
(extret de La capsa verda)

dimarts, 21 de desembre del 2010

Foto històrica

Aquesta foto me la va fer el meu germà, però no amb la Werlisa, sinó amb la Minolta, la càmera que em van regalar els meus pares quan em vaig graduar a Llotja als dinou anys. Deu ser l'any 1972 o 1973, calculo. O sigui: que aquí tinc vint-i-un o vint-i-dos anys. He triat aquesta foto perquè el monument que hi ha darrera ja no hi és, es va enderrocar fa poc. És el monument a José Antonio Primo de Rivera. Ep, que no tinc res a veure amb la Falange... El monument era a tocar de casa, els meus pares viuen a l'Avinguda de Sarrià, al costat d'on encara hi ha la Filmoteca, i el monument era a la cruïlla amb l'aleshores Avinguda Infanta Carlota, avui Avinguda Josep Tarradellas. És, doncs, una foto "històrica" en tots els sentits: sentimental perquè l'autor és el meu germà, històrica per l'edat que tinc aquí i per memòria històrica, ai...!

Werlisa

La primera màquina de fotografiar que vaig tenir va ser una Werlisa. La vaig comprar recollint diners (cent pessetones al mes), que em donava la meva mare del meu sou. Vaig començar a treballar als catorze anys. A la sortida de la feina, a dos quarts de sis en punt de la tarda, anava corrents a Llotja. Entràvem a les 6 i sortíem a les 9 del vespre. Tres horetes de vida pròpia, ja que per a mi l’escola era la vida. L’altra, la vida del treball, també ho era, vida, naturalment. Però era una vida sense il.lusió. L’art, el seu conreu, m’atreia com un imant.
La Werlisa era una màquina senzilla, però amb una mica de gràcia feia bones fotos. A casa (dels meus pares) n’hi ha una pila que hauré de destriar: aquí les que il.lustren una crònica vital, allà les artístiques, aquí les que fan referència a excursions i viatges, allà els retrats de grup amb amigues i amics.
Dies enrere vaig aturar-me davant d’un aparador on havia diversos objectes de segona mà o de col.leccionista. Entre les màquines de fotografiar hi havia una Werlisa. Potser era la meva, que havia vingut de París per qui sap quins camins? La meva Werlisa va ser perduda a París. Més que perduda, robada. Li van prendre al meu germà, que hi va anar un estiu amb el seu amic Fontdevila, fent autoestop. Això, en aquell temps (l’any 1968), tot i que era difícil, era possible!
En el carret de la Werlisa devien quedar per revelar les fotos que el meu germà havia fet a París, ja que la màquina li va ser robada en un parc just el dia abans d’emprendre el viatge de tornada. Segur que eren bones fotos, ja que al meu germà també li agradava la fotografia i tenia bon gust, traça i paciència. Les millors fotos meves que tinc d’aquells anys són fetes per ell.
(extret de La capsa verda)

dilluns, 20 de desembre del 2010

Molí Paperer i Abric Romaní de Capellades

Ahir, amb la gravadora Mercè Insenser, vam visitar el Molí Paperer de Capellades de la mà d’un capellaní, l’Antoni Pons. El recordava vagament, el molí, ja que feia una pila d’anys que hi havia estat. L’Antoni, un veritable expert, ens va anar donant explicacions detalladíssimes. Vaig fer algunes fotografies com la que veieu, amb el paper en procès d’assecat. En la seva època, els papers estesos eren al pis de dalt, a les golfes de l’edifici, amb totes les portes i finestres obertes, ja fes calor o fred.
El fred devia ser espantós si prenem com a mesura el que feia ahir matí. Però, ca, el fred d’ahir no era res, ens va dir l’Antoni. No? “Aquí glaça molt, el gebre negre crema les plantes, si el dia de la visita arriba a ser ahir…”
En la visita a l’Abric Romaní el fred em calava els ossos. De les baumes prehistòriques en diuen Abric, i és encertat el nom atesa la seva funció protectora. Però jo només faig que pensar en el fred que devien passar aquells neandertals. Però, calla, hi ha signes de foc per tot arreu! Aquells pre-sàpiens ja feien foc per cuinar, per escalfar-se i per protegir-se dels animals, les flames els allunyaven. I mentre la guia ens explicava els avatars d’aquest Abric que havia aixoplugat els nostres avis més remots, jo els veia a la posta del sol, a la vora del foc menjant carn de cavall (se n’han trobat restes) i explicant contalles. Les històries dels humans (o en vies de ser-ho), ni que fossin tan del temps de la pedra com les dels neandertals, són tan velles com el temps.

diumenge, 19 de desembre del 2010

La Nadala!

Aquí teniu la nostra Nadala!
Imagineu-vos que sou en un altre temps i que us arriba per correu convencional, a l'antiga, i impresa en paper. Però també està bé que estigui aquí, en aquesta finestra que és el blog.
Us desitjo el millor. Per Nadal, i per a tots els nadals petits, cada dia.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Meditació d'Advent

Sant Pau ens recorda que la veritable circumcissió és la del cor, “doncs no és jueu el que ho és exteriorment, en la carn, sinó en el cor.” Aquest cor del qual parla Sant Pau és fonament de la divinitat, casa seva. La vida en Yahvé, o en Crist, o en la Humanitat sencera, posem-li en nom que vulguem a allò que ens conté i depassa, demana apertura de cor.

divendres, 17 de desembre del 2010

Un nom per al dolor

En una biografia de W. Somerset Maugham, que abans de ser escriptor havia exercit de metge, llegeixo: “Maugham va veure clarament, una i una altra vegada, com és de corrosiu el patiment per als valors humans, com la malaltia torna hostil i amarga la gent”. El comentari, que sens dubte indica un gran coneixement de la biografia íntima de l’escriptor anglès, em remet al relat escrit l’any 2001 en primera persona per Rafael Argullol, Davalú o el dolor. El filòsof, corsecat per un dolor insufrible reflexiona amb tota cruesa sobre la distorsió de valors i humors que aquell dolor extrem, per sort temporal!, li va causar. Parlant amb ell un dia, el fet de posar-li un nom al dolor que patia, Davalú, li va facilitar el diàleg, la comprensió i, finalment, la domesticació.

dijous, 16 de desembre del 2010

Visió multicèntrica

Estem immersos en una civilització global. Es tracta d’un canvi irreversible, d’una transformació que no té volta enrere, ja que un cop es contempla el món des d’una perspectiva global, ja no es pot deixar de fer. Podríem dir que per primera vegada en el curs de l’evolució del món el percebem de manera multicèntrica.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Desig

Aquell savi que va ser Emmanuel d’Hooghvorst va escriure: “A començaments d’any és costum formular un desig: jo t’envio aquest: que cremis el que has adorat, és a dir, el teu ídol, i que adoris allò que el cremarà, és a dir, el teu foc.”

dimarts, 14 de desembre del 2010

Meteora

Ahir, dia de santa Llúcia, la festa de la Llum, l’editorial Meteora va celebrar una festa per commemorar els seus primers deu anys de vida. Per molts anys! Dels molts detalls que els autors de la casa sempre hem rebut de Meteora, ahir en vam rebre un de molt especial: embolicat en un paper de seda groga, vam trobar-nos un llibre de cobertes blaves. A dins, els fulls en blanc. Endevineu la metàfora?

dilluns, 13 de desembre del 2010

Foc

Ahir, després d’haver passat gairebé tres hores a urgències (em vaig fer un esguinç intercostal que no em deixa respirar a fons i m’encarcara el gest), vaig assistir a la inauguració, a la Sala d’Exposicions Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà, de la mostra de pintura, escultura i poesia, FOC, en la qual he participat amb un poema. Amb motiu de les festes de Sant Nicasi, i amb la col.laboració de l’Ajuntament de Gavà, aquesta institució de solera que és la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts organitza cada any aquesta trobada artística interdisciplinària al voltant d’un lema. La mostra es podrà veure fins al dia 31 de gener de 2011. La visita val la pena.
(a la foto: el meu poema i les pintures d’Adelaida Murillo, una de les artistes participants a la mostra. Per a més informació: www.hervasamezcua.org)

diumenge, 12 de desembre del 2010

Paracelsus

Deia Paracelsus als seus col.legues metges: “Us heu d’orientar en la ciència de tal manera que pogueu conèixer l’origen de la felicitat i la desgràcia”. Aquestes paraules, que sens dubte orienten el camí del guariment, valen també per a qualsevol que vulgui ser conscient de les causes de la pròpia felicitat o desgràcia, i també de la felicitat o desgràcia dels altres, ja que en la constel.lació de la vida, estrelles, planetes i forats negres tenen el seu paper.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Símbol del nen-déu

En molts relats tradicionals, el nen-déu sempre té un naixement poc comú o miraculós, o una concepció verge. El nen-déu és símbol de la gènesi psíquica d’un nou ésser (nosaltres mateixos/es en procès de transformació espiritual), més enllà de figures històriques o teològiques com Jesús, Buda o Khrisna, que van encarnar aquest símbol de transformació espiritual.
(a la fotografia: en un pessebre andalús, el somni de Josep on l'àngel li anuncia la concepció de Maria)

divendres, 10 de desembre del 2010

Relat

Diu Ken Wilber que “la manera més senzilla de resumir Freud seria parlar de la curació per la paraula”. És a dir: el diàleg cura. En el diàleg sorgeix el relat de la nostra existència. Escriure, tot i que ho fem sols, és també una forma de diàleg.


dijous, 9 de desembre del 2010

Transparència històrica

Fins l’any 1943 no es va poder publicar res en català. En aquest any, Josep Maria Creuzet, fent equilibris, va poder publicar les Obres completes de Jacint Verdaguer en ortografia prefabriana per ordre expressa del Ministeri. En un tres i no res va esgotar-se l’edició, tanta fam hi havia de llegir en la pròpia llengua! L’any 1946, Caterina Albert va intentar publicar Encunys, un volum de retrats de catalans que ella considerava il.lustres. La censura no ho va permetre. Finalment, l’any 1949 va poder-se publicar Verdaguer en ortografia normalitzada. Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua catalana, va morir a l’exili.
Una vegada vaig sentir dir al rei d’Espanya que aquí no s’havia perseguit el català. Si no les cremen, les hemeroteques són plenes de declaracions negacionistes, d’altra banda corrents en tota la Història de la humanitat, fins i tot en els suposats palaus de la democràcia. No sé si entitats com Wikileaks procuraran, a partir d’ara, més transparència entre els poders i els seus secrets. És desitjable.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Ada

Ada, Immaculada Verdú. Ets l'Eufrosine d'El vel d'Harmonia, publicat el 1991. L'ex-libris te'l vaig dibuixar el 1982. Tenies 33 anys quan vas morir, però jo et recordo sempre, avui especialment.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Entrar a la vida

Com entrar, ferms, amb el cap, amb els peus i amb el cor, a la vida? Entrar de debò, submergir-s’hi, ser-ne conscient. Perquè això que sembla tan natural no és tan fàcil, equilibrar matèria i esperit no és fàcil, una cosa sempre pesa més que l’altra, o ho sembla.
(a la fotografia: nena muniquesa, estiu de 2008)

dilluns, 6 de desembre del 2010

Aprendre

El mestre, o el guru, acompanya l’aprenent, o el deixeble. Perquè en realitat l’aprenentatge és autoaprenentatge. El que ens és mostrat, ensenyat, ho prenem, o no; aprendre depèn del nostre interès, disposició, decisió.
Gràcies mestres, gràcies gurus, ja que tothom n'és una mica.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Diàleg

“Tota obra d’art neix de l’afany de comunió”, escriu la filòsofa de filiació grecocristiana, María Zambrano. Martin Buber, filòsof jueu i psicoanalista, a Jo i Tu introdueix la idea del tu com a realització del jo.
Tant l’art com la vida, doncs, com a camí de comunió i de realització en el diàleg.

dissabte, 4 de desembre del 2010

L'estrella

Un silenci ens separa.
Ara parlem una llengua misteriosa
que només coneixem tu i jo:
no necessitem
ulls per a comprendre’ns
els mots ni rostre
que vesteixi la tenebra
només tu i jo
juguem
acostem
el cor al somni d’un somriure
que arriba solitari
per il.luminar la nit
d’una estrella trista.
(poema IV d'In memoriam)

divendres, 3 de desembre del 2010

La carta

Elisenda O. M. es va llevar la vida. Comptava vint-i-nou anys. Havia marxat de casa quan encara no n’havia complert divuit. Per tenir els papers en regla, va haver de demanar als seus pares la majoria d’edat, ho van signar en un document. En aparença no li faltava res: era la filla petita de cinc germans, tots nois, d’una casa benestant de l’Eixample barceloní. Però ella, que va passar tota la seva infantesa interna en una escola per a noies, quan va poder decidir sobre la seva vida va estimar-se més anar a collir fruita a Lleida amb aquell noi que mai no vam arribar a veure. L’havia conegut a la Rambla de les Flors, però això no vol dir res.
Algunes vegades Elisenda visitava la família, sobretot per Nadal. Entrava a la cuina i feia pa de nous, que algú li havia ensenyat a fer.
Un dia es va presentar a casa per sorpresa, tenia els ulls enfonsats. Ens va explicar que el seu xicot no s’havia volgut fer responsable de la criatura que esperava, i la va fer abortar. Feia dos mesos i ella no es podia treure del cap aquell ésser que mai no va poder abraçar. Li va costar molt decidir-se, però al final va trencar relacions.
Passat un temps, va conèixer un jove que la va dur a viure amb ell a Girona. Era molt emprenedor i van posar un gimnàs que va resultar un negoci fantàstic. Elisenda hi feia de monitora, i en sabia més del que havia pensat.
Quan tot semblava que anava bé (el negoci rutllava, la parella semblava ben avinguda), va morir el pare d’Elisenda d’un enfisema pulmonar. Havia fumat com un carreter (i més d’una vegada bevia d’amagat al quarto de bany). L’home feia anys que estava malalt, però la seva més gran malaltia era una tristor profunda. Elisenda va plorar molt la mort del seu pare, que en aquell temps ja va decidir donar el seu cos a la ciència.
Un dia van trucar de Girona. Elisenda s’havia disparat un tret amb l’arma del Juanjo, el seu xicot, que practicava tir olímpic. La notícia, que ens va encongir el cor i gelar el pensament, va anar pels diaris gironins.
Van enterrar el seu cos (el van trobar cargolat com un fetus al voltant de la seva mà) al cementiri de La Pera, on els pares del Juanjo tenien una casa.
Abans d’introduir el fèretre en la foscor del nínxol, la mare d’Elisenda (mare i filla no s’havien entès mai), al damunt va deixar-hi una carta. Coneixent-la, sempre he pensat que aquella carta feia tard. El dolor d’aquella mare, però, devia ser tan insuportable. I sigui com sigui, cada dia m’inspira més compassió.
(a la fotografia, una silueta d’Elisenda O. M., que vaig dibuixar per il.lustrar la portada d’una plaquette amb sis poemes editats un any després de la seva mort, ocorreguda el 19 de gener de 1988).


dijous, 2 de desembre del 2010

El poeta viu

Explica Antoni Pasqual, autor d’un llibre sobre Antonio Machado, que un dia que estava assegut a la seva tomba a Cotlliure va extreure un paper de la bústia que forma part d’aquesta tomba, on sempre hi ha cartes, papers i postals que hi deixa la gent o les hi envia. En aquest paper va llegir: “Como verá, don Antonio, hemos estado en Soria. Muchos abrazos para usted y muchos recuerdos para su señora madre”.
Como verá, muchos recuerdos… Per aquesta bona gent el seu poeta no ha mort, el seu poeta és viu.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Consolació

He sentit la necessitat de consolació moltes vegades, però rarament ho he estat. Mirat amb perspectiva, no em dol perquè m’ha obligat a trobar dins de mi el que la meva indigència reclamava fora. L’obligació d’atendre’m m’ha consolat. L’obligació de saber perquè necessitava consolació m’ha responsabilitzat de la recerca.
(extret de La capsa verda)