Sagrada Família

 

A primers dels anys vuitanta, des del minúscul estudi al carrer Provença on jo treballava a casa com a dissenyadora free lance, a les dotze sentia les campanes de la Sagrada Família com tocaven l’àngelus. Parava un moment, commoguda, i agraïa el privilegi de tenir el temple tan a la vora. I més li tenia encara, emotivament parlant, per com Carles Pelegrí (marit de l’artista del tapís, Dolors Oromí, tia del pare dels meus fills), treballava com a advocat de La Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família: des del carrer València on vivia hi anava cada dia. La Sagrada Família era el seu lloc de treball.

     Vaig viure d’a prop les vicissituds per fer avançar les obres del temple que ara llueix esplendorós. La subvenció del seu cost depenia únicament de les donacions. Ho sé perquè en més d’una ocasió vaig ajudar en la tasca administrativa de passar a màquina –quins temps!- els rebuts amb l’import de les aportacions. Alguns venien amb noms i cognoms, molts eren anònims i, en general, amb quantitats més aviat modestes llevat d’algunes excepcions com aquella vegada que el mateix Gaudí va rebre per sorpresa un xec amb la quantitat fabulosa de 800.000 pessetes d’origen desconegut per tal de continuar la construcció del temple. Aquesta anècdota l’explica Josep Pla en el seu homenot dedicat a Antoni Gaudí, que un altre paràgraf escriu: «Tots els observadors, testimonis i escoliastes dels intríngulis de la Sagrada Família han estat conformes a proclamar que la història del temple és inseparable de la misèria econòmica de la falta de diners». En un altre lloc Pla afirma que Gaudí es va passar la vida fent visites i demanant caritat.

     Així va ser durant dècades fins que en un moment determinat la sort va canviar. ¿En quin moment es va produir l’esclat, l’abundància d’ingressos que l’any 1986 va propiciar que la Junta Constructora del Temple pogués encarregar a Josep M. Subirachs el grup escultòric de la façana de la Passió? Turistes japonesos havien començat a venir en massa a contemplar una obra que no només els entrava pels ulls sinó que els amarava l’ànima d’emoció. Els japonesos van ser grans propagandistes de la Sagrada Família i ha estat el turisme qui ha obert les portes a l’acceleració de les obres de la prodigiosa creació de Gaudí.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la foto una vista de l'interior de la Sagrada Família 15-12-2023)              

"Estimada Immortal"

 

Els dies 6 i 7 de juliol de 1812, mentre seguia una cura termal al balneari de Teplice, a Bohèmia, Ludwig van Beethoven va escriure tres cartes dirigides a qui va anomenar «Estimada immortal», una dona de la qual el compositor nascut a Bonn l’any 1770 estava profundament enamorat. Les cartes no es van enviar, o li van ser retornades. Els fulls manuscrits a llapis de la seva mà es van trobar dies posteriors a la seva mort ocorreguda a Viena el dia 26 de març de 1827. L’any vinent farà 200 anys i se’n preparen celebracions. La música de Beethoven es va fent, ella també immortal, cada vegada que s’interpreta i s’escolta una de les seves peces que els oïdors reconeixem ja des dels primers compassos de sonoritat enèrgica, apassionada, abrandada. Com els  seus sentiments per l’«Estimada immortal»?

     No es coneix la identitat de l’«Estimada immortal» per al gran músic, tot i la munió de biògrafs i estudiosos que d’ençà la troballa de les cartes s’han aplicat a desvelar el secret. Perquè sembla ser que es tractava d’una dona casada: «Pots canviar el fet que tu no siguis completament meva i jo no completament teu? Oh, Déu!» I, encara: «Pot existir en nostre amor si no és a través del sacrifici?».

     Dos noms sobresurten del misteri: la comtessa Josephine von Brunsvik, compositora nascuda d’una família noble hongaresa, i Antonia Brentano, sense descartar altres noms possibles per a qui Beethoven escriu al capçal de la seva carta: «El meu àngel, el meu tot, el meu mateix jo...». No és estranya, aquesta identificació entre el jo i el tu en l’enamorament romàntic, i Beethoven, que va iniciar-se en la música des del classicisme, és qui posa un primer peu en el camí de la música romàntica, una música en què el jo dialoga sempre amb els altres, o amb allò ‘altre’, la natura, l’existència mateixa.

     Segons diversos musicòlegs, Beethoven va compondre les seves darreres sonates per a piano op. 110 i op. 111 com a rèquiems: Josephine von Brunsvik va morir el 1821 amb només 42 anys. La vida de Beethoven, que es va extingir als 56 anys, va ser turbulenta. Darrere el geni hi havia un home que implorava l’amor d’una dona, s’enamorava sovint. L’«Estimada immortal» entre elles.

(publicat al setmanari La Fura, 5 de juny de 2026. A la imatge: Josephine von Brunsvik)