dissabte, 8 d’agost del 2020

Cura i llibertat


     
Com un càncer, o com una malaltia crònica com ara una insuficiència renal, la diabetes o la fibromiàlgia, la Covid no porta res de bo. Llevat que ens proposem aprendre alguna cosa tot pensant que els que patim alguna malaltia crònica ens tinguem per persones abans que malalts i tot respectant el mal que qualsevol dia pot guanyar al més pintat. La vida es molt fràgil.
     
Hi ha un debat encès al voltant del que es pot fer per prevenir la Covid que, no ho hem d’oblidar, ha matat de valent. Per no espantar les criatures no s’han ensenyat gaire les imatges de patiment dels qui s’han ofegat vius amb la Covid. Si s’hagués mostrat la realitat tal com és potser hi hauria una mica més de respecte pels efectes de la malaltia i més responsabilitat social, tant si la pandèmia és inventada amb males arts en un laboratori com si ha sorgit de la natura que sempre cria virus. La gent ha emmalaltit i ha mort, això és el que compta més enllà de les especulacions. Possiblement coneixem algú, a casa ha mort gent propera: família, amics. No és cap broma, és una tragèdia. Afamats de vida, i és el més natural perquè la vida busca la vida, potser hem oblidat massa aviat els nostres morts. Els vells que han mort a milers eren els pares, avis d’algú. A qui feien nosa? Al sistema capitalista fa nosa molta gent. Per això no s’ha de donar satisfacció a un sistema que només mira per ell. La cura com a revolta.
     
Dies enrere havia de presentar el meu darrer llibre a Barcelona. Vaig decidir posposar la presentació per a millors temps que tard o d’hora vindran. En el moment que ara som, el doctor Clotet adverteix que llocs tancats poden presentar riscos i més en indrets de població densa. Partidària que se celebrin tants actes culturals com sigui possible -la pandèmia ha picat fort en l’àmbit de la cultura-, vaig considerar l’ajornament perquè els llibres es poden llegir a casa, a la terrassa, a la platja, a la muntanya, al bosc. Cuidar-nos en la salut és també cuidar-nos en el respecte per la tria, per la llibertat d’acció en cada moment. En una societat que es vol oberta és el que desitgem. Ja en patim prou, de restriccions.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'agost de 2020)

divendres, 7 d’agost del 2020

El nom fa la cosa?

      
En la meva etapa juvenil de noia guia (girl scout) en la qual vaig formar-me com a persona i vaig adquirir els fonaments de la meva consciència cívica i política antifranquista, així com defensora de la llengua i cultura catalana, en les excursions duia xiruques, nom d’un calçat apte per a fer caminades per la muntanya. Del mot xiruca, o més aviat de la gent que en fèiem ús i que ha estat una generació determinant en la història social i política del nostre país, ha derivat en el mot xiruqueros amb un cert menyspreu. Als xiruqueros se’ls considera la base fonamental d’un esperit catalanista que en la majoria dels casos ha derivat en l’independentisme actual. Es tracta, doncs, de denigrar aquesta opció política i es fa des de tots els fronts, també en el lingüístic. Sapiguem, doncs, l’origen del mot extret de Paraules amb nom propi (Albertí editor), de Ròmul Brotons, una interessant compilació de noms com xiruca, catalanització de Chiruca, una marca de botes apreciada per pagesos, treballadors i excursionistes que va ser creada l’any 1950 per Joan i Lluís Fontfreda, de Tortellà. Una marca de calçat ben catalana que va prendre el nom de la Mercè, la mare dels dos nois a qui agradava molt una opereta en la qual sortia una tal Chiruca, diminutiu de Mercè en gallec.

Provocada per l’antropòleg Manuel Delgado, dies enrere hi va haver una polèmica via xarxes socials en la qual es bescantaven els xiruqueros, assenyalant com a nefastos el seu bonisme i pacifisme polític. Potser sí que majoritàriament som gent de pau, influïts per mites com Gandhi, Luther King, Mandela. Cal puntualitzar, però, que la consciència antifranquista i un cert esperit catalanista i pacifista era transversal. Entre els dirigents que fins fa poc han format part del govern d’ajuntaments i altres institucions catalanes hi ha hagut gent de la desapareguda Convergència, gent del PSC i gent del desaparegut PSUC. Molts van ser formats en l’escoltisme de Baden Powell. Caldrà estudiar el que aquella generació, que és també la contestatària del maig de 1968, l’ecologista, feminista i solidària amb la negritud, les minories maltractades i defensora de gais i lesbianes, ha donat de si. Perquè som també tot això.

(article publicat a La Fura, 6 d'agost de 2020. A la imatge un anunci antic de les botes Chiruca)