dissabte, 5 d’octubre de 2019

Diversitat lingüística


     
Aquest any 2019 ha estat declarat l’Any de les llengües indígenes. Es fan sentir crits d’alarma. Es calcula que el 97% de les llengües humanes que han existit històricament s’han extingit. Una tragèdia per a la biodiversitat lingüística, ja que aquest fet representa un buit de gran dimensió en el coneixement i comprensió de nosaltres mateixos com a éssers humans. En cada llengua s’expressa una visió del món. Quan una llengua mor desapareix una peça fonamental del mosaic humà, un espai resta cec.
     
Hi ha un progressisme mal entès. ONG’s i grups de tota mena defensen causes humanitàries que certament clamen al cel i cal mobilitzar-se per combatre-les. Però hi ha una gran indiferència envers les llengües que es perden. Les llunyanes per desconeixement. Les properes per causes generalment gens nobles. Per raó de justícia i defensa dels Drets Humans, els nostres feminismes i ecologismes, per exemple, haurien d’estar al capdavant en la defensa de la diversitat lingüística a la Península Ibèrica. Doncs no. Les veus de defensa són particulars, no col·lectives, perdent així la força que podríem tenir.
     
Una de les causes de la mort de les llengües es dóna quan els infants deixen de parlar la llengua als seus pares. Diuen els entesos que aquest fet pot esdevenir-se per moltes causes. Però una causa clau és quan als infants se’ls fa sentir vergonya de parlar la llengua de la família. Ho va practicar amb gran eficàcia l’Estat francès, ho practica encara l’Estat espanyol. «Per què vols aprendre català si en espanyol ens entenem tots i, a més, és una de les llengües amb un gran nombre de parlants a tot el món?». Es tendeix el monocultiu lingüístic com es tendeix a afavorir el pensament únic. És el que interessa globalment. La diversitat és un destorb per als poders i grans corporacions. No hi ha una llengua superior a una altra. El que hi ha és llengües amb poder per imposar-se. Sembla estrany que els defensors de les minories no ho siguin de les llengües minoritàries. Aquí la llengua catalana, la llengua específica del lloc, la llengua amb denominació d’origen. Com els vins, cada terreny dóna el seu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès el 4 d'octubre de 2019. A la imatge, la fotografia d'un ametller florit presa aquest gener passat)

dissabte, 14 de setembre de 2019

Dones que van trencar estereotips



El 14 de gener de 1994 va morir Frederica Montseny i Mañé a Tolosa de Llenguadoc, ara fa 25 anys. És un bon moment per dedicar estudis a qui va ser la primera dona ministra en un govern espanyol. Aquesta intel·lectual activista i dirigent de la CNT, va ser una escriptora prolífica amb més o menys qualitat literària. El seu objectiu era el que en podríem dir escriure novel·les exemplars. Per haver-los llegit amb profit, Montseny devia tenir al cap grans autors del segle XIX com Balzac, Hugo, Tolstoi, Dostoievski, Pérez Galdós, Baroja.
     
Frederica Montseny va escriure novel·les, articles, discursos, assaigs, memòries. L’any 1977, a Converses amb Frederica Montseny, el periodista Agustí Pons incloïa al final del llibre una llista de 50 novel·les. Va ser una abanderada d’un feminisme universalista propi de l’acràcia. A Converses es pot llegir la seva admiració per dues dones que la van marcar molt: Teresa Claramunt, una pionera en la lluita pels drets civils, i la seva mare, Teresa Mañé, que firmava els seus articles amb el pseudònim Soledad Gustavo. Mestra graduada a l’Escola Normal, de jove havia obert una escola laica a Vilanova i la Geltrú. Va ser una de les primeres escoles que hi va haver a Espanya amb mètodes pedagògics com els aplicats per Maria Montessori. Teresa Mañé es va casar amb Joan Montseny, que firmava amb el pseudònim Federico Urales. Defensors de les idees llibertàries, laïcisme i racionalisme científic eren puntals en l’educació que impartien a la seva escola en la línia de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Aquest és l’ambient en què es va educar la nena Frederica. A Converses conta com a les festes algunes joves s’asseien als peus de Teresa Claramunt, que coixejava a causa de les tortures que havia rebut. Els explicava històries de la seva lluita pel que avui en diem drets humans.
     
Aquelles dones que a principis del segle XX van trencar estereotips eren dones fortes. Volien una societat nova, regenerada, i van treballar per fer-ne les primeres passes, les més difícils, ja que es confrontaven al sistema que, com una pedra, ni tan sols avui es pot dir que s’hagi mogut gaire de lloc si no és per interès propi.

(article publicat a La Fura, 12 de setembre de 2019)

divendres, 6 de setembre de 2019

No cau sempre, la fruita madura


     
Qui tingui un magraner plantat al jardí o a l’hort, o qui per curiositat en segueixi l’evolució en un camp o en un parc, haurà vist que aquest any, amb la calor intensa, moltes magranes s’han obert. No han caigut a terra, madures, sinó que s’estan consumint, arrugant, podrint a l’arbre.
     
Una fruita que es podreix no es pot menjar, és un fruit perdut. No voldria ser apocalíptica, però molts fruits s’estan podrint davant dels nostres ulls. Podríem canviar la paraula fruits per valors. Només cal mirar un telediari, llegir un mitjà informatiu o donar una volta per la plaça de Facebook per veure com aquests valors es consumeixen, s’arruguen i moren abans de ser de profit. Insolació, cremació, desforestació, depredació. Egoisme. O potser seria millor dir ignorància no pas d’informació sinó de coneixement.
     
Mirar els rostres de segons quins líders mundials fa esgarrifança. Els uns perquè mostren la fredor de l’acer, els altres perquè mostren la flama incendiària. L’Antàrtida es desgela, l’Amazònia es crema. Els extrems es toquen. Però el que fa mal al cor és que aquests líders han estat votats, que hi ha gent que els ha votat com es va votar Hitler. En aquell temps que la memòria visual ens el mostra en blanc i negre, potser també hi havia jardins i camps en els quals es van assecar els fruits per falta de pluja o de sentit del deure per lluitar a favor dels drets humans crivellats per la injustícia. La fruita madura no va arribar a caure de l’arbre, es va podrir abans i no va aprofitar a ningú, al final, com ja era en el començament. Ceguesa programada? Ceguesa induïda? Ceguesa voluntària?
     
L’antiga medicina hindú utilitza un mètode curatiu: suggerir al malalt una narració, un conte inventat per ell mateix sobre el qual ha de reflexionar amb la finalitat de posar llum a un problema inicial que hagi pogut originar el dolor, el malestar, la malaltia. He explicat un conte real. “Per a què poetes en temps miserable”, va escriure Hölderlin. No ho sé. Però, ¿com no escriure el dol pels fruits que es cremen o es marceixen encara adolescents en l’arbre de la vida?

(article publicat a El 3 de vuit, 6 de setembre de 2019. La fotografia de la magrana està presa el passat dia 4 d'agost)

dimecres, 7 d’agost de 2019

Mort i dol a l'estiu


     
Estiu passat a l’illa de Còrsega. Primeres hores de la tarda, el sol cau a plom. Veiem una església oberta, entrem. La penombra no m’ha deixat copsar fins que els ulls s’hi acostumen, un cadafal flanquejat per quatre ciris alts. Olor d’encens. Quan hi sóc a la vora, de darrere l’altar surten tres dones de mitjana edat vestides de negre rigorós. Em miren malament, em renyen. Es tracta d’una vetlla. Un home va morir ahir, aquesta tarda l’enterren. Els turistes no tenim perdó de Déu. Quina falta de respecte. Demano disculpes.
     
Sí, a la platja la gent es banya, les terrasses són plenes de gent que veu una cervesa fresca, mengen un gelat. Els estaquirots amants de la cultura com nosaltres visitem museus i esglésies. Avui l’església del poble era ocupada per la gent del poble que vetllava per torns un dels seus. A l’estiu la gent es mor i els seus familiars i amics ploren la seva pèrdua, fan dol.
     
Hi ha moltes maneres d’acarar la mort, des de la més domèstica, popular i tradicional fins a la més freda, mecànica o sofisticada. Hi vaig pensar aquell dia, i hi penso sempre que algú que estimo s’allunya. La literatura s’ha esplaiat en històries de mort, de dol, d’agonies. Mort de dama, de Llorenç Villalonga, és exemple clàssic de la nostra literatura.
     
La mort no cessa en cap temps com no cessa la vida. I ens atrapa per activa o per passiva. Aleshores un escriptor com Vicenç Villatoro reflexiona sobre l’agonia i la mort en l’últim mes i mig de la vida de la seva mare. Va escriure un diari d’aquelles jornades d’hivern que va titular La bona mort (Gregal). La mort que tots voldríem perquè la mare de Villatoro, que va refusar un tractament agressiu contra el càncer, va morir a casa assistida per cures pal·liatives. Es va apagar com una espelma. Però la mort sobtada d’algú estimat, com ara el marit, el company de la nostra vida, pot burxar tots els racons de la psique de qui queda. I és així com l’escriptora Isabel-Clara Simó va escriure, com qui fa una malifeta, diu ella mateixa, Prime time. Irreverències (Gregal). Es tracta d’un conjunt de contes breus plens d’ironia, sarcasme, irreverència, desvergonyiment i rebel·lia en contra la mort, com aquell qui li fa llengotes.

(article publicat a La Fura, 2 d'agost de 2019. A la imatge, flors en una finestra de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, a la Vall de Boí)

dimarts, 6 d’agost de 2019

El que no diuen les guies


     
Vivim en una època d’explosió informativa. És per aquest motiu que resulten tan atractives les descobertes. També en època de vacances i en llocs més o menys publicitats. Vam ser uns dies a la vila termal de Vichy, tan lluminosa, però amb un passat ben obscur. A Vichy no hi ha ni un trist museu que exposi els fets del Règim de Vichy, connivent amb el feixisme del Tercer Reich. Es recorda el que es vol, ho sabem prou bé, aquí, amb una Transició que va fer mans i mànigues per esborrar el franquisme i el seu origen en la Guerra Civil.
     
En els environs de la ciutat vam descobrir el Château de la Palice (o de Lapalisse), propietat de la Famille de Chabannes. El Château, immens, és antic de segles. La Capella de Palicia, de la qual vam veure més aviat un espai per restaurar, ja se’n parla l’any 1165. També els senyors de Chabannes vénen de lluny, encara més que la propietat de la Palice. En el seu origen hi el senyor Abon-Cat-Armat les dades del qual apareixen vers el 895. Sembla ser que és el primer senyor de Chabannes.
     
Trobo aquestes dades escrites en una publicació pulcra que amplia les explicacions que rebem en la visita a les estances d’aquest Château ben conservat (a França, on no hi ha un château?). Els Chabannes han participat en totes les aventures de la història francesa, de totes elles se’n dóna notícia en el quadern il·lustrat. En la visita són moltes les coses que ens criden l’atenció i badem mirant entorn, enlaire, els sostres són bells, els quadres mostren l’art de diferents èpoques: un passeig visual per l’art del retrat i del paisatge. També de l’art simbòlic, com una peça que incorporo a la retina. Es tracta d’una imatge circular de diàmetre 38,5 cm. Representa el Judici Final. L’obra està atribuïda a Jean Cousin (1522-1594), d’altres diuen que l’autor és Antoine Caron. Impressiona el foc de l’infern al final d’un túnel, centre de la imatge. Àngels tocant les trompetes i sofrents per terra alçant els braços. D’aquest cercle dantesc a penes en surt ningú, si bé en el cercle del cel s’hi veuen figures de sants. Una joia que no surt a les guies.


(article publicat al setmanari el 3 de vuit, 2 d'agost de 2019. En la fotografia, una imatge panoràmica del Château de Lapalisse, a l'Allier, França)

dissabte, 8 de juny de 2019

Bombolla, massificació


     
Dies enrere saltava a les pantalles una imatge tan escandalosa com desoladora: la llarga cua d’alpinistes que volien culminar l’Everest. Hi va haver morts. Per més ben entrenat que s’estigui, no tothom pot aguantar hores i hores de fred sense moure’s de lloc i enfilat a la cresta de la muntanya més alta del món. Es parla també de gent despenyada. Relliscar per pendents escarpades s’ha convertit en un fet desgraciadament habitual.
     
En qualsevol àmbit que posem els ulls i la raó ja fa anys que patim un mal que no ha fet més que créixer: les bombolles del que sigui i la massificació. El passat 27 de maig el museu del Louvre de París, que l’any passat va rebre deu milions de visitants, va tancar excepcionalment, diuen, però ja veurem si no s’haurà de fer més vegades. El motiu: la massificació és tan gran que fa que el personal de recepció i de seguretat (poc pel volum de feina) treballin en unes condicions tan estressants que ni són segures per a ells ni per als visitants i, per descomptat, pel museu.
     
No puc donar fe d’esports arriscats. Però de la massificació dels museus sí que en puc donar testimoni. L’he patida fins a fer-me mal al cor. Perquè he observat que en realitat la majoria de gent no mira res, va d’una sala a l’altre, fa llambregada a les peces que s’assenyalen com a importants i llestos. Ja he visitat el museu del Louvre, es deuen dir, o el Prado, o el British, o el museu del Vaticà, o el MOMA, o el museu d’Atenes que demana una setmana sencera de contemplació de la meravella d’obres que s’hi exposen. La primera vegada que vaig anar a Berlín, a principis dels anys 90, ja vaig detectar al museu de pintura romàntica el que ara ja comença a ser una catàstrofe. Estava asseguda en una sala mirant amb detall una pintura de Caspar Friedrich quan em vaig adonar que només veia ombres: eren les persones que passaven pel davant del quadre com si fossin fotografies mogudes. Se’m va encongir l’ànim perquè vaig veure a venir la bombolla de figurants als museus que aviat esclataria. Ara la pregunta ja és: Què es vol? Quantitat de visites o l’atenció dels visitants?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juny de 2019. A la imatge, una fotografia dels encontorns de Boí enviada per la meva filla Cristina el passat 31 de maig de 2019)

Històries personals


     
El jove havia fet la guerra, li havien matat els amics al front, ara el feien anar d’un camp de presoners a l’altre. En el darrer, i gràcies al seu ofici de manyà, treballava totes les hores del dia, però menjava. S’havia passat dies per treure’s la sarna del cos amb un raspall que li encetava la pell. Coses de la guerra que explicades dècades després poden ser considerades batalletes pels oïdors que no en sabem res. Les guerres les viu qui les viu, els altres només ho poden fer vicàriament i encara si tenim empatia.
     
El dia 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona. L’endemà les tropes van entrar a Mataró. Aquest fet va produir un dolor anímic de grans proporcions al presoner que arreglava cotxes i camions en un garatge de Saragossa a les ordres d’uns oficials italians. Un dia van cridar el presoner pel seu nom. El noi feia molts dies que esperava carta de casa. En la seva carta enviada a casa els havia dit que no era mort. Però els de casa ho van creure durant mesos, que era mort, i van dur dol per ell quan es va estroncar la correspondència. No hauria estat rar, que fos mort, ja que el jove soldat havia estat ferit. L’oficial li va dir que una senyora preguntava per ell. El soldat presoner es va trobar al davant una dona jove i un noiet vestit de falangista. Venien de Mataró, i duien notícies de la seva mare que en aquell moment, i per caritat, feia de minyona. El pare s’havia exiliat a França i segur que creia que el seu fill era mort. La senyora d’aires fins es va creure en l’obligació de recitar-li unes dècimes sobre la conducta que havia de tenir a partir d’aquell moment, escriu a les seves memòries Lluís Terri, el soldat de lleva que havia servit l’exèrcit de la República. No siguis un noi d’idees. Gràcies a en Franco ara anirem bé, mentre no ens comprometem. I va posar d’exemple el seu fill. A casa teva ara ja no hi ha res que et pugui comprometre. Un veí li havia cremat tots els llibres de la seva biblioteca.
     
Cada dia m’agraden més les històries personals. Cal fer memòria, com cal esperar que algun dia ben airejat ens puguem treure de sobre el pes mort d’aquests temps de tiranies que cada dos per tres insinuen de perpetuar-se.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de juny de 2019. Aquesta 'història' personal està extreta de les memòries de Lluís Terricabres, escrites després d'un seguit d'entrevistes a càrrec de Manuel Cuyàs. Lluís Terricabres (1918-2000), un personatge de trajectòria singular que va ser promotor de tantes iniciatives artístiques i culturals, és popularment conegut com en Terri de Mataró. L'any passat la ciutat li va dedicar una exposició amb motiu del centenari del seu naixement)

dilluns, 6 de maig de 2019

La Caputxeta i altres contes


     
Cal dir-ho: l’excessiva racionalització està marginant de la nostra ment el pensament simbòlic que ens fa humans per sobre de la nostra condició biològica. I la correcció política està reblant el clau tot dirigint-nos cap a un pensament reduït i mancat de visió, d’imaginació. S’imposa la rebel·lió, és a dir: llegir per un mateix.
     
D’algunes biblioteques infantils s’estan retirant contes populars com la Caputxeta vermella per sexista. ¿Des de quan la Caputxeta vermella és un personatge real i amb un sexe determinat per més que així s’hagi representat? El conte clàssic de la Caputxeta pot llegir-se a molts nivells com tots els contes que la tradició ens ha llegat. Només una lectura literal i simplista pot portar a la conclusió a alguns adults que es tracta d’un conte sexista. Perquè cal situar-se en la ment d’un nen o d’una nena, els quals interpreten la realitat d’una altra manera. Els infants imaginen a dojo i no cal dirigir-los si no volem estroncar-los la creativitat que, d’altra banda, tan útil els serà a la vida.
     
El conte de la Caputxeta, com altres contes tradicionals, té tantes capes de lectura com lectors. Bruno Bettelheim (1903-1990), psiquiatra i psicoanalista infantil de referència, va escriure ja el 1975: Actualment molts adults tendeixen a prendre al peu de la lletra el que es diu als contes, mentre que això s’ha de considerar com a representacions simbòliques d’experiències decisives a la vida. El nen ho capta per intuïció.
     
Per aquesta raó el mateix conte és interpretat per cada infant segons la seva psique, que evoluciona, madura. La Caputxeta és alguna cosa més que una púber en perill de ser seduïda pel llop, tot i que n’hi ha un a cada cantonada. La Caputxeta som nosaltres mateixos quan, i només és un exemple d’interpretació, en el bosc de les vanitats ens deixem seduir per mirallets oblidant l’essencial: el que hem de fer baldament costi un esforç que potser ni tan sols serà visible o reconegut. I, tot i així, no escoltar llops ni cants de sirenes i mantenir el rumb. Visió més enllà del nas: la vida ho demana i els bons contes il·luminen.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de maig de 2019. A la imatge, el fragment d'una palma beneïda aquest any el diumenge de Rams)

Els contes de fades


     
La correcció política ens farà analfabets, no sabrem llegir-nos. Ho heu sentit a dir: en algunes biblioteques han retirat contes com el de la Caputxeta vermella o com la llegenda de Sant Jordi per sexistes. Des de quan la Caputxeta és un personatge real, o els personatges de la llegenda jordiana responen a un cavaller, una princesa, una rosa i un drac reals? Estem perdent el pensament simbòlic que ens fa humans a un nivell superior, és a dir, per sobre de la nostra naturalesa biològica.
     
Si arran de la creixent descreença en el nivell espiritual de les persones a alguns els fa angúnia que es parli a nivell simbòlic, almenys situem-nos al nivell de la psicoanàlisi i fem una ullada a un llibre de referència: Psicoanàlisi dels contes de fades, escrit per Bruno Bettelheim (1903-1990), un dels psiquiatres i psicòlegs en el camp infantil més influents del segle XX. Aprendrem a llegir d’una manera més profunda, trobant la llum interior que ens diu que som més que un cos, que la materialitat de la nostra pell.
     
Els contes van ser originàriament explicats amb el propòsit d’il·lustrar la mainada, de formar-la en valors humans. La meravella i horror que s’experimenta en escoltar-los fomenta el gust literari d’ençà que els romàntics van anostrar els contes reescrivint-los, així com tenen influència en la psique dels infants. La por té un efecte alliberador de la por real dels infants, així com l’èxit en una aventura proporciona via imaginació creativa les eines reals per encarar la vida quotidiana. Els infants tenen necessitat de màgia, ja prou els vagarà de posar els peus a terra.
     
Charles Dickens afirmava que la Caputxeta vermella va ser el seu primer amor i s’enfadava amb els que insistien a racionalitzar, censurar o proscriure aquestes històries meravelloses. Dickens va dir que a través dels contes els infants assolien una consciència més madura perquè apaivagaven les caòtiques pulsions internes de l’inconscient. Allà la Caputxeta no té sexe ni ningú no ha dit que en el cavaller Jordi no s’hi puguin identificar les nostres nétes com nosaltres vam fer un dia sense deixar ni la rosa ni la corona, això mai perquè simbòlicament volen dir el que volen dir.

(article publicat al setmanari La Fura, 2 de maig de 2019. A la fotografia, ànecs de coll verd a la desembocadura del riu Foix. No es veu cap aneguet lleig...)

dissabte, 6 d’abril de 2019

Ser amb els qui moren


Joan Halifax, sacerdotessa zen i antropòloga, l’any 1994 va fundar a Santa Fe, Nuevo Mexico, el ‘Projecte d’acompanyament en el procés de morir’. Halifax ha format centenars de professionals de la salut en la cura i acompanyament de les persones que estan morint. D’aquesta experiència és fruit Estar con los que mueren. Cultivar la compasión y la valentía en presencia de la muerte (Kairós).
     
Si ens fixem en la capacitat expressiva del llenguatge veiem que la frase ‘ser amb els qui moren’ descriu la condició humana, ja que, com adverteix la doctora Ira Byock en el pròleg del llibre de Joan Halifax, ‘probablement som l’única espècie conscient de la nostra pròpia mortalitat’. Essent conscients d’aquest fet ineludible, cal preguntar-se per què la majoria de gent evita pensar en la mort com si mai no hagués de morir. Frivolitat? Escapisme?
     
A Occident la cultura dominant és la de l’evasió o fugida del fet de morir. Llavors, quan hi som dins o davant no entenem res del què passa perquè no hi hem pensat defugint un consell zen que diu que un matí sense pensar ni una sola vegada en la mort és un matí perdut, o un migdia o un vespre sense pensar ni un instant en la mort és un migdia o un vespre perdut. Què vol dir això? Que negar la mort és negar la vida, ja que una i altra són indestriables. Amb tot, filòsofs com Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida (Fragmenta editorial), diu de forma contundent: Negar la mort és difamar la vida.
     
Al llibre de Joan Halifax hi ha meditacions sobre el propi fet de morir i el morir dels altres. Meditacions que es basen en els ensenyaments budistes, però com que tots els humans participem de les mateixes pors aquestes reflexions resulten d’una gran ajuda en els nostres dies ignorants i escàpols enfront de la mort. Joan Halifax també parla del poder transformador del procés de morir, ja que és un fet cabdal en la nostra vida i la vida dels qui estimem. Un traspàs és un fet cimal com ho és el naixement, el matrimoni o el fet de parir. Hi ha un abans i un després en aquestes experiències límit quan són viscudes amb consciència.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'abril de 2019. La il·lustració pertany a un conjunt d'aquarel·les que vaig fer fa una pila d'anys)

dilluns, 1 d’abril de 2019

Feminisme i maternitat


Parlem clar sobre la maternitat? Vivim en una societat hostil a la maternitat, diu la periodista Esther Vivas a Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat (Ara llibres). Sí, i aquesta hostilitat no ve d’ara: ve des del moment en què la dona es va incorporar al treball remunerat fora de casa, ja que a casa les dones hem treballat sempre.
     
La maternitat i els seus problemes, tan presents a la vida de cada dia i tan ignorats com si només fos un tema privat, comença a ser tema de debat dins dels nous feminismes. No n’hi ha per menys a tenor del mal tracte, també mèdic, que encara reben les mares i que en el seu dia a mi em va suposar un trauma: una violència obstètrica que en realitat era facilitat per a l’equip mèdic que així enllestia el part més aviat: una episiotomia innecessària que em va deixar greus seqüeles i que no vaig poder evitar perquè no se’m va ni preguntar. El nadó va néixer un mes abans i no vaig poder veure’l a la incubadora fins cinc dies després del part i encara rere un vidre! Aquest fet va comportar la pèrdua del lloc de treball que mai més no vaig poder recuperar en les mateixes condicions laborals, ja que quan vaig voler incorporar-me al mercat de treball aleshores el problema era que tenia un fill petit, després dos i encara pitjor.
     
Cal que anem explicant tots aquests tràngols per posar en evidència les dificultats de la maternitat. Quan va néixer el meu fill l’any 1977 només hi havia un mes de permís per maternitat. L’infant va passar sis setmanes a la incubadora. Quan vaig parlar amb el meu cap de la circumstància que de manera involuntària se m’havia presentat, em va dir: és el teu problema, tria. Vaig patir aquesta violència espiritual, que juntament a violències de tot tipus he trobat reflectides a Mama desobedient, on Vivas fa un repàs dels problemes actuals de la maternitat essent com és un fet primordial per a la continuïtat de l’espècie i fins i tot per a l’economia! Quan semblava que el feminisme havia acabat amb la maternitat com a únic destí per a la dona, ara toca reivindicar la forma com les nostres filles i nétes la volen viure. Caldrà seguir lluitant per aconseguir millors condicions per a la maternitat. Aquest no és un problema de les mares sinó de tothom.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de març de 2019. A la imatge un dibuix de la meva néta Carla fet quan era més menuda. La nena és filla del fill que va passar setmanes a la incubadora)

divendres, 8 de març de 2019

Les nostres festes de cada dia



Escric enmig de l’enrenou de màscares, disfresses, carrosses, rues, sermons, pregons i lluentons que acoloreixen de sàtira la disbauxa del Carnaval, seguit de la ratlla fina que marca el límit entre el dimarts de Carnaval i l’enterrament de la sardina i el dimecres de Cendra, primer dia de la Quaresma, la primera referència de la qual es troba en un escrit de l’any 332 per part del bisbe i primer historiador de l’església cristiana Eusebi de Cesarea, que en parla com d’una festa litúrgica consolidada. Llegeixo aquesta data en una publicació recent: Per què celebrem? L’origen de 100 festes populars (Albertí editor), d’Albert Vidal, que en el seu recull fa un repàs de la nostra Catalunya en festes, que són moltes i molt variades, algunes de celebració ben antiga. Festes d’origen precristià com el mateix Carnaval, que té les seves arrels en les festes paganes d’hivern.
     
Les nostres festes es donen la mà amb un esperit de celebració que tan s’avé, qui ho diria, amb el nostre tarannà treballador i ordenat la resta dels dies. Diu Albert Vidal que el Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya inclou més de mil festes populars. A les quals sens dubte caldria afegir-hi les que no estan catalogades, festes locals per celebrar el que sigui que aglutini una població al voltant d’una festa. La imaginació de la gent sempre ha estat al poder abans que fos una proclama de la meva generació (1968), potser perquè ha estat una generació que va plantar cara al poder amb la voluntat de fer-ho d’una manera festiva i pacífica.
     
Així, doncs, tan bon punt deixem enrere el dol per l’enterrament del Rei Carnestoltes, de seguida ens posarem a la cuina per fer la crema de Sant Josep, celebrar el diumenge de Rams i la llum de la Pasqua, amb les cantades de caramelles i la dolça mona que regalarem als fillols i filloles. Mentrestant no ens haurem perdut l’espectacle de les Passions, els Via Crucis al carrer, les parades dels Armats i els seus tabals... Cal no oblidar que des que som al món, i d’això ja fa molts mil·lennis, la música i les danses sempre han estat presents en festes, rituals i representacions, posant la pell de gallina de la gent, compartint una emoció que s’encomana.

(article publicat a La Fura, 27 de febrer de 2019)

Els hai-kais d'Alfons Maseras


     
En la tria i pròleg de D. Sam Abrams, acaba de publicar-se Llum a les golfes. Una antologia del haiku modern i contemporani català. Amb el mot haiku es coneix la forma poètica japonesa de tres versos i disset síl·labes (5-7-5).
     
A principis del segle XX els nostres poetes empraven el mot hai-kai. Entre els primers poetes que aquí van escriure haiku –Junoy, Salvat-Papasseit, López-Picó, Sindreu, etc.- hi ha Alfons Maseras, nascut el 1884 a Sant Jaume dels Domenys i mort a Tolosa de Llenguadoc el 1939. La biografia política i literària d’Alfons Maseras impressiona. Per aquesta raó poc s’entén que no sigui més conegut. És clar que la Guerra Civil no només va causar morts i perseguits, sinó també oblidats. Alfons Maseras entre ells fins a la publicació el 1995 i el 1996 dels llibres de Montserrat Corretger en què posa de manifest la seva trajectòria intel·lectual i literària, ja que Maseras, combatiu en l’àmbit polític amb les seves idees catalanistes i independentistes, va conrear tots els gèneres. També va ser un bon traductor. Per aquest motiu no vull deixar de dir (en les notes biogràfiques que he llegit no s’esmenta), que Alfons Maseras va fer una versió al català dels poemes de Manuel de Cabanyes.
     
Maseras va escriure poesia des de molt jove i la seva inquietud intel·lectual el va dur a explorar les possibilitats que oferia aquesta forma de poesia sintètica que és l’haiku. Així, l’any 1927 va publicar Hai-kais al número 118 de la revista D’ací i d’allà, i l’any 1929 va publicar Vint Hai-Kais al número 30 de La Nova Revista. Cal no oblidar les vegades que Maseras va sojornar a París. Devia ser a la capital francesa que va conèixer i adoptar el corrent estètic d’influència oriental: el japonisme que va atraure modernistes i noucentistes. L’obra de Maseras, que havia treballat amb Eugeni d’Ors –aquest li va oferir la plaça de secretari personal a la Mancomunitat de Catalunya- va participar de totes dues estètiques. Una bona selecció d’haiku o hai-kai d’Alfons Maseras ara es podem llegir a Una antologia del haiku modern i contemporani català.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de març de 2019)

dimecres, 6 de febrer de 2019

Escriure a mà i el seu valor


     
Cada dia escrivim més en el teclat d’un ordinador, o en la pantalla del mòbil. Són útils, sens dubte, aquests avenços que ens estalvien feina, ja que en el mateix acte d’escriure podem rectificar i presentar un text impecable, a punt per ser publicat si aquest és el seu destí.
     
Davant d’aquesta realitat, els experts han començat a estudiar si això tindrà efectes en el nostre cervell. A la mà la dirigeix el cervell, així com els gestos de la mà impressionen el cervell. En això es basa precisament la grafoteràpia. Un gest gràfic fet a voluntat i repetit moltes vegades pot canviar una tendència a la mandra, a la ira o a la depressió, així com, per exemple, escrivint cap a la dreta del paper (segons la divisió de l’espai estudiada per Max Pulver és la zona paterna i de la projecció, i molt típica de la cal·ligrafia anglesa), pot anar empenyent la persona cap a una acció que el projecti endavant, això sí, a dosis homeopàtiques, ja que el canvi és un procés lent, si bé efectiu.
     
Quan escrivim a mà? Quan fem la llista d’anar a comprar, quan escrivim unes notes per recordar alguna cosa, quan prenem apunts en una classe o conferència... Cartes manuscrites n’escrivim poques o cap, i és una llàstima perquè la carta és un espai privilegiat d’intimitat. Una carta manuscrita ens aproxima als altres perquè ens revela, ja que la lletra ens identifica.    
     
Quins són els avantatges d’escriure a mà, un fet que és cultura i art? L’escriptura manuscrita facilita la concentració i la memorització, així com promou la creativitat. No és difícil comprovar-ho. Quan de joveneta estudiava una matèria d’examen, mentre llegia els capítols que havia de saber em feia uns resums escrits amb els conceptes principals. Com que els llegia varies vegades, a l’hora de l’examen els recordava tot ampliant-los. Abans d’estudiar grafologia, doncs, vaig saber que escriure l’essencial que, és clar, demanava concentració en el que llegia, em facilitava la memòria del que havia de recordar. Quan a la part artística, la lletra és dibuix. Determinades cultures aprecien la cal·ligrafia artística, l’harmonia dels gestos, la bellesa que es respira entre el traç i el blanc del paper...

(article publicat al setmanari La Fura, 3 de gener de 2019. La cal·ligrafia està feta per Sylvie Marc, de Sallagosa, França)

divendres, 1 de febrer de 2019

En la mort d'un amic


Ha mort un amic molt estimat, mestre no només pel seu saber de les ciències de l’esperit que ens fan veritablement humans sinó també pel seu exemple en obres. Una sobrietat alegre presidia la seva actitud de braços oberts de forma permanent i mai no deia una sola paraula en va. Els seus consells, donats amb tant rigor com humilitat, eren mannà. Un tresor que ara m’acompanya, consol sobre les espatlles que encongeixo davant del desconcert: aquesta sala de vetlla ha pres la fesomia d’un carnaval. La gent que s’hi amuntega riu, crida, beu cafè, menja pastes, fa tertúlia. La frivolitat hi regna descarnada. No es percep reverència i a penes commoció llevat d’algunes persones que potser com jo no saben on posar els ulls mentre les despulles de l’amic són al fèretre a la sala del costat: una cambra petita plena de corones. Cobert el cos amb una mortalla blanca veig el seu rostre lívid, perdut el rosa de la seva carn. La consciència de la mort es fa present. Ploro des d’allà on floreix, però, l’esperança.
     
Mentre contemplo el rostre del qui va ser el meu amic de vida espiritual profunda i intensa, penso en el que es reflecteix en aquesta sala de tanatori. L’atmosfera de mercat contrasta tant amb el seu grau de qualitat humana. Com si fossin dos móns que no es toquen l’un a l’altre, com si visquessin d’esquena l’un a l’altre, el cos de l’amic està acotxat pel taüt, el qui va ser està deixat a la intempèrie. Qui l’acompanya? Experimento desolació. Hem perdut la capacitat sagramental envers els nostres morts i, per tant, envers nosaltres mateixos?
     
Mentre sento l’esperit que sobrevola i aixopluga els nostres cors –amic, potser aquesta és la teva última lliçó: fer-me viure aquesta transcendència-, em pregunto si no patim una crisi d’identitat humana. El nostre món tan superb, la nostra civilització d’alta tecnologia, marxa en direcció a un col·lapse espiritual? Però alguna cosa hi ha en els intersticis: un món en embrió que, com l’au fènix, ha de ressuscitar de les cendres la nostra humanitat ofegada. No perdo la fe, hi confio, hi ha gent com el meu amic.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de febrer de 2019)

diumenge, 20 de gener de 2019

María Zambrano, exili i retorn


     
Aquest ens que anomenem ‘Espanya’ presenta una característica que es repeteix en el temps: l’expulsió de la diferència, començant per l’expulsió dels jueus el 1492, els morescos entre 1609 i el 1613, les víctimes de la Inquisició, els adversaris polítics de signe liberal, els lliurepensadors i, més recentment, tants artistes, científics i intel·lectuals exiliats a causa de la Guerra Civil que van deixar Espanya bastant orfe de mestres i d’idees en tants camps, entre ells la filòsofa María Zambrano.
     
No és cap secret que María Zambrano (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) era una republicana compromesa de cap a peus i, com a tal, va viure exiliada en diversos indrets d’Amèrica: Mèxic, Cuba i Puerto Rico, i d’Europa: França, Itàlia i Suïssa, fins al seu retorn. Va romandre exiliada més de quaranta-cinc anys. Va creuar la frontera francesa a finals de gener del 1939 i no va retornar a Espanya, ja vella i malalta, fins al novembre de 1984. A partir del 1985, i per requeriment dels amics que li havien facilitat el retorn, va començar a escriure articles per la premsa. L’any 2009 van ser publicats en el volum titulat Las palabras del regreso (Ediciones Càtedra).
     
Aquests articles de María Zambrano són veritables lliçons del seu pensament fins al punt que ara la seva publicació potser no seria possible en els mateixos mitjans: ABC, El País i el suplement de cultura del Diario 16. El nivell de reflexió de la filòsofa no només resultaria estrany a un públic cada vegada menys format en humanitats i menys lector, sinó també a nivell moral, espiritual i polític. Perquè des de fa almenys una dècada que hi ha un gran silenci moral i espiritual lligat als afers polítics en aquest lloc que anomenem ‘Espanya’. Es poden comptar amb els dits de les mans els qui es permeten bussejar en la realitat tal com és i descriure-la amb mots denunciadors com els de María Zambrano quan l’any 1939 va escriure: Se asesina hoy al pueblo español porque se intuye su magnífica potencia para renovar el mundo. Tant es va drenar i adormir la potència (republicana) d’aquest poble que viu, sí, però no viu en ell sinó per als seus botxins i ni se n’adonen. Excepcions n’hi ha, però comença a ser urgent obrir els ulls.

(article publicat a La Fura, 11 de gener de 2019)

divendres, 4 de gener de 2019

Calendari dels Pagesos


M’agrada saber amb precisió astronòmica a quina hora tindrà lloc l’inici de la primavera, quan la terra reverdeix, les flors esclaten en mil colors i a l’aire es respira una temperatura més càlida. Me n’assabento sempre a través del Calendari dels Pagesos, un almanac que s’edita des del 1861.
     
Consultant el Calendari em faig la il·lusió, això és la memòria poètica, que segueixo la tradició del padrí de la meva mare, en Vicenç Gramunt, home a qui tothom demanava consell. El meu rebesavi collia sempre al contrari que el meu avi, que no feia atenció dels consells del pare i algun any s’enduia un disgust. El besavi tenia cura de sembrar i treballar la terra seguint les recomanacions, fruit de molta experiència pagesa acumulada, que es donen en aquest Calendari com assenyalar el moment més adient per cada feina del camp, de l’hort o de la vinya, i el sistema més eficaç de fer-ho des del més clàssic o ancestral al més modern, amb incorporacions com ara els drons, artífex que en l’agricultura té un gran potencial ‘que pot ajudar a fer-la més productible i sostenible’, tal com llegim al Calendari dels Pagesos del 2019.
     
Res no m’agrada tant com saber el dia que tindrà lloc el Carnaval o la Pasqua, festes mòbils a causa de la lluna, així com m’agrada llegir els refranys que il·lustren el Calendari dels Pagesos, el vell m’enamora tant com m’exalta el nou, a dir del poeta Foix. El 13 de març en què vaig néixer amb el sol a Peixos aquest any serà dimecres i al Santoral es recorda que ‘per l’Espòs de Maria, tan llarga és la nit com el dia’, donant a entenent que som a la vigília de l’equinocci de primavera. I així va rodant l’any, pel que fa al cultiu sembla que el 2019 serà estèril segons la Roda Perpètua ideada pel frare Domènec Varni i publicada l’any 1617 pel frare Miquel Agustí, prior del temple de Perpinyà. Però com llegim en els sempre inspirats rodolins del Judici de l’Any: Infèrtil és l’any vinent/ però els pagesos no s’aturen/ i la roda en té talent/ de més verdes en maduren. I així en tots els camps, també en el polític, per més fosc que el veiem.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de gener de 2019)