A Un cel de plom (Ara Llibres), Carme Martí novel.la de manera tan
convincent com ben escrita la història de Neus Català (Els Guiamets, 1915),
activista en la Guerra Civil espanyola, exiliada i vinculada a la Resistència
francesa. Denunciada per l’apotecari del poble on vivia, va ser detinguda,
torturada i deportada al camp d’extermini nazi de Ravensbrück.
En la bibliografia d’experiències
en els camps de concentració i d’extermini nazis mancava un relat d’aquestes
característiques. Fins l’hora present, en tots els que hem llegit els
protagonistes són homes. Finalment surt a la llum un bon retall d’aquesta part
de la humanitat massacrada i envilida en aquell infern en el qual hi havia
dones, moltes dones (només a Ravensbrück van morir-ne més de 92.000). Però, com
és habitual, les dones encara són les oblidades entre els oblidats. Respecte
d’aquest llibre amb el qual Neus Català se sent absolutament identificada a través
del relat de Carme Martí (pacientment elaborat a través d’una munió de trobades
amb aquesta dona gairebé centenària i de caràcter fort), afirma: Del que parla aquesta novel.la és, doncs, i
abans que res, de la fortalesa de les dones. A fe que la van necessitar.
La valerosa, l’activíssima Neus Català
vinculada a tantes iniciatives del partit (mai no va perdre de vista la
militància al PSUC), es despertava a les nits cridant i no ho sabia fins que la
família li va dir. Des que va sortir del camp que necessitava pastilles per
dormir. El seu cos dormia, però el seu subconscient no, i li donava malsons. Va
haver de menester trenta anys abans no va poder expressar amb la seva pròpia
veu l’horror que travessa de cap a cap Un
cel de plom. Fins aquell moment havia sentit la necessitat, això sí, de
recollir el relat d’altres dones que, com ella, havien estat deportades i
havien sobreviscut a aquella mort. Però ara tocava prendre la veu. Així, un cop
jubilada, va escriure De la resistencia y
la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas (Adgena, 1984).
Guardar la memòria d’aquella
experiència viscuda personalment i en comunitat amb altres dones, primer en el
camp d’extermini de Ravensbrück i després al camp de treball de Holleischen, és
una constant en la vida de Neus Català. Amb més o menys consciència d’aquesta obligació
que va autoimposar-se ja mentre vivia aquells dies matadors, poc temps després
de sortir del camp es va fer fer la famosa fotografia on es veu vestida amb el
tosc vestit de ratlles, que va rentar a consciència, un mocador al cap i el seu
número de deportada ben visible. Tinc
noranta-sis anys i sóc fidel a la meva promesa, a la batalla per la memòria de
les dones a qui, sota un cel de plom, van convertir en cendres, afirma a Un cel de plom.
En un moment del relat s’explica
que quan Margarita Català, filla de la Neus, tenia setze anys, el govern
alemany la va convidar juntament amb altres fills i filles de deportats a
visitar el camp de Ravensbrück. Era l’any 1967, i el sentiment de culpa encara
pesava com el plom en el cap i en el cor dels alemanys.
S’han escarrassat a consciència
per pagar-ne un deute impossible. En les visites que hem fet als camps de concentració
de Dachau i de Buchenwald sempre hem trobat grups de joves alemanys amb un
mestre o un guia que els explica aquella feridora realitat, sovint escoltada
amb posat greu sota el cel blau i radiant de l’estiu, i nets de cendres els crematoris
i les xemeneies. No obstant això, posar els peus a les dutxes convertides en
cambres de gas, o en alguna habitació desangelada amb material clínic, o entrar
en algun barracó i veure els catres, o acostar-se als filats o a les vies de
tren mortes, retorna a la memòria el sense sentit de la vida que allà s’hi va
dur i que la majoria de visitants per sort mai no hem viscut. Però gràcies als
testimonis per part dels sobrevivents dels camps podem, per empatia, sentir-ne
un dolor aproximat, sempre aproximat. El dolor real, el mal real!, va ser
suportat amb altes dosis de solidaritat entre els presos i treient forces de
flaqueses fins a l’heroicitat, com es posa de manifest a Un cel de plom.
(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d'agost de 2012)
