El passat 9 d’agost va fer
cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse (1877-1962). Quan fa una colla
d’anys llegia les obres completes de Hesse publicades per Aguilar, vaig sentir la
necessitat de pouar en la biografia d’aquest gran escriptor contemporani
d’altres sants de la meva devoció com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke, Paul
Valéry, Baroja, Azorín, Antonio Machado. En aquell moment vaig tenir
l’oportunitat de llegir Conocer Herman
Hesse y su obra, de José Mª Carandell,
un llibre excel.lent publicat l’any 1977 per Dopesa (Barcanova el va
reeditar l’any 1984). Dopesa era una editorial lligada al Grup Mundo, i, com
aquest grup empresarial del món de la comunicació, avui desapareguda. Me’l va
fer a mans entre d’altres volums d’aquesta col.lecció de biografies
significatives, l’escriptor xilè Mauricio Wacquez (1939-2000), que aleshores
tenia molt paper a Dopesa.
Vaig devorar en dos dies la
petita, però densa biografia de Hesse. Com passa sovint, a la vista de la
història personal de Hesse s’anaven aclarint les preocupacions metafísiques que
van ocupar el recorregut literari d’aquest home tan irreductible com de
sensibilitat extrema. No va ser un nen corrent ni un adolescent corrent. Ho
podem endevinar a través de personatges interposats com el protagonista de Demian, una novel.la iniciàtica o de
formació, com la majoria de novel.les que Hesse va escriure.
Demian és una destil.lació de la profunda crisis espiritual patida
per Hesse fins a dur-lo a una temptativa de suicidi, demostrant, un cop més,
que la literatura té molt de salvífic, ja que permet que través de la paraula
creativa es produeixi un renèixer de l’ànima, que es pugui començar de nou, que
es pugui reescriure la pròpia vida a través de la ficció.
Quantes vegades la literatura no
tracta de transcendir de manera figurada el dolor, l’ofuscació i la
contradicció inherents a l’existència humana! Demian és la història d’aquest camí que mai no cessa, ja que ens
hem de donar a llum a cada instant. Ho diu el mateix Hesse al pròleg del seu
llibre: La vida de cada home [i de
cada dona, s’entén] és un camí cap a ell
mateix, l’esbós d’un sender. Cap home no ha arribat a ser ell mateix d’una
manera completa; no obstant això, cadascú aspira a arribar-hi, els uns a
cegues, els altres amb més llum, cadascú com pot.
Com en la funció de pensar
(d’aquí ve que per a Eugeni d’Ors la filosofia sigui imprescindible en la vida
quotidiana), l’escriptura també pot constituir-se en una via d’aclariment, un
llum que s’obre camí a les palpentes, sens dubte, però un llum al cap i a la
fi. Així, doncs, no és ociós buscar-se i llegir-se en la pròpia escriptura, ja
que l’escriptura -una vivència en ella mateixa- és tan capaç de desbrossar el
bosc atapeït de malesa, de descobrir-hi camins. Mai no sabem on podem arribar
si no ens posem en camí. Tot i que, i torno a les paraules de Hesse, alguns es quedin en granota, en llargandaix
o en formiga. D’altres resulten meitat home i meitat peix. Tots tenim en comú
els nostres orígens, les nostres mares; però cadascú tendeix a la seva pròpia
fita en un intent o en una projecció des de les profunditats d’ell mateix. Així
podem entendre’ns els uns als altres; però interpretar-nos només ho podem fer
nosaltres mateixos.
És una tasca personal, doncs,
estirar la nostra naturalesa primitiva fins a sobreposar-nos a aquest estadi
animal. Com a éssers socials tendim al diàleg, l’altre ens fa de mirall, la
qual cosa ens permet de conèixer-nos. Però a partir d’aquí, la tasca
d’interpretar el que Eugeni d’Ors anomenava la vocació (és a dir: allò que ens
permet realitzar-nos en la nostra singularitat), és una tasca personal i
intransferible. Un treball de jardiner del propi jardí que demana ser executat sense
desmai, ja que per suau i discreta que sigui la pluja, la malesa torna a
crèixer.
(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)
