Festa Major

Tota concepció religiosa del món implica la distinció entre en sagrat i el profà. Des d’aquesta òptica, el temps de la Festa Major es considera sagrat. Però és evident que en les nostres societats secularitzades la concepció religiosa del món s’ha anat esvaint com el fum. Tanmateix, la necessitat de ritualitzar l’existència, de donar-li un sentit més profund que ens connecti amb el devenir del cosmos, roman en la nostra psique. La celebració de la Festa Major en el seu origen religiós, ara pren fesomia d’esdeveniment cultural més o menys popular.  

    

En la celebració de nostra Festa Major, almenys fins avui, els elements religiosos –la celebració de la Mare de Déu de les Neus i el Vot que el Poble li renova cada any- no han desaparegut. Una altra cosa és si aquests elements religiosos són viscuts de manera essencial, primordial, per la majoria de la gent, o, simplement, són viscuts com a tradició cultural, tanmateix, com passa a tants llocs.

Sigui com sigui que visquem la Festa Major–cada persona és un món-, tinguem present que la nostra Festa parteix de la celebració de la Mare de Déu de les Neus, una figura materna, igual que les poblacions que celebren l’Assumpció de Maria o la Mare de Déu d’Agost.

Des del punt de vista espiritual, Maria, ja sigui de l’Assumpció o de les Neus, és, com sabem, més que el personatge històric que va infantar Jesús. Maria, que segons la teologia catòlica és la mare del Crist, el Salvador, el Redemptor del món, respon també a un arquetip universal del femení i matern de la creació. És per aquest motiu que pren tants noms que la manifesten en les seves qualitats, particularitats o llocs on es venerada, de manera semblant a aquest fragment de pregària dedicada a l’Isis egípcia, esmentada a l’Ase d’or per Apuleu: Sóc la mare de la immensa natura, la senyora dels elements, la soca que origina les generacions…

Des del segle XVIII, amb el Vot del Poble a la Mare de Déu de les Neus es recorda la petició de protecció de les vinyes –l’origen d’aquesta tradició va ser la calamarssada que les va malmetre- per per part d’aquesta Senyora dels elements. Les Festes Majors d’estiu acostumen a ser celebracions d’acció de gràcies per la sort de les collites, els fruits de la terra. Actualment és poca la terra que es cultiva al terme de Vilanova i la Geltrú, i són molt poques les vinyes que hagin de ser salvaguardades per la Senyora dels elements. No obstant això, molts no voldríem perdre contacte amb aquesta Soca fèrtil que origina les generacions. Sense la fertilitat de la nostra Mare interna, espiritual, correm el perill d’esdevenir terra erma, ànima erma, cor eixut. No deu ser per casualitat que el santoral dediqui el mes d’agost al cor pur de Maria. Cor net, això tan difícil avui dia.

Antigament, després de l’àpat de Festa Major, àpat abundant i compartit per la família àmplia, hi havia el costum de resar tres parenostres i tres avemaries per les ànimes dels avantpassats. Aquest ritual no només té el sentit de fer memòria d’aquells que hem estimat sinó també de recordar la soca d’on provenim. Aquest ritual dels parenostres i avemaries dedicats als ancestres ha desaparegut, direu. No del tot... Perquè en qualsevol taula de Festa Major sempre es recorden d’una manera o altra els que ja no hi són. I és que per més que alguns hagin volgut desvestir-se del sagrat i dels rituals religiosos considerats com andròmines dels temps passats, per més que ara molts es proclamin ateus de pedra picada o simplement indiferents, el record d’aquells que ens han precedit resta en el nostre interior, temple de l’amor que travessa les fronteres del temps. Que tingueu una bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’agost de 2013)

Exaltació de la Festa Major

La roda de l’any ens torna en el mateix punt que l’any passat a l’hora de celebrar la Festa Major. Del dret i del revès, i perquè resulti ben lluïda, tots els preparatius ja estan en marxa malgrat les restriccions econòmiques que, a rel de la crisi, hauran de ser substituïdes per més voluntarisme i més imaginació. Èpoques més pobres i més grises hem viscut en el passat i mai no hem deixat d’obrir un parèntesi en el temps quotidià, profà, per inserir-hi el temps sagrat de la celebració de la festa grossa que en dècades anteriors culminava els treballs del camp, les collites.

Ara la celebració de la Festa Major coincideix amb les vacances d’estiu de les nostres societats urbanitzades i potser una mica massa allunyades del ritme tradicional que havia regit la vida dels nostres avantpassats. En efecte: tal com va el món, tan foraviat, podria semblar-nos que ens hem allunyat molt del batec que durant segles i segles ha donat a l’existència humana un sentit transcendent que l’acorda amb el respir del cosmos. I sí, però no del tot. Certament que hem perdut força lligams amb el que ens conforma, la Naturalesa, o la creació manifestant-se en els dies i els seus afanys, ja que la creació cal veure-la sempre en present.

La Festa Major roman en aquest present que sempre torna a temps, la cita mai no falla com no falla el curs de les quatre estacions. La Festa Major brilla en el curs de l’any com una joia preciosa que exalta l’ànim, que dóna ales a l’esperit, que ens omple d’entusiasme (la paraula grega enthusiasmos vol dir ‘tenir en si mateix el buf d’un déu’), no per escapar d’aquest món, dels seus envitricolls, sinó per amollar-nos-hi d’una manera el més creativa possible, virtut que tal com es presenta la nostra realitat històrica necessitarem cultivar més que mai.

Però per a rebre aquest buf de naturalesa espiritual en els nostres cors, per a celebrar la Festa Major interna, ens cal preparar-nos com ens preparem per a la Festa Major externa. Quan jo era un infant, els dies anteriors a la Festa Major es pintava o s’emblanquinava la casa, es feia una neteja general a fons, es refeien els matalassos de llana, es despenjaven les cortines, es rentaven i es tornaven a penjar ben emmidonades. La casa lluïa com lluïen les joies i els vestits nous de les noies i les senyores a l’hora solemne del ball. Les taules allargades per a tants comensals també lluïen amb la vaixella, la cristalleria i la cuberteria bones, tot era poc per a celebrar el temps de maduresa que representa la Festa Major després de la collita.

Res no es recull si res no s’ha sembrat, diu la saviesa popular, i això val tant si parlem de la vida externa com de la vida interna de cadascú. Igualment qui sembra vents recull tempestes… Està ben a la vista el resultat de tanta deshonestat ambient. Amb la neteja a fons que es feia a les envistes de la Festa Major, he sentit a dir que els nostres avantpassats a fi i efecte de treure els mals esperits de casa bastonejaven les parets, feien una gran fressa de bastons perquè s’allunyessin. Ara fem cassolades. Així, doncs, no pensem que som tan lluny de l’instint natural de justícia que vol fer fora les zitzànies que es mengen les collites sense haver-les treballat.

L’estiu és un temps ple de celebracions de la Festa Major, un temps de vacances ben merescudes, un temps de calma, de contemplació i de joia interna i externa abans que la roda del temps i de la feina!, torni a girar. Preparem-nos per celebrar la Festa Major que relliga família i amics al voltant d’una taula, el més semblant a una eucaristia que celebra el que ja sabem però que a vegades oblidem, i que la Festa Major (igual que el Nadal) ens recorda: que tots som fills d’aquells pares mítics, primordials, que la tradició judeocristiana anomena Adam i Eva.

(aricle publicat a l’extra Diari de Sitges, que amb motiu de la Festa Major es publica dins el Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)