dijous, 28 de gener del 2016

Carnaval a la fi del món


Ja ho sabeu: comencen les festes de Carnaval... A Vilanova i la Geltrú, la ciutat on visc, s'hi celebren d'una manera molt especial. Aquest fet ha propiciat que cada any escrigui sobre el Carnaval, el de Vilanova, però també el de Sitges, els més coneguts de la comarca del Garraf. Però el tema és extensiu, el Carnaval té moltes cares. De manera que he anat escrivint articles per explicar els diversos Carnavals, però també n'hi ha que reflexionen d'una manera més general sobre aquest període de disbauxa que obre la porta a la Quaresma. Aquest estiu vam ser a la Vall de Boí, i allà també el celebren segons els seus costums, que són ben peculiars. Aquí sota teniu l'escrit, una versió abreujada del qual (els espais disponibles a la premsa són els que són!) es publicarà demà al Diari de Vilanova. La fotografia que il.lustra aquest post està presa a la població d'Erill la Vall. Per cert: ahir en el programa El foraster es va parlar de la Vall de Boí. Feliç avinentesa.

Aquí, a la Vall de la fi del món, com en dèiem de la Vall de Boí quan jo era noi, la celebració del Carnaval mai no es va interrompre des de l’edat mitjana. Qui així s’expressa, més o menys amb aquestes paraules, és Francesc Ribes Juanati, que va néixer a casa Múria, de Taüll, l’any 1941. Ho explica en un capítol del seu llibre La Vall de la fi del món (Pagès editors, 2013).

La Vall de Boí, aleshores de tan difícil accés, en efecte era allà on Nostre Senyor va perdre les sandàlies. La Vall de Boí, tan aïllada, era un petit univers, amb el seu clima duríssim, on cada hivern matava el bon temps, com escriu Ribes Juanati. Aquest hivern (ara la calefacció l’ha mitigat no poc) durava des de setembre fins a maig, vuit mesos d’hivern i quatre d’infern, amb la gent caminant de pressa, amb la gorra o el mocador de llana al cap, el nas vermell, les mans a les butxaques.

Enmig d’aquest fred gelat, entre febrer i març, depenent de la lluna, el Carnaval arribava, pletòric d’alegria, a la Vall de Boí. Carnaval era una de les festes grosses de Taüll i de tota la Vall en aquells tristos i foscos anys quaranta i cinquanta. En aquella microsocietat, més aviat pobra i amb poc prestigi i poder, les persones podien esmunyir-se sense gaires problemes de l’autoritat política i viure amb llibertat, escriu aquest fill de casa Múria de Taüll, ordenat sacerdot l’any 1966, i secularitzat l’any 1978.

La celebració del Carnaval és la festa de la llibertat per excel.lència. Segons la crònica de Francesc Ribes, deia Ton de Call que el Carnestoltes era el ‘Sant’ més poderós, ja que tothom el seguia, grans i petits, homes i dones. Durant tres dies ningú treballava. Es llogava fins i tot un músic (que bevia bastant, amb aquell fred tocant al mig del carrer!), es jugava al subhastat, es cantava i ballava, la gent es disfressava, sobretot els joves i la mainada. Abrigats amb tot el que es podien posar al damunt, la disfressa que duien més aviat consistia en una careta feta a casa, de manera artesana. Allò sí que era una veritable manifestació de la imaginació al poder!

El diumenge de Carnestoltes era el dia dels solters. El Carnaval sempre ha estat una celebració que posa en joc els futurs aparellaments, o la consolidació dels que es troben a mitges tintes. L’hora de passar la plega era ‘quan s’escau’ (no teníem rellotge). Els fadrins solters passaven la plega per totes les cases començant per la plaça Maior. Disfressats de gitanos, animals, senyors, soldats… amb caretes que amagaven la identitat, perseguien la canalla i, sobretot, les dones sense distinció de casades o solteres. Ja us podeu imaginar les rialles, les picades d’ullet, i els esgarips si alguna mà s’allargava massa. I és que, durant la plega els fadrins mascaraven amb sutja del cul de les paelles, cassoles i calders  les noies i les casades acaçant-les per tota la casa… La plega era una excusa formidable per alguna trobada més íntima, o íntima del tot.

La plega consistia a portar una gran panera que aviat s’omplia d’ous, de trossos de cansalada, de botifarres, de llonganisses… A part de fer-ne un bon àpat compartit per tot el poble, també es venien per poder pagar el músic, el vi, el conyac, la coca. I visca l’alegria! A la fi del Carnaval, el Carnestoltes era jutjat amb gran cerimonial a la plaça del poble i era l’ocasió de fer un repàs picant de la vida de la petita comunitat. Al Carnestoltes se’l condemnava a la foguera. Abans de morir cremat, donava un últim missatge: Deixeu de resar i gaudiu de la vida, treballeu, canteu, balleu, divertir-vos… La vostra sexualitat no és una cosa dolenta. El sexe és un regal dels déus perquè pogueu expressar el vostre amor (…) Fins l’any que ve, estimats, enyorats ciutadants de Taüll! I així, si fa no fa, en tots els pobles de la Vall de la fi del món.


dilluns, 25 de gener del 2016

Una imatge de mi

Ahir tarda la meva néta Carla va dibuixar en la seva pissarra a tots els membres de la família. Aquesta sóc jo als seus ulls, que ho són també del seu cor, ja que a la banda dreta del dibuix hi va dibuixar un cor, en equilibri amb les lletres on va escriure iaia. La Carla té 4 anys, comprèn les coses i les explica molt bé.

dilluns, 18 de gener del 2016

Posta de sol a Vilanova i la Geltrú

Aquesta imatge de la posta de sol al mar de Vilanova i la Geltrú està feta ahir, dia 17 de gener de 2016. A part de la seva majestuositat, no és un fenomen que es pugui veure sempre: dura poc més d'un mes, entre desembre i gener. Així, doncs, encara que es passi una mica de fred -i el d'ahir era ben viu- val la pena atansar-se a la platja i contemplar-la.

divendres, 15 de gener del 2016

Endavant!

Tot d’una la política ha fet una marrada i ens ha col.locat en un altre escenari. Els catalans no sóm previsibles, i a grans problemes solucions creatives. Partícules del geni de Gaudí, no hem trencat els plats i hem construït un trencadís. Hi ha hagut acord entre JuntsxSí i la Cup, i no per por de les urnes, com s’ha dit amb tan poca finor. A cap demòcrata li fan por les urnes. Hi ha hagut acord, i si tothom hi ha perdut alguna cosa, el cert és que qui guanya és la democràcia. És a través de la democràcia que volem assolir no un país nou, perquè el nostre és un país antic, noble, amb solera, sinó un país renovat, dinàmic i amb la cara neta.

Pel camí d’aquest temps de desgast (alguns fins i tot parlaven de tortura) fins arribar al punt on som, amb nou president de la Generalitat en la persona de Carles Puigdemont, i un nou govern amb condicions estables no només per a la governabilitat sinó també per emprendre amb força el procés constituent cap a la República Catalana, hem fet un màster en conducta humana. S’ha de lamentar l’espectacle de l’animadversió visceral a Artur Mas. És un sentiment estrany, incomprensible, ja que Mas ha representat sobretot les classes mitjanes i populars del país, és a dir, a una gran majoria de gent treballadora i emprenedora que ben legítimament aspira a evolucionar com a persones i com a societat.
 
Esperàvem l’acord. Però també sabíem que si no es donava ara el procés no té marxa enrere. Un cop una idea potent té possibilitats de fer-se realitat és imparable. Els qui volem un estat per Catalunya, un governem-nos de debò, no ens hauríem rendit perquè ja hem començat a ser independents. El rebel (encara no fracassat) que portem a dins treballa, pensa, escriu amb llibertat i n’accepta les responsabilitats que se’n deriven. Treballem per una Catalunya no subalterna, i això no té data de caducitat fins que s’acompleixi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de gener de 2016)


diumenge, 10 de gener del 2016

Cap a Ítaca...

Amb la mirada posada a Ítaca, figura del futur de Catalunya pel qual hem treballat, es treballa, treballarem.
(La imatge està presa a la platja de Vilanova i la Geltrú el dia 8 de gener de 2016).

divendres, 8 de gener del 2016

Notícia de La Taverna dels 11

Una bona notícia: aquesta setmana es parla de La Taverna dels 11 a la revista Time Out. Vaig anunciar aquí mateix l'apertura d'aquest establiment a finals de setembre. El Rubén i la Cristina, la meva filla, estan molt contents amb aquest article. Un bon regal de Reis, sens dubte. Aneu-hi!

divendres, 1 de gener del 2016

Encarant el 2016!

Aquí teniu dues imatges de la taula de l'Anna i el Pere, els nostres amics vilafranquins, la taula que va acollir un sopar esplèndid i la posterior gatzara de l'arribada del nou Any! Comencem amb bon peu, amb bona companyia... Bon Any a tothom!