dissabte, 9 de setembre del 2023

Teresa i la seva teologia de l'amor en què reneix l'ànima


 

Meditar el que es llegeix alimenta l’ànima. Ho va saber Teresa Martin en un temps en què la vida va començar a accelerar-se. Filla del seu temps, doncs, va adonar-se que la seva ànima anhelava calma, vida interior, temps de diàleg amb el bon Déu, que en ella va portar aparellada una lectura aprofundida de les Sagrades Escriptures.

Amb quinze anys Teresa Martin va entrar al convent de les carmelites de Lisieux prenent el nom de Teresa de l’Infant Jesús. Hi va viure nou anys en oració, silenci i ascesi seguint la Regla del Carmel. Passant de puntetes pel seu caminet, com en deia del seu camí espiritual, la jove sorprendrà, i de quina manera, quan un any després de la seva mort el 30 de setembre de 1897, es publiquin els manuscrits autobiogràfics escrits per indicació d’Agnès de Jesús (la seva germana Paulina). En la primera edició d’Història d’una ànima, va escriure, admirat després de llegir-la, el prior Godefroid Madelaine: «La segona lectura em deixà en un èxtasi que no es pot expressar... De la primera ratlla a l’última hom hi respira una atmosfera que no és del nostre món...» Vet aquí el prodigi: complint amb les obligacions de la vida conventual i mirant de perfeccionar-se, la vida íntima de Teresa va créixer en esperit fins al punt de, com diu el prior, «hom hi troba una teologia que els més bells llibres espirituals no aconsegueixen sinó rarament en un grau tan elevat...»

Aquest 2 de gener es van complir 150 anys del naixement de la santa de Lisieux que va iniciar la seva teologia de l’amor en estimar Jesús, en la mateixa vida cristiana que va respirar en la seva família i en el convent. Aquest itinerari de progressió cap a la maduresa espiritual es llegeix a Història d’una ànima. La lectura proporciona la imatge de l’ànima de la jove carmelita que, seguint la crida de Jesús en l’Evangeli, és la d’un infant renascut en l’esperit a través d’ella mateixa (no li van ser pas estalviats els treballs i el dolor del part espiritual) en la puresa i innocència més essencial.

(article publicat a la revista Pluja de Roses, setembre/octubre 2023. A la fotografia, un punt de llibre amb la imatge de Teresa de Lisieux i la seva lletra manuscrita)

divendres, 8 de setembre del 2023

El desig de llibertat


 

Colòmbia i Mèxic. De la terra al cor (Tushita edicions) és el llibre que fa onze dels llibres de viatges que ha publicat Conxita Tarruell. Com en els llibres anteriors, assistim a una crònica del viatge narrada amb un estil directe i entusiasta: la viatgera no passa pels llocs, els viu intensament.

En la crònica del viatge a Colòmbia hi ha un capítol dedicat a la visita a San Basilio de Palenque, un poblat fortificat d’esclaus alliberats. De configuració senzilla, els carrers són sense asfaltar, l’atractiu de Palenque és la seva història que commou i de la qual jo ja havia tingut notícia en el nostre viatge a Cuba en la figura dels cimarrons, esclaus negres fugits impulsats per un desig de llibertat.

Set anys després de la fundació de Cartagena de Indias, que Conxita Tarruell també va visitar, van fugir de la ciutat alguns esclaus, cimarrons que van fundar aquest palenque de Colòmbia, ja que aquest és el nom genèric dels refugis d’esclaus a tot el continent americà. El palenque de San Basilio és un dels més antics. Entre l’any 1570 i 1580, alguns cimarrons  es van establir als Montes de María i van fundar la palissada del Limón. Les fugides eren constants, no sempre amb sort, els esclaus eren perseguits amb fúria. L’any 1599, un negre d’origen mandinga, Benkos Biohó, va capitanejar una fugida d’una quarantena d’esclaus de Cartagena, que van derrotar la patrulla de vint homes armats que els perseguia, si bé la lluita poc acabava aquí: els fugitius eren perseguits per altres expedicions d’armats fins que l’any 1613 els espanyols van signar un tractat de pau que no van trigar a violar l’any 1619 quan, per causa d’un altercat amb la guàrdia del port, van capturar Benkos Biohó i el van fer executar a la forca l’any 1621. Tota excusa era bona, pel que fa al capteniment espanyol, per trencar pactes, i res de nou pel que fa al desig humà de llibertat per part dels negres esclaus, cimarrons que, jugant-se la vida, fugien de la seva condició ignominiosa.

A San Basilio de Palenque es conserva la llengua d’origen africà preservada de forma oral, així com la música, els rituals, la gastronomia i la medicina tradicional, tot patrimoni immaterial. De l’Àfrica els negres no se’n van poder endur res llevat de la dignitat i la consciència del seu valor humà.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 8 de setembre de 2023. A la imatge el monument dedicat a Benkos Biohó. Està extreta de la Viquipèdia

Marianne Werefkin


La visita aquest juliol a l’exposició L’adresse au paysage. Figures de la montagne, al museu de Belles Arts de la ciutat alpina de Chambéry m’ha proporcionat el goig de la descoberta d’unes obres molt rellevants de la pintora expressionista Marianne von Werekkin, nascuda a Tula, Rússia, l’any 1860, i morta a Ascona, Suïssa, l’any 1938.

Pintora expressionista, simbolista i fauvista, Marianne Werwfkin va iniciar-se molt jove, formant-se primer a casa –la seva mare pintava i li va ensenyar tot el que sabia- i després de la mà del reconegut pintor rus Ilià Repin. Al seu taller va conèixer el seu company, l’artista Alexei von Jawlensky, amb el qual l’any 1896 va establir-se a Munic, aleshores un paradís per als artistes. Un malaurat accident de caça li va deformar la mà dreta amb la qual pintava i això la va mantenir inactiva durant una dècada. Però la jove va continuar dibuixant i treballant en l’àmbit artístic on es movia, relacionant-se amb artistes de talla com Franz Marc, Vasili Kandinsky i Gabrielle Münter. D’aquesta època són els seus assajos sobre estètica entre els quals destaca Lettres à un inconnu, on hi descriu la seva concepció de l’Expressionisme.

L’any 1905 marca una fita en la biografia artística de Marianne Werefkin quan torna a pintar i a participar en exposicions, entre les quals la famosa Der Blaue Reiter, l’any 1919 a Munic. Però amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’artista, ja separada del seu company, es trasllada a Ascona, Suïssa, on morirà l’any 1938. Abans, però, haurà entrat en contacte amb el moviment Dadaista i ella mateixa, l’any 1924, haurà fundat el grup artístic l’Ossa Major.

La influència del paisatge de muntanya donarà a la pintura generalment realitzada al tremp de Marianne Werefkin l’enorme personalitat que crida l’atenció del visitant a la mostra col·lectiva L’adresse au pausage. Figures de la montagne. Les muntanyes de Werefkin hi són representades amb tota la seva càrrega simbòlica i mística en uns colors primaris contrastats per unes línies fortes i expressives que evoquen estats d’ànim profunds. La muntanya, doncs, és pintada a la manera subjectiva d’una artista que a través del seu art eleva la natura a símbol.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de setembre de 2023. A la imatge una pintura de Marianne Werfkin, Fuocchi fatui)