Dues notícies aparegudes amb
lletra no gaire gran als diaris em criden l’atenció i em deixen amb el cor
encogit: nois que es tiren a l’aigua des d’alçades considerables amb poc coixí
de mar, i nois que es llancen a les piscines des dels balcons alts dels hotels.
Aquests sovint van beguts. Els altres, temeraris i una mica fatxendes, graven
les gestes amb els mòbils per després penjar-les a la Xarxa. Alguns es fan
malbé el físic, d’altres hi deixen la pell. Tristes heroicitats, doncs.
Medito sobre el que s’amaga darrera
aquests fets: buidor i desesperança en aquestes ànimes que no troben el seu
lloc al món ni l’estima per ells mateixos. Un nihilisme posat al dia, i sempre
esfereïdor. S’imposa, doncs, la sembra de l’esperança en les nostres societats
tan malferides i tan desorientades i fer-la créixer en els nostres cors. És medicina
urgent.
(Obro un parèntesi vacacional,
que ho és a mitges, ja que ens esperen visites de treball a biblioteques i
arxius. A la imatge, una vista presa a l'illa d'Elba)
De fet aquestes conductes de risc per part de gent jove es troben sovint en la literatura del passat, no sé si és a El Camino que uns nois es posen al mig de les vies del tren per tal que aquest els passi pel damunt intentant que no els toqui i fan juguesques, no és res nou, això: creuar focs, salts impossibles, cotxes en contradirecció, i, el pitjor, molts que no ho farien es veuen pressionats pel grup per no quedar com a covards, ja hauríem d'haver anat evolucionant.
ResponEliminaEm sembla que un gen primitiu viu dins nostres i porta homes (¿i dones?) a veure qui la fa més grossa. I ara, si es pot retratar i transmetre, molt millor. Ja diu Eudald Carbonell que encara no tenim el cervell preparat, ¿per a què? Ell diu que per al comunisme; jo hi afegeixo que per al cristianisme. En tot cas, comprendre i compartir, no pas "ser jo el més collonut". El llibre Guinnes hi ajuda. Les competicions també, que ens fan malbé els atletes.
ResponEliminaBona anada i tornada, però no et cansis amb la feina.
Olga