Escriptures

Desitjo tenir l’oportunitat de llegir almenys un original que em reconciliï amb el que crec que ha de ser un text literari, un llibre de prou qualitat com per guanyar un premi. Estic fent de jurat d’un premi de novel·la i tinc a la taula set obres per llegir. N’he llegit quatre i em sento desolada. Escriptura sense ambició literària, temes adotzenats. En alguns d’aquests originals hi respira un empatx de lectures de best sellers, com si només es perseguís aquest camí d’èxit comercial. Però també aquest camí ha d’estar a l’alçada, un llibre d’èxit tipus Dan Brown no s’escriu així com així. No només es necessita ofici sinó també imaginació per fugir dels llocs de moda o llocs comuns.

     

La lectura d’aquests inèdits em troba llegint dos llibres de Marguerite Yourcenar. No una de les seves novel·les famoses com Memòries d’Adrià o Opus Nigrum, sinó una novel·la curta, Anna, soror... i Narracions orientals en l’esplèndida traducció de Montserrat Gallart. ¿Què ho fa que ja des dels primers paràgrafs ens adonem que som davant d’una escriptura de nivell? Escriptura en sentit ampli i profund. No n’hi ha prou amb redactar bé. La literatura demana estil, però encara més demana l’exposició d’un món que pot coincidir amb el món de l’autor o autora, però no necessàriament. Tenir quelcom a dir d’essencial porta a escriure narracions de pes com aquestes de Marguerite Yourcenar. Els humans som relat, la paraula ens explica. ¿Ens acontentarem a explicar aventuretes, a escriure guions de sèries, a ressaltar qüestions accessòries o voldrem meditar, tot escrivint, sobre la vida i el lloc que ocupem al món, i com fem o desfem el nostre món, i com el món ens fa i ens desfà?

     

Desitjo trobar en les obres que em falten per llegir, o tan sols en una d’aquestes obres, alguna cosa capital que m’atrapi i m’obligui a obrir els ulls, em sacsegi l’ànima, em mantingui insomne. No és possible restar impassible davant d’una qüestió fonamental. Em decep llegir històries intranscendents perquè crec en una escriptura que dugui de la mà un treball filosòfic, humanístic, o que almenys sigui una expressió d’art, que sedueixi per la seva bellesa. No ens conformem amb menys, escriptors, lectors.

(article publicat a La Fura, 10 d'octubre de 2018. A la foto, fragment d'un vidre pintat)

Escriptura i filosofia

L’escriptor o l’escriptora pot ser, i ho és sovint, un contador d’històries.

No em sembla una definició completa. I és que tal com jo entenc l’escriptura (en la qual també hi contemplo una recerca de la bondat i la bellesa), aquesta és una disciplina veïna de la filosofia, si és que no és també una forma de filosofia.

En la meva experiència lectora, he comprovat sovint que els bons filòsofs són també bons escriptors, i que els bons escriptors són també bons filòsofs.

(a la imatge, casa del Bocaccio a Certaldo, juny de 2012)

Veure dibuixar escriure

“Hi ha una diferència immensa entre veure una cosa sense el llapis a la mà i veure-la en dibuixar-la”, escriu Paul Valéry, i ho tradueixo, al seu assaig-biografia Degas danza dibujo (Nortesur). Crec que podria aplicar-se la mateixa reflexió respecte de l’escriptura. A mesura que s’escriu es va aclarint l’objecte d’atenció de l’escriptura, o allò que l’ha inspirada. 

Una pàgina

En el seu llibre Fragmentarium, Mircea Eliade recull d'una glossa d'Eugeni d'Ors que aquest, cada dia nou de l'any, sacrificava una pàgina escrita.

Algunes vegades, quan començo un text, encerto el començament i el vaig mantenint. D'altres vegades, i a mesura que avança l'escriptura, queda clar que aquest començament s'ha d'esborrar (sacrificar) sense pena. Cal dir que la paraula sacrifici vol dir fer sagrat. 

Així, l'acte d'eliminar escriptura és tan sagrat com escriure.  

L'escriptura: un humanisme

Entenc l’escriptura com un humanisme, com una via no només per entendre la realitat –de fet, aproximar-s’hi, com en qualsevol art o ciència- sinó també com a eina de millorament personal i, per extensió, social. Veig l’escriptura, doncs, com una lliçó diària de la qual extreure alguna forma de saber que obri els ulls. El desvetllament de la consciència i el seu eixamplament comporten un major grau de responsabilitat. Entesa així, l’escriptura és una ètica, una moral.

(foto presa a Weimar, l'estiu de 2010)

Ferides i arrels

A la primeria d’escriure, diguem amb voluntat literària, és a dir: amb el desig de fer una obra amb sentit, ja vaig escriure un conte on descrivia, amb imatges, el desafecte de l’àvia Teresa. Deu rondar per alguna carpeta, ja que recordo que el vaig passar a màquina i tot.

Al cor hi devia tenir una ferida que d’aquesta manera, escrivint-la, es podia guarir. I ara que hi penso amb més profunditat intentant comprendre, intentant fer llum en els meus sentiments més amagats, crec que puc dir que la ferida no era tant per mi sinó per la meva mare. Ningú mai no en deia res, de totes aquestes coses. Però un infant pot arribar a saber fins i tot allò que no se li diu. I si sentia dolor pel desafecte que l’àvia Teresa em mostrava era pel desafecte que tenia a la meva mare, que duia el sofriment marcat a la cara sense dir ni piu. Un sentiment de justícia sempre s’ha emparat de mi, i crec que té aquesta arrel. El dolor dels altres em resulta insoportable, tot i que tantes vegades, per malaptesa, no sàpiga com resoldre’l.

(extret de La capsa verda)

(a les fotos: jo de nena, amb el meu pare i l'Antonio, un cosí de la meva mare, amb l'Angelina, la seva dona, i els seus fills. Les imatges corresponen al dia que es va posar la primera pedra al nou camp del Barça!)  

Lent camí de l'escriptura

Farà ja uns quants anys, vaig decidir llençar un munt d’andròmines –la majoria de gust dubtós, ja sabeu-, records d’aquells que et fan a mans quan guanyes un premi. Premis importants per a qui comença a escriure amb voluntat literària, sens dubte, i que produeixen molta alegria en aquell moment, però que amb el temps es veuen com el que són: un passet en un llarg camí. Cada dia estimo més viatjar lleugera i em vaig desprendre de la seva representació física, com si diguéssim, i només tinc a la memòria aquests premis pel que van significar d’estímul a l’escriptura. Fent una concessió a la història, sí que els vaig anotar en un paper. Aquest paper resta en una carpeta. En el paper hi ha escrits aquests fonaments d’un treball pacient que es va fent molt a poc a poc.

(la fotografia està presa a l'illa d'Elba)

Psicotècnic

Quan vaig sortir d’aquella mort en vida que va ser la meva anorèxia reactiva a un abandonament amorós, vaig decidir canviar de feina. Tenia un títol recentment adquirit i això em donava força. A part de mirar La Vanguardia cada dia, vaig anar a l’oficina de l’Inem, aleshores única oficina al carrer Joaquim Dou. Em va rebre una noia molt amable que em va fer un examen psicotècnic. Al cap d’uns dies em va telefonar a casa i em va dir que passés per l’oficina. Vam estar gairebé tot el matí parlant de cinquanta mil coses, però no de l’examen psicotècnic. Quan ja havíem arribat al temps que ella devia fixar-se per a l’entrevista, em va dir: “Aquesta conversa no em quadra amb el resultat del psicotècnic. Raones amb equilibri, intel.ligència i fins i tot amb imaginació per veure situacions noves. Però els psicotècnics tenen això: que evalúen la norma i tu no hi entres ben bé…”
No hi entres ben bé és la frase clau que va validar aquella sensació d’estranyesa que em venia ja de nena. La nova feina la vaig trobar en un anunci a La Vanguardia. Però sempre agraïré a la jove psicòloga que confirmés l’origen de la meva estranyesa de la qual surt el meu impuls d’escriure per entendre-la.
(extret de La capsa verda)

Escriptura/es

El món és diferència: és un i milions i milions d’éssers humans. El món és diferència que s’expressa en els seus milions d’homes i dones. L’escriptura no és aliena a la diferència: escrivim des de la diferència. L’escriptura, per més mental o abstracta que a vegades es presenti, prové d’un ésser humà. L’escriptura una reflecteix escriptures diverses.

Escriure és treballós

“Escriure és treballós. Jo pateixo escrivint. Així que no invertiràs tot aquest esforç a explicar bestieses… Per això mai no escric per diners”, diu Gay Talesa, pioner de l’anomenat Nou Periodisme, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia.
No sé si pateixo escrivint. Només sé que em costa molt escriure, i quan escriure em resulta fàcil és, com sempre em sembla, obra de la gràcia. Si escric és per necessitat de fer-ho, escric esperonada per l’impuls creador que es desplega en el llenguatge, en l’escriptura a la recerca de la bondat i la bellesa de les coses. Tampoc no escric per diners ni per res que es podreixi (o podreixi l’ànima). Sempre tinc present, com un mantra interior, les paraules que va pronunciar en aquest sentit Francesc de Borja quan va veure el cos en descomposició de la reina a la qual havia servit tan devotament.

El vol de l'escriptura

Oferir les idees i els sentiments en l’escriptura és com impulsar ales a l'escriptura, imprimir-li alè en el seu ja fervent desig de vol.

Mai no sé...

A vegades retallo articles de diari. A vegades m’acaben servint, per això els retallo, però a vegades no. De tant en tant faig neteja de papers. En un d’aquests dissabtes em salten a la vista unes paraules d’Esther Freud, besnéta de Sigmund Freud. Diu que res no li proporciona tanta felicitat com l’escriptura. Ah, sí, sé de què va… A mi també em plau escriure. Més endavant, diu una cosa en la qual penso molt sovint perquè em trava, i és que no es pot escriure pensant en el que dirà la mare! També diu que voler saber fil per randa com acabarà la història a vegades paralitza l’escriptura. Jo mai no sé com acabaré un poema ni una història: m’hi porta l’escriptura, camí de vida autònoma el final del qual és un autèntic misteri per més que jo sigui la caminant.

Vida i escriptura

No hi ha mètode per escriure com no hi ha mètode per viure. Segons com, anem a les palpentes, segurs només de l'impuls que ens llança a la vida i a l'escriptura.

Un cop abocats al temps, vivim i escrivim amb consciència d'allò mortal i d'allò etern.

Vivim i escrivim aquest destí humà que té el rostre de l'Enigma i del Misteri.

Escriptura

Tot s’acaba però el que t’escric continua.
El millor encara no ho he escrit -diu l'escriptora.

L'escriptura és llum

L’escriptura és llum. Per això sento l’escriptura com un acte de resistència en aquests temps foscos, temps on s’ha densificat, embromat tant la matèria, que no deixa passar la llum, la seva bellesa salvífica.

Memòria dels dies

La dona de vuitanta-dos anys que ara s’asseu a l’escriptori heretat d’un seu oncle, va desgranant sobre el paper la seva infantesa i joventut en el si de la seva família burgesa anada força a menys després de la guerra, com tantes. La gent de la seva generació que no va exiliar-se després de la contesa, van estar privats de la natural obertura al món, i això li dol. El règim franquista era una cotilla fèrria que no deixava respirar, tot i que tants joves de l’època a penes en van ser conscients: semblava que allò era el més normal del món perquè no coneixien res més. La dona de vuitanta-dos anys pensa en el que va viure i en el que potser hauria pogut viure… Això ja no té remei, el temps enrere mai no hi torna. Ara: la memòria, que té les seves cambres fosques, també guarda les seves fulguracions. Tot ho escriurà perquè no es perdi el record d’un temps que ja no hi és. Temps inútil? No en pot tenir la perspectiva, només l’experiència. I ella ha sentit que vivia, que vivia a desgrat de tot.

(extret de La Capsa Verda)

Escriure

Era fosc quan pujàvem les escales metàl.liques del Centre Pompidou de París. A fora feia fred, el primer fred de la tardor del mil.lenni. Volíem visitar la biblioteca. A dins l’ambient era càlid. Ens vam asseure en una taula plena d’estudiants. Alguns mossegaven distrets en la lectura les puntes dels bolígrafs.
Vaig acostar-me a les lleixes. Buscava els llibres de la Marguerite Duras. En vaig trobar dos prestatges plens! Vaig entretenir-me una estona llegint els lloms. A vegades, llegint els títols dels lloms ja sembla que s’hagin llegit una mica el llibres... Els títols, suggeridors, disparen la ment. Vaig trobar el volum que volia llegir en la seva versió original: Écrire.
“Quan jo escrivia a casa tot escrivia. L’escriptura estava per tot arreu.”

L’escriptura, com l’amor, és una força poderosa que et pren, que et demana lliurament absolut.

(extret de La Capsa Verda)

Transcendir: donar el millor de sí

És propi de l’ésser humà –els animals més evolucionats no tenen aquesta consciència- voler anar més enllà dels seus límits; o, si voleu, de la seva ignorància. Aquest impuls (amorós) el llança a donar el màxim de sí, a superar-se, a transcendir.
Transcendir és transcendir-se, mirar més enllà, donar el millor de sí a alguna cosa que és més gran que hom mateix.
L’amor és una forma de transcendència, allò que alhora que ens sobrepassa ens inclou. El mateix podem dir de la fe, de l’esperança, o de qualsevol altra forma de creació com ara l’art, l’escriptura.

Escriptura i compromís

Als vint anys vaig experimentar la nit de l’ànima. Més de trenta anys em va costar posar per escrit aquella experiència. La crisàlide n’és el fruit. Em va salvar d’aquell abim del desamor un metge de capçalera dels d’abans. Tot i que la sala d’espera estava plena, es va prendre el temps necessari per a conversar amb mi i al final fer-me la pregunta: Què t’agradaria fer en aquesta vida? Li vaig respondre: Escriure.
Escriure no només és la meva manera de respirar en la vida, sinó de comprometre-m’hi.