Correspondència Viladot - Vallverdú

 

Hi havia un temps en què la gent s’escrivia cartes. Aquest temps ha passat avall amb les noves tecnologies, els serveis de correus poques en deixen a la bústia. Algun romàntic encara n’escriu alguna amb un esperit a contra corrent que desafia els temps accelerats que poc permeten l’atenció de posar-se davant d’un full i escriure una carta. Encara que, ben mirat, les cartes sempre ho han estat, un desafiament al temps, perquè, de conservar-se, constitueixen una presència en els temps futurs. La lectura d’una carta escrita fa cinquanta anys, setanta anys, posem per cas, situa el lector en aquella època i dona vida a un corresponsal que potser ja no hi és. No és un miracle: és la lletra escrita que en fa memòria, és la lletra escrita que desafia el temps

A cura de Joan Ramon Veny-Mesquida, amb motiu del centenari del naixement de Guillem Viladot l’any 1922, s’han editat les cartes que es van adreçar dos grans escriptors ponentins: Guillem Viladot, mort a Barcelona l’any 1999, i Josep Vallverdú, que acaba de complir 99 anys. Com és natural, la lectura d’aquestes cartes permet visualitzar aspectes personals i les preocupacions socials i polítiques dels dos amics en aquell temps i en aquest país, però tractant-se de dos escriptors, «l’epistolari i la seva contextualització permeten resseguir, ni que sigui parcialment, la relació estètica dels corresponsals, les motivacions que els empenyen a publicar i la història de la publicació d’algunes de les seves obres, com també la seva gènesi», escriu Veny-Mesquida, i continua: «Alhora, les cartes són una altra mostra diferent de la seva prosa i constitueixen, al meu parer, una altra testimoniança del lloc que ocupen dins el cànon literari català».

Aquesta correspondència, iniciada l’any 1957, i més o menys conclosa l’any 1991, és un document de primera mà tant pel que fa a les biografies personals de Viladot i Vallverdú, com documents que donen fe de la biografia moral i intel·lectual dels dos escriptors. Sens dubte constitueixen una bona base per comprendre les personalitats, fortes, singulars i compromeses amb la llengua i la cultura catalana, cal dir, que hi ha darrere l’obra literària de Guillem Viladot i Josep Vallverdú.

(article publicat al setmanari La Fura, 14 d'octubre de 2022. A la imatge, una dedicatòria de Guillem Viladot)

Guillermo, Guillem

 

Guillem Viladot Puig va néixer a Agramunt el 26 d’abril de 1922, aquest any celebrem el centenari. Era fill d’una família d’apotecaris i ell mateix ho va ser, encara que el seu veritable laboratori va ser la literatura i la seva filla experimental: la poesia visual, o poesia concreta, com en van dir inicialment Josep Iglésias del Marquet i Joan Brossa quan amb Viladot d’impulsor van crear una pionera col·lecció de llibres de poesia visual: Lo Pardal (que avui dona nom a l’Espai Lo Pardal que va crear Viladot a Agramunt). Aleshores ja infant terrible Viladot i Iglésias del Marquet van convèncer Brossa per fer la primera exposició de poesia concreta el febrer de l’any 1971 a la Petite Galerie de Lleida. Va causar un gran impacte.

Però abans d’aquesta explosió de creativitat avantguardista i trencadora, en els últims anys quaranta un hiperactiu Viladot havia estat un infatigable col·laborador de revistes culturals com Ciudad, dirigida pel franquista José María Álvarez Pallás. Els articles naturalment eren escrits en bon castellà. Viladot era una home tan culte com enginyós, qualitats que va demostrar de bon començament en els seus escrits que duien la signatura de Guillermo Viladot.

Quan Viladot canvia Guillermo per Guillem? Totes les conversions són fruit d’una sacsejada, d’un daltabaix. Tot i que en els seus articles va emergint la personalitat contestatària de Viladot, en aquells dies encara tenia bona relació amb el director de Ciudad. Però quan en un dels articles escriu, fent-se el graciós: «Hace 1954 años le dio la gana a Dios encarnar-se», la resposta d’Álvarez Pallás va ser: «La censura no admitirá esta frase». Les topades cada vegada seran més grans i culminen en l’article «Alberti: poeta y pintor» (1956), que la caterva franquista no va deixar passar. Uns anònims a la bústia de casa acusen Viladot de filocomunista. I fins aquí podíem arribar, es devia dir Guillermo Viladot, i va deixar plantada la revista Ciudad. És a partir d’aquest moment que inicia la seva col·laboració a Labor, una revista que es pot veure com una rèplica de Destino a Ponent. Guillem Viladot signa i escriu en català els seus articles i així comença la seva obra literària en llengua catalana.

(article publicat al setmanari La Fura, 5 de maig de 2022. A la imatge, una dedicatòria de Guillem Viladot)

Mestre de literatura

Va entrar a classe amb un somriure als ulls, que li brillaven. Venia amb un feix de fotocòpies a la mà. Les va repartir morosament, sense pressa, amb els gestos amables ben coordinats, com en un ritual. Ho era, un ritual. Ja sabeu: no només de pa viu l’home, i la dona, és clar.

     

Va dir amb veu pausada el que potser ja han dit centenars de mestres de literatura com ell, com ella: La llengua literària ha de poder llegir-se en veu alta... no només ha de dependre de la lletra escrita sinó que també ha de dependre del so. El so és l’ànima del llenguatge... I així. I nosaltres, alumnes amb els diferents batxillerats que dóna la vida i els llibres llegits fins aquell moment, l’escoltàvem amb els ulls posats en aquell rostre que era pura llum d’enamorat com estava aquell mestre de la literatura viva.

     

Llegeix, em va dir. I jo vaig començar a llegir, paladejant-lo, assaborint-ne totes les modulacions i ritmes, aquell text de Guillem Viladot: un record d’infantesa. Quan vaig conèixer l’autor li vaig dir que m’havia enamorat d’aquell text gràcies a la seducció d’aquell mestre que estimava la literatura i la llengua amb què estava escrita: un català amb ànima, nodrit per la terra, no un català desfibrat pels gramàtics positivistes que la tracten com si fos en un quiròfan.

     

La llengua s’ha d’ensenyar a través dels qui l’escriuen amb ànima. I ens feia llegir en veu alta per escoltar la musicalitat, a vegades també adusta o tallant, que de tot hi ha en les llums i ombres de la vida, o en els estats d’ànim de la vida, o en els tràfecs del sublim i del quotidià.

     

El mestre imantava els alumnes, pura energia en moviment que seduïa l’orella, també la interna. La llengua no entén de lògica sinó de poesia, no la feu patir sinó florir, deia el mestre de literatura. I ara diuen que els volen treure, que no es vol ensenyar literatura a les escoles. Doncs morirem. No només de pena, sinó d’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d'agost de 2016. A la imatge, foli manuscrit de Josep Anton de Cabanyes, germà de Manuel de Cabanyes, el poeta)

Record de Guillem Viladot

Aquest passat 19 de novembre va fer quinze anys de la mort de Guillem Viladot. L’escriptor nascut a Agramunt l’any 1922 i mort a Barcelona el 1999, va ser un autor transgressor no només quant al tractament i innovació dels gèneres literaris si no també quant a temes. Guillem Viladot, que va tòrcer la paraula com si fos fang tou fins a límits sorprenents, no obstant això creia profundament en el poder de la paraula. D’aquí ve que vagi escriure amb aquella exuberància vital i alhora erudita que li era característica, poesia, novel.la, narració curta, assaig, articles d’opinió.

Les paraules funden els fets, gairebé sempre d’amor, escrivia l’amic en la dedicatòria de L’amo, novel.la que jo vaig llegir l’any 1992 (la primera edició va ser publicada l’any 1982 a l’Editorial Laia). És clar. Els fets que ens porten i trasbalsen són fets d’amor, o de desamor, l’altra cara de la moneda del afectes. Som éssers relacionals, i aquest tema va ser tractat del dret i del revès pel nostre escriptor.

Com sovint en els seus plantejaments literaris, a L’amo Guillem Viladot va avançar-se als temps, o potser fóra millor dir, va avançar-se a l’actual sensibilitat, cada vegada més afuada, envers la violència de gènere o violència contra les dones. Aquella violència, però, que es presenta no pas a cop de ganivet sinó a cop de repressió dels moviments de la víctima, o de la seva vigilància extrema, o d’una relació que li exigeix submissió absoluta, a vegades fins i tot de pensament.

En la novel.la L’amo, escrita amb frases curtes i tallants, però amb un nivell metafòric molt remarcable, Guillem Viladot enfila la història d’una dona que socialment parlant té una situació benestant, però que en el clos familiar ha de viure aquell tipus de brutalitat que a vegades es dóna en les relacions de parella: la violació o forçament en les relacions íntimes, en aquest cas per part de l’amo i senyor de la casa.

El narrador d’aquesta història que avui en dia en diríem de violència domèstica en la seva versió més refinada, és el fill de la parella. Així és com a través de la seva narració anem veient dibuixada una relació triangular, una relació en aquest cas edípica, ja que entre la mare i el fill s’estableix una gran complicitat i tendresa amorosa, compensatòria al tracte grosser i tirànic del pare.

Guillem Viladot, que va interessar-se molt per la psicoanàlisi i els nous corrents de pensament que se’n van derivar, havia llegit amb profunditat i amb profit Sigmund Freud i Jacques Lacan. De manera en que la novel.la L’amo, un artefacte literari de primer ordre que mereixeria una reedició, va recrear a la llum de la psicologia moderna el famós mite edípic que porta a fantasiejar la castració del pare, a venjar la mare sotmesa, a refer la intimitat del claustre uterí.

Estem parlant d’una novel.la escrita l’any 1981, com consta en els crèdits del llibre. Fa trenta-tres anys, doncs, de l’escriptura d’aquest text que guarda intacta la seva vigència en el terreny humanístic, la condició humana. I això, per què? Doncs perquè es tracta d’un llibre molt treballat, amb una escriptura estilísticament molt exigent; i perquè es tracta d’un text en el qual l’autor elabora de forma poc convencional no només el mite grec, sinó també la més actual en el temps tesi freudiana, que en tant que pensament amb base filosòfica no s’ha esvaït del nostre imaginari, si bé en l’àmbit de la salut potser hagi estat superada. Això tenen els clàssics: actualitat, i Guillem Viladot és sens dubte un clàssic.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2014)

Correus

A rel de la mort del pare he rebut e-mails, cartes. Els condols fan una càl.lida companyia. Però poc s’escriuen cartes. Cartes convencionals vull dir, cartes escrites a mà o a màquina i enviades dins d’un sobre amb segell de correus. Certament que enviar una carta és car: un segell normal val 36 cèntims d’euro, la qual cosa equival a 60 pessetes antigues (segons com encara hi haurem de tornar!).

Els e-mails van substituint les cartes. És tan fàcil, tan ràpid i tan barat escriure’n a través de la Xarxa! Però rebre una carta amb tots els ets i uts té molta màgia: has d’obrir el sobre, reconeixent la lletra o no, la qual cosa encara afegeix més misteri al fet, extreure’n el paper, desplegar-lo, llegir la carta finalment, omplir-se el cor del seu missatge. Un bell ritual que vaig cultivar durant anys: vaig escriure i vaig rebre moltes cartes personals, joies de paper que guardo als meus arxius. No totes, però. De vegades he fet trencadissa, i sovint m’he penedit d’haver-la fet.

Dies enrere, tot buscant una altra carta, vaig retrobar i rellegir les cartes que m’havia enviat el pare Jordi Llimona. En l’última no s’estava de parlar sobre la gravetat de la seva malaltia. Jordi Llimona va morir el setembre de 1999. En aquesta carta, escrita amb la seva lletra ja una mica vacil.lant però sempre en línia ascendent, hi vibra encara la seva gran humanitat. En l’escriptura cal.ligràfica hi ha part de la nostra energia, com bé estudia la ciència grafològica.

Hi va haver un temps, a principis del segle XX, en què va ser moda escriure targetes postals. La gent se les enviava de tot arreu, ni que vivíssin a quatre passes de casa. Així van néixer moltes col.leccions de postals que s’han guardat, o no, en moltes calaixeres i mobles secreters. Les oficines de correus tenien feina a dur-les amunt i avall, a vegades amb poques dades a l’adreça arribaven igualment. A Guillem Viladot li agradava molt rebre cartes i postals on només hi havia el seu nom, Farmacia Viladot, Agramunt.

Però no sempre el correus havien estat així. El gremi dels correus no es va organitzar fins a l’any 1587. En temps pretèrits, qui volia enviar una carta ho havia de fer de manera privada pagant algú perquè fes aquest camí a propòsit. Aquestes persones eren anomeades correus, i depèn del mitjà de transport que utilitzessin s’anomenava correu d’espardenya si el correu anava a peu, o correu a cavall si anava a cavall, o si ho feia navegant s’anomenava correu de mar.

En un moment determinat van començar a establir-se rutes que es feien de manera periòdica i es van anar fixant dies de sortida i d’arribada. Quantes vegades no hem vist a les pel.lícules l’arribada de sacs amb cartes i paquets via cotxe de línia o via ferrocarril! L’aviació també va permetre una gran acceleració en els correus, les comunicacions escrites van escurçar el seu temps de trajecte.

Les editorials, amatents als interessos dels lectors, han publicat correspondències mantingudes durant anys entre autors la talla dels quals han convertit en literatura de nivell aquelles lletres escrites com si fossin les pàgines d’un llibre. Fins i tot hi ha hagut escriptors amb premi Nobel de Literatura que en la seva joventut van treballar de carters, com ara William Faulkner a la ciutat de Nova York. Fins que es va descobrir que per comptes de fer de correu, el jove es dedicava a beure, a jugar i a fer de poeta decadent. La seva va ser una veritable vida de novel.la, i les seves novel.les, genials.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’agost de 2012. A la imatge, una ceràmica italiana)

    

    

Llibre de llibres

L'escriptor Guillem Viladot parlava del desig com a motor per a qualsevol cosa que emprenguem.
En una de les nostres converses vaig dibuixar-li en uns quants conceptes allò que jo desitjava traçar en la meva obra. Perquè escriure llibres no em sembla el mateix que escriure una obra. Escriure una obra demana un propòsit que s’acomplirà més o menys en cada llibre (sempre menys, ja que content i insatisfacció conviuen en l’ànim de l’escriptor o escriptora). Per donar una idea del que vull dir, i salvant totes les distàncies, la Bíblia és un exemple.

Silencis i eloqüències

La recordo com si fos ara, i han passat tants anys, la conversa sobre Déu com a experiència de l’inefable de la vida, que vam mantenir amb Guillem Viladot a propòsit de la lectura d'El silencio del Buddha. Una introducción al ateísmo religioso (1996), de Raimon Panikkar.
La problemàtica religiosa, i sobretot la figura de Déu Pare en la tradició judeocristiana, era motiu de reflexió per part de l’escriptor d'Autobiografia de Déu, un “llibre difícil i arriscat”, com consta en la dedicatòria de Guillem Viladot en aquesta novel.la publicada el 1997 (un llibre que en podríem dir de culte, i, per això mateix, poc o gens reconegut, com el mateix autor lamentava).
Sembla una contradicció, l’expressió ateisme religiós. Però no ho és, ja que el buddhisme és una religió sense un Déu antroporfomitzat o, si es vol, revelat a través de les Escriptures, tal com el coneixem a través de les religions monoteistes.
El silencio del Buddha de Panikkar és un llibre fruit de molts anys d’estudi, d'experiència i de reflexió que intenta superar el mur que la nostra cultura occidental estableix entre creients i ateus. Mur que sembla ben artificial, ja que l’experiència de l’inefable és universal. La vida espiritual és pròpia dels humans, l’anomenem com l’anomenem. Els psicòlegs en parlen com d’una experiència límit, és a dir: aquell instant detingut en que desapareixen temps i espai, en que “sortim” del temps i l’espai (el transcendim) o “entrem” dins el temps i l’espai, ens hi unim, ens hi confonem, com ens han deixat escrit els místics de tots els temps i cosmovisions religioses.
Tots els camins porten a Roma, es diu col.loquialment, i és que no hi ha una sola via sinó moltes maneres d’aproximar-se al cor de la vida, de viure la nostra humanitat en totes les dimensions, des de la més material fins a la més subtil, des de la més externa fins a la més interior, i fins allà on ens és possible, ja que l’aprenentatge de la nostra humanitat, personal i intransferible, va del bressol a la tomba…