Guillermo, Guillem

 

Guillem Viladot Puig va néixer a Agramunt el 26 d’abril de 1922, aquest any celebrem el centenari. Era fill d’una família d’apotecaris i ell mateix ho va ser, encara que el seu veritable laboratori va ser la literatura i la seva filla experimental: la poesia visual, o poesia concreta, com en van dir inicialment Josep Iglésias del Marquet i Joan Brossa quan amb Viladot d’impulsor van crear una pionera col·lecció de llibres de poesia visual: Lo Pardal (que avui dona nom a l’Espai Lo Pardal que va crear Viladot a Agramunt). Aleshores ja infant terrible Viladot i Iglésias del Marquet van convèncer Brossa per fer la primera exposició de poesia concreta el febrer de l’any 1971 a la Petite Galerie de Lleida. Va causar un gran impacte.

Però abans d’aquesta explosió de creativitat avantguardista i trencadora, en els últims anys quaranta un hiperactiu Viladot havia estat un infatigable col·laborador de revistes culturals com Ciudad, dirigida pel franquista José María Álvarez Pallás. Els articles naturalment eren escrits en bon castellà. Viladot era una home tan culte com enginyós, qualitats que va demostrar de bon començament en els seus escrits que duien la signatura de Guillermo Viladot.

Quan Viladot canvia Guillermo per Guillem? Totes les conversions són fruit d’una sacsejada, d’un daltabaix. Tot i que en els seus articles va emergint la personalitat contestatària de Viladot, en aquells dies encara tenia bona relació amb el director de Ciudad. Però quan en un dels articles escriu, fent-se el graciós: «Hace 1954 años le dio la gana a Dios encarnar-se», la resposta d’Álvarez Pallás va ser: «La censura no admitirá esta frase». Les topades cada vegada seran més grans i culminen en l’article «Alberti: poeta y pintor» (1956), que la caterva franquista no va deixar passar. Uns anònims a la bústia de casa acusen Viladot de filocomunista. I fins aquí podíem arribar, es devia dir Guillermo Viladot, i va deixar plantada la revista Ciudad. És a partir d’aquest moment que inicia la seva col·laboració a Labor, una revista que es pot veure com una rèplica de Destino a Ponent. Guillem Viladot signa i escriu en català els seus articles i així comença la seva obra literària en llengua catalana.

(article publicat al setmanari La Fura, 5 de maig de 2022. A la imatge, una dedicatòria de Guillem Viladot)

Un retrat de Mercè Rodoreda

 

En l’espai de trenta anys, l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954), ha escrit tres aproximacions a la vida i obra de Mercè Rodoreda. La més recent, que amplia i arrodoneix les anteriors, acaba de ser publicada amb el títol de Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries).

En aquest retrat narratiu en primera persona hi trobem una exploració dels avatars de la vida personal i intel·lectual de la trajectòria literària de l’escriptora «nòmada d’espurnes refulgents», com escriu Ibarz. Així, obris per on obris el llibre, l’atractiu del relat sobre Mercè Rodoreda escrit en primer pla per Mercè Ibarz, procura interès pel seu art literari tant com promou una reflexió sobre el passat, però també sobre el present de l’escriptura en general i sobre l’escriptura en català en particular i tot el món extraliterari, és a dir: de filies i fòbies que l’envolta. Ho sabem: Mercè Rodoreda no va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1960 amb la que seria una de les seves novel·les més celebrades, i posteriorment més traduïdes: La Plaça del Diamant. Ningú no havia de convèncer Rodoreda que la novel·la era bona, i no només perquè en acabar d’escriure-la de l’energia psíquica que hi va posar havia hagut de romandre tres setmanes al llit. El rebuig del jurat li va fer mal. No tothom va pensar el mateix, però: «Un membre del jurat ho capta [el valor literari de la novel·la], Joan Fuster, perspicaç assagista, crític i historiador literari. Passa l’original a un jove crític, Joan Triadú, i a un editor. I així apareix l’editor Joan Sales», escriu Mercè Ibarz.

Joan Sales va ser l’editor de La Plaça del Diamant, publicada l’any 1962, i de totes les obres de Mercè Rodoreda. «La crítica intentaria al cap de poc posar remei a la ceguesa del jurat declarant-la la millor novel·la de 1939 a 1962, des de les pàgines de Serra d’Or». Mercè Rodoreda, escriptora colossal a l’alçada d’escriptores contemporànies com Yourcenar, era també una creadora visionària: els tres últims llibres mostren aquesta capacitat. També ho va ser respecte de la realitat catalana ambient. Hi patia quan l’any 1981 va dir: «Aviat no podrem anomenar Catalunya. N’haurem de dir el país a tants quilòmetres de Madrid. Aviat haurem d’anar amb el cap tocant a terra assenyalats perquè vam néixer catalans».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de maig de 2022)

Amb Ucraïna, amb Rússia

 

Va passar amb la Primera Guerra Mundial, que va canviar la manera de fer la guerra. La mala resolució del problema va donar lloc a la Segona, pitjor que la Primera, ja que porta la motxilla plena de pedres que va ser l’Holocaust. La gent culta que aquí era wagneriana discutia amb la gent culta que estimava Descartes o Baudelaire. Alemanyòfils i francòfils idealistes o culturals de cop assaltats per la guerra entre els dos països.

Les guerres les organitzen mandataris i els seus règims. La gent pot simpatitzar amb aquesta idea o amb aquella altra, però és carn de canó. Qui pateix les guerres és la gent. Només cal veure les files de refugiats ucraïnesos. Si la propaganda russa no fos propaganda, la gent no deixaria casa seva. Algú marxa de casa si no està en perill? No es deixa el que s’ha aplegat durant tota la vida si no és per causa major, i la guerra contra Ucraïna és molt cruel amb la població civil. Les guerres convencionals tenien lloc a les trinxeres. Ara les trinxeres són a la porta de casa. Ja em vam tastar el vinagre en la nostra Guerra Civil.

La guerra de Putin i el govern del Kremlin contra Ucraïna –no dels russos que pateixen el seu tirà!- no només destrossa barris, poblacions: destrossa el patrimoni i el futur de la gent i, de passada, el nostre. El món globalitzat reparteix el cost. El preu del gas, la benzina, distorsiona l’economia tan matxucada per la pandèmia.

El president ucraïnès és d’origen jueu, familiars seus van morir en camps d’extermini. Acusar-lo de nazi per la propaganda russa és pervers. Que a Ucraïna hi hagi partits d’ideologia nazi és un mal que patim tots, també suecs i noruecs, tan civilitzats. També aquí en tenim. No per això se’ns ha de desnazificar, l’excusa per envair Ucraïna. La raó és una altra: la seva annexió a la gran Rússia, somni imperial que mai no ha desaparegut, a un tsar el substitueix un altre, només Gorbatxov va sortir del guió. La literatura és un reflex de la vida. Rellegir Fiodor Dostoievski dona pistes. Va ser un autèntic visionari que sempre escrivia sobre el que va conèixer. Recomano la lectura d’Els dimonis. Ja em direu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 d'abril de 2022)

Marie Bonaparte

 

 

Hi ha l’idea bastant estesa que la lluita de les dones pels seus drets socials i laborals , així com la reivindicació per ocupar el seu lloc al món, ha estat un afer de les dones de classe humil. Marie Bonaparte desmenteix aquest tòpic. Marie Bonaparte era filla del príncep Roland Napoleó Bonaparte i de Marie-Felix Blanc, filla de l’amo del Casino de Montecarlo. Marie va néixer el dia 2 de juliol de 1882. Un mes després del part va morir la seva mare, que va ser enterrada a Versalles. Marie era l’hereva de la seva fortuna.

Marie Bonaparte, una nena sense mare i molt sensible, era també una jove intel·lectualment inquieta que va rebre una bona formació per part de les seves institutrius. Marie volia estudiar medicina, però el príncep Roland Bonaparte li ho va impedir. Era inconcebible que la descendent d’una família principesca estudiés medicina. Però Marie Bonaparte tenia vocació per la recerca científica i va escriure nombrosos assaigs, alguns sobre la sexualitat femenina, aleshores encara un tema espinós i desconegut. Juntament a Lou Andreas-Salomé i Anna Freud, Marie Bonaparte està considerada una de les brillants deixebles de Sigmund Freud, que en una carta va escriure a Marie: «El gran problema que no ha estat mai resolt i que encara no he assolit de resoldre a desgrat dels trenta anys de recerca en l’ànim femení és: què vol, la dona?»

     La bibliografia de Marie Bonaparte deixa amb la boca oberta, i tan poc que se’n sap, d’ella, fora dels cercles d’estudiosos de la psicoanàlisi. Marie Bonaparte va viure un dels moments més importants de la seva vida quan amb 45 anys va ser rebuda a l’Associació Psicoanalítica Internacional. La professió dels seus membres era la de consagrar-se a la recerca científica i a la pràctica de la psicoteràpia. Les aportacions de Marie Bonaparte, que es va casar amb el príncep Jordi de Grècia, tenen un alt nivell. Entre d’altres estudis, va analitzar en el marc de la psicoanàlisi l’obra d’Edgar Allan Poe. En la biografia escrita per Francesca Graziano, Marie Bonaparte. La Principessa della Psicoanalisi (2005), el seu net, el Principe Carlo Alessandro della Torre e Tasso, escriu: «”Amama” era a l’avantguarda del temps en què va viure».

(article publicat a La Fura, 31 de març de 2022)                                     

Rostres del desig en la literatura

En el marc del VilaPensa als Municipis, el passat dia 29 de març vaig donar la conferència Rostres del desig en la literatura a la biblioteca Josep Roig i Raventós, de Sitges. El lema central d'aquest cinquè VilaPensa, Festival del Pensament al Penedès, és Desig i passió. Agraeixo a Pere Martí Olivella la invitació a participar-hi. A continuació enllaço el text:

"El filòsof José Ortega y Gasset va afirmar que l’amor era un gènere literari. Cal entendre que parlava de l’amor escrit. El mateix podríem dir del desig, si bé potser fora millor dir que és el desig, o una de les seves manifestacions, el que mou a fer literatura.

     En aquesta afirmació hi estaria d’acord l’escriptor Guillem Viladot, escriptor ponentí del qual aquest any celebrem el centenari del seu naixement l’any 1922 a la noble vila d’Agramunt. En més d’una conversa, Guillem Viladot m’havia dit: «Si el desig mou la vida, és també el desig el que mou la literatura».

     Cal afegir que el desig no és sinònim d’amor. L’amor és un sentiment d’abast més ampli, en l’amor ho podem amar tot, i, en canvi, el desig al qual em referiré aquí es concreta en un desig de l’altre.

     Una concepció semblant del desig es desprèn dels escrits de la poeta Maria-Mercè Marçal, paraula que l’escriptora escrivia amb majúscula per significar-lo. «El Desig al qual fa referència Marçal empeny el subjecte cap a la creació i, per tant, al llenguatge», anota la filòsofa Marta Segarra al llibre Escriure el desig, un assaig publicat l’any 2013. Eros, doncs, com a agent generador de la creació també literària.

     L’amor és un sentiment d’abast més ampli, deia, en l’amor ho podem amar tot, fins i tot amar el desig que es concreta en el desig de l’altre, encara que sigui per trencar, o subvertir, els límits admesos en l’amor considerat normatiu, si bé en el nostre món modern les fronteres de les manifestacions de l’amor cada vegada són més diverses.

     Subvertir els límits admesos en l’amor considerat normatiu és el que esdevé a la novel·la L’amo, de Guillem Viladot, que no només voreja l’incest sinó que hi ha un moment en què l’atracció amorosa-filial entre el fill i la mare culmina en una escena escrita amb una gran economia de llenguatge que resulta molt visual i intensa:

     «Teníem necessitat de transcendir la pell, de travessar-la, de recuperar l’estatge primigeni», escriu Viladot per descriure aquesta transgressió de naturalesa eròtica que «arriba a materialitzar-se en la immersió del fill dins el claustre uterí de la mare», escriu l’arxivera i documentalista Teresa Ibars a la recent publicada biografia de Guillem Viladot, El silenci de l’angle.

     La novel·la L’amo està influïda per Sigmund Freud i les seves tesis de les relacions afectives sota el signe del complex d’Èdip. Amb una gran gosadia imaginativa, l’autor fa partir el desig de la relació d’intimitat que s’estableix entre mare i fill amb el contacte físic. Guillem Viladot aborda el mite del triangle edípic, «amb una suggeridora càrrega d’erotisme, sensualitat i transgressió de les normes», com es llegeix a la contraportada de L’amo. I qui és, l’amo? L’amo és el marit i el pare dels protagonistes, un ésser presentat com un home brutal i repressor, que en una lectura política es podria assimilar al dictador Franco. En un ambient de casa benestant, però resclosida, en la imaginació de Viladot mare i fill estableixen una relació de complicitat i amor que depassa les fronteres del permès. El desig, doncs, com a revolta i solució alliberadora a la repressió imposada. En tant que força primigènia de la vida, el desig s’escapa per les escletxes del cistell. Per aquesta raó, esglésies i institucions sempre han volgut controlar el desig, i més quan es mostra subversiu o fora de la convenció establerta.

     El somni d’alliberar la mare de la submissió al pare, l’amo, i la castració imaginària d’aquest pare-amo, o pare-patró, flota a les pàgines de L’amo, narració que Guillem Viladot va publicar l’any 1981. Una narració que mostra una transgressió del desig considerada tabú, i que podríem posar de costat a la mateixa lleixa de la biblioteca sobre la literatura del desig que la novel·la L’amant, de Marguerite Duras.

     L’amant és una narració autobiogràfica sobre el desig que l’autora va publicar l’any 1984. Aquí la vam llegir l’any 1985 en la traducció de Marta Pessarrodona. Amb economia de paraules, com també va fer Guillem Viladot a L’amo, i amb una gran transparència expositiva no exempta d’una certa poesia, Marguerite Duras expressa amb intensitat sensual la història d’amor entre una adolescent pobra de quinze anys i un ric comerciant xinès de vint-i-sis. Una relació desigual que també subverteix la normativa i que, de descobrir-se, serà penalitzada en un doble sentit: perquè la noia és una menor i per la diferència de raça, ja que l’acció té lloc a Indoxina, on l’any 1914 va néixer Duras. No és fins al 1932 que la família es trasllada a París.

     Per il·lustrar la força narrativa de Marguerite Duras en exposar aquesta relació clandestina que li va fer descobrir la força imperativa del desig, he escollit aquest fragment:

     «Li dic que vingui, que hem de tornar a fer l’amor. Ell ve. Fa bona olor de cigarreta anglesa, de perfum car, de mel, la seva pell ha agafat l’olor de la seda, la que té el bon gust de la fruita del tussor de seda, la de l’or, és desitjable. Li parlo d’aquest desig d’ell. Em diu que esperi encara. Em parla, em diu que va saber de seguida, des de la travessia del riu, que jo seria d’aquesta manera després del meu primer amant, que m’agradaria l’amor, diu que sap que l’enganyaré, i que enganyaré a tots els homes amb qui estaré».

     En la seva novel·la, Duras no plany mostrar la seva naturalesa profunda, no tem exposar-la en aquesta ficció de la seva pròpia experiència del desig que va acompanyada d’una gran sensualitat per la bellesa i el tacte de la seda, per les olors i els perfums cars. Un festí dels sentits que l’impulsen a gaudir-ne des de tots els vessants més enllà de l’interès inicial de ser premiada amb una quantitat de diners. Fa l’amor amb el xinès perquè li agrada fer l’amor, en gaudeix.      

     Si mirem el desig com una pulsió eròtica bàsica, que és el que és en primera instància, veiem aquesta pulsió com un moviment del jo envers un tu. Pulsió que, està clar, té molts nivells, des del més primari, genital, al més secundari, sofisticat, platònic, cultural.

     El desig és una força eròtica, si bé no sempre és amorosa, a vegades es mostra agressiva en casos extrems i el descontrol que provoca pot afectar fins i tot la ment més ordenada.

     Al seu llibre La luxúria, la periodista llicenciada en filosofia, Anna Punsoda, per il·lustrar el primer capítol del seu discurs esmenta el cas d’un home que vivia en un racó de la Segarra, «un marit discret, pare sever i bon contribuent que va fugir de casa amb una russa trenta anys més jove que ell. Tot el poble n’anava ple», escriu Punsoda, i com que en parlaven a casa seva, la jove va preguntar al seu avi, que li va respondre: «Mira, fill meu: quan truquen a baix, a dalt no hi ha ningú».

     Aquesta expressió popular és ben gràfica. Aquest desig situat a l’entrecuix potser gairebé en exclusiva, i que potser no és el pecat més mal vist, sí que pot fer molt mal, i a vegades irreparable, pel fet d’invertir de cop sobtat l’ordre d’una vida d’amor tranquil, basat en l’amor per la família i la complicitat sentimental entre la parella. D’un dia per l’altre al marit discret i sever l’ha seduït potser no tant la russa de la història, sinó el mateix fet de recuperar a través de la russa en època de maduresa, i per un temps sempre massa curt, la vigoria sexual que arrossega tants homes, també homes assenyats. No sempre acaba bé, la història amb la russa, o amb la colombiana cuidadora de l’esposa malalta en una cadira de rodes, com és una història que conec de primera mà. En tots dos casos es dona el mateix motiu: l’arravatament de caire sexual que fa perdre el control de la vida quotidiana, amb l’afegit que en el cas de la colombiana, el discret marit era ric i ara és pobre com una rata. Abans de retornar a Colòmbia d’un dia per l’altre, la noia serpentejant el va deixar ben plomat.

     El desig mou el món per engrandir-lo amb les seves criatures, i com que alguns som romàntics des que tenim ús de raó, creiem que, poc o molt, som fills d’un desig empeltat d’amor, i és que sembla propi distingir el sexe amb amor i el sexe sense amor.

     Sovint tenim notícies d’episodis en què, amb la seva força orgànica, el desig puixant arruïna una família, o deixa a la cuneta un gran empresari, o totes dues coses al mateix temps. I posats a fer literatura en directe amb materials pròxims, aquí explicaré la tràgica història d’una veïna d’una casa de pisos a l’Avinguda de Sarrià, on van viure els meus pares:

     La Manolita era potser la dona més guapa i de fines maneres com he vist poques vegades. La Manolita es movia suaument, sense fer ni una gota de soroll, i sempre somreia. Però el marit, que devia somiar truites i no va apreciar prou la dona que tenia a casa, es va deixar ensarronar per una vampiressa vestida sempre amb una faldilla estreta que li marcava el cos com una mitja. Era la dona del seu soci, que de comú acord amb el seu marit van assolir de rampinyar tot el patrimoni del marit de la Manolita. Després d’un temps d’engrescadores aventures galants a la Casita Blanca, un meublé avui desaparegut, o potser fins i tot en el llit matrimonial, amb el morbo que això provoca, la fetillera i el seu marit poca vergonya van desaparèixer amb tot el cabal de l’empresa.  

     Ho he dit al principi: el desig és un gènere literari, o, millor dit, si pot convertir, com la història de la Manolita, que pot esdevenir una bona novel·la en mans d’un escriptor o d’una escriptora de talent, encara que en la seva realitat va provocar un patiment de per vida a la protagonista. La Manolita i el seu marit tenien un únic fill, que van criar els seus cunyats que no tenien descendència. La ruïna de la família va ser tan total, tan absoluta fins aquest extrem. Uns anys després, el marit regalava flors a la Manolita, penedit i més que penedit per haver caigut en braços d’aquella seductora mortífera. Però el mal ja estava fet. El noi de la Manolita, que sens dubte estimava la seva mare, també estimava la tieta que l’havia criat. La Manolita va perdre la proximitat del fill i aquest fet li dolia molt.

     «La luxúria conté en ella mateixa un component demoníac», escriu Anna Punsoda a l’assaig sobre aquest tipus de puixança de l’instint sexual que arrossega com una torrentada i fa perdre l’oremus al més pintat.

     En aquest punt de la reflexió sobre els rostres del desig en la literatura ens podríem preguntar si el desig ha de ser satisfet o no, ja que el desig es defineix precisament pel desig de l’objecte que es desitja, o que es vol posseir o, més espiritualment parlant, el desig de l’objecte del qual s’anhela la proximitat, l’amistat, l’amor.

     La intensificació del desig és contrària a la seva immediata satisfacció. El desig s’intensifica, puja de temperatura quan es demora. Així ho van entendre i cultivar els trobadors i les seves enamorades en la relació de la fina amor, o amor cortès, que va triomfar al sud de l’actual França, Occitània per a nosaltres.

     «Es tracta d’un amor mesurat, codificat, que retarda el seu acompliment mitjançant etapes ben fixades i que, malgrat ésser sempre adúlter, no és contrari a les regles socials perquè resta secret», escriu Marta Segarra.

     Si bé ja podem aclarir el dubte de si en la fina amor, literalment «amor fi», hi havia o no hi havia un acompliment carnal del desig, el que sabem és que en aquest tipus de relació es va mantenint el desig tant de temps com sigui possible. Perquè el desig és desig mentre és desig.

     Quins artistes del desig com a art amatòria que van ser aquells trobadors medievals! Hi van contribuir les trobairitz, les dones trobadores, que del desig-amor en van fer una construcció de fina literatura recitada i cantada paral·lela a la relació galant, cortesa, plena de versos i cançons on brillen sobre entesos i insinuacions de caire amorós al costat de descripcions ben explícites del desig-amor, com en aquests versos d’un poema més llarg, obra de la misteriosa Comtessa de Dia:

     «Oh bell amic ple de dolçors!/ Quan us tindré vora el meu cor?/ Si amb vós jagués, quin bell deport/ Quin bes, el meu, més amorós!/ Sapigueu que goig hauria/ si us tingués en lloc del marit/ sols que em juréssiu, agraït/ de fer ço que jo voldria».

     Més clar, l’aigua, encara que exposició del desig no sempre és tan transparent, depèn molt de la moral imperant a cada època. És interessant observar que fins i tot una escriptora de dicció explosiva i descarnada com Víctor Català, que amb passió narrativa va estripar tantes costures de la literatura del seu temps, no va descriure de manera directa una relació d’afecte entre dues dones, la senyora i la seva serventa, al conte Carnaval, que pertany al conjunt de contes Caires vius, publicats l’any 1907.

     La Marquesa d’Artigues, estacada a la seva cadira de rodes, és cuidada amb molta sol·licitud per la Glòria, la cambrera més gran del servei. En un moment donat en què la cambrera, a la qual li comença a fallar la salut, es lamenta de no servir-la prou bé, el plany troba ressò en la senyora, que per primera vegada a la seva vida respon a aquest plany des del cor, amb un sentiment sense traves i que fins aleshores havia estat reprimit:

     «El dolor íntim d’aquell plany trobà accent tan viu de senceresa, que anà de dret al sentiment, esbotzant tota llei d’encongiments i prejudicis, i la severa Marquesa d’Artigues, sense saber què li passava, agafà d’una estrebada el cap de sa companya i l’estrenyé durament contra son pit. Restaren abraçades una estona, l’una ofegant-se en son entendriment feréstec i l’altra mig esvaïda de ventura. En tants anys que feia que estaven plegades, era aquella la primera prova mútua d’afecte que es donaven, així, clarament, sense reserves; i com si aquella abraçada hagués estat la revelació definitiva en deslligar-se sentiren, cada una d’elles, que l’altra li era necessària sobre la terra, com si de cop llurs dues vides incompletes s’haguessin fos en una de sola. No es van pas dir una paraula més».

     No en calia pas cap més, de paraula, l’abraçada era prou explícita d’un sentiment prou ample i prou profund, un sentiment múltiple que comprèn el desig, l’amor, l’afecte i el goig compartit per dues ànimes iguals, independentment del seu sexe i de la seva classe social.

     L’any 1937 l’escriptora Anna Murià va escriure el conte Sota la pluja, ara recentment editat en un volum amb aquest mateix títol, que aplega una selecció de contes d’Anna Murià a cura de Mercè Ibarz. Sota la pluja és un conte en què l’erotisme i el desig hi són explícits, si bé l’autora, amb una gran mestria, construeix una narració d’alt voltatge poètic no pas per emmascarar el desig sinó per exaltar-lo encara més a través dels seus vels.    

     «Sota la pluja és una al·legoria de la llibertat i la revolució», escriu Mercè Ibarz en la presentació del conte d’Anna Murià. La llibertat i la revolució social i sexual, ja que en el conte «s’escenifica el sexe, no l’amor, entre dona i home en igualtat», especifica Ibarz. Sexe entre un milicià i l’Alina, que passeja per la Diagonal sota la pluja que tant li agrada. Sexe i prou, si bé amarat d’una sensualitat contemplativa de la pluja que en última instància és una contemplació de la natura en estat pur. Vegem-ho:

     «Ella li posà la mà sobre l’espatlla, com si el conegués de sempre, com si aquell home hagués nascut de la pluja, d’aquella pluja que ella tan estimava. La feu estremir sentir el contacte del cuir mullat. Quan ell la prengué amb tots dos braços, ella, a poc a poc, li tocà la cara i també la trobà mullada; mig clogué els ulls, de goig. Ajuntaren les boques en la benedicció de l’aigua. I ella, amb un esclat d’alegria, li voltà el coll amb els braços. Havia trobat l’amor de la pluja! Ell l’arrossegà fora del passeig, cap als camps ja entenebrits, i Alina el seguí, dòcil, fascinada. S’arreceraren ran d’un marge; caigueren a terra abraçats. L’home encarnava els arbres, els camps, l’asfalt, el crepuscle del dia de pluja. Alina es lliurà a l’univers en pluja. Sentia les gotes d’aigua que li queien sobre els genolls...»

     Potser el desig, el sexe, la força de la vida en profunda unió amb l’univers a través de dos amants ocasionals mai no ha estat tan ben descrit com en aquest conte d’Anna Murià. Igualtat entre un home i una dona a l’hora de decidir la seva abraçada. Però el punt de vista respecte de l’amor per part de Murià s’escenifica en la descripció que fa d’aquesta trobada amorosa, per més passatgera que sigui, ja que els amants no es veuran mai més.

     «Alina es lliurà a l’univers en pluja», escriu Anna Murià. Un lliurament que, essent puntual, és viscut per la protagonista Alina de forma transcendent. Aquí no hi ha luxúria sinó goig, aquí no hi ha només un home, un milicià anònim, sinó l’encarnació d’un home en la natura i la pluja com a mitjancera en la fusió dels amants. Cel i terra es troben, si em permeteu la metàfora, en un acte sexual que es converteix en un acte d’abast còsmic i en el qual el desig esdevé poesia. Potser entroncar amb l’experiència espiritual no era la intenció conscient d’Anna Murià quan va escriure el conte, però en l’escriptura va guanyar el seu inconscient. I és que la naturalesa de l’erotisme sovint oscil·la entre el corporal i l’espiritual, d’aquí ve que es pugui parlar de la mística de l’amor.

     L’any 1999, la poeta Teresa d’Arenys va publicar Tuareg. Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar. Són cants d’amor d’un poble nòmada i el seu estil s’assembla al bíblic Cant dels Cants, responen a una mística semblant, tant pel que fa a les imatges poètiques com a l’escenari: el paisatge del desert. El to és el del desig que s’expressa amb una sensualitat delicada que contrasta amb la figura del guerrer, que, això no obstant, tant idealitza com erotitza l’estimada, i així la descriu com en somnis:

     «Tu que danses movent tan sols les mans davant del rostre, les teves mans davant del teu bell rostre. Dassina ult Ihemma, parla’m de la vida i de la seva llet, de la seva mel, del llessamí i la rosa, de la gasela i el colom, del pebre i la henna, del punyal i la clava, del falcó i el lleó... Prenent-te les mans, he posat el segell d’amor als teus llavis, t’he posseït com el cel posseeix la muntanya, com la muntanya posseeix el pla. Però te m’has fos a les mans com la sal, i la febre dels ulls rogencs també es fonia».

     Tant en el conte Sota la pluja, d’Anna Murià, com en aquest Cant d’amor provinent de la cultura oral dels nòmades del desert del Sahel, cultura que de cap manera es pot considerar una cultura rústica, sinó ben al contrari: molt refinada i cortesa, en tots dos textos es troba la imatge del tàlem simbòlic entre el cel i la terra que s’encarna cada vegada que dos amants s’abracen en la confluència del desig que en el seu extrem més elaborat és art i, fins i tot, té alguna cosa de religiós.

     La inclusió d’aquest Cant d’amor en aquesta conferència sobre el desig posa una nota exòtica a les històries sobre el desig, la luxúria, la sensualitat i l’amor cartografiades en aquesta reflexió, que, està clar, podrien ser unes altres. He confeccionat una galeria de diversos rostres del desig, cadascun amb la seva particularitat, i fugint una mica dels clàssics més coneguts amb el propòsit d’afegir aquests a la biblioteca de la literatura del desig. Com ja he advertit més amunt, de formes del desig que van des de la més estricta carnalitat fins al que en podríem dir una carnalitat poètica, passant per la gradació de les manifestacions del desig amb amor i el desig sense amor, el desig funest, el desig interessat, és a dir, pervertit, fins arribar al desig més somiat: el desig gojós i el desig demorat, culturitzat, poetitzat, i fins i tot sacralitzat.

     Per concloure: autors i autores de tots els temps i en tots els llocs del món han escrit literatura del desig perquè és el desig el que mou el món i la creació artística. «Si el desig mou la vida, és també el desig el que mou la literatura», deia Guillem Viladot, i des d’ara podem adoptar la seva afirmació com a divisa. És en motiu d’aquesta afirmació que avui ens hem convocat aquí per parlar i reflexionar sobre el desig en la literatura, sense esgotar, ni de bon tros, tant el desig de llegir sobre el desig com el desig d’escriure sobre el desig".

(a la imatge, L'amo, de Guillem Viladot, un dels llibres esmentats al text)

Paula Becker

 

La pintora Paula Becker va morir de sobrepart a l’edat de 31 anys. La seva criatura, Mathilde Modershon, va morir quan en tenia 91. La tomba a Worpswede, una petita població al nord d’Alemanya on va viure i està enterrada, «és horrible», tal com escriu la novel·lista Marie Darrieussecq, que ha elaborat amb exquisidesa una biografia literària de la Paula Modershon-Becker. Ser aquí és esplèndid és un bell relat on la reconeguda escriptora francesa mostra l’empatia per la lluita de la Paula entre els homes i els artistes del seu temps.

L’art de la Paula Becker era poc convencional, ja des que va anar a París i va estudiar amb profit a la famosa acadèmia Colarossi, on també va estudiar Camille Claudel, l’escultora col·laboradora de Rodin. La Paula pintava el que es veu, com pintava els cossos dels models parisencs i més endavant el seu propi cos: és famosa la seva pintura on es veu la Paula embarassada, una raresa en el seu temps. «Li agradaven els contrastos forts, a vegades ressalta les línees negres. Es tornarà expressionista, la qual cosa no farà gens de gràcia als refinats paisatgistes de Worpswede», escriu Darrieussecq. Worpswede és una colònia d’artistes on la pintora Paula va fer amistat amb l’escultora Clara Westhoff, la futura esposa del poeta Rainer Maria Rilke, que a la vista de les anotacions de tots dos també va festejar. Rilke era enamoradís i malaguanyada l’escultora Clara Westhoff, ni dos anys no va durar el matrimoni. «Viure amb una artista suposa un problema completament nou», escriu Rilke a propòsit de Clara. Un any després de morir la Paula, Rilke va escriure a París un poema recordatori de la pintora: Rèquiem a una amiga.

Paula Becker es va casar amb el pintor Otto Modershon, que també vivia a la colònia de Worpswede. La Paula firmava els seus quadres amb el nom de Paula Becker, no amb el nom del marit com era el costum. Després d’haver passat per la purga nazi que va fer desaparèixer no poques obres per considerar-les «art degenerat», avui dia l’obra de la Paula és reconeguda, apareix en postals, imants, pòsters i els escolars estan familiaritzats amb els seus quadres. El marit Otto va gestionar el seu llegat i Vogeler, un dels més reconeguts pintors de la colònia de Worpswede, va tenir la valentia de dedicar-li un article en una revista antinazi l’any 1938.

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de març de 2022)

Una base de paraules

 

     

Fornir una bona base de paraules comença per parlar als infants com es parla als adults. Els infants aprenen escoltant. Les paraules correctes són un bon fonament per a la fase de la vida que els espera: l’escola. L’ensenyament passa per les paraules. La vida la relatem amb paraules. Els humans som relat. El fil del pensament és relat. Ens expliquem a través d’un relat.  

Mestres de primària i professors de batxillerat lamenten la migradesa del llenguatge amb què arriben a classe molts alumnes. El desconeixement de les paraules és un obstacle per a la comprensió del discurs, de la lliçó acadèmica, de la lectura del text a estudiar. Un bon vehicle per augmentar el cabal expressiu és llegir literatura rica en expressions, és com un diccionari en viu. Llegir propicia escriure bé, de manera comprensible. Un altre gran dèficit de l’expressió que arriba a les proves per assolir places en l’administració fins al punt d’haver de rebaixar el nivell.

Molts malentesos provenen dels diferents nivells del llenguatge amb què ens comuniquem. Hem necessitat mil·lennis per arribar fins aquí, la cultura s’expressa no només a través d’una bona dicció i riquesa de llenguatge sinó sobretot pels discursos ben estructurats. D’unes dècades ençà sembla que caminem de dret a un abisme de la civilització que tant ens ha costat guanyar. Crèiem en la superació de la ignorància mitjançant l’alfabetització, l’ensenyament generalitzat, la cultura a l’abast de tothom. Ara que tenim tot això, ara se’ns queda a les mans.

Fan de bon llegir els articles de Pau Vidal recollits a L’enxandallament del món. Una crònica desenganyada de la fi de l’espècie (Viena Edicions). A la vista de la realitat ambient, l’autor retrata la decadència de la humanitat cap a la vulgaritat, la ignorància cofoia de ser-ne, la mala educació manifestada en la reducció dràstica del vocabulari, la banalització dels significats, la perversió de les formes, la lowcostització dels usos. I ja no parlem del català. Mal de llengua per als qui escrivim en català. L’expressió enxandallament és una metàfora. Què ha passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2022)

Pandèmia i reflexió

 

Aviat farà dos anys de la pandèmia del nostre segle, ja que de pandèmies n’hi ha hagut sempre. L’aparició de la Covid-19 ha caigut com un llamp sobre el cap de les nostres societats tan tecnificades i tan medicalitzades que semblava impossible que una malaltia tan greu i mortal en alguns casos, ens toqués un pèl. Sobirana supèrbia, la nostra, ignorant que des que naixem som éssers fràgils, que la vida és un miracle encara que no hi creiem.

La pandèmia que ens va tancar a casa i que ha demanat a la gent tanta paciència, tants sacrificis i mesures de prevenció, la pandèmia que ha causat tantes crisis personals, laborals i polítiques, ens havia de fer reflexionar sobre el model de vida que ja sabem que no va enlloc. O, sí, de cap a l’extinció de la vida natural en un planeta en crisi si no hi posem remei, el canvi climàtic és una realitat.

Cada dia escoltem xifres de malalts i morts, de vacunes i investigacions de nous remeis. Fa bo saber-ho. Però és tota la informació disponible o n’hi ha d’oculta? No s’ha arribat a treure l’entrellat de l’origen de la Covid-19, i fora bo saber, encara que cogui, si com s’ha dit va ser un error humà de laboratori o es tracta de la mutació d’algun virus anterior com ara mateix està mutant la Covid-19. Tenim dret a saber-ho, com fora bo saber, encara que seria més dur de saber, si hi ha hagut altres raons, segurament d’ordre crematístic, que han abocat a aquest daltabaix de grans dimensions, un encadenat d’esdeveniments inesperats que ens caldrà comprendre i digerir.

A Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta), el filòsof Jordi Pigem s’atreveix, amb dades a la mà, a explorar el munt de complexitats que envolten la pandèmia i que fa temps que transformen el món per a bé i per a mal. Ens cal reflexionar, anar més enllà per reforçar el nostre criteri amb una base més àmplia de coneixements. El canvi que a l’inici de la pandèmia ens vam prometre que s’havia de produir a favor de la vida i el seu sentit humà, la democràcia i la llibertat d’expressió, no ve sol. Els poders instal·lats se les saben totes. Cal estar desperts i forçar els canvis que a ulls vistents són tan necessaris.

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de gener de 2022. A la imatge, un núvol que ha pres la forma del Mont Fuji...)

Ser i estar en el món

 

Algunes vegades la meva àvia Maria em deia: «Baixa al món!». M’ho deia quan m’estava fent un sermó i jo semblava tenir el cap a una altra banda i veia que no l’escoltava. M’ho deia també quan estava concentrada en una lectura i no la sentia si em cridava. I potser encara m’ho deia quan m’havia posat el plat per dinar i jo mirava en algun punt que ningú més que jo veia. No tinc la impressió que estigués distreta, més aviat diria que estava en alguna altra banda en la qual no tocava de peus a terra.

En aquella època no es parlava de meditació ni de ioga, simplement la gent de pagès com la meva àvia, i amb experiència de ser al món d’una manera senzilla i sàvia, ens deia «baixa al món!». Ho he recordat sempre quan per ànsia de coneixement he llegit textos espirituals de diverses cultures en les quals es parla de la meditació com un vehicle per entrar en el més profund d’un mateix sense els vels del pensament o la fantasia, que poc o molt ens allunyen de la realitat immediata, concreta, de ser en cos i ànima en el moment present. Perquè es tracta de ser al món aquí i ara.

Una de les coses que més ens allunya de ser en cos i ànima en el temps present és l’acceleració del temps, la manca de temps, anar i venir sempre amb la llengua a fora. A Estar en el mundo (Kairós), un llibre excel·lent sobre la necessitat de la meditació, l’antropòleg i formador de professors de Ioga Julián Peragón anota: «A la vida moderna (o, millor dit, postmoderna), que intenta abastar-ho tot, i tot ara mateix, li falta oxigen».

Per ser en harmonia amb l’ésser interior, la meditació, aquest donar-se temps i mitjançant uns exercicis físics i mentals aturar-se i respirar fons, pot ser una forma de recuperar l’alè perdut que ens porti a enriquir una vida empobrida per excés d’activitats, encara que sembli una paradoxa, i viure el present amb una major intensitat espiritual, que no cal buscar en cap temple, tot i que un temple hi ajudi. Moments en què el nostre centre vital s’assossegui i com un pal de paller ens aguanti drets en les incerteses que ens fan trontollar en els nostres temps ambigus i insegurs.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de febrer de 2022. A la imatge, flors d'ametller en un fons de vinyes, imatge presa aquest febrer mateix)

El cant de la Sibil·la

 

Profetes i sibil·les, figures oraculars, ens han acompanyat sempre. Formen part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat, són presents en totes les creences, en totes les cultures. En la nostra específica cultura mediterrània i judeocristiana, s’alça la figura imponent de la Sibil·la, cadascuna amb el seu nom.

Explorar les arrels mítiques i històriques de les sibil·les és un camp fascinant pel seu misteri. La convivència amb aquestes figures profètiques des de fa vint-i-set segles ha donat lloc també a molta creativitat literària. No puc deixar d’esmentar la profunda impressió que vaig experimentar amb la lectura de Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona la paraula a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo. I no és fins fa no gaires anys que hem conegut la vida i obra de l’anomenada «Sibil·la del Rin», l’abadessa benedictina Hildegarda de Bingen, figura espiritual i cultural de primer ordre: visionària, remeiera, música. El seu expedient per fer-la santa ha dormit segles al Vaticà, amb una misogínia que no cessa.

Les belles arts representen la Sibil·les, les seves imatges formen part del nostre imaginari col·lectiu. En sabem alguns aspectes històrics, si bé encara ens podem sorprendre: la Sibil·la Eritrea, una de les quatre Sibil·les pintades al fresc per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, possiblement les més conegudes pel gran públic, sembla que «hauria denunciat Homer en relació amb les falsedats existents a la Ilíada», tal com escriu l’estudiós Antoni Gelonch a l’assaig Quan canta la Sibil·la (Viena Edicions), escrit conjuntament amb el musicòleg Oriol Pérez Treviño, que centra el seu treball en el Cant de la Sibil·la que des de fa mil anys s’interpreta en alguns temples assenyalats abans de la missa de la Nit de Nadal. Per més vegades que s’escolti aquesta tonada medieval no varia l’emoció perquè va a les entranyes de l’ànima. La primera traducció de la lletra d’aquest cant apocalíptic que anuncia el Judici Final és del segle XIII i no pas del llatí sinó de la versió occitana. Tradicional a Mallorca i a l’Alguer, des del 2009 es canta a la catedral de Barcelona en una meravellosa versió polifònica de la tornada.

(article publicat al setmanari La Fura, 23 de desembre de 2021. A la imatge, la Sibil·la cumana, d'Andrea de Catagno, 1450)

Gran art amb matèria propera

 

Dolors Oromí (Barcelona, 1928) és un nom reconegut en l’art del tapís contemporani a Catalunya. Els seus tapissos són d’una originalitat genuïna, fruit de la seva experiència vital: «El material em crida», diu Dolors Oromí que hi posa l’art.

Filla d’un industrial del tèxtil, Dolors Oromí va créixer envoltada de teixits, fils, sedes, llanes. Però la seva creativitat insòlita, iniciada de la mà de Josep Grau Garriga, es va disparar en contacte directe amb cordes i cordills a la seva masia familiar: «Un dia estaven arreglant un carro amb cordes i filferros i com que no tenia llanes, que les tenia a Barcelona, vaig començar a treballar amb allò. I vaig pensar: això és el que em va bé». Matèria propera per fer gran art.

Els tapissos de Dolors Oromí: monumentals, espectaculars, alguns gairebé escultures, estan lligats a la terra, a la natura, als seus dons vegetals treballats a través d’oficis mil·lenaris com són les cordes. Impressiona veure les mans nuoses de l’artista que va treballar aquests tapissos amb una energia que encara guarda en el fulgor de la seva mirada. «Jo sóc molt rústica, sóc de bosc. M’agrada més un hort que un jardí», diu aquesta creadora que té obra en museus de Nord-amèrica, Europa, Japó i, per descomptat, Catalunya i Espanya. Obres destacades formen part del Museu del Tapís de Sant Cugat.

Dolors Oromí, d’una rara humilitat en el món artístic amb tants egos inflats, explica senzillament com s’inspira: «Jo no busco el material per fer un tapís. Veig el material i penso el que podré fer amb allò». I el que fa se sustenta en una tècnica de teixir ben apresa que ella ha desenvolupat amb una gran creativitat en funció d’aquest material gens dòcil i que ella treballa donant als seus tapissos unes textures que van més enllà de la forma per traslladar a la vista conceptes com la maternitat, o sortir del tapís convencional per confeccionar una col·lecció de màscares en un recorregut que va de la matèria propera: cordes, cordills, sogues, maromes, anelles, xarxes i filats a la materialització d’unes màscares que com les dels indígenes remeten al més profund de la psique.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de gener de 2022. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)

Literatura

La paraula literatura és tan politípica, admet tanta diversitat de conceptes al seu interior com la paraula món en el ben entès que els humans ho som perquè som éssers fets d’històries. Els humans som relat en els diversos nivells de la nostra humanitat, des de la més primària, instintiva, fins a la més sensible, culta o elevada. D’aquí ve que hàgim de parlar de diversos gèneres literaris si bé amb un denominador comú que els aglutina: l’obertura a l’alteritat. Un toc d’atenció, doncs, o una cura al nostre egotisme entès, com diu Tzvetan Todorov al seu llibre La literatura en perill, «a la il·lusió d’una autosuficiència».

En el mateix sentit cal entendre una de les reflexions del filòsof Richard Rorty quan deia que la lectura de novel·les «no és tan a prop de la d’obres científiques, filosòfiques o polítiques com d’un altre tipus d’experiència molt diferent: la de l’encontre amb altres individus». I com menys se’ns assemblen els personatges més s’eixampla el nostre horitzó mental que a través de les lectures va esdevenint capaç d’apreciar tant com d’horroritzar-se, amb personatges com el de Raskólnikov a la novel·la Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. Fins al punt de no oblidar-lo mai més.

La veracitat dels personatges, ja sigui un jo poètic, ja sigui un jo autobiogràfic o inventat de cap a peus, es basa en el reconeixement. No podem reconèixer una psique humana, per més santa, anodina, dramàtica, estúpida o abjecta que sigui, a través de l’abstracció. El personatge, sigui que tingui trets d’algú que coneixem, o d’algú que se’ns presenta de manera inèdita, ha de tenir alguna mena de figuració per posar un símil del món de la pintura. La literatura no es basa només en l’impacte expressiu a través del llenguatge, sinó sobretot en el fet que ens mou a incloure en la nostra consciència altres ànimes o maneres de ser al món. Posem per cas el Quixot, per més extravagant que el personatge ens pugui semblar. I és que en algun moment de les nostres vides hem encarnat algun pensament o hem vist protagonitzar algun fet tant o més quixotesc que els que narra Miguel de Cervantes.

(article publicat avui, 3 de desembre de 2021 al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

Bruixes a la llum

 

Fa temps que l’antropologia i la psicoanàlisi van traient bruixes i aquelarres a la llum. Però a l’avançada del seu temps, Jules Michelet (1798-1874) ja ho havia fet a La bruixa (1861). Es tracta d’un assaig de referència sobre aquest arquetip universal que en l’imaginari col·lectiu fa companyia a ogresses i madrastres amb la seva cara malèvola tan present en les contalles de les àvies.  

Bruixes i aquelarres són alguns dels temes iconogràfics que el pintor Francisco de Goya (1746-1828) va tractar en les obres de la seva última època. Per a un artista visionari que va entrar també a l’avançada en la modernitat romàntica, el tema li era atractiu per la seva bellesa fosca, esperpèntica, monstruosa. Però el motiu de la bruixa i les seves reunions clandestines a la llum de Saturn no és tan simple.

Jules Michelet, un humanista il·lustrat, va voler saber amb dades a la mà per què en un moment determinat de la història la dona havia arribat a ser una bruixa temuda. És evident que en aquesta concepció hi havia una consideració no només pejorativa de la dona sinó també una mirada misògina, pròpia de l’edat mitjana, les petges de la qual arriben fins avui. En els seus estudis Michelet s’inquiria per què els seus antecessors no s’havien preguntat mai pels antecedents morals i espirituals de la bruixa. Aquest professor expulsat per les seves idees anticlericals de l’acadèmia francesa (Goya ho va ser de la cort espanyola) va arribar a la conclusió que l’origen d’aquest arquetip de la dona encarnat en la bruixa era fruit del maltractament sistemàtic que la dona havia rebut durant segles. La bruixa va arribar a ser-ho per desesperació. I per marginació, podríem afegir, ja que les seves arts saludadores la situaven fora de la ciència canònica i dels dogmes de l’Església, reialmes masculins per excel·lència.

És per la mateixa raó de l’absolutisme clerical que ofegava l’incipient lliure pensament que Goya va pintar la marginació de la condició humana dissident, alternativa. Una resposta anímica a la justícia corrompuda, a la maldat institucionalitzada, res que actualment no coneguem de primera mà. Per aquest motiu, és amb personalitats genials com la de Michelet i Goya que la civilització ha avançat.

(article publicat a La Fura, 24 de novembre de 2021. A la imatge, un gravat de Goya)

Kint abans de Kandinsky

 

El pintor Vasili Kandinsky és l’autor del tractat L’espiritual en l’art (1911). Hilma af Klint l’havia precedit, però, en aquest tipus de pintura abstracta, si bé no va ser fins dècades després, concretament als anys 80 del segle XX, que la seva obra va ser coneguda. Havia romàs en l’anonimat.

Hilma af Klint va néixer a Solna, Suècia, l’any 1862, i va morir l’any 1944. Va formar part de la primera generació de dones europees que van poder fer estudis d’art a la universitat. Al principi va pintar obres d’estil naturalista d’una bellesa subtil, el primer pas per donar a llum una obra creativa que es distingiria per l’ús dels mateixos colors pastel en unes composicions geomètriques en les quals hi emergeix el seu món interior, visionari, i que en algun moment, salvant les distàncies temporals i d’estil, recorden les visions de l’abadessa Hildegarda von Bingen del segle XIII.

No és d’estranyar, ja que Hilma af Klint es va interessar per la teosofia. Va aprofundir en el món esotèric que alena en totes les religions. La teosofia, molt de moda en el tombant dels segles XIX i XX, va ser el principal motor creatiu de Klint, que va dur a terme unes creacions pures i instintives que, no obstant això, apareixen amb una espectacular harmonia cromàtica i geomètrica. Ben diferent de les obres de la mèdium Josefa Tolrà, les obres de Klint són reposades, mil·limetrades, d’una contenció prodigiosa. Klint pintava a posteriori de les sessions espiritistes que feien amb el grup d’artistes Les cinc. Aquestes dones estaven interessades en la metafísica, l’espiritualitat, la qual cosa es mostrava en unes obres no figuratives en el sentit clàssic, el seu art transmetia idees espirituals.

Abstracció i misticisme impregnen les obres de Hilma af Klint. Autora d’unes 1400 obres, mai no les va exposar aconsellada per Rudolf Steiner, famós filòsof de l’època que li va dir que «el món no estava preparat encara per entendre-les». Cert quant a contingut simbòlic, si bé les obres de Klint poden ser contemplades des d’un punt de vista estètic: encomanen serenitat per l’equilibri entre les forces contràries, pel diàleg entre la dualitat de l’existència entre els binomis masculí/femení, terrestre/celeste, llum/foscor.

(article publicat a La Fura, 28 d'octubre de 2021. A la imatge, una pintura de Hilma af Klint)

Els lars familiars

 

Quan un o una dels nostres morts esdevé un dels nostres lars familiars és un misteri. Els lars, en llatí lares, eren unes divinitats de la mitologia romana, o per precisar una mica més hem de dir que tenen procedència etrusca. La particularitat dels lars és que aquests déus domèstics, intermediaris dels grans déus, eren els encarregats de tutelar la llar i la família. Dels lars ve la paraula llar amb el gruix de significats que conté, ja que una casa no necessàriament és una llar, i una llar ho pot ser fins i tot un cobert.

Els lares familiari eren inseparables de la família. Si la família canviava d’adreça, cosa molt freqüent en els nostres dies, els lars anaven amb ells. També pot ser, i d’aquí ve que un o una dels nostres morts esdevingui un lar familiar, sigui present a través d’una fotografia, o fins i tot simplement en el record, ja que el que fa aquest lar és tutelar, vetllar per la família. Segur que més d’una vegada heu tingut la sensació que el pare, la mare, o aquell avi o àvia, són amb vosaltres per donar-vos energia per encarar moments difícils. No tots els nostres morts esdevenen lars, només ho són aquelles persones que en vida ja eren especials i que d’una forma gairebé espontània per part de la família se’ls invoca en situacions crítiques, que és quan ens sentim més vulnerables encara que hàgim fet professió d’ateus.

Antigament, en la vella Roma, només els esperits dels bons homes eren honorats com a lars. Les dones no podien esdevenir lars, tot i que, si ho mirem bé, acostumen a tenir un grapat d’aptituds de signe humanitari que les fan candidates de primer nivell. En canvi, els infants de més de 40 dies sí que ho podien ser, i alguna cosa molt profunda deu quedar en les nostres psiques perquè els infants morts prematurament de seguida adquireixen el rang d’àngels tutelars. Però «els temps estan canviant», com deia Bob Dylan als anys setanta, i algunes de les nostres mortes han esdevingut lars. A casa, la meva mare fa sentir molt viva la seva tutela ja des del primer dia, com si hagués nascut, viscut i mort per tenir cura de la seva família.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de novembre de 2021. A la fotografia, els meus pares)

Un mite català

 

     

A Mites i felicitat dels catalans (Pagès editors, 1998), un assaig publicat per primera vegada l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, el periodista anglès John Langdon-Davies (1897-1971) va escriure sobre l’energia que visualment, física i simbòlica es transmet a través de la sardana: «L’energia és un plaer etern: la rotllana de la sardana és un símbol d’aquesta creença, és el símbol de la insòlita vitalitat de molts escriptors, poetes i pintors catalans. Les seves vides no són tan plenes ni sofisticades ni tan complicades com la vida bloomsburyana, però es basen en la idea que val més treballar que estar parat, que val més l’entusiasme, encara que sigui poc crític, que la inèrcia hipercrítica»

¿Què en queda d’aquest mite encarnat per catalans creatius fins a les alçades de Gaudí, la gravidesa sensorial de Casals o la potència de la Víctor Català per posar només uns exemples? Amb maneres tan elegants com contingudes, uns i altres es van arremangar, i amb les seves mans i ments treballadores van mantenir amb energia una forja incansable que mai no va deixar de fer servir el cisell, la ploma, l’arquet.

Aquestes figures eren el cap de brot d’una societat que tocant de peus a terra no deixava de pensar en una vida enaltida per l’esforç que crea bellesa. Mentrestant la vulgaritat del «dictador materialista de pensament», com en diu Langdon-Davies de Primo de Rivera, plantava la seva bandera en terra catalana negant-li la llengua que és el primer pas per negar-li la cultura.

Estem parlant d’una època extingida? Ha passat un segle i des del punt de vista cultural ara hi ha molt renou, impostura i tanta quincalla que no deixa veure obres amb el pòsit de l’energia que sent un plaer etern marca la consciència del present. El mite dels catalans entre el seny i la rauxa és un mite en el qual les individualitats creatives que l’encarnen no es guarden sinó que es donen, buscant la felicitat de la gent perquè la felicitat no és si no és compartida, si l’energia no circula en una sardana que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres. Això val també per a la política.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'octubre de 2021. A la imatge, l'escultura de Josep Cañas dedicada a la sardana. És a la muntanya de Montjuïc des del 1965)

Els set pecats capitals

 

La nòmina dels set pecats capitals: gola, supèrbia, peresa, enveja, ira, luxúria i avarícia, era un tema bàsic en la nostra formació escolar que s’aprenia abans dels nou anys, quan fèiem la Primera Comunió. Eren temps en què el catolicisme impregnava la societat amb els seus valors morals, ètics i cívics.

En les nostres societats cada dia més secularitzades el pes de l’àmbit del transcendent i el de les religions és tan migrat. Però el mal a petites o grans dosis és com sempre ben present, ja que el mal no és una cosa abstracta sinó que es concreta en uns instints i actituds que, portades a l’extrem, poden resultar pernicioses per a tothom, començant per un mateix, que n’és la víctima. Quan un fosc sentiment d’enveja ens amarga el cor ens fa tornar verds, així com ens tornem vermells de foc quan som presos d’un atac d’ira.  

Esmento aquests colors perquè, inspirat per la incidència nefasta dels pecats capitals en la conducta humana fins a degradar-la, l’any 2014 l’artista vendrellenc Joan Descals va pintar a manera de retaule un impressionant oli sobre fusta amb l’escenificació dels set pecats capitals que iconogràficament podem emparentar amb les pintures d’El Bosco o assimilar a la imatgeria gòtica. En aquest retaule s’expressen de forma plàstica diversos nivells de baixesa en què, presos per aquestes passions, poden arribar a anul·lar-nos la consciència fins a perdre’n les regnes. La contemplació d’aquesta pintura sobre els efectes en l’ànima dels pecats capitals ha motivat Mireia Juanola, que ha escrit uns poemes que hi dialoguen. Aquesta relació entre les escenes del retaule i els poemes que s’hi inspiren ha impulsat una nova creació per part de Joan Descals, que ha pintat set peces més, una per a cada pecat, en un format abstracte que participa de la mateixa força artística que les obres figuratives del retaule.

Amb aquestes obres plàstiques de Joan Descals i els poemes de Mireia Juanola s’ha editat Els Set Pecats Capitals (Ònix Editor). La potència visual de les imatges gràfiques i poètiques conviden a una reflexió a fons sobre aquestes pulsions negatives de l’ànima, ja que allà on hi ha una virtut humana en els seu revers hi pot haver el seu pecat.

(article publicat al setmanari La Fura, 30 de setembre de 2021)

Temps de verema

Al setembre és temps de verema en sentit real: el raïm és a punt per ser collit. Les vinyes, que a la primavera apareixien a la vista com un mar verd de pàmpols, ara són curulles dels fruits esplendorosos que esdevindran el most del vi, del cava. Si tanquem els ulls i parem atenció a l’aire, podem percebre’n l’olor característica que dona identitat olfactiva a tot el territori: el jardí penedesenc de Dionís.

A l’inici de la tardor és temps de verema també en sentit metafòric per aquells que han treballat la seva vinya creativa sense plànyer esforç, treball constant. És temps de verema per a Assumpció Forcada, nascuda a Sudanell, Lleida, i Fina R. Palau, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, cantautores i poetes amb una obra de llarg recorregut. Amb el títol Temps de verema han publicat un volum on han recollit un conjunt de poemes sobre la vinya i el vi, publicats en llibres anteriors, als quals hi han afegit poemes inèdits. El volum es clou amb unes partitures de les seves cançons.

Per a Fina R. Palau, el paisatge de les vinyes és el paisatge de la seva infantesa, els records d’aquell temps gravats al foc de la memòria. Mai no s’obliden experiències que duen imatges incorporades: «Amb l’aixada i un cistell/ i el pare al costat...» Moments de poques paraules, però de gran intimitat afectiva: una noieta al costat del seu pare camí de la vinya per cavar-ne la terra, per esporgar-ne els ceps. Aquesta és una imatge ara ja del segle passat, però tan present en l’evocació de l’autora.

Per a Assumpció Forcada el paisatge de la vinya és una descoberta: així contempla els ceps a l’hivern, la seva escultura feta pel temps tan lentament com precisa, i s’alegra amb les «garlandes de pàmpols» que a la primavera decoren els ceps, i s’extasia amb un cistell de raïm posat sobre la taula, un bodegó en viu.

El temps de verema ens recorda el cicle de la natura, la seva correspondència en les nostres vides. Quan el cicle de la vinya i el vi hagin fet el seu recorregut, serà l’hora del brindis, el moment del goig que no allunya treballs, sofriments o decepcions, però que il·lumina l’estança de la nostra vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de setembre de 2021. El raïm de la fotografia és moscatell, i està al punt...)  

Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)