"El filòsof José Ortega y Gasset va afirmar que l’amor era un
gènere literari. Cal entendre que parlava de l’amor escrit. El mateix podríem
dir del desig, si bé potser fora millor dir que és el desig, o una de les seves
manifestacions, el que mou a fer literatura.
En aquesta
afirmació hi estaria d’acord l’escriptor Guillem Viladot, escriptor ponentí del
qual aquest any celebrem el centenari del seu naixement l’any 1922 a la noble
vila d’Agramunt. En més d’una conversa, Guillem Viladot m’havia dit: «Si el desig mou la vida, és també el desig el que mou la
literatura».
Cal afegir que el desig no és sinònim d’amor. L’amor és un sentiment d’abast més ampli, en l’amor ho podem amar tot, i, en canvi, el desig al qual em referiré aquí es concreta en un desig de l’altre.
Una concepció semblant del desig es desprèn dels escrits de la poeta Maria-Mercè Marçal, paraula que l’escriptora escrivia amb majúscula per significar-lo. «El Desig al qual fa referència Marçal empeny el subjecte cap a la creació i, per tant, al llenguatge», anota la filòsofa Marta Segarra al llibre Escriure el desig, un assaig publicat l’any 2013. Eros, doncs, com a agent generador de la creació també literària.
L’amor és un
sentiment d’abast més ampli, deia, en l’amor ho podem amar tot, fins i tot amar
el desig que es concreta en el desig de l’altre, encara que sigui per trencar,
o subvertir, els límits admesos en l’amor considerat normatiu, si bé en el nostre
món modern les fronteres de les manifestacions de l’amor cada vegada són més
diverses.
Subvertir els
límits admesos en l’amor considerat normatiu és el que esdevé a la novel·la L’amo, de Guillem Viladot, que no només
voreja l’incest sinó que hi ha un moment en què l’atracció amorosa-filial entre
el fill i la mare culmina en una escena escrita amb una gran economia de
llenguatge que resulta molt visual i intensa:
«Teníem necessitat de transcendir la pell, de travessar-la, de
recuperar l’estatge primigeni», escriu Viladot per descriure
aquesta transgressió de naturalesa eròtica que «arriba a materialitzar-se en la
immersió del fill dins el claustre uterí de la mare», escriu l’arxivera i documentalista Teresa Ibars a la recent
publicada biografia de Guillem Viladot, El
silenci de l’angle.
La novel·la L’amo està influïda per Sigmund Freud i
les seves tesis de les relacions afectives sota el signe del complex d’Èdip.
Amb una gran gosadia imaginativa, l’autor fa partir el desig de la relació d’intimitat
que s’estableix entre mare i fill amb el contacte físic. Guillem Viladot aborda
el mite del triangle edípic, «amb una suggeridora càrrega
d’erotisme, sensualitat i transgressió de les normes», com es llegeix a la contraportada de L’amo. I qui és, l’amo? L’amo és el marit i el pare dels
protagonistes, un ésser presentat com un home brutal i repressor, que en una
lectura política es podria assimilar al dictador Franco. En un ambient de casa
benestant, però resclosida, en la imaginació de Viladot mare i fill estableixen
una relació de complicitat i amor que depassa les fronteres del permès. El
desig, doncs, com a revolta i solució alliberadora a la repressió imposada. En
tant que força primigènia de la vida, el desig s’escapa per les escletxes del
cistell. Per aquesta raó, esglésies i institucions sempre han volgut controlar
el desig, i més quan es mostra subversiu o fora de la convenció establerta.
El somni
d’alliberar la mare de la submissió al pare, l’amo, i la castració imaginària
d’aquest pare-amo, o pare-patró, flota a les pàgines de L’amo, narració que Guillem Viladot va publicar l’any 1981. Una
narració que mostra una transgressió del desig considerada tabú, i que podríem
posar de costat a la mateixa lleixa de la biblioteca sobre la literatura del
desig que la novel·la L’amant, de
Marguerite Duras.
L’amant és una narració autobiogràfica
sobre el desig que l’autora va publicar l’any 1984. Aquí la vam llegir l’any
1985 en la traducció de Marta Pessarrodona. Amb economia de paraules, com també
va fer Guillem Viladot a L’amo, i amb
una gran transparència expositiva no exempta d’una certa poesia, Marguerite Duras
expressa amb intensitat sensual la història d’amor entre una adolescent pobra
de quinze anys i un ric comerciant xinès de vint-i-sis. Una relació desigual que
també subverteix la normativa i que, de descobrir-se, serà penalitzada en un
doble sentit: perquè la noia és una menor i per la diferència de raça, ja que
l’acció té lloc a Indoxina, on l’any 1914 va néixer Duras. No és fins al 1932
que la família es trasllada a París.
Per il·lustrar la
força narrativa de Marguerite Duras en exposar aquesta relació clandestina que li
va fer descobrir la força imperativa del desig, he escollit aquest fragment:
«Li dic que vingui, que hem de tornar a fer
l’amor. Ell ve. Fa bona olor de cigarreta anglesa, de perfum car, de mel, la
seva pell ha agafat l’olor de la seda, la que té el bon gust de la fruita del
tussor de seda, la de l’or, és desitjable. Li parlo d’aquest desig d’ell. Em
diu que esperi encara. Em parla, em diu que va saber de seguida, des de la
travessia del riu, que jo seria d’aquesta manera després del meu primer amant,
que m’agradaria l’amor, diu que sap que l’enganyaré, i que enganyaré a tots els
homes amb qui estaré».
En la seva novel·la, Duras no plany
mostrar la seva naturalesa profunda, no tem exposar-la en aquesta ficció de la
seva pròpia experiència del desig que va acompanyada d’una gran sensualitat per
la bellesa i el tacte de la seda, per les olors i els perfums cars. Un festí
dels sentits que l’impulsen a gaudir-ne des de tots els vessants més enllà de
l’interès inicial de ser premiada amb una quantitat de diners. Fa l’amor amb el xinès perquè li
agrada fer l’amor, en gaudeix.
Si mirem el desig
com una pulsió eròtica bàsica, que és el que és en primera instància, veiem
aquesta pulsió com un moviment del jo envers un tu. Pulsió que, està clar, té
molts nivells, des del més primari, genital, al més secundari, sofisticat, platònic,
cultural.
El desig és una
força eròtica, si bé no sempre és amorosa, a vegades es mostra agressiva en
casos extrems i el descontrol que provoca pot afectar fins i tot la ment més
ordenada.
Al seu llibre La luxúria, la periodista llicenciada en
filosofia, Anna Punsoda, per il·lustrar el primer capítol del seu discurs esmenta
el cas d’un home que vivia en un racó de la Segarra, «un marit discret, pare sever i bon contribuent que va fugir
de casa amb una russa trenta anys més jove que ell. Tot el poble n’anava ple», escriu Punsoda, i com que en parlaven a casa seva, la jove va
preguntar al seu avi, que li va respondre: «Mira, fill meu: quan truquen a baix,
a dalt no hi ha ningú».
Aquesta expressió popular
és ben gràfica. Aquest desig situat a l’entrecuix potser gairebé en exclusiva,
i que potser no és el pecat més mal vist, sí que pot fer molt mal, i a vegades
irreparable, pel fet d’invertir de cop sobtat l’ordre d’una vida d’amor
tranquil, basat en l’amor per la família i la complicitat sentimental entre la
parella. D’un dia per l’altre al marit discret i sever l’ha seduït potser no
tant la russa de la història, sinó el mateix fet de recuperar a través de la
russa en època de maduresa, i per un temps sempre massa curt, la vigoria sexual
que arrossega tants homes, també homes assenyats. No sempre acaba bé, la
història amb la russa, o amb la colombiana cuidadora de l’esposa malalta en una
cadira de rodes, com és una història que conec de primera mà. En tots dos casos
es dona el mateix motiu: l’arravatament de caire sexual que fa perdre el
control de la vida quotidiana, amb l’afegit que en el cas de la colombiana, el
discret marit era ric i ara és pobre com una rata. Abans de retornar a Colòmbia
d’un dia per l’altre, la noia serpentejant el va deixar ben plomat.
El desig mou el
món per engrandir-lo amb les seves criatures, i com que alguns som romàntics
des que tenim ús de raó, creiem que, poc o molt, som fills d’un desig empeltat
d’amor, i és que sembla propi distingir el sexe amb amor i el sexe sense amor.
Sovint tenim
notícies d’episodis en què, amb la seva força orgànica, el desig puixant arruïna
una família, o deixa a la cuneta un gran empresari, o totes dues coses al
mateix temps. I posats a fer literatura en directe amb materials pròxims, aquí explicaré
la tràgica història d’una veïna d’una casa de pisos a l’Avinguda de Sarrià, on
van viure els meus pares:
La Manolita era
potser la dona més guapa i de fines maneres com he vist poques vegades. La
Manolita es movia suaument, sense fer ni una gota de soroll, i sempre somreia.
Però el marit, que devia somiar truites i no va apreciar prou la dona que tenia
a casa, es va deixar ensarronar per una vampiressa vestida sempre amb una
faldilla estreta que li marcava el cos com una mitja. Era la dona del seu soci,
que de comú acord amb el seu marit van assolir de rampinyar tot el patrimoni
del marit de la Manolita. Després d’un temps d’engrescadores aventures galants
a la Casita Blanca, un meublé avui desaparegut, o potser fins i tot en el llit
matrimonial, amb el morbo que això provoca, la fetillera i el seu marit poca
vergonya van desaparèixer amb tot el cabal de l’empresa.
Ho he dit al
principi: el desig és un gènere literari, o, millor dit, si pot convertir, com la
història de la Manolita, que pot esdevenir una bona novel·la en mans d’un
escriptor o d’una escriptora de talent, encara que en la seva realitat va
provocar un patiment de per vida a la protagonista. La Manolita i el seu marit
tenien un únic fill, que van criar els seus cunyats que no tenien descendència.
La ruïna de la família va ser tan total, tan absoluta fins aquest extrem. Uns
anys després, el marit regalava flors a la Manolita, penedit i més que penedit per
haver caigut en braços d’aquella seductora mortífera. Però el mal ja estava
fet. El noi de la Manolita, que sens dubte estimava la seva mare, també
estimava la tieta que l’havia criat. La Manolita va perdre la proximitat del
fill i aquest fet li dolia molt.
«La luxúria conté en ella mateixa un component demoníac», escriu Anna Punsoda a l’assaig sobre aquest tipus de
puixança de l’instint sexual que arrossega com una torrentada i fa perdre
l’oremus al més pintat.
En aquest punt de
la reflexió sobre els rostres del desig en la literatura ens podríem preguntar
si el desig ha de ser satisfet o no, ja que el desig es defineix precisament
pel desig de l’objecte que es desitja, o que es vol posseir o, més espiritualment
parlant, el desig de l’objecte del qual s’anhela la proximitat, l’amistat,
l’amor.
La intensificació
del desig és contrària a la seva immediata satisfacció. El desig s’intensifica,
puja de temperatura quan es demora. Així ho van entendre i cultivar els
trobadors i les seves enamorades en la relació de la fina amor, o amor cortès, que va triomfar al sud de l’actual França,
Occitània per a nosaltres.
«Es tracta d’un amor mesurat, codificat, que retarda el seu
acompliment mitjançant etapes ben fixades i que, malgrat ésser sempre adúlter,
no és contrari a les regles socials perquè resta secret», escriu Marta Segarra.
Si bé ja podem
aclarir el dubte de si en la fina amor,
literalment «amor fi», hi havia o no hi havia un acompliment
carnal del desig, el que sabem és que en aquest tipus de relació es va
mantenint el desig tant de temps com sigui possible. Perquè el desig és desig
mentre és desig.
Quins artistes del
desig com a art amatòria que van ser aquells trobadors medievals! Hi van
contribuir les trobairitz, les dones trobadores, que del desig-amor en van fer
una construcció de fina literatura recitada i cantada paral·lela a la relació
galant, cortesa, plena de versos i cançons on brillen sobre entesos i
insinuacions de caire amorós al costat de descripcions ben explícites del
desig-amor, com en aquests versos d’un poema més llarg, obra de la misteriosa Comtessa
de Dia:
«Oh bell amic ple de dolçors!/ Quan us tindré vora el meu
cor?/ Si amb vós jagués, quin bell deport/ Quin bes, el meu, més amorós!/
Sapigueu que goig hauria/ si us tingués en lloc del marit/ sols que em
juréssiu, agraït/ de fer ço que jo voldria».
Més clar, l’aigua, encara que exposició
del desig no sempre és tan transparent, depèn molt de la moral imperant a cada
època. És interessant observar que fins i tot una escriptora de dicció explosiva
i descarnada com Víctor Català, que amb passió narrativa va estripar tantes
costures de la literatura del seu temps, no va descriure de manera directa una
relació d’afecte entre dues dones, la senyora i la seva serventa, al conte Carnaval, que pertany al conjunt de
contes Caires vius, publicats l’any
1907.
La Marquesa
d’Artigues, estacada a la seva cadira de rodes, és cuidada amb molta
sol·licitud per la Glòria, la cambrera més gran del servei. En un moment donat
en què la cambrera, a la qual li comença a fallar la salut, es lamenta de no
servir-la prou bé, el plany troba ressò en la senyora, que per primera vegada a
la seva vida respon a aquest plany des del cor, amb un sentiment sense traves i
que fins aleshores havia estat reprimit:
«El dolor íntim d’aquell plany trobà accent tan viu de
senceresa, que anà de dret al sentiment, esbotzant tota llei d’encongiments i
prejudicis, i la severa Marquesa d’Artigues, sense saber què li passava, agafà
d’una estrebada el cap de sa companya i l’estrenyé durament contra son pit.
Restaren abraçades una estona, l’una ofegant-se en son entendriment feréstec i
l’altra mig esvaïda de ventura. En tants anys que feia que estaven plegades,
era aquella la primera prova mútua d’afecte que es donaven, així, clarament,
sense reserves; i com si aquella abraçada hagués estat la revelació definitiva
en deslligar-se sentiren, cada una d’elles, que l’altra li era necessària sobre
la terra, com si de cop llurs dues vides incompletes s’haguessin fos en una de
sola. No es van pas dir una paraula més».
No en calia pas
cap més, de paraula, l’abraçada era prou explícita d’un sentiment prou ample i prou
profund, un sentiment múltiple que comprèn el desig, l’amor, l’afecte i el goig
compartit per dues ànimes iguals, independentment del seu sexe i de la seva
classe social.
L’any 1937
l’escriptora Anna Murià va escriure el conte Sota la pluja, ara recentment editat en un volum amb aquest mateix
títol, que aplega una selecció de contes d’Anna Murià a cura de Mercè Ibarz. Sota la pluja és un conte en què
l’erotisme i el desig hi són explícits, si bé l’autora, amb una gran mestria,
construeix una narració d’alt voltatge poètic no pas per emmascarar el desig
sinó per exaltar-lo encara més a través dels seus vels.
«Sota la pluja és una al·legoria de la llibertat i
la revolució», escriu Mercè Ibarz en la presentació del conte d’Anna
Murià. La llibertat i la revolució social i sexual, ja que en el conte «s’escenifica el sexe, no l’amor, entre dona i home en
igualtat», especifica Ibarz. Sexe entre un milicià i l’Alina, que
passeja per la Diagonal sota la pluja que tant li agrada. Sexe i prou, si bé
amarat d’una sensualitat contemplativa de la pluja que en última instància és
una contemplació de la natura en estat pur. Vegem-ho:
«Ella li posà la mà sobre l’espatlla, com si el conegués de
sempre, com si aquell home hagués nascut de la pluja, d’aquella pluja que ella
tan estimava. La feu estremir sentir el contacte del cuir mullat. Quan ell la
prengué amb tots dos braços, ella, a poc a poc, li tocà la cara i també la
trobà mullada; mig clogué els ulls, de goig. Ajuntaren les boques en la
benedicció de l’aigua. I ella, amb un esclat d’alegria, li voltà el coll amb
els braços. Havia trobat l’amor de la pluja! Ell l’arrossegà fora del passeig,
cap als camps ja entenebrits, i Alina el seguí, dòcil, fascinada. S’arreceraren
ran d’un marge; caigueren a terra abraçats. L’home encarnava els arbres, els
camps, l’asfalt, el crepuscle del dia de pluja. Alina es lliurà a l’univers en
pluja. Sentia les gotes d’aigua que li queien sobre els genolls...»
Potser el desig,
el sexe, la força de la vida en profunda unió amb l’univers a través de dos
amants ocasionals mai no ha estat tan ben descrit com en aquest conte d’Anna
Murià. Igualtat entre un home i una dona a l’hora de decidir la seva abraçada.
Però el punt de vista respecte de l’amor per part de Murià s’escenifica en la
descripció que fa d’aquesta trobada amorosa, per més passatgera que sigui, ja
que els amants no es veuran mai més.
«Alina es lliurà a l’univers en pluja», escriu Anna Murià. Un lliurament que, essent puntual, és
viscut per la protagonista Alina de forma transcendent. Aquí no hi ha luxúria
sinó goig, aquí no hi ha només un home, un milicià anònim, sinó l’encarnació
d’un home en la natura i la pluja com a mitjancera en la fusió dels amants. Cel
i terra es troben, si em permeteu la metàfora, en un acte sexual que es
converteix en un acte d’abast còsmic i en el qual el desig esdevé poesia. Potser
entroncar amb l’experiència espiritual no era la intenció conscient d’Anna
Murià quan va escriure el conte, però en l’escriptura va guanyar el seu inconscient.
I és que la naturalesa de l’erotisme sovint oscil·la entre el corporal i
l’espiritual, d’aquí ve que es pugui parlar de la mística de l’amor.
L’any 1999, la
poeta Teresa d’Arenys va publicar Tuareg.
Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar. Són cants d’amor d’un poble nòmada i
el seu estil s’assembla al bíblic Cant
dels Cants, responen a una mística semblant, tant pel que fa a les imatges poètiques
com a l’escenari: el paisatge del desert. El to és el del desig que s’expressa
amb una sensualitat delicada que contrasta amb la figura del guerrer, que, això
no obstant, tant idealitza com erotitza l’estimada, i així la descriu com en
somnis:
«Tu que danses movent tan sols les mans davant del rostre, les
teves mans davant del teu bell rostre. Dassina ult Ihemma, parla’m de la vida i
de la seva llet, de la seva mel, del llessamí i la rosa, de la gasela i el
colom, del pebre i la henna, del
punyal i la clava, del falcó i el lleó... Prenent-te les mans, he posat el
segell d’amor als teus llavis, t’he posseït com el cel posseeix la muntanya,
com la muntanya posseeix el pla. Però te m’has fos a les mans com la sal, i la
febre dels ulls rogencs també es fonia».
Tant en el conte Sota la pluja, d’Anna Murià, com en
aquest Cant d’amor provinent de la
cultura oral dels nòmades del desert del Sahel, cultura que de cap manera es
pot considerar una cultura rústica, sinó ben al contrari: molt refinada i
cortesa, en tots dos textos es troba la imatge del tàlem simbòlic entre el cel
i la terra que s’encarna cada vegada que dos amants s’abracen en la confluència
del desig que en el seu extrem més elaborat és art i, fins i tot, té alguna
cosa de religiós.
La inclusió
d’aquest Cant d’amor en aquesta
conferència sobre el desig posa una nota exòtica a les històries sobre el desig,
la luxúria, la sensualitat i l’amor cartografiades en aquesta reflexió, que,
està clar, podrien ser unes altres. He confeccionat una galeria de diversos rostres
del desig, cadascun amb la seva particularitat, i fugint una mica dels clàssics
més coneguts amb el propòsit d’afegir aquests a la biblioteca de la literatura
del desig. Com ja he advertit més amunt, de formes del desig que van des de la
més estricta carnalitat fins al que en podríem dir una carnalitat poètica,
passant per la gradació de les manifestacions del desig amb amor i el desig sense
amor, el desig funest, el desig interessat, és a dir, pervertit, fins arribar al
desig més somiat: el desig gojós i el desig demorat, culturitzat, poetitzat, i
fins i tot sacralitzat.
Per concloure: autors i autores de tots els temps i en tots els llocs del món han escrit literatura del desig perquè és el desig el que mou el món i la creació artística. «Si el desig mou la vida, és també el desig el que mou la literatura», deia Guillem Viladot, i des d’ara podem adoptar la seva afirmació com a divisa. És en motiu d’aquesta afirmació que avui ens hem convocat aquí per parlar i reflexionar sobre el desig en la literatura, sense esgotar, ni de bon tros, tant el desig de llegir sobre el desig com el desig d’escriure sobre el desig".
(a la imatge, L'amo, de Guillem Viladot, un dels llibres esmentats al text)