Pandèmia i reflexió

 

Aviat farà dos anys de la pandèmia del nostre segle, ja que de pandèmies n’hi ha hagut sempre. L’aparició de la Covid-19 ha caigut com un llamp sobre el cap de les nostres societats tan tecnificades i tan medicalitzades que semblava impossible que una malaltia tan greu i mortal en alguns casos, ens toqués un pèl. Sobirana supèrbia, la nostra, ignorant que des que naixem som éssers fràgils, que la vida és un miracle encara que no hi creiem.

La pandèmia que ens va tancar a casa i que ha demanat a la gent tanta paciència, tants sacrificis i mesures de prevenció, la pandèmia que ha causat tantes crisis personals, laborals i polítiques, ens havia de fer reflexionar sobre el model de vida que ja sabem que no va enlloc. O, sí, de cap a l’extinció de la vida natural en un planeta en crisi si no hi posem remei, el canvi climàtic és una realitat.

Cada dia escoltem xifres de malalts i morts, de vacunes i investigacions de nous remeis. Fa bo saber-ho. Però és tota la informació disponible o n’hi ha d’oculta? No s’ha arribat a treure l’entrellat de l’origen de la Covid-19, i fora bo saber, encara que cogui, si com s’ha dit va ser un error humà de laboratori o es tracta de la mutació d’algun virus anterior com ara mateix està mutant la Covid-19. Tenim dret a saber-ho, com fora bo saber, encara que seria més dur de saber, si hi ha hagut altres raons, segurament d’ordre crematístic, que han abocat a aquest daltabaix de grans dimensions, un encadenat d’esdeveniments inesperats que ens caldrà comprendre i digerir.

A Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta), el filòsof Jordi Pigem s’atreveix, amb dades a la mà, a explorar el munt de complexitats que envolten la pandèmia i que fa temps que transformen el món per a bé i per a mal. Ens cal reflexionar, anar més enllà per reforçar el nostre criteri amb una base més àmplia de coneixements. El canvi que a l’inici de la pandèmia ens vam prometre que s’havia de produir a favor de la vida i el seu sentit humà, la democràcia i la llibertat d’expressió, no ve sol. Els poders instal·lats se les saben totes. Cal estar desperts i forçar els canvis que a ulls vistents són tan necessaris.

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de gener de 2022. A la imatge, un núvol que ha pres la forma del Mont Fuji...)

Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)

Els vells

 

La nostra societat amb valors tan materialistes, hedonistes i utilitaris, pateix de fòbia als vells, i alguns de manera inconscient des del moment en què un, una, s’amaga els anys, una tragèdia a mesura que van fent feix i no vol que sigui dit que es fa vell, vella, que ha entrat en l’edat de la vellesa per molt que ell estigui sa i fort com un roure, o a base de moltes hores d’entrenament ella sigui lleugera i balli com una noia jove.

Aterrem. La vellesa és una etapa de la vida com ho és l’hivern. No hi ha hagut cap any en la història de la humanitat que s’hagi escapat de l’hivern. Tampoc les persones ens escapem d’aquesta etapa de la vida, si vivim. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare.

No faig aquesta reflexió ara que la Covid ha posat tan de manifest el tracte deficient que en general –sempre hi ha excepcions- dediquem als nostres avis. Ja la vaig fer abans de complir quaranta anys, quan en un treball acadèmic vaig exposar al nu la tirania a què ens veiem subjectes les dones quan ens surt la primera arruga o els cabells blancs. «Tot d’una t’inviten a passar per la planxa d’estirar la pell», hi deia, i va fer riure als companys i al mestre. Però tothom va reconèixer que tenia raó.

Quin valor donem a la gent gran és el fil d’or que recorre Els vells, aquella nosa, de Cèlia Sànchez-Mústich, que ha tingut cura d’una àvia i d’una mare dependents. L’autora d’aquest llibre de lectura recomanable tant pel seu estil enginyós i la fondària moral de les seves reflexions, l’ha escrit durant el temps de la pandèmia a la vista del dolor que li ha provocat el que ja sabíem però que, com la malaltia i la mort, amaguem com una vergonya: els vells com una nosa més enllà de «la hipocresia de pontificar sobre la saviesa dels vells». Era un dia que se’ls tenia en compte. Quina ceguesa col·lectiva, ja que, en efecte, hi ha vells que, per les seves deduccions sobre la realitat, podrien participar en una tempesta d’idees a la Moncloa, posem per cas, que n’estan ben faltats, fins i tot per gestionar una pandèmia que, si badem, s’endurà també els joves i el seu dret al futur.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de novembre de 2020. A la imatge, un gravat de Goya)

Edatisme

 

Encara no havia posat nom al tracte deficient a la gent gran que ha anat creixent no pas sense que ens n’adonéssim els qui per imperatiu de la vida complim anys i reflexionem sobre el fet d’entrar a la vellesa tant si tenim bona salut com si no. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare. Encara no havia posat nom al menyspreu per l’experiència i coneixements que un bon vell o una bona vella han acumulat en la seva vida, «tu calla, no saps res del món modern». Com si fóssim rucs i la curiositat, i també la necessitat, no ens hagués fet espavilar en el maneig de les noves tecnologies que en mans d’una persona amb criteri i qualitat humana és molt més efectiva que ens mans d’un boy bufat o una girl vanitosa.

Aquesta desconsideració que només fa atenció a la gent d’edat en funció dels guanys mercantils que encara proporcionen a la societat uns jubilats amb la seva pensió, aquesta desconsideració pels vells i velles que fan tant de gasto en medicines, hospitals i residències, amb la pandèmia de la Covid s’ha posat tant a la vista que esgarrifa.

Els experts han donat nom a aquesta fòbia pels vells: edatisme. I no cal dir que qui més pateix aquesta valoració negativa som les dones, que tant bon punt complim quaranta anys ja comencem a ser víctimes de campanyes publicitàries per fer-nos retocs, una altra forma de manipulació de la societat de consum. I ve de lluny, la mirada esbiaixada d’una societat materialista que tan majoritàriament valora la gent jove perquè li és útil com una eina en una fàbrica, és a dir, com a instrument.

¿Qui ha dit que una persona amb la cara com un mapa d’arrugues i amb la mobilitat reduïda no és algú capaç de discernir amb intel·ligència sobre la realitat ambient, de tenir un criteri esmolat digne de ser escoltat en una ministerial sessió de pluja d’idees? En un moment de la seva vida, Maria Aurèlia Capmany va dir que mai no seria prou vella com per no tornar a començar. Tant si hi ha consciència com si no, el marc moral, millor dit, immoral de l’edatisme, passarà per sobre de tothom, només se salvaran els qui es puguin permetre cures. Els drets dels vells han de ser universals i no hauríem de permetre ser tractats com a objectes en aquest cas, inservibles.

(article publicat a La Fura, 15 d'octubre de 2020. A la imatge, la meva mare amb la seva sogra, l'àvia Teresa)

Cura i llibertat

     

Com un càncer, o com una malaltia crònica com ara una insuficiència renal, la diabetes o la fibromiàlgia, la Covid no porta res de bo. Llevat que ens proposem aprendre alguna cosa tot pensant que els que patim alguna malaltia crònica ens tinguem per persones abans que malalts i tot respectant el mal que qualsevol dia pot guanyar al més pintat. La vida es molt fràgil.

     

Hi ha un debat encès al voltant del que es pot fer per prevenir la Covid que, no ho hem d’oblidar, ha matat de valent. Per no espantar les criatures no s’han ensenyat gaire les imatges de patiment dels qui s’han ofegat vius amb la Covid. Si s’hagués mostrat la realitat tal com és potser hi hauria una mica més de respecte pels efectes de la malaltia i més responsabilitat social, tant si la pandèmia és inventada amb males arts en un laboratori com si ha sorgit de la natura que sempre cria virus. La gent ha emmalaltit i ha mort, això és el que compta més enllà de les especulacions. Possiblement coneixem algú, a casa ha mort gent propera: família, amics. No és cap broma, és una tragèdia. Afamats de vida, i és el més natural perquè la vida busca la vida, potser hem oblidat massa aviat els nostres morts. Els vells que han mort a milers eren els pares, avis d’algú. A qui feien nosa? Al sistema capitalista fa nosa molta gent. Per això no s’ha de donar satisfacció a un sistema que només mira per ell. La cura com a revolta.

     

Dies enrere havia de presentar el meu darrer llibre a Barcelona. Vaig decidir posposar la presentació per a millors temps que tard o d’hora vindran. En el moment que ara som, el doctor Clotet adverteix que llocs tancats poden presentar riscos i més en indrets de població densa. Partidària que se celebrin tants actes culturals com sigui possible -la pandèmia ha picat fort en l’àmbit de la cultura-, vaig considerar l’ajornament perquè els llibres es poden llegir a casa, a la terrassa, a la platja, a la muntanya, al bosc. Cuidar-nos en la salut és també cuidar-nos en el respecte per la tria, per la llibertat d’acció en cada moment. En una societat que es vol oberta és el que desitgem. Ja en patim prou, de restriccions.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'agost de 2020)

Sant Jordi 2020

Poques coses es poden dir més que la Diada de Sant Jordi d'aquest any 2020 és estranya, insòlita, diferent. El coronavirus, la Covid 19, ho ha capgirat tot. I, no obstant, celebrem Sant Jordi!