Una de les millors maneres de conèixer Teresa de Jesús és llegir els seus
escrits, en ella vida i obra són la mateixa cosa, i, sobretot, cal tenir en
compte l’època en què va escriure. Aleshores veurem el seu atreviment de viure
la seva espiritualitat dins d’unes estructures eclesials fèrries. La Inquisició
no estava per brocs i les dones sempre són sospitoses d’extravagàncies.
Teresa de Jesús –la mateixa escriptora ho diu a l’inici del seu Llibre de la Vida- va escriure per mandat dels seus confessors i superiors,
atrets per l’originalitat del seu camí espiritual, tot i que uns i altres
tenien els seus dubtes, com queda de manifest en els textos de Teresa d’Àvila.
Ara bé: també és cert que Teresa d’Àvila va trobar al.licient -fins i tot es
podria parlar de seducció- en l’exercici d’escriure fins a constituir-se en una
vocació sòlida. I és que aquesta monja de marcada personalitat de seguida va
adonar-se de com podia ser tan creatiu com didàctic posar negre sobre blanc els
envitricolls de la seva vida interior, així com va ser conscient de
l’oportunitat que se li va presentar a ella, una dona!, de donar fe de la seva
vida com a cristiana del seu temps, i quin temps!
Escriure va constituir-se per a Teresa d’Àvila una activitat no només
creativa sinó també multifuncional. Per una banda, aquesta dona de caràcter va
haver d’inventar el llenguatge més adient per explicar la seva vivència de
l’oració mental i la seva amistat espiritual amb Crist; per l’altra banda, com
a mestra de monges i novícies que era, s’havia de fer entendre per aquestes
dones, la majoria poc o gens alfabetitzades. També havia de tenir en compte què
escrivia, atesa la vigilància sinistra de la Inquisició.
Sense proposar-s’ho a l’avançada, Teresa de Jesús té aquella qualitat que
els experts en diuen estil. Un estil que expressa a doll la seva energia
espiritual. Mostra una gran salut, en aquest camp, i fins i tot desbordant, que
contrasta amb la seva fràgil i atrotinada salut física, si bé comportada, com
és conegut, amb fortalesa d’ànim. Aquesta diguem-ne descompensació entre
l’energia psíquica i la matèria corporal no és rara entre alguns genis i grans
artistes que, precisament, equilibren o sublimen a través de l’obra creativa.
Com a escriptora té el do
privilegiat d’atraure tant el lector cultivat com el lector menys savi, perquè
és intensament humana, va
escriure sobre la santa d’Àvila l’hispanista, pedagog i traductor anglès que va
estudiar la mística espanyola Edgar Allison Peers (qui, sigui dit de pas, atret
també pel Romanticisme hispànic, va traduir al nostre poeta preromàntic Manuel
de Cabanyes).
Intensament humana. Aquesta és la raó de la pervivència de l’obra de la
carmelita descalça, tot i que era ben conscient de les seves limitacions. Com
s’ha dit, les dones de la seva època no estaven gaire formades. Però Teresa de
Cepeda i de Ahumada, sí: era filla de casa bona i sabia llegir i escriure. Però
a l’hora d’enfrontar-se a l’escriptura va haver de munyir-se el cervell per
expressar l’inexpressable. En el seu llibre La
lectura com a pregària (Fragmenta), diu el seu autor, Joan-Carles Mèlich: En la vida el més important és l’indicible.
Per això necessitem l’art, la música, la
literatura, el cinema; necessitem una poètica de l’indicible.
Una poètica de l’indicible és el que va practicar, amb gosadia, Teresa de
Jesús. L’avui doctora de l’Església va arribar lluny en el camí de l’ànima, va
experimentar la plenitud de l’ésser segons les coordenades i l’imaginari propi
de l’època (tot i que ella el va amanir amb les seves imaginatives creacions).
Per escriure la seva experiència va servir-se de la contemplació objectiva de
l’ésser intern que ella va personalitzar en la figura de Su Majestad, alhora que va contemplar la pròpia subjectivitat, o el
que experimentava en la seva relació amb Jesús. Avui dia aquesta visió
holística de la realitat l’explica la quàntica en relacionar l’observador i
allò observat.
Segles enrere, aquesta abanderada de la modernitat que va ser Teresa de
Jesús (llàstima que la santa hagi estat utilitzada per sectors de l’Església
més rància), ja va trobar la manera de conciliar subjecte i objecte, ja va integrar
ment i cor, ja va equilibrar intel.ligència mental i intel.ligència emocional.
Des d’aquesta conciliació de contraris, Teresa de Jesús va expressar en
llenguatge poètic-religiós el que la filosofia més avançada en diu principi
d’individuació, o consciència de sí en diàleg amb allò Altre, en el seu cas la
seva amistat amb Crist.
A partir dels estudis de Carl G. Jung sabem que accedim a la dinàmica de
l’inconscient col.lectiu en virtut de l’experiència subjectiva del símbols. La
figura de Jesús, més enllà de la seva figura històrica i religiosa, pot ser
considerada una figura simbòlica. Quin mite vius? és la pregunta que ens demana
que ens fem Jung. En els escrits de Teresa d’Àvila es veu clarament que el mite
que ella viu, que encarna, és el d’esposa de Jesús.
No és que “Déu” sigui un
mite, sinó que el mite és la revelació d’una vida divina en l’home, diu Jung. I qui diu home diu dona, és
clar, com també en podem dir vida transcendent de la vida divina. No cal dir
com aquests aspectes de la vida anímica estan bastant marginats del sistema de
creences de la mentalitat moderna occidental, tan marcada a sang i foc per una
concepció positivista, formalista, racionalista, materialista del món.
Teresa de Jesús, que, com trobem escrit en la seva autobiografia, va viure
amb intensitat totes les dimensions humanes, que, està clar, inclou
l’espiritual, explica amb un llenguatge ple de símbols del Mundus imaginalis* una experiència plena, una vivència que abarca
tot l’ésser. D’aquí ve que el seu llenguatge sigui tan líric i alhora tan
carnal, com també ho és el llenguatge del bíblic Càntic dels Càntics.
Teresa de Jesús, una contemplativa molt activa (escriptora, reformadora del
Carmel i fundadora de diversos monestirs), explica en el seu llibre El castell interior (o Las Moradas) la forma (progressiva per
passos i espais concèntrics) d’arribar a l’estança més recòndita on s’allotja Su Majestad (o centre de l’ésser); al
mateix temps, com hem dit, explica el que viu la seva ànima en aquest trajecte
de trobada entre la seva humanitat i el que la transcendeix. Ho
fa amb una escriptura no sempre ordenada a la manera cartesiana, ben cert,
perquè aquesta monja és una artista i, per tant, es mostra espontània,
inspirada i imprevisible, la qual cosa no vol dir que no toqui de peus a terra
i no sigui una dona pràctica, d’espiritualitat encarnada (recordem la seva
famosa frase Dios anda entre pucheros).
Per aquesta raó, la seva és una escriptura molt efectiva quant a narració,
humana i transcendent pel seu contingut, i literària en virtut d’unes imatges
poètiques, fruit de la seva gran imaginació creadora, que encara enlluernen.
*El
filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des
d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre
el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai
com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé
explicaria Jung. Aquest món intermedi té la seva
pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel
món físic i el món espiritual.
(avui fa exactament 500 anys del naixement de Teresa de Jesús)
