Marina Tsvetàieva

 

És una bona notícia la publicació de Fites, de Marina Tsvetàieva. Laia Malo va obtenir el 21è. premi de traducció Vidal Alcover per la seva traducció del rus al català. Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941) és una de les poetes més rellevants de la literatura russa del segle XX. Això no obstant, va ser ignorada durant molt de temps, tot i haver estat reconeguda des de molt jove: l’any 1910 va publicar el seu primer llibre. Tenia divuit anys. A aquest oblit hi va tenir a veure la Revolució russa, els seus exilis a París i Praga, hi va tenir part la Segona Guerra Mundial, hi va fer Stalin: Tsvetàieva va ser una autora prohibida fins vint després de la seva mort per suïcidi: la seva situació personal i política es va fer insostenible. La biografia de Marina Tsvetàieva és un camí de gran dramatisme. La seva vida, apassionada i tràgica, es reflecteix en la seva poesia, en les seves cartes, en els seus escrits en prosa: assaigs, dietaris, memòries i narracions autobiogràfiques, encara que només hi ha una Marina: el seu estil literari és inconfusible. Vaig descobrir la veu poètica de Marina Tsvetàieva l’any 1990, quan la seva traductora en llengua castellana, Selma Ancira, va publicar El poeta y el tiempo. Era el primer llibre de la poeta que es va publicar en el nostre entorn cultural més pròxim. L’enamorament va ser instantani.

A Fites: 84 poemes escrits entre els anys 1916 i 1920, s’inclouen els «Versos a Moscou», inspirats en el poeta Óssip Mandelstam, part del cicle dedicat a Alexandr Blok, i els «Versos a Akhmàtova». Aquest és un dels trets característics de Marina Tsvetàieva: la seva capacitat per a l’amor, per a l’amistat i l’admiració envers altres poetes. A través de Boris Pasternak, Tsvetàieva va llegir les Elegies de Duino i els Sonets d’Orfeu de Rainer M. Rilke. Així va començar una correspondència a tres bandes: Pasternak, Tvetàieva i Rilke, fins a la mort d’aquest, per causa d’una leucèmia, el desembre de 1926. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer, però els dos escriptors van establir una gran intimitat amorosa, fraternal, espiritual, tal com es reflecteix als poemes que Marina li va dedicar in memoriam: «La teva mort» i «Any Nou».

(article publicat al setmanari La Fura, 15 de desembre de 2023)

Paula Becker

 

La pintora Paula Becker va morir de sobrepart a l’edat de 31 anys. La seva criatura, Mathilde Modershon, va morir quan en tenia 91. La tomba a Worpswede, una petita població al nord d’Alemanya on va viure i està enterrada, «és horrible», tal com escriu la novel·lista Marie Darrieussecq, que ha elaborat amb exquisidesa una biografia literària de la Paula Modershon-Becker. Ser aquí és esplèndid és un bell relat on la reconeguda escriptora francesa mostra l’empatia per la lluita de la Paula entre els homes i els artistes del seu temps.

L’art de la Paula Becker era poc convencional, ja des que va anar a París i va estudiar amb profit a la famosa acadèmia Colarossi, on també va estudiar Camille Claudel, l’escultora col·laboradora de Rodin. La Paula pintava el que es veu, com pintava els cossos dels models parisencs i més endavant el seu propi cos: és famosa la seva pintura on es veu la Paula embarassada, una raresa en el seu temps. «Li agradaven els contrastos forts, a vegades ressalta les línees negres. Es tornarà expressionista, la qual cosa no farà gens de gràcia als refinats paisatgistes de Worpswede», escriu Darrieussecq. Worpswede és una colònia d’artistes on la pintora Paula va fer amistat amb l’escultora Clara Westhoff, la futura esposa del poeta Rainer Maria Rilke, que a la vista de les anotacions de tots dos també va festejar. Rilke era enamoradís i malaguanyada l’escultora Clara Westhoff, ni dos anys no va durar el matrimoni. «Viure amb una artista suposa un problema completament nou», escriu Rilke a propòsit de Clara. Un any després de morir la Paula, Rilke va escriure a París un poema recordatori de la pintora: Rèquiem a una amiga.

Paula Becker es va casar amb el pintor Otto Modershon, que també vivia a la colònia de Worpswede. La Paula firmava els seus quadres amb el nom de Paula Becker, no amb el nom del marit com era el costum. Després d’haver passat per la purga nazi que va fer desaparèixer no poques obres per considerar-les «art degenerat», avui dia l’obra de la Paula és reconeguda, apareix en postals, imants, pòsters i els escolars estan familiaritzats amb els seus quadres. El marit Otto va gestionar el seu llegat i Vogeler, un dels més reconeguts pintors de la colònia de Worpswede, va tenir la valentia de dedicar-li un article en una revista antinazi l’any 1938.

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de març de 2022)

Sant Jordi agredolç

Hauria d’estar contenta, aquest sant Jordi. Tinc dos llibres de publicació recent: un de poesia i un altre d’assaig, treballats, com sempre, amb aquell instint de vida per florir i amb aquella vocació insubornable que demanava Rainer Maria Rilke al jove poeta a l’hora de dedicar-se a un mester amb tanta exigència com és la poesia i el pensament.

     

Però entre les roses vermelles com cor oberts a l’aire càlid d’abril, hi ha les roses grogues, com els llaços que ofenen. Cal llegir entre ratlles, cal llegir en el subconscient del qual poca idea en té el jo conscient, a vegades. Quan un ministre dies enrere afirmava, irat, que el llaç groc ofèn, està dient per objecte interposat que és la catalanitat la que ofèn. Tota manifestació, pacífica o reivindicativa, s’ha convertit en una gran ofensa. Ja ho heu sentit: tot el que fem, mostres de terrorisme. Pensem una mica sense enfilar-nos en gaires conceptes filosòfics sense descuidar els psicològics, això ho farem un altre dia. Només direm que un poble que fa dels llibres, de les roses i dels llaços grocs símbols de cultura, d’amor i de fraternitat és un poble amb un nivell de civilitat i democràcia remarcable. No hi és tothom, dins aquest poble, ja sento dir. Cadascú és allà on és. Hi ha una cosa certa i és allò que fa cadascú. Les obres. Si es va estrenyent el cercle fins arribar a l’escriptura –amb l’expressió plàstica i la musical ja ha passat-, alguns podem ser acusats de terroristes. Mireu-nos bé, acusadors. Amb quina cara gosareu apuntar-nos, coneixent les nostres obres?

     

Un sant Jordi agredolç. No puc estar contenta. Em fa mal ofendre perquè no ofenc. Em fa mal que se’ns digui terroristes, que se’ns llanci aquesta fletxa enverinada a l’ànima amb voluntat d’exterminar-hi la catalanitat. Les paraules no només són portadores de conceptes sinó també de símbols. Malgrat tot, tinguem una bona Diada!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'abril de 2018. Tinguem presents els Jordis empresonats)

Neu, fang, rosada, constel.lació

Amb aquest títol, Neu, fang, rosada, constel.lació (El Cep i la Nansa), extret d’uns versos de Llibre d’amic, de Joan Vinyoli, Jordi Llavina ha volgut contribuir a l’Any Vinyoli, per si no fos poc el que està duent a terme com a comissari de l’efemèride que commemora el centenari del naixement i els trenta anys de la mort del poeta barceloní. Amb la coberta de color aram, una picada d’ullet a Vent d’aram, un altre llibre de Joan Vinyoli, en aquest volum hi recull saboroses col.laboracions a la premsa, juntament a un seguit d’apunts i treballs més llargs sobre la poètica de Vinyoli, sens dubte un dels autors més sobresortints en el panorama de la lírica catalana del segle XX.

En els seus escrits, afirma Jordi Llavina que Joan Vinyoli és el seu poeta de capçalera, i que la seva poesia acompanya sempre. Sí. Perquè Vinyoli va saber donar forma i intensitat poètica a l’experiència humana, que comprèn també la dimensió metafísica, un aspecte bastant menystingut en altres escriptors no només contemporanis seus si no també de l’actualitat.

Aquest viure a fons, immergir-se en l’existència a vegades fins a topar amb els ulls del mateix diable (que gairebé sempre som nosaltres mateixos, és a dir, la nostra part d’ombra), agermana Joan Vinyoli al poeta Rainer Maria Rilke, que exhortava a no posar límits a les grans experiències de la vida com pot ser també la trobada amb els morts i l’experiència del transcendent: Ens fa falta acceptar la nostra vida de la manera més àmplia possible… si se senten abismes, aquests també ens pertanyen… La vida sempre té raó, sempre.

Digue’m, terra, el secret, es pregunta Joan Vinyoli, i va a l’encalç del secret de la terra encara que això li suposi baixar al pou més fosc. Des de la seva experiència transformada en poesia, Vinyoli, com Rilke, ens està dient que no hi ha llum sense ombra, i que de l’ombra en pot surgir la llum? Escriu Jordi Llavina en les seves reflexions: Els crits malden per no esclatar en tota la seva cruesa esqueixada: Escolta’m aquests crits/ mal ofegats, plens d’experiències/ doloroses o alegres. Hi ha alguna cosa de profundament humà en aquesta revelació, i el lector, en conèixer-la, per força ha de sentir una atracció intel.lectual i estètica.

El plany o els crits que l’experiència de viure provoca en les ànimes que se senten engabiades en un cos massa estret sempre són mal ofegats, sembla que no hi pugui haver cos humà que pugui contenir-los. D’aquí ve la set de transcendència sense de perdre de vista, però, allò amagat a l’inconscient. Només així es pot esdevenir constel.lació sense deixar de ser neu, fang, rosada. Viure de forma integral, doncs. Rilke, que no en va va traduir Vinyoli, ho expressava d’aquesta manera: Deixar que s’acompleixi tota impressió de sentir-se ser també en allò obscur i indicible, en allò inconscient, en allò inaccesible fins i tot al propi enteniment, i aguardar amb fonda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claredat.

Fer conscient l’inconscient, extreure la llum de l’ombra, obrir escletxes tot estimant les coses, totes les coses, ja que la vida té raó sempre, no hi ha res que no porti un bri d’ensenyament. Vinyoli ho diu amb paraules clares, en el poema un dels versos del qual dóna títol al llibre-homenatge del poeta Llavina al poeta Vinyoli: Varem emprendre un llarg, difícil/ perillós camí. I estimàvem les coses/ -fossin neu o fang,/ rosada o constel.lació./ I les fèiem nostres per causa/ de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les. Vinyoli, com Rilke, dóna una fòrmula: acceptar també l’abim, anostrar-lo (abraçar-lo) per transformar-lo. És la mateixa fòrmula del mític cavaller sant Jordi: domestica el drac (la seva part fosca) per amor a la donzella, figura simbòlica de l’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de setembre de 2014)

Joan Vinyoli, mag

Enguany commemorem el centenari de Joan Vinyoli, que coordina l’escriptor Jordi Llavina. Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol del 1914. L’objectiu és fer popular la seva obra, que sigui més coneguda. Ho va repetir el mateix Llavina en la xerrada que sobre l’obra vinyoliana va donar el passat 19 de març a la biblioteca Joan Oliva: Vinyoli no és prou popular per la importància que té. Vinyoli, que va traduir Hölderlin, Nietzche i Rilke, és un poeta enorme que no és prou conegut ni gens reconegut. L’Any Vinyoli ha de servir per donar visibilitat i situar en el seu nivell una obra poètica que, com totes les grans obres artístiques, supera els límits del temps.

L’acte central d’aquest centenari tindrà lloc el 3 de juliol, quan s’inaugurarà a Santa Coloma de Farners (el poeta va passar-hi diversos estius de la seva infantesa) l’Espai Vinyoli a la Casa de la Paraula, com a centre d’estudi de la seva obra. En aquesta mateixa població se celebrarà el Festival de Poesia Domini Màgic. El títol no és balder, ja que respon al títol d’un llibre de Joan Vinyoli, Domini Màgic (1985).

Josep Palau i Fabre es reclamava alquimista, Joan Vinyoli és mag. Són termes veïns. Mags i alquimistes tenen en comú convertir el plom en or, la màxima graduació, la màxima puresa del metall, encara que els materials emprats en l’atanor sovint no siguin pas les pomes del Paradís sinó el dolor més punyent, la desolació, la desemparança, i una terrible set existencial per un bé perdut.

En l’atanor de la poesia tota transmutació de la matèria prima és possible. Però cal sentir-se cridat a aquest treball i cal voler-lo fer, ja que és ingrat. ¿Qui dóna tant de temps i tanta energia i sense paga a una cosa tan aparentment inútil com la poesia? Perquè la poesia necessita tota una vida per fer-se, any rere any, collita rere collita. Tot es fa vinya/ tot es fa raïm, deia Rilke, i Vinyoli ho recull gairebé com a divisa en un dels epílegs inclosos a Domini Màgic.

El poeta és l’adob dels seus propis poemes: tots els materials, fins i tot els somnis, hi fan cap. Així obren alquimistes i mags. Que ningú no cregui, però, que la màgia és fer sortir alguna cosa de no-res. La màgia és transformació, com quan una granota es converteix en un príncep, perquè, qui d’amor s’abriga/ puja l’esglaó/ que el deixa a l’artiga/ del saber major, escriu Vinyoli a Si de nit, un dels poemes de Domini Màgic.

     Amor i saber major (que no és només erudició ni un gavadal d’informació, sinó coneixement directe, il.luminació) són equivalents. Res no es coneix íntimament si no és apropant-lo al cor fins a confondre-s’hi, fins a esdevenir aquesta flama, fins a esdevenir aquesta llum.

Joan Vinyoli, que va convertir la seva vida en consciència com també va fer Rilke, va escriure un llibre de rara i lluminosa bellesa, un llibre místic, amorós, de ressonàncies lul.lianes: Llibre d’Amic (1987). He llegit tantes vegades aquest poema i l’he dit tantes vegades de cor: Cercàvem or i vam baixar a la mina./ I la foscor s’il.luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la nit. En el pròleg que acompanya aquest llibre, escriu Segimon Serrallonga: (…) Vinyoli posseeix una poètica salvadora (…) Qui no li reconeix la qualitat lírica dels grans és perquè s’esforça a tenir els ulls clucs. Certament es pot dir l’amor-saviesa, el seu poder salvífic, amb altres paraules, però no millor.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de març de 2014)

Fem-li pas!

A la sisena carta que Rainer Maria Rilke va enviar al jove poeta, Franz Xaver Kappus, el 23 de desembre de 1903, ara fa, doncs, cent anys, li deia abans d'acomiadar-se: Pensi que el menys que podem fer és no dificultar la seva vinguda [el Nadal, el naixement de Jesús] com no ho fa la terra quan la primavera vol venir. I estigui alegre i content.

Aquesta mena d'alegria interna és el que ens desitgem quan ens felicitem el Nadal... Fem-li pas!

(a la imatge, un diorama de Jesús Rex)

L'obstacle que estimula

“El treball de cada dia, fet a les palpentes, dòcilment, amb paciència pura i l’obstacle que estimula el fervor com a lema…”, escriu Rilke a Clara Westhoff, la seva dona, el 16 de setembre de 1907 a la ciutat de París. L’obstacle que estimula ens fa anar més enllà no de les nostres possibilitats sinó del que som capaços de veure. La creació sempre és un misteri.

(a la fotografia, Rilke i Clara Westhoff)

Cartes

Hi havia un temps que les cartes trigaven dies a arribar al seu destí. Rainer Maria Rilke, que va escriure moltes cartes a la seva vida, que necessitava escriure-les, comença una carta a la seva protectora, la princesa Marie von Thurn und Taxis, escrita des de Ronda el 17 de desembre de 1912: “Llangueixo esperant una carta seva, estimada amiga. Sens dubte, la carta em busca només Déu sap per quins camins…”
Ara, a través de la Xarxa, les cartes-missatge arriben en segons. Rilke, que era molt impacient, ho hauria agraït. Però em temo que les cartes no haurien estat les mateixes, tan meditades i profundes, ja que la distància i la immediatesa són coordenades temporals tan diferents.

Poemes francesos de Rilke

La lectura dels Poemes francesos (Edicions de la ela geminada), de Rainer Maria Rilke, pulcrament traduïts per Mariàngela Vilallonga, s’han anat demorant, com aquell qui no vol acabar-se’l, no, no encara, un bon vi servit en una copa de cristall. Em calia assaborir-los a poc a poc.

Els lectors d’aquests comentaris saben fins a quin punt estimo Rilke, aquell home que va escriure fins al límit del seu saber per reconèixer-se en el seu ésser recòndit, sempre tan hermètic, tan amagat, tan obscur. D’aquí ve que la poètica de Rilke sigui, si la paraula no sembla agosarada, una teologia, una filosofia de Déu –del Déu interior- desplegant-se en la paraula a fi i efecte de revelar-se, a vegades amb llum encegadora, com la de l’àngel terrible, a tan perseverant buscador.

Escrits en els últims temps, els temps suïssos del poeta, aquests poemes van ser escrits en llengua francesa. La seva poètica continúa sent un camí de recerca de l’essencial de l’existència, però sembla que en aquesta etapa ho és d’una manera més dolça, no tan dramàtica, no tan trencada, com si la ferida de la vida hagués entrat en un procès de guariment.

Hi fa, en aquesta sensació de vida contemplativa, de suavitat inesperada, que el poeta s’inspiri en jardins i vergers? Llocs de pau, són horts i jardins, llocs de meditació. Igual que els paisatges a cel obert, amb rius i llacs de transparència diamantina. En aquests llocs, amb els ulls plens de meravella, sorgeixen presències benèfiques:

      Nimfa revestint-se sempre

      d’allò que la despulla,

      que el teu cos s’exalti per a

      l’ona rodona i rude.

      Sense repòs canvies de vestit,

      fins i tot la cabellera;

      rere tanta fugida, la teva vida

      resta presència pura.

L’aigua d’un saltant exalta la mirada del poeta, que la contempla en el seu esplendor de presència pura. Si no fos per la distància geogràfica i mental respecte d’Orient, es diria que Rilke s’ha tornat un poeta zen, ja que en el poema hi descriu simplement la impressió que li provoca, en efecte, la presència pura del fenomen.

En una carta que Marina Tsvietàieva escriu a Rilke l’estiu de 1926, recollida oportunament per Mariàngela Vilallonga en l’escrit introductori a la publicació dels Poemes francesos, li fa avinent que, tot i que el reconeix a cada vers, els versos francesos li sonen més breus, gairebé un resum. En efecte: el poeta s’ha tornat més essencial, i Marina ho atribueix a la llengua. Sí i no. Cal atribuir aquest canvi no només a la llengua, que el fa escriure d’una manera diferent de l’alemany, sinó també al seu estat d’ànim, que ara està esponjat i més alleugerit per un entorn que li és favorable.

És en aquest marc, i fruit d’una saviesa antiga que els nous temps, curiosament els més pròxims a la mort, han tendit a amorosir, que el poeta escriu els versos que hauran d’acompanyar-lo en la seva tomba a Raron:

      Rosa, oh contradicció pura, voluptat,

      de no ser somni de ningú enmig de tantes

      parpelles.

Millor imatge no es podia trobar per descriue el viure humil i alhora sublim de la rosa, que floreix per a tothom. Vida finalment deseixida d’ella mateixa sense deixar de ser ella mateixa; la vida en estat pur que el poeta va poder viure finalment, finalment.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 9 de desembre de 2011)

   

Rilke i les deu ratlles

Rainer Maria Rilke era exigent. Demanava viure una llarga vida i viure-la amb profunditat abans no s’escrivissin aquelles deu ratlles veritablement bones. Això en l’ideal. Perquè ell, tot i que a vegades li costava molt escriure, va escriure molt. Per necessitat, és clar. S’hauria mort si no hagués pogut escriure. De fet es moria quan no podia escriure.

Rilke

Com un vent suau que acarona el rostre, en uns pocs mesos he llegit -i rellegeixo-, obres de Rainer Maria Rilke, o bé obres que parlen de Rilke, totes de publicació recent. Les enumero aquí, però potser encara hi ha alguna altra publicació que desconec: Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke, en una traducció al català de Mariàngela Vilallonga (Edicions de la l.l); Las mujeres que amaron a Rilke, de José Luis Camino (La Busca edicions); Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard (La Busca edicions); Rilke o la transformación de la consciència, d’Antoni Pasqual Piqué (Ediciones Obelisco); Rainer Maria Rilke, Quaderns de Versàlia (Papers de Versàlia).

I ara la pregunta és: Per què Rilke és tan estimat a casa nostra? Per què ens identifiquem tant amb Rilke?

Rilke a través de l'amor

Es poden escriure biografies des de molts punts de vista. Un dels punts de vista és el de l’amor, el d’un afecte incondicional, net i generós, que no espera recompensa, tal com es dedueix de la lectura d’Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard, unes memòries personals d’aquesta artista que alhora constitueixen una excel.lent biografia de Rilke. Publicada per La Busca edicions, és tracta d’una edició anotada i presentada per l’estudiós de Rilke Josep Lluís Camino. El treball de traducció, tan precís com sentit, és obra d’Isabel Gracia i Antonio Blanco.

La pintora Lou Albert-Lasard (1885-1969) va conèixer el poeta Rainer Maria Rilke el setembre de 1914, quan ella estava en una situació delicada en el seu itinerari vital. En el relat d’aquest moment iniciàtic escrit en la distància del temps, Lou esmenta que era habitual en Rilke fer coneixences de persones que es trobaven en situacions delicades anímicament parlant. Potser perquè ell les freqüentava sovint, tenia un sisè sentit per captar-les i acostar-se a aquell o a aquella que en moments de trasbals sentia com a un germà o com a un amic.

L’amistat amorosa que a partir d’aquell setembre es va establir entre Rilke i Lasard va durar quatre preciosos anys, no exempts de patiments interiors al costat de moments sublims. Rilke, un ésser ardent i en lluita permanent amb ell mateix com Jacob en lluita amb el seu àngel (d’altra banda, una figura molt estimada per Rilke), tenia tant moments d’alegria extrema com se submergia en un estat de fosquedat profunda.

Aquestes memòries Lasard-biografia Rilke són un document de gran valor per comprendre també els motius que duien al poeta a encadenar una dona estimada rere l’altra, i la impossibilitat de mantenir-hi per un temps llarg una convivència convencional. D’altra banda, no hi trencava mai i sempre va mantenir correspondència amb elles. Lasard descriu aquesta pulsió afectiva amb paraules exactes: “Enamorat de l’amor, de la seva essència màgica, del seu costat perillós que ell compara amb l’experiència de la mort, sentia amb freqüència l’exigència de renovar-se en ell”.

I aleshores, amb una estima profunda i comprensiva de l’home Rilke i el poeta Rilke, l’artista continua escrivint: “A nosaltres, aquells a qui la sort ha col.locat al costat del seu camí, ha ofert el buit immens que va deixar la seva mort per a omplir-lo amb el nostre fervor renovat.”

Rilke, que en els seus versos va festejar tant amb Eros com amb Thànatos, no obstant això sembla que, tot i veient que anava a morir, fins al final dels seus dies es va llançar a la vida amb projectes de viatge i negant-se a creure que no podia salvar-se. Així, doncs, a desgrat de la seva saviesa humana i poètica, Rilke experimentava “el terror de l’inescrutable secret de la mort”, escriu Lou Albert-Lasard.

En una carta de 1924, Rilke havia escrit a Lasard: “Enlloc, estimada, no existirà el món sinó en nosaltres…” Via poètica, Rilke havia descobert l’abolició de les fronteres entre allò intern i allò extern, que els conceptes cos-esperit són això, conceptes, i que en la realitat suprema tot és U. Però la realitat concreta, la que ens lliga a aquest món perquè estem subjectes al seu temps i al seu espai, ens tenalla amb urpes roents. I amb la visió àmplia i comprensiva que dóna l’estimació, Lasard escriu que a Rilke no li va ser donat trobar la serenitat perfecta, l’acord interior. “Més tard, a l’Índia, he lamentat que Rilke no s’hagués trobat mai amb la saviesa índia; quantes riqueses, quantes confirmacions no li haurien vingut llavors d’allà. Els seus conflictes i problemes haurien trobat una ajuda definitiva. Però potser llavors no hauria donat aquests crits sublims en nom de la humanitat sencera que engrandeixen la seva obra.” En efecte: en la filosofia advaita* potser el dolor existencial de Rilke, que perseguia l’absolut com es persegueix un estel en el cel infinit, hauria trobat consol. Però aleshores tindríem d’ell una altra poesia.

*Advaita. “No-dualitat”. Estat només assignat a Déu o a l’Absolut; no és accesible a l’enteniment, doncs el pensament lligat al jo, propi de l’estat de vigília, no pot escapar a la dualitat de la relació subjecte-objecte. Aquest concepte adquireix sentit per a Occident a través del desenvolupament de la física atòmica.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 17 de juny de 2011)

Benvenuta

L’any 1993 vaig llegir Cartes a Benvenuta, un recull de les cartes que es van creuar Rainer Maria Rilke i la pianista vienesa Magda von Hattingberg. Rainer va batejar a Magda, la seva corresponsal, amb el nom de Benvenuta (benvinguda), i a aquesta figura de carn i ossos van dirigides unes cartes intenses, apassionades, com acostumava. La correspondència es va interrompre quan la parella es van conèixer, i tot i que van compartir un petit estudi, la relació no va prosperar. Sembla que el poeta va fracassar com a pretendent en viu, anota Kurt Leonhard al pròleg. Aquest fet, però, em sembla que cal considerar-lo episòdic. L’amistat amorosa i tendent cap a l’absolut que traspuen aquestes cartes de Rilke és imperible:
“Amiga, ànima preciosa, el meu cor se sobreïx, tempestuós, cap al teu. Totes les cartes que poguessin escriure’s en diversos anys voldria escriure-les d’un sol cop”. (4 de febrer de 1914).

(A la foto, Magda-Benvenuta. Amigues i amics: serem uns dies a Bilbao. Fins a la tornada)

Les dones de Rilke

Juntament amb els Poemes francesos de Rainer Maria Rilke, traduïts amb tanta transparència per Mariàngela Vilallonga, estic llegint un llibret on es parla de les dones que van estimar el poeta, escrit per J.L. Camino Roca, psicoterapeuta d’Anàlisi Transaccional. Camino parla de la influència que van tenir en Rilke: Sophia Rilke, la seva mare, Lou Andreas-Salomé, Clara Westhoff, la seva dona, Marie von Thurn und Taxis, Magda von Hattingberg, Lou Albert-Lasard i Baladine Klossovska. I Marina Tsvietàieva?

Rilke o la transformació

“És un inconscient”, hem sentit a dir a vegades respecte d’algú que coneixem. Es diu de manera frívola, en funció d’una impressió momentània; però també es diu de manera seriosa, i respon a la percepció externa, rarament a la interna. Perquè en general és difícil que es vulguin reconèixer les actituds inconscients que, en llenguatge vulgar, equivalen a irresponsables o banals.
Adquirir consciència és responsabilitzar-se, fer-se càrrec d’un mateix, i això és treballós i pesa. Agafar les regnes és anar a contracorrent de la inèrcia, però per això s’ha d’entrenar la força dels instints, que no s’han de repremir, sinó conduir, educar i transformar.
La força de la vida rau en l’equilibri de les forces gràvides i ingràvides, centrífugues i centrípredes. La força de la vida rau en el centre, allà on es creuen els quatre vectors: nord, sud, est, oest, podríem dir, i que dibuixen una creu invisible. Vet aquí el gran símbol, la creu, present ja en antigues civilitzacions i que el cristianisme va actualitzar.
La gran tasca de la vida humana, em sembla, és descobrir en cadascú de nosaltres el propi centre per fer-nos un/una amb això que precisament ens fa ser, en plenitud, qui som. Res no amenaça el centre, que és el nucli de la força eterna, o l’energia que ens habita. Uns diran que és l’ànima immortal, d’altres que és la consciència, d’altres el centre espiritual que dirigeix les nostres vides quan ens fem conscients de la vida.
Quan som conscients de la nostra vida podem transformar-la. Transformar la consciència significa situar-se en aquest centre energètic i fort, a desgrat de les nostres debilitats, malalties, pors, desorientacions, experiències de solitud. Antoni Pasqual Piqué, en un assaig que és un model en el seu gènere, explica el procès de la transformació de la consciència per part del gran poeta que va ser Rainer Maria Rilke a Rilke o la transformación de la conciencia (Ediciones Obelisco).
Quan som conscients de la nostra vida podem donar-li un sentit, dotar-la de significat. Això és una construcció humana, com aquell qui aixeca un edifici amb les pròpies mans. Tal com relata Pasqual en el seu llibre, a Rilke, que la malaltia i la pobresa van crucificar de valent, quan arribava al límit del seu dolor d’esperit, decidia romandre en el centre de vida que ja havia descobert que era. Per aquest motiu, quan baixava a les profunditats de l’ànima podia emergir-ne, o quan la vida la pesava tant que no podia donar un pas més, s’elevava. La saviesa de Rilke, apresa de les dificultats, no de les facilitats de la vida, va consistir en arribar, malgrat tot, a l’alegria de viure, a celebrar la vida, fos com fos que se li presentés.
Aquests itineraris vitals resplendeixen com un fil de llum travessant la fosca en els seus poemes, que depassen les seves qualitats estètiques per esdevenir fars terapèutics, medicina que guareix com el van guarir a ell. I per això mateix, perquè els lectors/es podem identificar-nos amb procès de la vida conscient, els poemes de Rilke (així com la seva nombrosa correspondència) depassen fronteres geogràfiques i metafísiques per convertir-se en universals.
Rilke va descobrir que això que anomenem Déu és dins nostre, que Déu viu en cada vida humana i que d’ella en treu una experiència nova en cada biografia. Rilke va escriure la seva biografia conscient d’aquest centre de plenitud dialogant amb l’existència en totes les seves formes.
(publicat a L’Eco de Sitges, 17 de desembre de 2010)