Marie Bonaparte

 

 

Hi ha l’idea bastant estesa que la lluita de les dones pels seus drets socials i laborals , així com la reivindicació per ocupar el seu lloc al món, ha estat un afer de les dones de classe humil. Marie Bonaparte desmenteix aquest tòpic. Marie Bonaparte era filla del príncep Roland Napoleó Bonaparte i de Marie-Felix Blanc, filla de l’amo del Casino de Montecarlo. Marie va néixer el dia 2 de juliol de 1882. Un mes després del part va morir la seva mare, que va ser enterrada a Versalles. Marie era l’hereva de la seva fortuna.

Marie Bonaparte, una nena sense mare i molt sensible, era també una jove intel·lectualment inquieta que va rebre una bona formació per part de les seves institutrius. Marie volia estudiar medicina, però el príncep Roland Bonaparte li ho va impedir. Era inconcebible que la descendent d’una família principesca estudiés medicina. Però Marie Bonaparte tenia vocació per la recerca científica i va escriure nombrosos assaigs, alguns sobre la sexualitat femenina, aleshores encara un tema espinós i desconegut. Juntament a Lou Andreas-Salomé i Anna Freud, Marie Bonaparte està considerada una de les brillants deixebles de Sigmund Freud, que en una carta va escriure a Marie: «El gran problema que no ha estat mai resolt i que encara no he assolit de resoldre a desgrat dels trenta anys de recerca en l’ànim femení és: què vol, la dona?»

     La bibliografia de Marie Bonaparte deixa amb la boca oberta, i tan poc que se’n sap, d’ella, fora dels cercles d’estudiosos de la psicoanàlisi. Marie Bonaparte va viure un dels moments més importants de la seva vida quan amb 45 anys va ser rebuda a l’Associació Psicoanalítica Internacional. La professió dels seus membres era la de consagrar-se a la recerca científica i a la pràctica de la psicoteràpia. Les aportacions de Marie Bonaparte, que es va casar amb el príncep Jordi de Grècia, tenen un alt nivell. Entre d’altres estudis, va analitzar en el marc de la psicoanàlisi l’obra d’Edgar Allan Poe. En la biografia escrita per Francesca Graziano, Marie Bonaparte. La Principessa della Psicoanalisi (2005), el seu net, el Principe Carlo Alessandro della Torre e Tasso, escriu: «”Amama” era a l’avantguarda del temps en què va viure».

(article publicat a La Fura, 31 de març de 2022)                                     

Freud, monoteisme, antisemitisme

De Sigmund Freud, com diu doctor en psicologia Carlos Veiga al seu assaig Aproximación a Freud. Una lectura actual (Erasmus Ediciones), tothom en parla però són pocs els qui l’han llegit a fons. I és que les obres completes de Freud ocupen una bona lleixa. Fa mandra de llegir, som en el temps del fast food generalitzat. La cultura de fons, no la cultura d’evasió i entreteniment, és el primer que cau en la fila de les prioritats perquè demana un esforç de concentració.

S’ha dit que pensar és repensar. Girar de dalt a baix tot pensament après, en això consisteix el pensament filosofic, encara que el nou pensament que sorgeix d’aquesta activitat no sigui del tot original, o sí, però en tot cas no és el fruit d’un pensament preconcebut.

Agradi o no, i s’estigui més o menys d’acord o no amb l’anomenat pare de la psicoanàlisi, el pensament de Sigmund Freud és original. El doctor Freud, que a més era un grandíssim escriptor, va atrevir-se a pensar en un camp poc explorat fins aleshores com és el de la psique, i a formular les seves tan reconegudes com combatudes tesis. I com a l’humanista que era, i com a jueu, tot i que ateu, també va voler interpretar les arrels de l’antisemitisme que han resultat tan mortíferes.

El resultat de les seves reflexions a la llum de la psicoanàlisi que ell mateix va inventar, és el llibre Moisès i la religió monoteista. Segons escriu Jorge Wagensberg a les memòries de la seva època de formació, Alguns anys després (Ara llibres), aquest és el llibre més científic del gran psicoanalista vienès. En el seu relat autobiogràfic, Wagensberg reporta que els únics que es van salvar de l’Holocaust d’una família molt àmplia de jueus polonesos, va ser la seva branca familiar, fugits del seu lloc d’origen abans de la nostra Guerra Civil.

Sigmund Freud va començar a escriure el seu assaig poc temps abans de l’annexió d’Àustria pel règim nazi, i el va acabar al seu exili londinenc, fugint del Tercer Reich. Sabia de què parlava, Freud, en pròpia pell, ja que amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família havia hagut de marxar de la República Txeca quan ell era un infant i es va instal.lar a Viena, on va viure gairebé tota la vida.

Es diu que Freud va lluitar molt per poder expandir les seves tesis fora del l’il.lustrat món jueu de Viena. Creia en la universalitat de les seves investigacions sobre la condició humana. Amb tot, Freud no va renunciar mai a la seva condició de jueu, tot i que sabia que això podia ser un perill, atès l’antisemitisme creixent. El perill es va demostrar. Una part de la seva família va morir als camps d’extermini nazis, com van morir els familiars del nostre científic Wagensberg. Quanta vida i quant de talent perdut!

Freud va posar sota la lent d’estudi el monoteisme i l’antisemitisme. Freud va interpretar que la llavor de l’antisemitisme estava en l’inconscient (col.lectiu, hi hauria afegit el seu deixeble Jung) com a resultat de la gelosia generada a partir de la pretensió dels jueus de ser el poble escollit. Sembla que questa és la pretensió de tot monoteisme. Durant segles, visions tancades del cristianisme han predicat que fora del cristianisme no hi havia salvació. I l’islam alcorànic també té aquesta pretensió.

I, no obstant això, d’una manera natural, sense idees preconcebudes, s’entén que el monoteisme és una idea, una abstracció, no pas una realitat. La vida és una, sí, però plural, i es mostra disseminada en mil formes. Els absoluts, ni religiosos ni seculars, no porten a bon port, en tenim experiència. En canvi, Francesc d’Assís deia que Déu és el que és, el veia com a font de vida i estimava les formes de vida perquè totes eren Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de març de 2015)

Record de Guillem Viladot

Aquest passat 19 de novembre va fer quinze anys de la mort de Guillem Viladot. L’escriptor nascut a Agramunt l’any 1922 i mort a Barcelona el 1999, va ser un autor transgressor no només quant al tractament i innovació dels gèneres literaris si no també quant a temes. Guillem Viladot, que va tòrcer la paraula com si fos fang tou fins a límits sorprenents, no obstant això creia profundament en el poder de la paraula. D’aquí ve que vagi escriure amb aquella exuberància vital i alhora erudita que li era característica, poesia, novel.la, narració curta, assaig, articles d’opinió.

Les paraules funden els fets, gairebé sempre d’amor, escrivia l’amic en la dedicatòria de L’amo, novel.la que jo vaig llegir l’any 1992 (la primera edició va ser publicada l’any 1982 a l’Editorial Laia). És clar. Els fets que ens porten i trasbalsen són fets d’amor, o de desamor, l’altra cara de la moneda del afectes. Som éssers relacionals, i aquest tema va ser tractat del dret i del revès pel nostre escriptor.

Com sovint en els seus plantejaments literaris, a L’amo Guillem Viladot va avançar-se als temps, o potser fóra millor dir, va avançar-se a l’actual sensibilitat, cada vegada més afuada, envers la violència de gènere o violència contra les dones. Aquella violència, però, que es presenta no pas a cop de ganivet sinó a cop de repressió dels moviments de la víctima, o de la seva vigilància extrema, o d’una relació que li exigeix submissió absoluta, a vegades fins i tot de pensament.

En la novel.la L’amo, escrita amb frases curtes i tallants, però amb un nivell metafòric molt remarcable, Guillem Viladot enfila la història d’una dona que socialment parlant té una situació benestant, però que en el clos familiar ha de viure aquell tipus de brutalitat que a vegades es dóna en les relacions de parella: la violació o forçament en les relacions íntimes, en aquest cas per part de l’amo i senyor de la casa.

El narrador d’aquesta història que avui en dia en diríem de violència domèstica en la seva versió més refinada, és el fill de la parella. Així és com a través de la seva narració anem veient dibuixada una relació triangular, una relació en aquest cas edípica, ja que entre la mare i el fill s’estableix una gran complicitat i tendresa amorosa, compensatòria al tracte grosser i tirànic del pare.

Guillem Viladot, que va interessar-se molt per la psicoanàlisi i els nous corrents de pensament que se’n van derivar, havia llegit amb profunditat i amb profit Sigmund Freud i Jacques Lacan. De manera en que la novel.la L’amo, un artefacte literari de primer ordre que mereixeria una reedició, va recrear a la llum de la psicologia moderna el famós mite edípic que porta a fantasiejar la castració del pare, a venjar la mare sotmesa, a refer la intimitat del claustre uterí.

Estem parlant d’una novel.la escrita l’any 1981, com consta en els crèdits del llibre. Fa trenta-tres anys, doncs, de l’escriptura d’aquest text que guarda intacta la seva vigència en el terreny humanístic, la condició humana. I això, per què? Doncs perquè es tracta d’un llibre molt treballat, amb una escriptura estilísticament molt exigent; i perquè es tracta d’un text en el qual l’autor elabora de forma poc convencional no només el mite grec, sinó també la més actual en el temps tesi freudiana, que en tant que pensament amb base filosòfica no s’ha esvaït del nostre imaginari, si bé en l’àmbit de la salut potser hagi estat superada. Això tenen els clàssics: actualitat, i Guillem Viladot és sens dubte un clàssic.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2014)

Entre gegants

Es deia Sabina Spielrein. Filla d’una família de metges, va néixer el 1885 a Rostov, Rússia, i va ser una de les primeres dones psicoanalistes, (com també ho va ser Lou Andreas Salomé). Deixeble de Carl Gustav Jung, Sabina Spielrein abans havia estat pacient seva a l’hospital mental de Burghölzli, on hi va ingressar l’estiu de 1904. Segons l’historiador de la psicoanàlisi Peter Loewenwerg, Spielrein i Jung van establir una relació íntima les característiques de la qual ara ha donat lloc a la pel.lícula de David Cronenberg, Un mètodo peligroso. El mètode no és altre que el de la psicoanàlisi i un dels perills a evitar: la transferència afectiva entre metge i pacient.

La pel.lícula, de factura estètica impecable i amb una atmosfera temporal ben resolta, presenta amb mitjans cinematogràfics efectius les diferències de criteri intel.lectual que van portar primer al distanciament i després a la ruptura definitiva entre el pare de la psicoanàlisi, Freud, i el seu deixeble més destacat, Jung. Tot i que l’incomodava, Freud va veure com Jung era l’únic que podia anar més enllà de les seves tesis materialistes perquè s’entestava a explorar altres àmbits de la realitat que no fossin només les pulsions de la libido. Per a Freud, n’hi havia prou de conèixer les causes que porten a la malaltia o a la disfunció mental per curar-se. Jung pretenia anar més enllà i oferir a més camins de transformació de la personalitat a fi i efecte d’arribar a ser el que ja s’és des del principi en potència. Jung mateix ho va escriure quan tenia 83 anys, a l’inici de la seva autobiografia: La meva vida és la història de l’autorealització de l’inconscient. Tot el que està en l’inconscient vol arribar a ser esdeveniment, i la personalitat també vol desplegar-se a partir de les condicions inconscients i sentir-se com un tot. El que proposa Jung és una autorealització integral de la persona que contempla no només els moviments de la psique sinó la realitat de l’ànima i la presència de l’esperit en la vida humana, és a dir: la transcendència.

Els treballs de Freud i de Jung són pedres angulars en l’edifici del coneixement de la realitat humana. Però cal afegir altres pedres a aquesta construcció, altres aportacions com ara la de Sabina Spielrein, tot i que és de lamentar que els seus estudis sovint només apareixen com una nota a peu de pàgina! Poc en sabíem res, doncs, de Sabina Spielrein, que després de graduar-se l’any 1911 amb una disertació sobre l’esquizofrènia, va continuar estudiant amb Jung i va entrevistar-se i cartejar-se amb Freud. La ciència psicoanalista li deu l’anticipació de la teoria de Freud sobre Thànatos, o la pulsió de mort. Spielrein va presentar aquesta concepció de la conducta que abarca també la sexual a la Societat Psicoanalítica de Viena, on havia estat admesa el 1912.

Aquests estudis científics que pretenen, per part de Freud, que els pacients alleugereixin el seu patiment, i per part de Jung que, a més de curar-se, les persones puguin convertir-se en éssers més evolucionats, van esdevenir-se en un temps de gran efervescència creativa abans de les dues guerres mundials que van dur a Europa a la debacle. Jung va anar a Amèrica, va fundar la Societat Psicoanàlitica Internacional i va morir l’any 1961. Freud va morir de càncer a Londres l’any 1939.

Més mala sort va tenir Sabina Spielrein, que va tornar a la Rússia de la Unió Soviètica l’any 1923. Amb Vera Schmidt va fundar l’anomenada Guarderia Blanca, on Stalin va portar el seu fill, Vasily, tot i que amagat sota pseudònim. De seguida, però, l’atmosfera va començar a enterbolir-se, i el marit i el germà de la terapeuta Spielrein van morir en la Gran Purga del règim d’Stalin. Sabina Spielrein, jueva, juntament a les seves dues filles Renata i Eva, van morir afusellades per l’Esquadró de la Mort de la SS nazi l’any 1942.
(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de desembre de 2011)

Biografia

A suggeriment d’un editor nord-americà, el nebot de Sigmund Freud li va demanar al seu oncle d’escriure la seva biografia (al respecte, a mi m’agrada més dir història de la vida o, encara, història de l’ànima, si es vol anar més a fons). Amb sornegueria, Freud li va contestar que la seva vida havia transcorregut en calma i sense incidents i que es podia explicar amb unes poques dades. De debò? Només d’explicar les discussions (d’altra banda, lògiques i fins i tot necessàries entre intel.lectuals de categoria) que va tenir amb els deixebles, amb Jung, per exemple, ja hauria omplert un llibre de força pàgines.
Darrere la negació d’escriure la seva biografia hi havia la certesa (qui, millor que ell per saber-ho) que una confessió psicològicament completa exigiria indiscreció sobre la família, per exemple. El retrat d’una persona sempre va lligat a altres persones, ja siguin properes o llunyanes, amigues o enemigues, i si es vol dir la veritat… És arriscat escriue una biografia de debò, una confessió a l'estil d'Agustí d'Hipona o de Teresa de Jesús, o un relat sense aquell punt de vanitat o de cosa postissa, i sense ànim de venjances, només amb l'esperit d'explicar les coses amb el màxim d’honestedat. Ja ho veieu: difícil, però no impossible.

Júlia Coromines

Els primers poemes d’amor que va escriure Màrius Torres van ser dedicats a la jove estudiant de Medicina com ell, Júlia Coromines. La doctora Coromines, filla del polític Pere Coromines i germana de Joan, el gran filòleg, és un gegant en l’àmbit de la Psicoanàlisi. Després de la guerra, exiliada a París i després a l’Argentina, el 1947 va obtenir una beca per anar a Londres. Allà va descobrir la Psicoanàlisi de Freud. A rel dels seus estudis de Psiquiatria i Psicoanàlisi a la capital britànica, va introduir les tesis de Freud a la península ibèrica. Júlia Coromines va morir aquest 30 de març a l’edat de 100 anys, que havia celebrat amb goig el novembre passat. El seu currículum fa feredat. Entre altres obres seves hi ha la creació de la Societat Catalana de Psicoanàlisi, que des de 1984 publica la Revista Catalana de Psicoanàlisi, ara amb la seva versió electrònica de lliure accés.

(a la foto, el cèlebre divan de Freud, a la seva casa-museu de Londres)

Relat

Diu Ken Wilber que “la manera més senzilla de resumir Freud seria parlar de la curació per la paraula”. És a dir: el diàleg cura. En el diàleg sorgeix el relat de la nostra existència. Escriure, tot i que ho fem sols, és també una forma de diàleg.

Mai no sé...

A vegades retallo articles de diari. A vegades m’acaben servint, per això els retallo, però a vegades no. De tant en tant faig neteja de papers. En un d’aquests dissabtes em salten a la vista unes paraules d’Esther Freud, besnéta de Sigmund Freud. Diu que res no li proporciona tanta felicitat com l’escriptura. Ah, sí, sé de què va… A mi també em plau escriure. Més endavant, diu una cosa en la qual penso molt sovint perquè em trava, i és que no es pot escriure pensant en el que dirà la mare! També diu que voler saber fil per randa com acabarà la història a vegades paralitza l’escriptura. Jo mai no sé com acabaré un poema ni una història: m’hi porta l’escriptura, camí de vida autònoma el final del qual és un autèntic misteri per més que jo sigui la caminant.